Per a què serveix un blog

Captivat i amb el cor en un puny vaig corregint Bagdad Burning. No us parlaria d'aquest llibre/blog si no fos per la commoció que en mi està produint la seva lectura. A voltes em descobreixo alienat de la meva nova faceta de corrector d'estil, llegint a tota pastilla i amb angoixa creixent la multitud d'experiències punyents que Riverbend ens detalla. No entraré a parlar-vos sobre elles, podreu comprar el llibre pels vols de maig, hom us ho agrairà, o bé podeu seguir el blog a la xarxa. La guerra. La genuflexió. L'esgotament. L'imsomni.

Desenterro records d'ira latent i frustració de quan la invasió estava al caure. O també: em venen al cap flaixos de la meva estada a Gènova, l'any 2001, envoltat d'una guerra civil i del caos més absolut. Recordo els helicòpters sobrevolant-nos, gairebé pentinant-nos, amenaçadorament. Deixaven caure pots de gas sobre les multituds que fugien en desbandada cap als quatre punts cardinals. Il Cavagliere de merda va tallar les connexions de telefonia mòbil i va tallar el flux d'aigua de les fonts públiques. Corredisses, goles irritades pel gas, sed. Per la nit ens vam quedar incomunicats al meeting point, vora el port genovés, i els de la organització ens van dir que no podien garantitzar la nostra seguretat fora d'aquelles tanques. Hi havia un estat d'excepció implícit. Els taxistes teníen prohibit agafar manifestants. Vaig descobrir el gust amarg de la Por. Quinze dies més tard, encara se m'eriçaven els pèls quan escoltava una ambulància o un helicòpter. I això només durà... què? quatre miserables dies? El calvari del poble iraquià fa tres anys que dura, sinó més, des de 1991. I Saddam? No recordes a Saddam, pagès? Sí, el recordo. Però la població pel que sembla no vivia ni de lluny les penúries i les humiliacions infligides per la Coalició.

Llegint la Riverbend, un s'acosta tant al seu patiment, el sents tan teu, tan a prop... I també sents l'enorme capacitat de resistència física i psíquica de l'autora anònima. Un fibló d'esperança. Deu ser tan fàcil perdre el senderi, en les circumstàncies del poble iraquià... Quan et segresten a un tiet, pagues, i el tiet no apareix sinó després de cinc dies... o bé podria no tornar mai més, assassinat en una cuneta secundària. O quan t'explica la història d'una noia de dinou anys a qui els gringos fillsdeputa reventen la porta, entren a casa, li foten una bossa de plàstic al cap, les mans lligades a l'esquena, i se l'enduen a ella i a sa mare i als seus tres germans i els tanquen a la detestable presó d'Abu-Grahib. La noia rep cosses, insults. És interrogada. Digue'ns d'on treieu els diners que doneu a Al-Qaeda, puta! La noia -que sembla que hagi perdut definitivament el senderi quan explica això a Riverbend- escolta com patejen a la seva mare, que implora que deixin anar a la seva filla, per pietat. La noia de dinou anys observa terroritzada com un altre filldeputa viola a un presoner (mascle). Riverbend explica que aquesta família va ser "alliberada" i enviada a Abu-Grahib perquè un sagal ressentit amb un dels germans de la noia va subministrar informació falsa a l'exèrcit nordamericà.

I a casa, visc un mini-drama sobre la situació de Veneçuela. A. ha vingut de visita des de Caracas, i la trobo com absent, pensativa, closa en sí mateixa. Profunda, infinita tristesa. Sembla que no pugui acceptar la situació de caos i extrema violència que viu la seva estimada terra. No acaba de fer-se'n càrrec. Ahir van segrestar a tres germans i el conductor del cotxe on anaven, al sud-est de Caracas. Uns malandros demanen un rescat, però no se sap com ni perquè, engeguen un tret al cap de cada un d'ells, i els llencen a la cuneta. Tres germans petits. Executats a Caracas. Com pots fer front al desastre? Com t'hi avens? Ahir van assassinar a un periodista del diari El Mundo, diari que la meva única i estimada aliada coneix bé. Un policia motoritzat li ha fotut un tret enmig del carrer. Aquí la darrera foto del periodista. La meva única i estimada aliada recorda molt bé quan, a la redacció del diari, van veure per la televisió el cadàver d'un fotògraf amic seu estès i envoltat de sang, durant els disturbis d'abril de l'any 2002. Recorda bé els trets per les avingudes. Les nits tancada a la redacció. Angoixa. El pa de cada dia, a Caracas, a Bagdad, a...

Un blog serveix per a no tornar-te boig. Admiro els blogs veneçolans, admiro als blogs iraquians. Admiro els blogs que neixen en el terreny de la col·lisió i el desastre. Escriure per a no tornar-te boig. Escriure per trencar el silenci informatiu. Per cridar al món que existeixes i que no estàs disposat ni a recular ni a dimitir de la vida. Què sabem ara de l'Iraq? Què sabem de la seva gent? O de Caracas, eh, què cony podem saber si ja no estan de moda? Avui estic emprenyat, frustrat, abatut. I amb tot, escric. Per no tornar-me boig. O per fer-vos embogir a vosaltres també. Puta misèria.

Bob Marley & The Wailers, Babylon By Bus
War/No More Trouble


Powered by Castpost

*

els amos del món són uns cretins.

[us aconsello obrir el vídeo que linco en una nova finestra, tot escoltant en Bob Marley de fons.]