Atordit

Sovint observem posts de gent desconeguda que parla de llibres desconeguts, els quals ningú s'ha llegit, dels quals ningú en sap res, i sobre els quals ningú pot opinar amb coherència. Doncs aquest és un post d'aquests. No us penseu, a mi m'agradaria parlar-vos de qualsevol altra cosa, del cel de madrid, extens, infinit, o el de l'Algarbe, extens, infinit, o millor, deixar-vos respirar, desaparèixer de les vostres vides per a que comproveu que ningú és imprescindible en aquesta vida estranya que evoluciona a velocitat de 1.0 Mbps, però ves, avui vaig vestit d'agitador cultural i no puc passar sense presentar-vos aquest llibre i aquest autor; El aturdimiento, Joël Egloff.

Me'l va deixar el meu pater familias, i la seva mirada em va resultar estranya, inquietant. Amb la boca petita i prement fort els llavis, com qui es veu descobert, m'indica que el llibre és una mica estrany, d'aquells que a tu t'agraden, a mi m'ha agradat molt. Té, si t'agrada queda-te'l. El llibre ja forma part de la meva col·lecció. Què em volia dir, el pater familias? Què va ser allò que va trobar i tant li va agradar de les planes d'aquest llibre? Que el pater familias et regali un llibre, a aquestes alçades de la vida, és encantador i misteriós... El llibre entès com a Pedra Rosseta intergeneracional...

El llibre, amics i amigues, és perifèria. Perifèria en estat pur. Només se m'acud aquesta paraula. Un futur plausible. Una possibilitat. Al text de la contra diu que la novel·la es situa en un espai apocalíptic fundat sobre les runes de la modernitat. No trobareu explicacions sobre com la humanitat ha arribat fins aquest estat de putrefacció, simplement se'ns situa entre les deixalles, entre els cels de plom que pesa com una llosa, entre manades de gossos en estat salvatge que ataquen als transeünts. Traseünts, d'altra banda, desficiats, que sembla que hagin perdut el seny, supervivents de no se sap ben bé què... Les descripcions postindustrials de Egloff són tan exactes... aconsegueix traslladar-nos a on l'autor vol; a un món convertit en un abocador on el dia es confon amb la nit o a on els treballadors de l'escorxador surten tan cansats que dormen tot el cap de setmana entre els marges propers a la fàbrica, atordits, semicomatosos... I aconsegueix una cosa encara més important que copio literalment de la crítica de l'Express; [...] la forma de contemplar la locura del mundo como desde la distancia, sin juzgarla ni revelarse. Sí, no hi ha violència, no hi ha crispació... és la humanitat en la seva derrota; la batalla ja ha passat. La pau dels cementiris, que en diríem... és la calma dels extraradis, que tant inquieta... ara només queda la supervivència...

Us transcric aquí un paràgraf un tan comprometedor, però no veig per què no fer-ho, si a la contraportada també apareix. Hi ha novel·les de les quals no importa descobrir el final, doncs l'argument, en cas d'existir, té un pes específic molt petit. Són novel·les estranyes, que diu el meu pater familias, novel·les com les de Bolaño, novel·les poètiques, de sensacions i mareig. Són novel·les on el que importa és el camí. Si penseu que sóc un malparit sabotejador de novel·les, no us llegiu el paràgraf que ve.

Aquí las mañanas no se parecen a la idea que se tiene de una mañana. Quien no está habituado ni siquiera se da cuenta de que se ha hecho de día. La diferencia con la noche es sutil, hay que tener vista. [...] Algunos días, el alumbrado público no se apaga. Sin embargo el sol ha salido, no puede ser de otra modo, está ahí, en algún lugar sobre el horizonte, tras la bruma, el humo, las pesadas nubes y el polvo en suspensión.
Hay que imaginarse un tiempo de perros en una noche polar. A eso recuerdan nuestros hermosos días.

El aturdimiento, Egloff, Joël, Lengua de trapo

...I en canvi, hom no pensa que Egloff sigui un visionari que ens descriu un futur més o menys proper. Lamentablement, només cal treure els ulls del melic i viatjar a les terres de les col·lisions i els desastres per descobrir el futur que ens espera;

Michael Wolf, vía Wimbledon.

*