Als meus contemporanis anònims

Un dia l'amic Max i jo ens vam conjurar per anar a escoltar a Jorge Herralde parlar de Roberto Bolaño. Quina fou la meva sorpresa al veure a Sant Herralde entrant al mateix bar on ens dirigíem per banyar-nos de cervesa abans de l'acte. No va caler que en Max m'insistís massa en retre homenatge a Sant Herralde, que ja era assegut a la taula del costat. Així doncs vaig saltar de la meva cadira i em vaig postrar davant d'ell i vaig besar-li les mans i llepar-li les botes en senyal d'etern agraïment per la feina feta durant tants anys. No vaig posar atenció en la cara atònita de l'individu que l'acompanyava, i tampoc vaig fer cas de la senyora Herralde, Lali, que em mirava fastiguejada. Jo només volia esser beneït pel seu home, i de pas engiponar-li un currículum a l'americana.

En estat de xoc entrem a la sala de la bonica biblioteca Bonnemaison i Herralde comença a parlar de coses que jo ja sabia de memòria sobre la vida i obra de B. Espero impacient el torn de preguntes i tapo la boca d'una vella que li preguntava noséquè sobre les paraulotes que emprava Bolaño en les seves obres (?). Els meus dubtes necessitaven urgentment una resposta i la senyora ja havia exhaurit els seus quinze segons de glòria, així que...

El cas amics és que jo volia que em parlés del Triangle Màgic, però no me'n vaig sortir. Balbucejava, veia que no em comunicava amb meridiana claredat i que la gent em començava a mirar com si fos un pertorbat. Vergonya infinita només comparable a un estigma que detallaré d'aquí a uns trenta o quaranta anys, en les meves futures memòries. Ja tinc títol per l'obra; L'home sense memòria.

Enfonsat en la meva cadira, vaig acabar escoltant-ho tot com si estigués a un milió de quilòmetres de distància. El fracàs el paladejo en solitud i, si no estic sol, me la invento.

Per acabar-ho d'adobar, Sant Herralde presenta al públic congregat el seu acompanyant, que una hora abans jo havia ningunejat. Un tal Rodrigo Fresán. Un dels millors escriptors llatinoamericans del moment i íntim amic de l'amic B. Allò va reblar l'estaca que portava jo en el meu cor arítmic que bombeja més nicotina que sang.

Per què m'ha vingut aquest lamentable incident a la memòria us explicaré tot seguit. Ahir vaig assistir a l'Acte. Hi havia molta gent que m'agradaria haver saludat i no vaig poder fer-ho per la mania compulsiva dels meus contemporanis bloggers de romandre en l'anonimat més absolut. La propera ocasió exigiré a l'organització que imprimeixi etiquetes adhesives amb la següent llegenda; Hola, sóc ________ i porto el blog http://___________

M'hagués fet convidar a moltes cerveses i molts pitis, si us hagués conegut. Us ho juro per Sant Herralde.

*

Amb la llibretera de Blanes algú s'ha topat.