L'espia israelià

Bolaño es muy bueno, pero sus imitadores son una plaga a exterminar.
Porque Bolaño es auténtico, y su prosa transmite hondura: sus imitadores lo caricaturizan

Una amiga m’ho va dir.

"Mira, Aliada estimada, aquest seient que escalfem potser el va escalfar en el seu dia Bolaño, anant de Blanes a Barna. Seu bé i no posis els peus al seient del davant", dic pensarós i nostàlgic i amb un deix pedagògic repugnant i impropi de qui us parla. Ens trobem en el tren de rodalies que ens conduirà a Ocata, a la platja d'Ocata. Avui és un dia sense post possible, d’una normalitat aclaparadora. Em remeno el nas amb despreocupació. Sol i platja i aliada, què més demanar a aquest dissabte de ressaca? Ah, però la vida diàfana i monòtona aviat pot veure’s corrompuda pel Mal. Encara no havíem arribat a Badalona, i a Badalona passen coses estranyes i inquietants. El que us tinc que dir ens hauria de preocupar en extrem.

A Badalona, en efecte, se’ns uneix un armari de tres metres per tres metres de rostre inexpressiu de formigó armat. Rostre i pell cribillats de pigues de color vermell, xiruques del número cinquanta sis, texans, samarreta on es llegeix Army. Barbeta retallada seguint algun reglament marcial que desconec. Crani color panotxa rapat a l’u o al dos i mà aferrada a una carpeta que conté una sèrie de documents pulcrament redactats en un llenguatge incomprensible, marcià. Una mena de pànic antic ens va envair a la meva aliada i a mi. Sensació de perill inexplicable, sensació d’incendi. L’home col·leccionava tiquets de metro i apuntava coses, escrupolosament, a mode de bitàcola, en una petita agenda. Dades, dates, factures, noms, telèfons. Al nostre home no l’interessa la blavor del mar o el paisatge rovellat de la perifèria que ens acompanya a l’altre costat de la finestra. El nostre home no alça el cap dels seus escrits, que va redactant en sentit oposat a l’habitual en les nostres latituds; ell ho feia de dreta a esquerra. La meva cultura enciclopèdica només reconeix aquest mètode d’escriptura en la cultura àrab, res sabia jo de l’escriptura hebrea abans de trobar-nos amb aquesta màquina de matar. Matahombres, apunta la meva estimada caraquenya. Matahombres, efectivament. El nostre potencial assassí escrivia en hebreu. La sensació de perill no para d’expandir-se en nosaltres. De lluny, ens arriben les melanconioses notes d’un acordionista búlgar o romanès. S’apropa el nostre igual sacsejant un gorra buida de diners. Grasias, grasias (por nada, doncs ningú es grata la butxaca) A la nostra alçada el seu rostre es descompon després de mirar de dalt a baix al nostre presumpte assassí. Fuig corrents, el búlgar o romanès, com qui veu al dimoni en persona. El veiem córrer per l’andana i desaparèixer terroritzat.

Qui era el matahombres? Del Mossad? D’una agència ultrasecreta? Un ex-soldat professional? Quina vida porta? Quantes vides porta? És Badalona una seu de paramilitars a sou d’obscurs interessos internacionals? Era potser un comercial d’Anagrama disposat a eliminar estafadors que diuen el nom de Bolaño en va? Té això que us explico alguna relació, per dèbil que aquesta sigui, amb el fet d’estar a només un dia de 2666? Hasta aquí puedo leer.

Ja a la platja, les divagacions continuen. Si era un espia, era pèssim, doncs se l’olorava d’una hora lluny... Potser l’espia no era aquest subjecte sinó la dona que anava al compartiment del costat. No parava de palpar-se els seus pits. Se’ls masegava amb gran afició i em distreia de la meva aliada i del nostre presumpte assassí. La meva aliada, que ve del país de les operacions estètiques, assegura que ho feia perquè estaven siliconats, i és pràctica habitual colocar-se bé la pitrera. Jo ara penso que potser eren de Goma-2 i que les nostres vides corren autèntic perill. He de deixar de llegir els diaris. Aceves veo muertos. Etcètera.