Mis vacaciones de verano. Capítol tres. Very important people

Perifèrics, us escric des d'una biblioteca d'una universitat pública. Ocupo un preciós seient davant d'un ordenador amb connexió a Internet, que bé podria ocupar un d'aquests mocosos universitaris que m'envolten ara mateix i que durant el curs només es dediquen a fumar porros i plantejar dicotomies inútils entre allò relatiu i allò universal, sempre al jardí de la facultat. De tots és sabut que els exàmens de septembre són més fàcils que els de juny.

Però malgrat nock outs del meu ordenador de casa, malgrat us interessin una merda els meus affaires caraquenys i us inventeu excuses per marxar de casa meva, malgrat tot, jo seguiré la tasca encomanada: explicar-vos mis vacaciones de verano.

Encara em queden moltes coses per a explicar-vos referents al Carib. Però potser ho faci o potser no. Ara m'interessa que observeu atentament aquesta foto:

A la foto, qui això escriu posant amb una periodista del cor rotllo Toma Tomate, cobrint l'event en qüestió. Possibles operacions als pits i llavis, mai al nas. (font: la meva estimada aliada)

I és que un té recursos per a tot. Un ha de tenir recursos per tot, i amb l'ajuda dels meus aliats caraquenys, vatua l'olla si ho he aconseguit. He conegut gent de tot, allà; des del dirigent veïnal que malviu en un barrio, menys perillós que el barrio veí, on, literalment "no importa que te maten" i on jo he vist a un mort vivent, fins a nous rics que es deixen prendre les nòvies per a que els hi facis fotos en una suculenta i glamorosa party. Maromo, maromo, maromo, tú te la guisas y yo me la como, cantava en Pedrals fa un temps

Imagineu-vos un Tibidabo gegantí (El Ávila) que enlloc d'església salesiana té un hotel de luxe. Enlloc de veure la ciutat quadriculada i domesticada de Barcelona, veus un oceà de llums i llumetes feréstegues, indòmites, que ara anomenem Caracas, encara que ja hi ha que li diu Crack'acas. I enlloc de nens i nenes aguantant-se el vòmit per poder tornar a suicïdar-se en l'atracció més bèstia, teniu com mil cinc-centes persones benestants exposant-se a si mateixes, caminant per la passarel·la imaginària de La Fama. Flash-flash-flash. No em busquéssiu mai en una festa que es digui Glamour Party. Flash-flash-flash.

El recinte en el què es celebrava aquella Glamour Party, que servia per estrenar una fantàstica pel·lícula que veuria uns dies després i serà objecte de comentari quan arribi el seu moment, és d'allò més al·lucinant. L'hotel de luxe porta una història collonuda al darrera. Va ser construït en època de Pérez Giménez i no ha estat mai inaugurat. Bé, sí, inaugurar-lo sempre l'han anat inaugurant, perquè l'edifici es troba en perfecte estat i és habitable. No ha estat mai obert al públic, això no. Diuen les males llengües que sempre ha estat utilitzat pel governant de torn per embadalir als seus homòlegs estrangers amb festes privades desenfrenades, orgies descomunals, etcètera. Ara diuen que passa el mateix amb Chàvez i Fidel, però jo ho atribueixo a la recontrapropaganda. Per cert, sabeu què em van dir un dia? Que el proper president de Cuba seria Chàvez, ni més ni menys. Antirrecontrapropaganda?

Però deixem la política, cony, que a Caracas és com un xiclet que se t'enganxa a la sola de la sabata. Estem aquí, homes i dones del país, per festejar amb la flor i nata del país, amb la seva jet set. I és que un ha de tenir recursos per a tot.

Les festes de la jet set d'allà suposo que deuen ser com les d'aquí. De fet, no m'atreveixo a dir que la Glamour Party fos una festa de la jet set, per què, sinó, digueu-me fillets, com cony vaig poder entrar jo, sinó pagant jo la meva entrada. No, no, us enganyo. No era una festa de la jet set, però, al carall, la gent es comportava com si fossin de la jet set.

Les dones veneçolanes són guapes per naturalesa, i si no ho són s'ho fan. Pits, llavis, culs, ulls, malucs, tot es arreglable, home! Serà el Sindicat Veneçolà de Bellesa Plàstica qui imposi a arreu del món la moda de les dones amb tres pits, quan ja tothom allà hagi estat operat!

Les veneçolanes VIP, emperò, no són tan hipòcrites com les d'aquí. Saben qui són, saben què són i treuen pit (mai més ben dit). La festa no era per anar a emborratxar-se, o per esnifar-se els raigs de lluna, o per follar. Les festes com la Glam Party, amics, amigues, és per a deixar-te fotografiar. Per amortitzar el cost de les operacions, ja sabeu. La meva estimada i única aliada anava preguntant a les belleses del local si els hi faria res deixar estar als babosos que duien per acompanyants per a posar amb mi, i de rebot, per a posar per a vosaltres.

-Ei, Ken, em deixes la teva Barbie per fer-li una foto amb el meu company?

I els nòvios somreien, i les llums ultravioletes il·luminaven llurs somriures, i amb un suau moviment de pentinat encartronat de gomina donaven permís a les senyoretes, i elles t'agafaven amb una ma d'allà on l'esquena es torna cul, i amb l'altra mà dibuixaven petits cercles sobre la meva panxeta, i elles entornaven la figura buscant el seu cantó bo. I Flash-flash-flash.

Finalment la meva estimada aliada va veure, copsar, intuir que cada cop m'hi trobava millor, fent de gigoló europeu, i amb gelosia de lleona, que trobo molt entranyable, em va conduir a l'exterior. Cosa que en secret li vaig agrair, perquè un té recursos per a tot, però s'esgoten.