dilluns, de desembre 17, 2007

Dos manuals de supervivència (kit de supervivència NO inclós)

Jugar a fer anàlisis comparatius extraliteraris entre La carretera (C. McCarthy) i Relatos de Kolimá, V. Shalámov) és fàcil i entretingut, a part de ser una completa pèrdua de temps.

La carretera és una novel·la que descriu un món arrasat (¿holocaust nuclear? ¿Desastre ecològic global?) on el món és una Gran Nevera Buida. Un home i el seu fill recorren una carretera que els mena al sud, que suposen més càlid i més segur. Pel camí es trobaran no-res, gana, fred, neu bruta, aigua bruta, núvols foscos, sol apagat, boira gebradora, pluges gelades, arbres morts, ciutats saquejades, humans animalitzats i caníbals.

Relatos de Kolimá és un conjunt de relats que descriuen les terribles experiències de Shalámov al Gulag (camps de treballs forçats soviètics) de Kolimà. El gulag de Kolimà és una Gran Nevera Buida paorosa, una presó sense murs, és gana, és fred, és crueltat, és el Gran Nord, és arribar al límit de les forces, és absoluta desesperació, és que et furtin el darrer crostó de pa quan dorms o a plena llum del dia, és corrosió de l'esperit, és neu blanca i resplendent, al·lucinada. Quan s'arriben als -50ºC, les escopinades es congelen al vol.

L'un és una obra de ficció, potser de ciència ficció (o simplement futurista). Una atmosfera semblant podreu trobar en El aturdimiento, de Joël Egloff, perfectament recomanable.

L'altre, en canvi, són relats de dolor agut que retraten unes experiències reals, experiències viscudes.

¿I saben quina és la diferència més patent, entre aquestes dues grans obres? L'esperança. En La carretera, obra de ficció, hi ha un viratge d'esperança, la possibilitat de trobar-te alguna llauna de conserva en alguna casa desballestada, o que potser un dia surti el sol lluent per entre els núvols.

En els Relatos de Kolimá, no hi ha esperança. De cap manera. En La carretera sí. Vet ací la gran diferència entre la ficció i la realitat. I per reblar el clau, els desitjo un bon començament de setmana bo i presentant un final de relat de Relatos de Kolimá, per a que els optimistes em maleeixin la mare;

[...] No, ahora no perdía los nervios. Pero cuando le colocaron en las manos su ración diaria, abrazó el pan con sus pálidos dedos y se lo apretó contra la boca. Mordía el pan con sus dientes heridos por el escorbuto, los dientes bailaban y le sangraban las encías, pero no sentía dolor. Apretaba el pan con todas sus fuerzas contra la boca, y lo chupaba, lo mordía, lo roía...

Sus vecinos querían detenerlo:
—No te lo comas todo, guárdalo para luego, después...

Y el poeta [Ósip Mandelshtam] comprendió. Y abrió de par en par los ojos sin soltar el pan ensangrentado de sus sucios y azulados dedos.

—¿Cuando después?—pronunció en voz alta y clara. Y cerró los ojos.
Murió al anochecer.
Pero no lo dieron de baja hasta al cabo de dos días; durante dos días seguidos sus ingeniosos vecinos lograron hacerse con el pan del fallecido. El muerto levantaba la mano como un muñeco, como una marioneta. De modo que murió antes de la fecha de su muerte—detalle no exento de valor para sus biógrafos futuros.

Varlam Shalámov, Relatos de Kolimá, minúscula. Trad. Ricard San Vicente

10 comentaris:

Ho Ho Holocàustic! ha dit...

M'apunto el del rus, que l'altre m'atabala una mica.

Ho Ho Ho!

subal ha dit...

A la presentació del llibre (hi vaig assistir) van dir que Relatos de Kolimá era el revers de Arxipèlag gulag, en tan en quan aquí no hi ha redempció en el patiment. És un llibre dur de collons. Però quina meravella d'escriptura!

A que no sap qui estava, entre el selecte públic de la presentació? El seu estimat Littell!!

I escolti, allà on és vostè, quan arriben a -50C, també se li congelen les escopinades?

El Santa Claus de l'Holocaust (versió posmoderna del grassonet) ha dit...

Escolti, que no escopim, aquí, a casa nostra. Però, sí, tot està gelat, molt i molt fred. Però no res, home, no res.

Hem cremat uns quants exemplars de les benèvoles i les benignes i au, l'estufa està contentíssima.

Escolti, una maldat molt dolenta, ehem, ehem... D'això... ehem... que també era al míting de la Chacón? Ho dic per allò del Maragall ;-)

subal ha dit...

Ep, no es confongui. Jo sóc neo-maragallista, que no socialista. Quan vaig tenir oportuniat tampoc el vaig votar, emperò.

Ara, ja veu, ni una fotuda Marató m'organitzen contra l'Alzheimer, Maragall ja no pinta res en l'aparatu. Cal recuperar ja a Maragall, sinó aquest país es morirà fen un badall.

Santa Klaus Barbie (olucàstic) ha dit...

Ah, és poeta, vostè, cony! Recuperi'l, recuperi'l, com si vol recuperar en Borrell.

Vostè que és del ram. Faci que els editors publiquin llibres que ja duguin el temps per llegir-los, que darrerament no tinc temps ni d'anar a cagar.

subal ha dit...

Jo que sóc del ram, li diré seriosament que els llibres no cal llegir-los sinó comprar-los.

Olors Caut ha dit...

D'acord. A partir d'ara els compraré d'aquests de decoració, de casa de mobles hi faré etiquetes per als lloms: "Guerra i Pau", "Les benignes", etc.

subal ha dit...

Veig que vostè i jo no ens entenem ;-)

Per cert, un amic de París ens recomana fervorosament un llibre autèntic anomenat Kaputt, d'un tal Malaparte, en contraposició a Les benignes. Literalment, diu; "una visió, ara sí, intensa, potent, animal, del front de l'est."

Que potser se l'ha llegit, vostè?

Holocàustic (indigent intel·lectual) ha dit...

Coi, Curzio Malaparte, jo no el posaria al costat de l'Sven Hassel però no sé si va molt lluny d'aquí. Ho desconec, com tantes coses, d'altra banda.

No estaria malament que, algun dia, quan tingui temps, fes una incursió als llibres de Hassel, fullejar-los i poca cosa més, no es pensi. Però hi ha coses "interessants", com, per exemple, veure com es podia fer subgènere del bombardeig i crema de Dresden.

Passi un bon Nadal, senyor. I que l'any que ve li porti moltes visites!

subal ha dit...

Doncs en prenc nota benvolgut Ho-ho-ho.

Passi molt bones festes vostè i la seva amiga també. Regali's temps per fer allò que vostè fa tan bé.