dimarts, de desembre 11, 2007

Herois locals

Avui al metro llegia:

Sin embargo, hay gente que lleva todavía en su interior una pequeña explanada, cuyas tres dimensiones son el infinito; ¡esta raza de hombres no cree en Dios, ni en el arte, ni en la enfermedad, ni siquiera en la Legión de Honor, ni siquiera en ellos mismos! Son semejantes a una pompa de jabón en el centro de ese infinito. La pequeña pompa de jabón reventará un día, pero será para dejar a los demás hombres que creen en la vida las imágenes verdes, rosa y azules de los recuerdos.

Francis Picabia, Caravansérail, Laertes

Ja a casa, l'Aliada m'explica que avui ha sortit cap-cota de la feina, més aviat emprenyada com una mona, per una qüestió laboral. Sempre que està malhumorada resol aplacar la seva ira bé comprant-se una peça de roba, bé comprant-se Alimentació Prohibida. Me la imagino sola en un racó del McDonald's, davant d'una capsa de Wopper buida, una escena tristíssima. Avui doncs, s'ha comprat una jaqueteta en un mercat de barriada i un xurro que volia farcit de xocolata. A l'arribar a la xurreria-rulot ha demanat el seu xurro farcit i la romanesa grassoneta li ha respost que no podia ser farcit de xocolata, que havia de ser farcit de crema. M'explicava això i els meus pensaments cavalcaven pel cantó més bèstia i sexual de la vida, ja m´entenen: un xurro farcit de crema... El cas és que la romanesa li ha demanat que d'on venia ella, amb aquella accent tant suau i admirable, que com ho feia. Ets, potser, colombiana? No, sóc de Veneçuela (que vol dir petita Venècia, han dit avui per la ràdio).

El cas és que aquesta mateixa xurrera, un diumenge que em vaig acostar a comprar mig quilo de patates xips, se'm va queixar de com no li parlava en català, que com n'aprendria, aleshores. Ah, vaig dir, disculpa'm. Em feia molta mandra explicar-li la meva teoria de la malaltia bipolar que ens assola a molts catalans... I em va explicar en català esforçat que les llengües a ella li agraden i que sempre que m'hi acostés a comprar mig quilo de patates em parlaria en català. La conversa va continuar malgrat que el seu mòbil la reclamava, i orella posada en mi, orella posada en l'aparell, mantenia dues converses alhora; amb el seu xicot (un tio mal afaitat de metre noranta, i de pell enfosquida, amb un cigarro permanent a la boca i un barret com dels anys trenta a on amagava bitllets de trenta euros) i amb mi. Em mirava, s'ha de dir, amb ulls lascius i somrients, la xurrera grassoneta. I al seu xicot li deia que parlava amb un client. COM?, ressonava la veu del tio malcarat des de dins de l'aparell.

Bé, aquesta anècdota arriba a la seva fi. El que jo volia comentar és que admiro la gent de ment desperta, potser no massa culta, però amb unes ganes d'aprendre i entendre el medi que la rodeja que ja voldria jo per a mi. Ells, com el senyor Jesús, o la xurrera grassoneta, són els meus Grans Autors, els Mestres a qui dec acatament. Són aquesta gent que viu en una petita explanada les tres dimensions de la qual són l´infinit (una casa fosca i freda, una xurreria-rulot).

4 comentaris:

Emili ha dit...

Ostres, la cita de Picabia és una anticipació de les "bombolles" de Sloterdijk, el pensador de moda... o de cult: perquè cal ser més pla i més comprensible (no sé, com el mestre Jesús - a qui confonia amb Jesucrist abans de fer click a l'enllaç) per a poder estar veritablement "de moda".

I ara, quelcom més prosaic: al McDonalds no hi ha Woppers, això és al Burguerking, t'ho diu un que també té vicis prohibits...

Roi ha dit...

oju amb les patates xips, preneu-les amb moderació...
que amb mig quilo podries alimentar una família de quatre durant una setmana

subal ha dit...

I què vénen als McDonald's? Em sembla que la merderada en qüestió que tinc al cap va fer fa poc cinquanta anys. Cinquanta anys enverinant al personal!!

M'agrada més col·lapsar les meves artèries amb patatetes. En vaig comprar mig quilo perquè venien uns amics i era dia de referèndum a Veneçuela i estàvem tots a l'espectativa, que tothom sap que acompanyada de patatetes passa millor.

Li he de dir que té molt bon ull, perquè la bossa va durar exactament una setmana. Ara, les birres no.

aristocrataiobrer ha dit...

al MacDonalds hi ha BigMacs, però jo quan estic deprimit menjo dònuts. De tot plegat en diríem alimentació compulsiva, oi?

I sobre l'altre post, la meva neboda es diu Ginebra i la veïna Genoveva, que és el mateix