dijous, de desembre 20, 2007

Per la neu

Hola blog. Mentre penso com i si cal fer una crònica de l'esplèndida nit d'ahir a l'Horinal, et deixo aquest regalet de nadal aquí. Blog: he fet una traducció d'anar per casa del primer relat de Relatos de Kolimá, de Shalámov. És estrany, aquest relat. Potser és l'únic relat del llibre que no parla directament de les condicions de vida al gulag, que no t'empresona a tu també. És un relat que té un significat més enllà de les paraules del text, més enllà del camp de treball, i el patiment. És evocador, metafòric, la única concessió a l'eternitat que es permet Shalámov en aquest llibre... I una de les més belles definicions de la funció de l'escriptor que recordo. Si tenen cap objecció a la traducció, doncs m'ho fan saber i l'arrangem entre tots. Com que estem a un pas de les festes i comencem a estar melindrosos, em permeto dedicar aquesta traducció als amables lectors i lectores que circulen per aquest Teatre Buit. Llagrimetes d'emoció.






Per la neu


¿Com s'obre camí en la neu verge? Un home comença a caminar, sua, blasfema, avança gairebé sense moure els peus, enfonsant-se a cada instant en l'esponjosa i profunda neu. L'home marxa lluny, marcant el seu camí amb negres petges irregulars. Es cansa, jeu en la neu, encén un cigarret, i el fum de la majorka s'estén en un núvol blavós sobre la neu blanca i brillant. L'home ja ha marxat lluny, però el núvol segueix suspès en el lloc on l'home havia parat a reposar: l'aire quasi és immòbil. Els camins s'obren sempre en els dies de calma, per tal que els vents no escombrin la feina dels homes. L'home marca els seus propis punts d'orientació en la infinitud nevada: una roca, un arbre alt. L'home guia el seu propi cos per la neu de la mateixa manera que un timoner dirigeix la seva barca d'una a altra riba.

Per l'angost i insegur rastre traçat es mouen cinc o sis homes enganxats l'un a l'altre, esquena per esquena. Trepitgen la vora de la petja, però no en ella. En arribar al lloc senyalat tornen per on han vingut, i de nou caminen de manera que s'esclafi la verge superfície nevada, l'espai que cap peu humà ha trepitjat mai encara.

El camí està obert. Per ell hi pot anar gent, combois de trineus, tractors.

Si se segueixen les passes del primer home, petja a petja, es formarà un caminal visible però difícilment transitable i estret: vereda i no pas camí, petjades per les quals és més difícil avançar que no pas per la neu verge.

La feina més dura és pel primer, i quan a aquest se li acaben les forces, un altre el reemplaça, d'aquell mateix quintet capdavanter. D'entre els que segueixen les passes del primer, tots ells, inclòs el més petit, el més dèbil, ha de trepitjar el tros de capa nevada i no pas cap altra petja.

I sobre els tractors i a cavall no hi viatgen els escriptors, sinó els lectors.



Varlam Shalámov, Relatos de Kolimá, trad al castellà: Ricard San Vicente, minúscula.


Adaptació al català: Subal Quinina.

3 comentaris:

Migpartit ha dit...

Empremtes en la neu, clar que sí...

subal ha dit...

he, he, he, sabia que li agradaria llegir això, amic Migpartit!

quirky ha dit...

va, sí, vinga aquesta crònica!!!