dilluns, de desembre 03, 2007

¡Pues va a ser que No!

Avui a dos quarts de set del matí hem rebut una trucada de Caracas. ¡Ha ganado el NO! Les detonacions que s'escoltaven ahir per l'Skype s'han convertit en cassolades d'alegria i clàxons de cotxes pel carrer. M'hagués agradat ser-hi, ves.

Hi ha moltes consideracions a fer. Moltes. La primera que em ve al cap és que aquest No és la gran victòria del moviment universitari enfront a la proposta eutanàsica dels partits tradicionals de l'oposició. Fins fa uns dies, AD (Acción Democrática, socialdemòcrata) estava per l'abstenció, la mateixa abstenció que va entregar el control total del Congrés a Chávez i que va possibilitar obrir una autopista que propulsava a la velocitat de la llum el projecte de reforma de la Constitució. Sempre he pensat que l'oposició a Chávez és igual d'avorrida i detestable que el mateix Chávez. Ara, amb aquest moviment cívic encapçalat pels universitaris, amb la seva victòria d'ahir, alguna cosa s'hauria de moure entre l'oposició democràtica. La victòria ha estat dels estudiants, a anys llum de l'homo politicus veneçolà tradicional, atordit i sense projecte.

Després. 45% d'abstenció, en un referèndum importantíssim per al futur del país. Aquest matí hem pogut veure com Chávez es lamentava amargament de l'abstencionisme. Té tota la raó en queixar-se. Qui forma part, d'aquesta abstenció? Molts grups; majoritàriament chavistes que s'oposaven a la reforma constitucional però no volien votar en contra del seu líder, i gent opositora que s'està enriquint fent tractes amb el chavisme i que per tant no els interessa una derrota de Chávez. Chávez ha creat una boliburgesia fastigosa, de nou rics, i ara s'ha vist traït. A veure com ho encaixa, això... Bé, això ho dic jo, encara no he llegit cap anàlisi seriós que estudiï l'abstenció en aquest referèndum.

Tercer. He de reconèixer que m'ha sorprès l'esportivitat que ha demostrat Chávez a l'hora d'acceptar la seva primera derrota en gairebé deu anys. Per què, tanta fraternitat, ara? Perquè no ha cremat el seus cartutxos ni molt menys. Ahir m'explicaven les diferents oportunitats que li queden a Chávez, en el cas hipotètic (ara ja no) que guanyés el NO. Al tenir pràcticament el poder total en el Congrés (excepte els vots del partit Podemos, chavistes convertits en opositors), pot modificar qualsevol punt del seu projecte de reforma i tornar a plantejar un referèndum quan li doni la gana i guanyar per esgotament de l'adversari i no per K.O. Aquesta victòria opositora és un alleujament, però no vol dir res, si més no de moment. Avui Veneçuela està igual que ahir, i això tampoc és per llançar coets... Cal una proposta prou atractiva i social que s'allunyi del antichavisme més conservador i anacrònic. Cal que el moviment universitari d'oposició creixi i maduri prou com per enterrar definitivament als partits polítics que només representen passat.

Quart. Un detall sobre el discurset post-referèndum de Chávez, que em sembla que delata inseguretat i molta frustració. Diu que no pot canviar la Constitució... Por ahora. Aquest Por ahora és molt important, en la història de Veneçuela. Després del cop d'estat fallit que va donar Chávez l'any 1992, el van deixar parlar per televisió des de la presó, per desactivar qualsevol resistència que encara pogués estar armada pels carrers. Chávez, que és molt puta, va fer un discurs espectacular, molt ben traçat i va acceptar el fracàs del cop... por ahora... Aquest por ahora demostrava que el tio tenia uns collons de brau i anunciava un to be continued que s'ha concretat en deu anys de mal govern que, no ens enganyem, pot durar almenys dos anys més. El Por ahora que va dir ahir obre moltes portes i moltes incerteses. No ho dubtin ni un moment... Però també pot dir una altra cosa; desesperació, tornar a pitjar les tecles que havien funcionat fa quinze anys, manca d'idees...

Cinquè. Sigui com sigui, l'ampolla de cava l'obrirem aquesta nit.

Sisè. M'he de disculpar per la poca qualitat dels darrers escrits perpetrats en aquest blog. Escrits fets amb rapidesa i amb uns mitjans tècnics lamentables. El meu PC està a punt de dir prou i se'm penja cada dos per tres.

Bon dia tinguin tots vostès.

7 comentaris:

miq ha dit...

No es disculpi, senyor Subal, que els darrers escrits són excel·lents i ens té enganxats de manera fidel davant de la pantalla de l'ordinador seguint el que passa a Veneçuela.

Gràcies i salut des de NYC.

jet ha dit...

Una molt forta abraçada, Subal.

Yve ha dit...

http://www.el-nacional.com/www/site/blogs_detalle.php?q=m/1/219&id=5133

Subal, ahí va una versión fabulada de lo que pudo pasar en Miraflores. Claro que no me creo los números ni tantos lagrimeos, pero sí alguna que otra idea. ¿Y los militares, cómo habrán actuado en realidad?... El domingo podemos hacer otras versiones de la fábula o retocar ésta.
Un beso

subal ha dit...

Senyor Miq, gràcies per la seva comprensió. La nit electoral va resultar ser molt més interessant del que intuïem... fantàstiques les cròniques de l'Ibarz, a La Vanguardia. Segur que les pot rescatar per internet, en algun lloc o altre.

Senyor o senyora Jet (si és senyora millor). Una forta abraçada per a vostè també, sigui quin sigui el seu dni.

Querida Ybe, y lo podríamos remojar con un lingotazo de ron, no? Una alegría después de diez años bien se tiene que celebrar!

João Ventura ha dit...

A demonstração de que a literatura explica o mundo encontrei-a ontrem em O Homem sem Qualidades, de Musil.

"A moral, como todas as outras ordens, nasce da coacção e da violência! Um grupo que chegou ao poder impõe simplesmente aos outros as regras e os princípios que lhe permitem assegurar esse poder. Mas ao mesmo tempo depende daqueles que lhe permitiram crescer. Ao mesmo tempo torna-se exemplar. Ao mesmo tempo há reacções que o modificam. Tudo isto é complexo de mais para se poder descrever sumariamente, e como nada disto se passa sem intervenção do espírito, mas também não passa pelo espírito, mas pela prática, o resultado é um emaranhado que aparentemente tudo cobre a perder de vista, com uma autonomia semelhante à do céu de Deus. Acontece então que tudo se relaciona com esse círculo, mas esse círculo não se relaciona com coisa nenhuma. Por outras palavras: tudo é moral, mas a própria moral não é moral…!
(Robert Musil, O Homem sem Qualidades, Livro II, cap. 38)

Vejam lá se Musil não explica o que se vai passando na Venezuela entre oligarcas e boliburgueses?

E já agora aproveito para te dizer que te linkei no meu blog. Espero que possas compreender o português.

subal ha dit...

Querido señor Joao, le agradezco mucho que haya querido compartir con nostros este texto de Musil, del todo adecuado para comprender la naturaleza de las personas. Dudo si contestarle en castellano o en catalán... ¿qué entiende mejor un portugués?

Yo fui de los que pensó que al llegar Chávez al poder, el sistema social sería mñas justo con el pueblo, unas reglas justas, alejadas a las que durante cuarenta años habían regido en Venezuela. Conozco muchas personas que, de muy buena fe, se olvidaron del carácter militar del personaje y apostaron por darle una oportunidad. Apostaron a un número equivocado, qué duda cabe a estas alturas del partido!!

En efecto, el invento de la boliburguesía no podría existir sin unas bases populares que apoyan a Chávez, inconscientes que están creando otro gurpo social ajeno a ellos y sumamente arrogante (tal y como es la oligarquía clásica venezolana). Estas clases populares, emborrachadas de populismo, no ven o no quieren ver que las limosnas que les da Chávez son solo esto; limosnas, mientras una clase nueva se aprovecha de los favores del gobierno.

Mientras tanto, la clase media se desmorona, se hunde, desaparece. Es un fenómeno digno de describir, es una cosa impresionante. Las miradas de mis amigos que votaron una vez a Chávez, que se dan cuenta que han creado un monstruo, y que poco se puede hacer ahora... Espero que con el tiempo surja una buena novela venezolana que pueda detallar este proceso tal y como lo hace Musil. Ya lo dijo Bolaño, y es mi frase de cabezera; la literatura se instala en el terreno de la colisión y el desastre...

Señor Joao, tengo por seguro que ahora mismo enlazo su blog, interesantísimo. Aunque le confieso que me cuesta leer el portugués... Una de las imágenes que conservo de Caracas me sobrevino en el aeropuerto, viendo embarcar a una familia de inmigrantes portugueses dejando para siempre el país... la mirada del padre de familia, ya anciano, un hombre trabajador... toda una vida que desaparece... Un hartazgo monumental, una decepción sin igual...

Benvingut a la perifèria, benvolgut amic! Li agraeixo el seu enllaç!

João Ventura ha dit...

Subal,
Muy pertinentes tus notas sobre Venezuela y sobretodo esa frase de Bolaño que está en tu cabezera: la literatura se instala en el terreno de la colisión y el desastre... lo mismo es decir, con Sebald, que la literatura debe servir para dar cuenta de la consternación del mundo.

Cuanto al lengua para nuestra comunicación puede prefiero el castellano, mientras compreenda el catalan.