Una llengua de formigó s’endinsa entre els edificis. És una autopista elevada que descendeix i es retorça fins a fondre’s amb el cinturó de ronda de la ciutat, que és una altra autopista urbana. M’agrada la llengua de formigó; és d’una modernitat d’altres èpoques, quan el futur era una quimera, quan el futur era silenciós i civilitzat, amb cotxes aeris circulant entre els blocs asèptics i tubs de teletransportació, i tal.
Durant l’hivern, l’escena adquireix unes tonalitats ofegades en la boirina i les partícules de soroll en suspensió. El soroll constant d’una turbina, les fuetejades dels cotxes que passen. La llengua de formigó esdevé aleshores un gegant desgastat i pàl·lid que es veu engolit per la ciutat, expectorant automòbils sense parar.
Els pilars que sostenen la via són extraordinaris i mastodòntics i tristíssims. El vianant se sent gairebé insignificant: guaita esmaperdut la panxa de l’estructura de ciment i ho mira tot amb ulls petits, nota el tonatge sobre la seva mirada. Els homes som animals abandonats a la ciutat. L’home és un animal que espera davant d’un semàfor en roig.
En la prematura vesprada hivernal, els focus il·luminen la llengua de formigó i la banyen d’un color ataronjat. Tot és molt crepuscular, excepte les línies rectes de color blanc i vermell que tracen els automòbils que es baten en retirada. Són llamps en la nit. Els focus ho dominen tot i tenen una forma singular, quasi marciana... bolets gegants, amb un tija altíssima i una corol·la majestuosa. No s’abandonen al vent que bufa fort; es mantenen estàtics acomplint la seva missió. En canvi, els arbres del parc que queda enrera es dobleguen amb aquella majestuositat que només tenen les coses vives.
Durant l’hivern, l’escena adquireix unes tonalitats ofegades en la boirina i les partícules de soroll en suspensió. El soroll constant d’una turbina, les fuetejades dels cotxes que passen. La llengua de formigó esdevé aleshores un gegant desgastat i pàl·lid que es veu engolit per la ciutat, expectorant automòbils sense parar.
Els pilars que sostenen la via són extraordinaris i mastodòntics i tristíssims. El vianant se sent gairebé insignificant: guaita esmaperdut la panxa de l’estructura de ciment i ho mira tot amb ulls petits, nota el tonatge sobre la seva mirada. Els homes som animals abandonats a la ciutat. L’home és un animal que espera davant d’un semàfor en roig.
En la prematura vesprada hivernal, els focus il·luminen la llengua de formigó i la banyen d’un color ataronjat. Tot és molt crepuscular, excepte les línies rectes de color blanc i vermell que tracen els automòbils que es baten en retirada. Són llamps en la nit. Els focus ho dominen tot i tenen una forma singular, quasi marciana... bolets gegants, amb un tija altíssima i una corol·la majestuosa. No s’abandonen al vent que bufa fort; es mantenen estàtics acomplint la seva missió. En canvi, els arbres del parc que queda enrera es dobleguen amb aquella majestuositat que només tenen les coses vives.
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada