divendres, de desembre 14, 2007

Exercici

Una llengua de formigó s’endinsa entre els edificis. És una autopista elevada que descendeix i es retorça fins a fondre’s amb el cinturó de ronda de la ciutat, que és una altra autopista urbana. M’agrada la llengua de formigó; és d’una modernitat d’altres èpoques, quan el futur era una quimera, quan el futur era silenciós i civilitzat, amb cotxes aeris circulant entre els blocs asèptics i tubs de teletransportació, i tal.

Durant l’hivern, l’escena adquireix unes tonalitats ofegades en la boirina i les partícules de soroll en suspensió. El soroll constant d’una turbina, les fuetejades dels cotxes que passen. La llengua de formigó esdevé aleshores un gegant desgastat i pàl·lid que es veu engolit per la ciutat, expectorant automòbils sense parar.

Els pilars que sostenen la via són extraordinaris i mastodòntics i tristíssims. El vianant se sent gairebé insignificant: guaita esmaperdut la panxa de l’estructura de ciment i ho mira tot amb ulls petits, nota el tonatge sobre la seva mirada. Els homes som animals abandonats a la ciutat. L’home és un animal que espera davant d’un semàfor en roig.

En la prematura vesprada hivernal, els focus il·luminen la llengua de formigó i la banyen d’un color ataronjat. Tot és molt crepuscular, excepte les línies rectes de color blanc i vermell que tracen els automòbils que es baten en retirada. Són llamps en la nit. Els focus ho dominen tot i tenen una forma singular, quasi marciana... bolets gegants, amb un tija altíssima i una corol·la majestuosa. No s’abandonen al vent que bufa fort; es mantenen estàtics acomplint la seva missió. En canvi, els arbres del parc que queda enrera es dobleguen amb aquella majestuositat que només tenen les coses vives.

1 comentari:

J ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.