Cinc milions d'històries té la ciutat de Nova York

A en Miq, a qui fa temps que volia dedicar alguna coseta

Estar de black out (o paràlisi creativa severa) té les seves coses bones. M'acosto amb humilitat de novici als grans mestres amb l'ànim de deixar-me enlluernar i riure'm de la meva pròpia petulància. Verge santa què ridículs som quan oblidem als grans mestres i ens posem a postular! L'altre dia em van deixar en préstec un llibret que no havia llegit però que sabia que havia inspirat La literatura nazi en América, de Bolaño, a saber; Historia universal de la infamia, de Jorge Luís Borges. Aquest llibret, segons el pròleg a la seva edició de 1954 representaven simplement ejercicios de prosa narrativa. Exercicis. Un blog és una llibreta més o menys reeixida d'exercicis literaris o més normalment una infàmia que esdevé universal.

I d'aquest llibret de Borges n'extrec aquesta espurna que corro alleujat a apuntar aquí. Alleujat, perquè no actualitzar és la cosa que més s'apropa a estar mort.

El 25 de diciembre de 1920 el cuerpo de Monk Eastman amaneció en una de las calles centrales de Nueva York. Había recibido cinco balazos. Desconocedor feliz de la muerte, un gato de lo más ordinario lo rondaba con cierta perplejidad.

J.L. Borges, Historia universal de la infamia.

Oh, redéu, ja és ben cert allò que deia Bolaño; La lectura es placer y alegría de estar vivo o tristeza de estar vivo y, sobre todo, es conocimiento y preguntas. La escritura, en cambio, suele ser el vacío. En las entrañas de un hombre que escribe no hay nada. Oh, redéu, ja és ben bé això que deia Pablo d'Ors; Los escritores de verdad viven de la mentira y para la mentira. Y, por mucho que digan (que digamos) lo sacrifican todo por la escritura, hasta a su propia madre.(...) Todo por un poco de belleza. O de fulgor. O de rabia.

I ara se m'acut que aquesta espurna de fulgor, de bellesa o de ràbia que avui apunto a L2P és similar a aquesta espurna de fulgor, bellesa o ràbia que canta encara Rubén Blades pels puestus:

Y Pedro Navaja, puñal en mano, le fue pa´ encima,
el diente de oro iba alumbrando to´ la avenida,
mientras reía el puñal le hundía sin compasión,
cuando de pronto sonó un disparo como un cañón...
...cayó en la acera mientras veía a esa mujer
que, revólver en mano y de muerte herida, a él le decía:
"Yo que pensaba: hoy no es mi día, estoy salá,
pero, Pedro Navaja, tú estás peor: no estás en na".
Y créanme gente que aunque hubo ruido nadie salió.
No hubo curiosos, no hubo preguntas, nadie lloró.
Sólo un borracho con los dos cuerpos se tropezó,
cogió el revolver, el puñal, los pesos y se marchó.
Y tropezando se fue cantando desafina´o,
el coro que aquí les traje y del mensaje de mi canción:
"La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida" ¡ay, Dios!...

Rubén Blades, Pedro Navaja

I més content estic encara davant la perspectiva d'ignotes lectures sobre boxadors de suburbis veneçolans, car m'han promés que em deixaran un llibre que sé que comença de forma fulminant... Si volen es poden llegir la novel.la sencera aquí... però a mi que me la deixin en paper; noto que estic a un pas del desprendiment de retina, i precisment de Borges no n'envejo la ceguesa.