divendres, de setembre 09, 2005

Alegria infinita

Bé, bé, bé.

Companys, posem-nos en rotllana i donem-nos copets de felicitació mútua a l'esquena.

Eduard Canimas: X Premi Cerverí de lletra de cançó, per Sosa càustica.

El Llibreter: V Premi Lletra de pàgines web.


I en Subal també és molt feliç perquè uns senyors que sempre ha admirat de lluny li han ofert la oportunitat d'escriure sobre Bolaño a la seva revista digital. En Bolaño, Subal el va descobrir gràcies a la insistència del Llibreter.

L'últim capítol de la meva magnífica redacció escolar Mis vacaciones de verano es dirà Bolanyejo per Caracas i, si tot va bé, la podreu llegir aquí, en el seu proper número. Espero que m'hagi sortit una redacció digna de la revista...

[nota informativa. El verb bolanyejar; jo bolanyejo, tu bolanyejes, ell bolanyeja... és una genial ocurrència de TdQ, a qui dono les gràcies, doncs suposo que no interposarà querella per plagiar aquest bonic neologisme]

7 comentaris:

ea! ha dit...

tots en rotllana agafadets de les mans, hahaha, com un esplai setentero. no se si vaig quequejar gaire, l' intent va ser vocalitzar i ser tant hermètica en dades com ho puc ser.
ahir tenia la sensació que tot encaixava, allò de les generacions i el que a vegades hem comentat. vem pensar en tu, esclar.
petons

Toni Ros ha dit...

Felicito tuttti quanti, i em permeto d'insinuar si el ver "bolanyejar" no serà creació meva...
http://lasegonaperiferia.blogspot.com/2005/08/mis-vacaciones-de-verano.html#c112491226164317931

Toni Ros ha dit...

Per cert, l'enllaç a paper de vidre no xuta perquè li sobra una http:// . Arregla-ho.

subal ha dit...

Amic TdQ, m'oblidava de tu; sí, és cert, em va encantar el verb bolanyejar. El manllevo, sempre amb el teu permís.

Felicitats a tu també pel premi popular, chamo.

Anònim ha dit...

Un premi no fa l'estiu.

Toni Ros ha dit...

Permís concedit! Tens el copyleft del verb "bolanyejar".

Xec: un premi no fa estiu, però t'alegra la tardor i el EGO, que sempre té gana.

el llibreter ha dit...

Gràcies Subal!!!

el premi em va fer tornar a la facultat: fer un exàmen, lliurar-lo i, immediatament, pensar el munt de coses que no he posat, les dades que podia haver exposat d'una altra manera, la sensació que tant d'esforç servirà tan sols per un aprovat... i trobar-me, finalment, una matrícula d'honor.

Ja ho saps que mai no he cregut que em donarien el premi, que em pensava que el fet de seleccionar-me era una mena de copet a l'esquena per convidar-me a continuar i prou. I ja ho veus: matrícula d'honor.