Querido diario,
avui de bon principi m'he sentit insignificant. No és que no sigui sempre insignificant; ho sóc, com tu, querido diario, però avui ha estat com quan els preadolescents s'adonen que tenen una titola enmig de les cames i que la poden manipular al seu gust; no és que abans no la tinguessin, sinó que ara se la senten.
M'estic llegint La literatura nazi en Amèrica, del Bolaño. Me'l vaig comprar en una de les dues llibreries que són citades a 2666, així, a mode d'homenatge. Confesso haver adquirit també Los detectives salvajes.
Us he de dir que la meva primera impressió, sense haver-me'l acabat encara però tenint-li ja el peu al coll, és que és màgic. No. Això no és una merda de blog d'adolescent, ni jo acostumo a dir que els llibres són màgics. Seguiu-me.
Per què aquest llibre és màgic.
Per la increïble capacitat d'inventiva que l'autor demostra tenir.
Em sembla mentida, màgic, que un home pugui imaginar tants personatges, amb les seves biografies, amb els seus anys de naixement i mort i tot. Us penseu que és fàcil trobar anys de naixement i mort per als personatges, oi? Jo acabo d'escriure una novel.la de dues pàgines, que ja està acabada, i m'he sentit del tot insignificant perquè no se m'acudia cap nom pels dos protagonistes. Trobar els cognoms ha estat exasperant.
Perquè a la contraportada diu que és una divertidísima obra de ficción, i no hi ha manera de que rigui. [a excepció del capítol dedicat a Argentino Schiaffino, alias el Grasa, en el que m'he descollonat de riure]
Això pot tenir una explicació, doncs també diu que és una excelente parodia de la historia real de la literatura iberoamericana, i jo no identifico cap vida real camuflada de cap escriptor americà, doncs ja us he dit que sóc insignificant; no he llegit tant. Amb això us vull dir que estudieu, fills meus, que llegiu molt. Que si no el dia de demà se us serà negat el nivell de lectura adequat per riure amb La literatura nazi.
Perquè intueixo que arrel d'aquest llibre han vingut les batusses amb Isabel Allende. És una hipòtesi que prové d'un ignorant. Només he llegit alguna entrevista en que l'amic Bolaño emet unes declaracions contundents com un cop de puny contra aquella senyora i algú altre. Bolaño -potser- quan escrivia o donava entrevistes no tenia por a morir. Si algú sap d'on li ve la sinceritat amb Allende, que no es talli; a baix a la dreta els comentaris.
També va tenir un merder espectacular amb el jurat que va donar el Rómulo Gallegos al Vila-Matas. Se pueden meter mis honorarios como jurado por el culo, neoestalinistas, va declarar més o menys. Ep, no tenia res a veure amb la concessió del premi a Vila-Matas, malpensats.
Perquè deixant de banda la premsa groga literària que us he abocat en l'anterior paràgraf, tornant a La literatura nazi en América, comprovo astorat que apareix un personatge secundari que torna a aparèixer com a personatge secundari (de manera més ampliada) a 2666. Eugenio Entrescu, al que crucificaron sus propios soldados en 1944.
Com que em sento potser més insignificant que els pagerols medievals davant el monjo benedictí que llegeix la bíblia en llatí gratant-se despreocupadament per sota la sotana de parracs, us diré que això de l'Entrescu em sembla màgia. Que em resulta incomprensible. Que aquest fet, entre tants altres em confirma que Bolaño tenia una catedral ficada al cap (2666) ALMENYS des de La literatura nazi, que ve a ser un esbós de mapa dibuixat amb un pal a la sorra. Intueixo que Los detectives salvajes és una maqueta 1:10 de 2666. I el que és més important, per a evitar malentesos; no dic que Bolaño em sembli repetitiu sinó que respiro uns aromes i essències que ja vaig trobar llegint 2666. Em sembla un home que prepara una emboscada, una venjança. A poc a poc, ben a poc a poc, amb la calma. És un artesà. O un franctirador.
avui de bon principi m'he sentit insignificant. No és que no sigui sempre insignificant; ho sóc, com tu, querido diario, però avui ha estat com quan els preadolescents s'adonen que tenen una titola enmig de les cames i que la poden manipular al seu gust; no és que abans no la tinguessin, sinó que ara se la senten.
M'estic llegint La literatura nazi en Amèrica, del Bolaño. Me'l vaig comprar en una de les dues llibreries que són citades a 2666, així, a mode d'homenatge. Confesso haver adquirit també Los detectives salvajes.
Us he de dir que la meva primera impressió, sense haver-me'l acabat encara però tenint-li ja el peu al coll, és que és màgic. No. Això no és una merda de blog d'adolescent, ni jo acostumo a dir que els llibres són màgics. Seguiu-me.
Per què aquest llibre és màgic.
Per la increïble capacitat d'inventiva que l'autor demostra tenir.
Em sembla mentida, màgic, que un home pugui imaginar tants personatges, amb les seves biografies, amb els seus anys de naixement i mort i tot. Us penseu que és fàcil trobar anys de naixement i mort per als personatges, oi? Jo acabo d'escriure una novel.la de dues pàgines, que ja està acabada, i m'he sentit del tot insignificant perquè no se m'acudia cap nom pels dos protagonistes. Trobar els cognoms ha estat exasperant.
Perquè a la contraportada diu que és una divertidísima obra de ficción, i no hi ha manera de que rigui. [a excepció del capítol dedicat a Argentino Schiaffino, alias el Grasa, en el que m'he descollonat de riure]
Això pot tenir una explicació, doncs també diu que és una excelente parodia de la historia real de la literatura iberoamericana, i jo no identifico cap vida real camuflada de cap escriptor americà, doncs ja us he dit que sóc insignificant; no he llegit tant. Amb això us vull dir que estudieu, fills meus, que llegiu molt. Que si no el dia de demà se us serà negat el nivell de lectura adequat per riure amb La literatura nazi.
Perquè intueixo que arrel d'aquest llibre han vingut les batusses amb Isabel Allende. És una hipòtesi que prové d'un ignorant. Només he llegit alguna entrevista en que l'amic Bolaño emet unes declaracions contundents com un cop de puny contra aquella senyora i algú altre. Bolaño -potser- quan escrivia o donava entrevistes no tenia por a morir. Si algú sap d'on li ve la sinceritat amb Allende, que no es talli; a baix a la dreta els comentaris.
També va tenir un merder espectacular amb el jurat que va donar el Rómulo Gallegos al Vila-Matas. Se pueden meter mis honorarios como jurado por el culo, neoestalinistas, va declarar més o menys. Ep, no tenia res a veure amb la concessió del premi a Vila-Matas, malpensats.
Perquè deixant de banda la premsa groga literària que us he abocat en l'anterior paràgraf, tornant a La literatura nazi en América, comprovo astorat que apareix un personatge secundari que torna a aparèixer com a personatge secundari (de manera més ampliada) a 2666. Eugenio Entrescu, al que crucificaron sus propios soldados en 1944.
Com que em sento potser més insignificant que els pagerols medievals davant el monjo benedictí que llegeix la bíblia en llatí gratant-se despreocupadament per sota la sotana de parracs, us diré que això de l'Entrescu em sembla màgia. Que em resulta incomprensible. Que aquest fet, entre tants altres em confirma que Bolaño tenia una catedral ficada al cap (2666) ALMENYS des de La literatura nazi, que ve a ser un esbós de mapa dibuixat amb un pal a la sorra. Intueixo que Los detectives salvajes és una maqueta 1:10 de 2666. I el que és més important, per a evitar malentesos; no dic que Bolaño em sembli repetitiu sinó que respiro uns aromes i essències que ja vaig trobar llegint 2666. Em sembla un home que prepara una emboscada, una venjança. A poc a poc, ben a poc a poc, amb la calma. És un artesà. O un franctirador.
Que per culpa de Bolaño m'estic plantejant deixar de fer el ridícul i plegar d'escriure. Ja sé, a partir d'ara, el títol de l'últim post que escriuré; Mori Bolaño. I això que encara no he començat Los detectives salvajes. Tinc por.
El Barça acaba de rebre el segon gol, i tant me fa.
1 comentari:
Després de "La literatura nazi en América" has de llegir "Estrella distante", de seguida entendràs el perquè.
Feliç lectura i espero llegir les teves impressions sobre "Los detectives..."
K.
Publica un comentari a l'entrada