El que ja no importa
I jo em tornava boig, i jo no entenia, i jo no veia, i jo replicava, i brandava el cap, i mirava per la finestra, i tornava a preguntar, i em tornava a tornar boig, etcètera.
Senyors meus i senyores meves; he fracassat estrepitosament. El meu “noséquèpensar” és rotund i ressona encara per entre els blocs de pisos i ceibes gegantines.
I pico violentament de cap contra les parets, m’esgarrapo la cara i em poso el puny a la boca; “noséquèpensar-noséquèpensar, què els hi diré als de la Perifèria, que anhelen saber els meus judicis sociopolítics del país de Mis vacaciones de verano?”
Perquè la realitat, germans, és refotudament complexa, a Veneçuela. Tothom, totdon, s’ha vist personalment afectat pel pe'o. Perquè, senyors, aquí a Europa em sembla que ens prenem el terme revolució molt a la lleugera. Jo, davant d’un pe’o de tals magnituds, ric i faig esforços d’ironia vila-matians, però no hi ha manera, no és pot fer massa broma o prendre’s les coses a la lleugera quan parles del pe’o amb els natius.
De fet, és molt més fàcil sortir-se per la tangent i resumir la història passada de Veneçuela, per, si més no, entendre el que ja no importa.
EL QUE JA NO IMPORTA
El que ja no importa, així, pim-pam, és:
1948-58: Dictadura de Pérez Giménez.
Una república bananera com qualsevol altre, suposo.
23 de gener de 1958: cau el dictador en un cop d’estat.
Els dictadors només es moren al llit en un país anomenat Espanya. Barcelona acull a una filla del dictador en un petit i desastrós piset de la Pedrera.
1958-1989
En canvi, allà, els dos partits que ara estan a l’oposició, l’any 1958 van decidir repartir-se la democràcia a parts iguals; ara tu-ara jo, donant lloc a un paternalisme que a mi em sembla fastigós.
Però això ja no importa: hi havia estabilitat econòmica, consens dels elits i al principi el poble vivia bé, perquè amics, amics! El negoci del petroli als setanta era ben lucratiu; recordeu les llumetes inexistents, aquell nadal del setanta…què? …doncs bé, el poble veneçolà vivia molt bé, gràcies.
Amb tot això, l’estat, engreixat de petroli, es va descuidar de crear teixit industrial, ¿pa’ qué?, doncs això, pa’qué.
Però ai, durant els vuitanta, amics, època de merda on les hi hagi en la història contemporània de llatinoamèrica, el preu del petroli baixa i l’invent se’n va al carall. No problem, Veneçuela era un país que bé es podia endeutar, xapotejant en un bassal de color cru de Maracaibo… però, valga’m déu, ja només val la meitat!!
I es que la crisi econòmica no perdona, i ningú sap on està el teixit industrial, quin teixit industrial?, i la plaga de llagostes es multiplica en forma de barraques i ofega les ciutats i la gent ja no té rentadores, on s’ha fotut la rentadora?, ni neveres, i Carlos Andrés Pérez pacta amb un dimoni anomenat FMI i el molt imbècil aplica les mesures que li dictaven des d’un think tank infernal que cau a l’Avinguda Pensilvània, allà a Washington D.C. Us he explicat ja que durant els vuitanta la població es va duplicar?
27/2/89. Caracazo.
Caracazo al canto. Llum, foc, destrucció, tocs de queda, gent assaltant-ho tot, revoltes populars, repressió brutal, els barrios treuen fums. No se sap ben bé ni el número de morts ni, en el fons, què cony va ser el que va passar.
I el Caracazo va matar el puntofijismo i va plantar la llavor de la famosa, funky, multiforme V República Bolivariana de Veneçuela, de la qual, pobre diable, no sé què pensar!
La propera entrega del meu apassionant pamflet es titularà No al pasado. I el següent serà Secuestro Express. Els dos parlen de la Veneçuela actual, on Chávez is in the air.
I després vindrà Bolaño, i així acabaran les meves fantàstiques i divertides Mis vacaciones de verano.
Senyors meus i senyores meves; he fracassat estrepitosament. El meu “noséquèpensar” és rotund i ressona encara per entre els blocs de pisos i ceibes gegantines.
I pico violentament de cap contra les parets, m’esgarrapo la cara i em poso el puny a la boca; “noséquèpensar-noséquèpensar, què els hi diré als de la Perifèria, que anhelen saber els meus judicis sociopolítics del país de Mis vacaciones de verano?”
Perquè la realitat, germans, és refotudament complexa, a Veneçuela. Tothom, totdon, s’ha vist personalment afectat pel pe'o. Perquè, senyors, aquí a Europa em sembla que ens prenem el terme revolució molt a la lleugera. Jo, davant d’un pe’o de tals magnituds, ric i faig esforços d’ironia vila-matians, però no hi ha manera, no és pot fer massa broma o prendre’s les coses a la lleugera quan parles del pe’o amb els natius.
De fet, és molt més fàcil sortir-se per la tangent i resumir la història passada de Veneçuela, per, si més no, entendre el que ja no importa.
EL QUE JA NO IMPORTA
El que ja no importa, així, pim-pam, és:
1948-58: Dictadura de Pérez Giménez.
Una república bananera com qualsevol altre, suposo.
23 de gener de 1958: cau el dictador en un cop d’estat.
Els dictadors només es moren al llit en un país anomenat Espanya. Barcelona acull a una filla del dictador en un petit i desastrós piset de la Pedrera.
1958-1989
En canvi, allà, els dos partits que ara estan a l’oposició, l’any 1958 van decidir repartir-se la democràcia a parts iguals; ara tu-ara jo, donant lloc a un paternalisme que a mi em sembla fastigós.
Però això ja no importa: hi havia estabilitat econòmica, consens dels elits i al principi el poble vivia bé, perquè amics, amics! El negoci del petroli als setanta era ben lucratiu; recordeu les llumetes inexistents, aquell nadal del setanta…què? …doncs bé, el poble veneçolà vivia molt bé, gràcies.
Amb tot això, l’estat, engreixat de petroli, es va descuidar de crear teixit industrial, ¿pa’ qué?, doncs això, pa’qué.
Però ai, durant els vuitanta, amics, època de merda on les hi hagi en la història contemporània de llatinoamèrica, el preu del petroli baixa i l’invent se’n va al carall. No problem, Veneçuela era un país que bé es podia endeutar, xapotejant en un bassal de color cru de Maracaibo… però, valga’m déu, ja només val la meitat!!
I es que la crisi econòmica no perdona, i ningú sap on està el teixit industrial, quin teixit industrial?, i la plaga de llagostes es multiplica en forma de barraques i ofega les ciutats i la gent ja no té rentadores, on s’ha fotut la rentadora?, ni neveres, i Carlos Andrés Pérez pacta amb un dimoni anomenat FMI i el molt imbècil aplica les mesures que li dictaven des d’un think tank infernal que cau a l’Avinguda Pensilvània, allà a Washington D.C. Us he explicat ja que durant els vuitanta la població es va duplicar?
27/2/89. Caracazo.
Caracazo al canto. Llum, foc, destrucció, tocs de queda, gent assaltant-ho tot, revoltes populars, repressió brutal, els barrios treuen fums. No se sap ben bé ni el número de morts ni, en el fons, què cony va ser el que va passar.
I el Caracazo va matar el puntofijismo i va plantar la llavor de la famosa, funky, multiforme V República Bolivariana de Veneçuela, de la qual, pobre diable, no sé què pensar!
La propera entrega del meu apassionant pamflet es titularà No al pasado. I el següent serà Secuestro Express. Els dos parlen de la Veneçuela actual, on Chávez is in the air.
I després vindrà Bolaño, i així acabaran les meves fantàstiques i divertides Mis vacaciones de verano.
Oi que no em deixareu tornar a sortir del país, estoics lectors, pobres amics, de la Segona Perifèria?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada