dimarts, d’agost 14, 2007

Estampes napolitanes [i IX] —Els guies

Al Grazziano, la Maria, el Massimo i la Lucía.
I als nens de Piazza Plebiscito



Lleuger equipatge del turista informal
Sfumato
Sacro capello miracoloso, amén
Les muses
Pozzuoli, el poble abandonat
Ave road, (79 d.C)
La platja de l'infern
Ischia Ponte, història d'una roca





IX


Què lluny queda el Golf de Nàpols. Han passat unes setmanes d'ençà que hi vas anar i què lluny queda el Golf de Nàpols, enterrat en la rutina estival de la que ja ets esclau. El turisme ja ho té, això, són focs d'encenalls, apunts escrits a corre-cuita, banderes d'exploradors que hem apressat a clavar aquí o allà, per a que onegin oblidades, been there, done that...

Ara tot queda lluny, excepte el record d'en Grazziano i la Maria, ischitians que van aconseguir fer desaparèixer al turista informal que hi ha en mi i van fer emergir al viatger que em visita de tant en tant. Ells ens van acollir a casa seva, ells ens van cuinar, ells ens van explicar històries de terratrèmols i històries de la mar. Històries de Nàpols. En Grazziano ha passat mitja vida en vaixells mercants i petrolers. Parla un fràgil castellà aprés en aigües internacionals i illes del Carib. Explica els seus viatges i noto que si jo conec continents i ciutats, ell coneix caps, golfs, estrets i oceans. Veu els mapes al revés; jo veig la silueta il·luminada d'una copa de cristall i ell veu rostres que es besen en la foscor. Ara ja no en vol saber res, de la mar.

La Maria estava preocupada per l'educació del seu fill i va a començar a escriure-li les lliçons fins que va tenir material per fer-ne un llibre. Ara ja porta 30.000 exemplars venuts de llibres de gramàtica italiana —o potser napolitana?—. Ens explica això cara als fogons, remenant uns spaguetis. Ens fa veure un vi blanc excepcional, fet a l'illa. Ischia va ser un dia el primer refugi dels grecs, que encara no coneixien Itàlia. Ischia va ser molt bella. Me la repenso ara i veig un relat de Serés parlant de la costa catalana que es prostitueix. Què bé escriu el Serés, obtenint belleses dels desastres.

Al Massimo li van anar molt bé les lliçons i estar vora els volcans. Tant, que anys més tard, i a Madrid, decideix junt amb la seva companya, la Lucía de Gijón, escriure junts un llibre-guia del Golf de Nàpols. Observo durant el viatge, com si fos un treball de camp, la grossor de les guies dels col·legues turistes que em vaig trobant pel camí. Són petites i d'una lleugeresa alarmant. South of Italy. Italie. Europe. Només en veig una altra que sigui del Golf de Nàpols, i és escarransida i paupèrrima. La del Massimo i la Lucía és millor, ja ho crec que sí. Explica coses i sentiments. Explica erupcions. Explica qui és el Tiet de Roma, una història fascinant.

I ara em creua una imatge com un llamp. Aquells nens napolitans que prenien la fresca en un jardí, que s'acosten i ens demanen si som d'aquí, de Nàpols. No, som de Barcelona. I què hi veniu a fer, aquí? ens demanen amb estranyesa. Els hi diem que Nàpols és molt maca i que hem vingut a veure-la. S'arronsen d'espatlles i no comprenen. Ah sí, és maca? Psé. I passem a parlar apassionadament de Ronaldinho i de Maradona, les nostres pàtries xiques.

3 comentaris:

parmigtit ha dit...

[...] el muy invertido y divertivo 'La sefèria perifona', de Balthus.

mig pap tir ha dit...

[...] 'La sefèria perigona', d'un perigord sefardita. (Licitats per la fe.)

Lukosh ha dit...

Miquel, por nuestra parte muchas gracias y encantados con todo lo que cuentas de Nápoles y todo lo que pareces haber disfrutado.
Un placer haberte sido de ayuda. Pasaremos el link "al Graziano y a la Maria".
Un fuerte abrazo para ti y para Mariana. Esperamos veros en Barcelona o en Madrid, tanto monta monta tanto.
Massimo y Lucía