Sembla que La matèria primera neix d'un encarrec d'un diari. Tu, fes això, li van dir. Ell va anar fent fins que, per motius que desconec, la cosa va descarrilar. A fi de bé, doncs d'aquella matèria prima Serés en va fer un producte manufacturat en forma de llibre. Que no t'has llegit La matèria primera? Herr Llibreter va fer un brillantíssim post que en parlava. Que no t'has llegit La força de la gravetat? Aquí en tens un altre.
Val a dir que l'un és reflex de l'altre; La força de la gravetat és el reflex de ficció de La matèria primera, que és un treball més periodístic, d'entrevistes, ja siguin en primera o tercera persona, de no-ficció. Coneixen aquella llei del bon relataire que diu La historia del cuento debe ser real o inventada. Si es real debe parecer inventada y si es inventada real? Monta tanto, tanto monta.
Ambdós llibres del Serés tracten sobre els innombrables, aquell vuitanta per cent de la població d'aquest país que no sol aparèixer en les novel·les de factura catalana; obrers, mileuristes, etc.
Jo me'ls he llegit tots dos, i he de dir —Subal, posa'm una falca d'emoció continguda— que m'ha agradat força més La força de la gravetat. I em sembla que sé per què. Segueixen-me si volen.
Malgrat que ambdós llibres del Serés tracten sobre els innombrables, percebo que la ficció de La força de la gravetat és més versemblant que la no ficció de La matèria primera, o sigui que el primer (de ficció) és més versemblant que el segon (de no ficció). Això fa que la balança la decanti cap a La força de la gravetat. M'explico? S'entén?
En el cas de La força de la gravetat, la tensió dels relats pertany només al relat, i és una tensió collonuda, reeixida, excepcional, un dels millors llibres que m'he llegit darrerament. En canvi, en La matèria primera, la tensió del relat, a voltes, es desvia cap a l'entrevistador, cap a en Serés, que com ja he dit abans sembla ser del morro fort i tenir molt mala llet. Vegem-ne un cas extrem, del relat Nadal. Posem-nos primer en situació; En Francesc està parlant-entrevistant a un farlopero que fa de vigilant nocturn d'un polígon industrial. El primer guionet pertany al farlopero;
—No, home, no em casaria mai amb una puta. Deuen acabar totes guillades i només falta que, després que se l'hagin repassat tots els camioners i concos de la comarca, et pensis que es quedarà amb tu.
—Oh, falta que et vulgui—canvia de cara. En juanjo m'ha dit que anés amb compte. Es pensava que no ho captaria, però sí, li ho dit per fotre'l. Massa clar.
—¿I per què no m'hauria de voler? Tinc un sou, un pis i cotxe, ¿que et penses que sóc un mort de gana o què?
—No ho he dit, això.
—La merda de gent com tu, que, perquè teniu una carrera, us penseu que sou els reis: universitaris de merda, això és el que sou.
—Para el cotxe que baixo.
—És que tota la nit que em toques els collons, i ara que et dic que si vols sortir a fer un tomb que no pares de fotre'm mocs. Parles amb els altres, i amb mi, no. ¿No venies a passar la nit aquí?
—Sí, per això he quedat amb en Juanjo. I no et foto mocs, només que no m'agrada com parles de la gent, ni dels negres ni de les putes.
—Si no et va bé de sortir amb mi, tornem i prou.
—Para el cotxe que ja tornaré a peu —xerric de pneumàtics.
—Hòstia, no t'enjego a la merda perquè has vingut amb en Juanjo, que si no. No sé què collons t'has pensat, amb aquests fums —no dic res, callo—. T'he vist a venir d'una hora lluny, véms aquí a veure què fem malament, a veure com la caguem per explicar que som tots uns cabrons. ja li he dit al Juanjo que no ens en podíem fiar un pèl, de tu.
—Va, apa, vés a la rotonda, a veure si et fan cas.
—¿Saps què et dic, fill de puta?—es queda un moment pensant, com si m'anés a dir alguna cosa important—. Que us donin pel cul, a tu i a tots els que són com tu.
—Ai, quin riure.
Francesc Serés, Nadal, La matèria prima, Empúries
Diguéssim que Serés fa d'entrevistador emprenyat, cremat, un pèl putejat, impacient... aquesta és la meva impressió. Què vull dir, amb tot això. Res. Ho faria millor, jo? En absolut. Simplement, m'explico per què m'agrada més La força de la gravetat, les subtileses diferencials que hi ha entre llibre i llibre que, només aparentment, són iguals. A La força de la gravetat la veu de l'autor no està enlloc, es limita (de manera fictícia) a observar i a relatar. En La matèria prima, la figura de l'entrevistador hi és de manera excessiva pel meu gust (però què vull, joi, si és un llibre d'entrevistes!) encara que no podem passar per alt la gran qualitat d'alguns relats de La matèria primera, com ara els que numero tot seguit sense seguir cap ordre;
Nadal, Una tarda al teatre, Producte interior brut, La brutícia, Gosar voler, El fre motor...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada