dimarts, d’agost 07, 2007

Estampes napolitanes [VIII]—Ischia Ponte, història d'una roca

Uns turistes del nord d'Itàlia troben a un senyor que treu panxa sobre una roca del moll d'Ischia Ponte. El senyor de la roca està en posició de difícil equilibri; tot el seu pes reposa sobre la cama esquerra, mentre la cama dreta resta enlairada i arronsada, plegada sobre sí mateixa. Els braços del senyor enrocat estan alçats i les mans formen un angle de noranta graus. El seu rostre està inexpressiu, i reconcentrat en un punt indeterminat de l'horitzó. Així estant, el senyor dóna saltets d'alegria. Una bella dama l'aplaudeix des de l'aigua.

A Barcelona, dies abans, un director de suplement cultural de prestigi fa avançar mentalment el rellotge mentre de reüll fita les piles de llibres per ressenyar que formen una sòlida paret de feina. Va-can-ces. Mira el seu ordenador, que pampalluga i l'esclavitza. Vigila ara la porta de l'oficina —ningú el molesta—, i tecleja en un sospir; http://lasegonaper....

Una noia a Cornellà observa amb una mica de tristesa els tècnics que desballesten una antiga impremta, tot fullejant el Cultura/s i prenent un té de menta. S'atura en un parell de línies en concret del suplement i fa un lleu oh! i decideix enviar un missatge a un amic que està en ple procés fallit de desaparició sota el sol i sobre una roca.

El seu amic mira a la seva aliada que el saluda des de les profunditats. Volia desaparèixer i la única cosa que se li va acudir fou endur-se'n un parell de llibres de Vila-Matas pel viatge; sembla que per les venes no li corri ni una gota de sang. Sona el mòbil però i què, no el pensa agafar perquè està en procés d'esfumar-se sota el sol i sobre una roca. Mou el cul inquiet, doncs no acaba de trobar-se còmode en la roca volcànica plena de clotets i de valls. En el fons odia el mar i el sol i la platja, el nostre vampir. Els raigs de sol travessen impietosos els diferents nivells d'epidermis de l'esquena enrogida del turista, i el reflex solar fa que el color ossat de les pàgines es tornin de blanc resplendent i li cremi les parpelles, i el turista informal imagina que a les pàgines Vila-Matas no hi ha escrit res. Ara rep un sms. Ep. Ah. Un sms no és una trucada. De la mateixa manera que un turista no és un viatger, un sms no és una trucada. Busca el giny telefònic i llegeix el missatge que fa que se li dil·latin lleument les pupil·les, s'aixequi immediatament de la roca dels suplicis i escombri l'horitzó amb una mirada de victòria. Victòria, sí, perquè ell no vol desaparèixer, sinó aparèixer, collons, aparèixer i veure la seva obra reconeguda, i passar per avingudes que portin el seu nom, i viatjar en avions low class que portin el seu nom, i menjar-se una hamburguesa saturada de greixos que porti el seu nom. Avisa a la seva Aliada i, de tant content i vanitós que s'ha tornat en un moment, intenta fer de Daniel Larusso saludant al senyor Miyagui i l'esperit del sol. Amb poca fortuna.



El Golf de Nàpols té sabor a victòria. Imatge via [ojo fisgón] , a qui L2P felicita.

4 comentaris:

fryslân ha dit...

«El muy inventivo y divertido...» ¡Delicioso! Un abrazo. Y enhorabuena.

subal ha dit...

Gràcies Frys!

jo m'alegro molt que vostè estigui de nou actiu!

leanan ha dit...

això dels cinc minuts de glòria a la televisió ja ha passat de moda,

ara s'ha d'aconseguir que anomenin el nostre blog a la premsa almenys una vegada a la vida

(i pels que no, sempre queden els memes i el dia del blog i els thinking blogger awards :P)



Però ves! en el seu cas, prou que s'ho mereix, benvolgut subal!


Felicitats :)

ea! ha dit...

hi ha sms volcànics, m'imagino el paisatge on el vas rebre