divendres, d’agost 31, 2007

La paradoxa E-Banyes

Buff, Tony, els Bacon blue. Sí, sí, són dels 80', però definitivament mediocres. Déu, com han envellit. Hi van haver-hi un munt de gent amb molt més talent. Ja, ja, ja, Tony, o potser no he captat l'ironia i els hi dediques els qui t'han premiat...

“portes un Anagrama de tapa dura a la butxaca o estàs molt content de veure’m?”
I

Al llit, llegint Els ventres de la terra, la primera part de la trilogia De fems i de marbres. Serés s'està convertint per a mi en un Bolaño, en un Dovlatov, un Ribeyro. Escriptors les obres dels quals et sotmeten a un estat d'ànim determinat però difícilment descriptible. Veig que en Serés va escriure Els ventres de la terra a l'edat dels vint-i-vuit. Tanco el llibre deprimit. Penso en Ribeyro, i immediatament després en un text de Ribeyro, i la carambola em porta a pensar en l'E-Banyes. Corro a encendre l'ordenador. Corro a plantejar-li una paradoxa.

II

63


Observación trivial que me ha dejado estupefacto, tanto, que imagino que debe haber en ella una falacia imperdonable. Partí del principio de que tengo dos padres, cuatro abuelos, ocho bisabuelos, dieciseís tatarabuelos. ¿Por qué no seguir adelante? Cogiendo un lapiz y papel hice la progresión. En el año 1780 tenía 64 ancestros (calculando 30 años por generación), en el año 1480 tenía 1.069.645.824. Y no seguí porque ya entraba en el absurdo, en la más grande falsedad histórica: simplemente porque en el año 1060 la población del mundo no llegaba a dos mil millones de habitantes. ¿Qué explicación puede tener esto? El incesto y la poligamia pueden reducir en parte estas cifras, pero no al extremo de anular su inaceptable cuantía. Misterio. Paradoja: cada habitante del globo desciente de todos los habitantes del globo (cono invertido), pero de un anterior habitante del globo y su pareja descienden todos los habitantes actuales (cono normal).

Julio Ramón Ribeyro, Prosas apátridas, Seix Barral



III

Per reblar el clau paradoxal. Toni Ibàñez inicia una cerca de la seva identitat, i resulta que la seva identitat és la de tots. Penso en el terme nació, identitat...

IV

Els Espectaculars de l'Assumpte neixen amb l'objectiu d'aportar un notable augment de visites al premiat, en aquest cas, l'Ibàñez. Però paradoxalment, l'Ibàñez s'inventa una mena de contra-premi i avui rebo un augment exagerat de visites, que li agraeixo. Però no deixa de ser una nova paradoxa.

IV—propina

Llegeixo aleshores més aforismes de Ribeyro. Jo al Ribeyro me l'estimo molt, molt. És un dels grans. Fixeu-vos en aquest altre aforisme.

175


Se reprocha a los escritores su inclinación a tratar temas sombríos, tristes, dramáticos, sórdidos y nunca o casi nunca temas felices. No creo que ello sea fruto de una preferencia, sino imposibilidad de sortear un escollo. Ocurre que la felicidad es indescriptible, no se puede declinar la felicidad. Es por ello que los cuentos populares y los cuentos para niños —e incluso los filmes norteamericanos happy end— terminan siempre con una fórmula de este género: "Se casaron y fueron muy felices." Allí el narrador se detiene, pues ya no tiene nada qué decir. Donde empieza la felicidad, empieza el silencio.

Julio Ramón Ribeyro, Prosas apátridas, Seix Barral

9 comentaris:

tonibanez ha dit...

8 March 2006
Total number of page views up till now 57,027
Busiest day so far 30 August 2007
Page views 261
Page views yesterday 261


Està bé. 261 visites en un sol dia. 139 visitants únics, el doble del que estàs acostumat. El teu rècord a L2P, gràcies a mi, esclar. M'hauries de premiar cada dia, amic subal.

Paradoxes? Avui s'acaba l'agost, és a dir, les vacances, és a dir, el divertiment, és a dir, el coneixement pel pur plaer del coneixement, és a dir, la pèrdua de temps en estat pur. Ja no aniré més lluny en la meva recerca. He arribat fins a 1274, que no està gens malament. He descobert que em vaig emparentar amb la noblesa dels Cardona... i que voltava per les terres de Ponent... fa 733 anys!!!

Paradoxes? Totes. No m'espanten pas.

Segueixo sense veure la presumpta bellesa de la teva nova (no, és vella, vellísssima!) capçalera.

La DIGNITAT de bloguejar cada dia i cada nit davant el món, lliurement, entotsolats, jugant-nos l'avenir tot colpejant les tecles...

La paradoxa més gran de totes: viure per a morir i morir per a viure eternament.

tonibanez ha dit...

La capçalera ha millorat un xic, no gaire, almenys ja no és tan ruïnosa. No entenc la tirada que teniu els joves pel negre, que sempre resulta xungo xungo xungo en pantalla. Suposant que vulguis deixar la caseta aquesta, a la qual jo no li trobo la gràcia, hauries de reduir la superfície fosca si més no a la meitat. Has guanyat molt en la lletra: 2egona és original. El títol del blog l'hauries de posar, no pas damunt, sinó al costat. Són suggeriments, eh.

subal ha dit...

Oh, els seus suggeriments són ordres. Sap què passa, que respecte les coses tècniques no sé com es fan, vaig estar jugant amb el photoshop i la cosa més bonica que em va sortir ha estat això. A veure si avui o demà l'Aliada —una crack— em dóna un cop de mà, i si no, la cosa es quedarà així.

Tema caseta. La caseta està al mig del deserd aquell on els gringos feien proves nuclears. Tinc la successió de fotos. Em sembla molt atractiva, aquesta casa, il·luminada per una energia estranya, sota una amenaça desconeguda. Em recorda a la teoria del iceberg de Hemingway, oi, o em recorda a la imminència d'una cosa que mai acaba d'arribar, això és; la perfecta definició de l'art.

Dic.

tonibanez ha dit...

Doncs no se'n parli més. Jo no em ficaré més a casa seva, redecori-la com bonament li plagui.

I no em torni a donar més protagonisme, que no només de visites viu el blogger... O sí?

subal ha dit...

No, també viu dels comentaris. ;-)

I fiqui's a casa meva sempre que vulgui, bon home, que casa meva es casa vostra bla, ble, bli, blo, blu.

Susi ha dit...

Ay Subal! dons a mi em sembla molt bona cosa aquest canvi estètic de la perifèria (n'has fet uns quants en poc temps, inquietut interior?). M'ha sobtat molt positivament. I una foto de l'hivern nuclear a un lloc anomenat la segona perifèria... queda esplendorosament. Penso, vaja.

subal ha dit...

Susi, jo també estic content amb aquest look postnuclear, encara que es poden millorar cosetes, com sempre.

Mostra'ns, si et plau, el teu brand new blog, que no en tinc l'adreça i no et puc enllaçar, dona!

Roi ha dit...

uala, merci x posar la meva frase. He de dir que pot arribar a ser molt recurrent...

Interessant paisatge newmexicà a la portada.

WARNING WARNING
Promoció il·lícita a sota!

Darrerament hi he estic bastant ficat en les meves històries ja que hi ha uns personatges que moren per culpa d'una bomba atòmica petita...

NEW MEXICO MON AMOUR: http://www.marphille.com/?p=56

Jesús M. Tibau ha dit...

He descobert Francesc Serés amb La força de la gravetat que m'ha agradat molt. Continuaré llegint més llibres d'aquest autor que ja vaig recomanar al meu bloc, Tens un racó dalt del món.
Al meu bloc et vaig posar un enllaç i et proposo fer el mateix per a agermanar els nostres blocs.
Salutacions des de la perifèria.