Un dia, al D.F., vaig sentir dir a un oligarca que ens va convidar a casa seva que el seu país per anar bé necessitava un Pinochet al govern. Vaig haver de callar per causa de força major. Llaga a l'estomac, malestar, tremolors, pols accelerat. Va dir també que admirava i saludava la conquesta d'Amèrica perquè van salvar aquelles terres dels sacrificis rituals al capdamunt de les piràmides. Vam portar la creu, la paraula de Déu. No em vaig poder estar de recordar-li que mentre els indis es degollaven ritualment a les piràmides aquí cremàvem bruixes i heretges. Recordo que quan vaig esputar-li aquesta obvietat a la cara es va fer un silenci dens, que es mastegava, però ell després va esclatar a riure. Jo vaig riure per causa de força major. Vam brindar amb un tequila añejo que em va cremar les entranyes.
*
Un dia, al D.F. , una persona de la meva confiança, va ser convidat, per qüestions de feina, a casa de l'amo de diversos diaris. Una casa inusitadament gran, estúpidament gran, xarona. Sembla que hi havia una piscina que creuava el menjador, i un helicòpter a la teulada. Corrien rumors que aquest amo de diaris no havia fet el calaix amb la venta de diaris sinó amb el comerç d'armes. Va ensenyar la casa a la persona de la meva confiança i van acabar a la sala on exposava tot un arsenal armamentístic, la seva col·lecció de màquines de matar. Curiosament, també li va ensenyar una sala dedicada a exposar retrats de les personalitats d'arreu del món que havia hostatjat a la seva mansió. Al costat del retrat de Fidel Castro hi havia —oh, sorpresa— un retrat de Jordi Pujol. La persona de confiança aleshores m'explica una anècdota. Al repassar el rostre de les personalitats penjades a la paret, el traficant d'armes va començar a brandar el dit, assenyalant en Pujol mentre murmurava amb un to enigmàtic;
—Con éste no pude, con éste no pude...
*
Aquesta persona de confiança, dies o mesos més tard, va ser convidat a la mansió d'un líder sindical mexicà, concretament, va anar a casa del líder d'un sindicat de manobres. També el va dur a fer un tour per les hectàrees de casa. Amb gran orgull, va picar de mans i van aparèixer uns homes que acompanyaven els cavalls que el sindicalista col·leccionava. De sobte, Mèxic ja ho té això, va esclatar una gran tempesta del no-res.
—¡Que se cubran! ¡Que se cubran!— va cridar el líder sindical.
Atònit, la persona de confiança m'explica que els homes que acompanyaven els cavalls van anar corrents a cobrir els cavalls. Els homes anaven xops i els cavalls coberts. El sindicalista volia protegir els seus béns més preuats.
*
I ara venia un altra història, el protagonista de la qual és veneçolà, de fet, catalano-veneçolà, un exiliat de la guerra. Però aquesta me l'estalviaré, no l'explicaré. De tant fastigós, em resulta impossible explicar-ho. Precisament, per causes majors, m'empassaré l'indignació davant vostre, ben a poc a poc, la mastegaré ben mastegada i me l'empassaré. Som uns mesells. Només us diré que som uns mesells. I que la gentussa de la qual he explicat quatre coses en aquest post es mereixen totes les revolucions del món, totes, les més sagnants, les més injustes. Se les mereixen totes.
Lamentablement, les revolucions només acaben perjudicant als pobres o als més honestos, aquest és el problema de les revolucions, precisament.
*
Un dia, al D.F. , una persona de la meva confiança, va ser convidat, per qüestions de feina, a casa de l'amo de diversos diaris. Una casa inusitadament gran, estúpidament gran, xarona. Sembla que hi havia una piscina que creuava el menjador, i un helicòpter a la teulada. Corrien rumors que aquest amo de diaris no havia fet el calaix amb la venta de diaris sinó amb el comerç d'armes. Va ensenyar la casa a la persona de la meva confiança i van acabar a la sala on exposava tot un arsenal armamentístic, la seva col·lecció de màquines de matar. Curiosament, també li va ensenyar una sala dedicada a exposar retrats de les personalitats d'arreu del món que havia hostatjat a la seva mansió. Al costat del retrat de Fidel Castro hi havia —oh, sorpresa— un retrat de Jordi Pujol. La persona de confiança aleshores m'explica una anècdota. Al repassar el rostre de les personalitats penjades a la paret, el traficant d'armes va començar a brandar el dit, assenyalant en Pujol mentre murmurava amb un to enigmàtic;
—Con éste no pude, con éste no pude...
*
Aquesta persona de confiança, dies o mesos més tard, va ser convidat a la mansió d'un líder sindical mexicà, concretament, va anar a casa del líder d'un sindicat de manobres. També el va dur a fer un tour per les hectàrees de casa. Amb gran orgull, va picar de mans i van aparèixer uns homes que acompanyaven els cavalls que el sindicalista col·leccionava. De sobte, Mèxic ja ho té això, va esclatar una gran tempesta del no-res.
—¡Que se cubran! ¡Que se cubran!— va cridar el líder sindical.
Atònit, la persona de confiança m'explica que els homes que acompanyaven els cavalls van anar corrents a cobrir els cavalls. Els homes anaven xops i els cavalls coberts. El sindicalista volia protegir els seus béns més preuats.
*
I ara venia un altra història, el protagonista de la qual és veneçolà, de fet, catalano-veneçolà, un exiliat de la guerra. Però aquesta me l'estalviaré, no l'explicaré. De tant fastigós, em resulta impossible explicar-ho. Precisament, per causes majors, m'empassaré l'indignació davant vostre, ben a poc a poc, la mastegaré ben mastegada i me l'empassaré. Som uns mesells. Només us diré que som uns mesells. I que la gentussa de la qual he explicat quatre coses en aquest post es mereixen totes les revolucions del món, totes, les més sagnants, les més injustes. Se les mereixen totes.
Lamentablement, les revolucions només acaben perjudicant als pobres o als més honestos, aquest és el problema de les revolucions, precisament.
2 comentaris:
Para enmarcarlo.
¡Pues muchas gracias, Palimp!
Publica un comentari a l'entrada