Més parlar per parlar

Ahir nit, obro la porto de casa, em descalço i col.lapso sobre el sofà. Continuo la meva lectura de Les benignes. Després del deliri de les matances de Kíev, d'una precisió descriptiva gairebé cinematogràfica, insuportable, punyent i brutal, que aconsegueix transmetre al lector la fatiga nerviosa dels SS a qui s'havia transmès l'ordre de pelar a cinquanta mil persones non-stop en una fossa comuna...

..."Li toca a vostè". En el punt on em trovaba, la paret del barranc era massa abrupta perquè hi pogués baixar, i vaig haber de tornar a fer la volta i entrar pel fons. Al voltant dels cossos, la terra sorrenca s'impregnava d'una sang negrosa, el rierol baixava negre de sang. Una horrible pudor d'excrements ofegava la de la sang, molta gent defecava en el moment de morir; per sort, el vent bufava amb força i dissipava una mica aquells efluvis [...] "Miri de rematar els ferits" [...] Per arribar fins a alguns ferits calia caminar sobre els cossos, que relliscaven d'una manera horrorosa, les carns blanques i flonges cedien sota les meves botes, els ossos es trencaven traïdorament i em feien ensopegar, m'enfonsava fins als turmells en el fangueig i la sang [...]

Les benignes, Jonathan Littell.

...Després d'aquesta trentena de pàgines memorables; el NO RES. Un abominable avorriment absolut. Bé, menteixo, no encara. Després de Kíev el nostre cultíssim assassí de masses viatja a Khàrkov, a prosseguir les matances. A Khàrkov s'endú a un soldadet a qui la resta d'alemanys detesta perquè quan dorm serra les dents. El meu germà també ho feia, i en veritat resulta insuportable escoltar-ho enmig de la nit. Sembla que jo ara ronco, en contrapartida. Bé, a Khàrkov es dediquen a penjar molta gent pels carrers. El soldadet que fa de majordom del nostre home mor en un tiroteig, o potser després d'un atemptat. El nostre SS cau malalt, fet pols, psicològicament esquerdat, i fotut perquè ha de deixar les seves obligacions. El porten a un balneari, on viu la vida i es lliga a un SS o el que sigui; començo a afartar-me de la interminable terminologia nazi. Interessants són els discursos filosòfics entorn a l'homosexualitat i el nacionalsocialisme, i les crítiques que des de el nacionalsocialisme teòric o filosòfic es fan vers al nazisme real... però el fantasma de l'avorriment comença a treure el cap.

I ahir a la nit obro la porta de casa, em descalço i col.lapso sobre el sofà. Miro la tele; a la TV3 foten un peli immunda de producció catalana sobre un maquis amb alzheimer i després posen Tierra y libertad, lenta i pesada. A la Cuatro foten reportatges encadenats sobre la memòria històrica. Que quiten los pantanos, diu el poble quan se'ls interroga sobre les estàtues eqüestres del Generalísimo. Uf. Apago l'aparell i agafo Les benignes. Craso error. Abominable avorriment fet d'estepes russes i matances poc o gens descriptives. Els ulls em pesen i la ment recorre camins que ningú li ha ordenat seguir. Somio una puta estepa russa on no hi ha res de res. M'he adormit. Feia anys que no m'adormia llegint. M'he induït un coma fet de memòries històriques diverses.

Ara medito sobre l'avorriment infinit de les darreres pàgines que he llegit. Penso en La parte de los crímenes, del 2666 de Bolaño, que podia semblar avorrida però ho era només aparentment. Les pàgines ermes de La parte de los crímenes tenen el ritme de les llums ataronjades de l'autopista que fuetegen el teu autocar en la nit, és un avorriment ple de missatges i sensacions. Bolaño domina i sap per a què serveix escriure obres d'inhumana longitud. Hi ha d'haver alguna raó, i Bolaño la sabia. En aquests moments, dubto que Littell la conegui. També penso que el meu entusiasme inicial rau en una cosa obscena; la descripció implacable de l'assassinat. Un terrible plaer estètic. M'avorreixo només perquè ara no hi ha destrucció i baixesa humana? Potser és aquesta la lliçó del llibre de Littell? Continuaré meditant, continuaré meditant. Avui és dissabte.