La simenonitis no s'assembla pas a una forma de bibliofília ni de col·leccionisme, sinó, com deia aquell, a una veritable malaltia de transmissió textual.
Simenon i la connexió catalana, Xavier Pla, 3i4
dimarts, de novembre 13, 2007
Malaltia de transmissió textual
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Excel·lent, veig que llegeix coses força acceptables i no aquesta cosa del Littell
De "Muerte espectáculo y éxito anunciado", de François Rastier, una bona crítica de la cosa aquesta del Littell (o de l'oportunisme literari a costa de l'holocaust, que també ha fet forat a ca nostra):
"Sin embargo, sigue estando ahí la cuestión de las víctimas: se explotaba su cabello, su ropa; la industria editorial explota hoy su memoria y sus despojos atormentados. La muerte espectáculo se vuelve cada vez más rentable en todos los medios.
Primo Levi escribió en 1979: "era previsible que la sangre, la matanza, el horror intrínseco de los hechos que se produjeron en Europa durante esos años atrajeran a multitudes de escritores de segunda fila en busca de temas fáciles de desarrollar (...) y que esa tragedia desmesurada se utilizara (...) para satisfacer esa sed turbia de espectáculo macabro y repulsivo que habita en el fondo de todo lector"
Au, nano, ja veus que les sobretaules tenen codes llargues i fructíferes.
Per cert, això ve del Cultura/s d'avui.
Salut
Sí a tot, senyor Holo.
He llegit la crítica del senyor Rastier aquest matí i he pensat en vostè. Amb tot, encara li donaré una o dues oportunitats més, que ben caret que m'ha costat el llibre.
El llibre d'aquest senyor pla, molt bo; en parlaré, en parlaré; té idees molt suggerents. A més, malgrat ser un assaig, té un deix de novel·la políciaca, o almenys a mi m'ho sembla.
Un bon llibre sobre editors i escriptors, un génere per explotar aquí a casa nostra. I fixi's una cosa, jo, de Simenon, no n'he llegit ni una línia. Tanmateix, el llire m'agrada, sí.
I vostè sap que d'aquella sobretaula m'hagués agradat sortir amb un contracte d'edició; això sí que hagués estat fructífer, collons! Però temps al temps; ha anat a conèixer un tauro, vostè.
doncs vegin, jo quan vaig llegir l'article del rastier també vaig pensar en vostès dos, només que no sé si estaríem d'acord. és que en principi trobo que un escriptor té llibertat de temes (i, simètricament, és clar, jo tinc la llibertat de no llegir-lo), independentment de com estigue d'esgotat aquell tema. només que amb la cosa de l'holocaust o shoah o auschwitz (no hi ha acord ni tan sols per al nom, ja veuen) hi ha com una mena de vigilància constant, en part comprensible i en part "inquisitorial" (poso cometes, ja veuen, per assuavir l'adjectiu), davant de tota obra que s'hi apropa. sembla com si fer una novel·la mediocre sobre aquest fet sigui un pecat, de vegades. certament, veig que és un tema delicat: però tant com la guerra civil espanyola, els assassinats de dones a mèxic, o qualsevol cosa així, que també són carn d'escriptors (o, en el segon cas, de dives de hollywood) de segona fila. i sense aquestes reaccions. és a dir: no veig per què al respecte caldria adoptar una actitud monolítica (cosa que rastier frega però no arriba a caure-hi, per poc). o començar la crítica del llittell (que no he llegit) per l'elecció del tema. trobo, vaja.
Senyor o senyora Vironera, jo crec que té vostè molta raó. Jo també vaig notar pell fina, en aquesta crítica, i bé, afany inquisitorial, no ho sé pas, però si un aire de menyspreu, que en el cas del senyor Holocàustic esdevé causticitat.
De tota la cosa referent a Littell al Cultura/s d'ahir, emperò, em vaig quedar amb un altre article, crec, que apuntava aquest extrany fenòmen que és que autors anglosaxons escullin com a llengua literària el francès i no l'anglès. És una cosa que em va sorprendre, i em va fer pensar.
De totes maneres, no voldria fugir d'estudi. A veure si rescato la crítica de Rastier, que, a favor o en contra, és molt interessant.
I sí, a mi llegint a Littell em va passar això que l'Holocàustic apunta que va dir Primo Levi; [...]"satisfacer esa sed turbia de espectáculo macabro y repulsivo que habita en el fondo de todo lector."
Però no crec que això sigui dolent. És més, jo crec que precisament la clau per entendre aquella i totes les barbàries i genocidis, és aquesta sed de macabre espectacle, però no només als lectors, sinó a societats senceres.
No sé si m'he explicat bé o qupe, però quedat dit.
Publica un comentari a l'entrada