diumenge, de novembre 04, 2007

Parlar per parlar

Abans que sortís Mil cretins, d'en Monzó, per fer temps, vaig comprar-me Uf, va dir ell. Després de llegir-me Mil cretins vaig córrer a adquirir L'illa de Maians. Aviat espero estar prou saturat de Monzó i deixar de comprar-me els seus llibres, d'altra banda no gens cars.

Abans de tot això no havia llegit més que un Monzó. Amb tretze anys vaig llegir-me La magnitud de la tragèdia, que no em va impressionar precisament perquè tenia tretze anys i ja sabem que els nens de tretze anys van tot el dia caminant amb tres cames, no pas amb dues. Vaig trobar el seu llibre d'un realisme exacerbat.

L'altre dia vaig anar a cal meu germà, a fumar. Vaig veure que tenia Ochenta y seis cuentos, traduccions del Cercas de l'obra quasi complerta de Monzó, editat per Anagrama. Vam estar parlant una estona de llibres amb el meu germà. La conversa va ser prou interessant i alliçonadora. La fragilitat dels seus conceptes editorials, el desconeixement total dels segells, i la poca importància que li donava a tot plegat el converteixen en un no-lector lliure de prejudicis que em produeix enveja. Em va fer sentir molt bé. Alleugerit, fins i tot. Per a ell no hi han autors, ni prestigis editorials, ni res. A ell li agraden els llibres sobre l'edat mitjana. Ganes d'abraçar-lo i dir-li gràcies, gràcies, gràcies. Com ja he dit, em vaig sentir summament alleugerit, insignificant.

***

Abans de comprar-me Les benignes, de Jonathan Littell, vaig fullejar un parell d'exemplars de Las benévolas, de Jonathan Littell. Les pàgines de la versió castellana que vaig poder estudiar estan saturades de tinta, a la cual cosa, si li afegim la poca grossor del paper bíblia, fa que l'interliniat de, per exemple, la pàgina 125, es confongui amb l'interliniat de la pàgina 126. Vaig encarregar al llibreter de confiança un exemplar de Les benignes, que sortia uns dies després que la versió en castellà, pensant anar-lo a recollir quan tingués un moment. Quina fou la meva sorpresa al trobar sobre la taula de casa meva un exemplar del llibre; algú me l'ha regalat abans que jo anés a recollir el meu exemplar. Ara hauré de posar-me en contacte amb el llibreter de confiança i deslliurar-lo de l'obligació de reservar-me el llibre.

No una, ni dos, sinó tres persones m'han parlat malament d'aquest llibre amb uns apriorismes que em van resultar si més no sorprenents. Emperò, la paraula de Jauss és sagrada [1 i 2] i he decidit no escoltar cap de les raons dels meus amics. Vaig llegint la pàgina 125 i de moment no m'està semblant un llibre per tirar coets, però com que m'entreté, me'l llegeixo. Hi han escenes d'horror i brutalitat barrejades amb burocràcia militar, però de moment no em fa pensar excessivament en la naturalesa de l'espècie humana, tal com em prometia. Em sembla que ja estem tots curats d'espants. Tinc més de 900 pàgines per endavant, emperò.

***

Amb tot això, el senyor Vallcorba ha d'estar curull de felicitat xapotejant en una piscina de monedes d'or, car, jo solet, m'he comprat quatre llibres del seu segell en menys de dues setmanes.

***

Observin que parlar en un blog és molt similar a parlar per parlar. Parlar per parlar és un exercici que a voltes em sembla del tot ridícul, excepte si t'envoltes de sis veneçolans davant d'una ampolla de rom. Aleshores parlar per parlar esdevé una festassa prou acceptable, i jo m'inclino aleshores per callar i a escoltar, com gairebé sempre que estic en una reunió i no vaig massa begut. Estic lleugerament deprimit i pensarós. No pot voler dir res de bo.

***

A mesura que vaig llegint, Les benignes em sembla cada cop més un llibre fascinant, realment bo i realment repugnant. Absolutament pertorbador.

***

Un amic em va dir, fent referència a aquest llibre, que si Littell no havia viscut la Guerra ni l'Holocaust, no estava autoritzat a fer-ne una novel·la. Discrepo. Dante va escriure La divina comèdia abans d'anar a l'infern.

20 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

Monzó és tot un mestre per als qui ens volem dedicar al conte i, coma bon mestre, hem de procurar no imitar-lo, ja que llavors seríem uns pèssims alumnes. Tinc ganes ja de llegir-me els Mil cretins, però sense presses, ja que sembla que els llibres hagin de caducar com els iogurts. Es pot fer tranquil.lament com has fet tu, llegir-te els llibres més vell, que suposo que són tant o més interessants.
De totes maneres, personalment, potser m'agrada més l'estil de Sergi Oàmies.

Holocàustic ha dit...

No, home, no, el que passa és que un ja està una mica tip dels 30000000000 punts de vista diferents sobre l'holocaust. Vaja, que fet i fet hem de començar a parlar d'un gènere com si fos el western. I està molt bé, collons, si les productores de jòlibut van crear les pel·lícules de pistolers, no hem de crear aquí un gènere nou! Ens cal una novel·la sobre l'holocaust des del punt de vista dels esquimals, dels ornitorincs i dels simpsons. Em sembla que la resta ja estan ;-)

subal ha dit...

Oh, collons! Però es que hi han punts de vista sobre la Cosa amb els que, si més no, jo mai no havia reparat, o ho havia fet molt a la lleugera. Brutal és el llibre Una mujer en Berlín, dietari d'una dona berlinesa que pateix l'entrada dels soviètics, per exemple.

El llibrot de Littell és una meravella si un es vol ficar en la pell d'un exterminador. Els de Jolivud no tenen prou pebrots per fer-ho amb una mica de credibilitat, i Littell sí.

***

Senyor Tibau, la lectura de Monzó, que és una meravella, és, sobretot, molt frustrant. Un s'adona que ha estat imitant a la xinesa (o sigui, d'una manera péssima) a en Monzó sense saber-ho. És com haver descobert la penicilina cent anys més tard que Fleming. Ja li dic. Molt frustant tot plegat. Uf, que dic jo.

miq ha dit...

I jo em demano, Senyor Subal, com sap que el Dant va anar a petar a l'infern i no pas a una altra banda?

holocàustic ha dit...

No, home, no, que per mi se'n poden escriure una pila més, de llibres sobre l'holocaust, pianistes de Varsòvia, violinistes d'ausvitx, trombonistes de mautjausen o la banda tortosina del gulag vista per una gitana... Tots conmovedors, brutals, apassionants i més coses que en direm a les faixes. Sí. Veig per la tele l'editor: "¿Com una gent tan educada va poder fer allò?" Ah, no s'havia dit mai, deu ser la novetat de la cosa.

Miri, senyor Subal, alguns vam llegir l'arxipèlag ja fa vint anys. I després, fins aquí els Kertesz, els Levi i tots els altres, fins i tot vam mirar coses tan poc literàries com Sven Hassel per veure on s'havia pogut arribar amb la cosa aquesta del tractament de la guerra (els bombardejos de les ciutats alemanyes, un camp de concentració a la inversa)... I ara, les 9 hores de la Shoah, i després les pel·lícules més o menys ben fetes... I després de molt de temps, ara, un descobriment: les benignes. Home... tan descobriment, tan descobriment no deu ser...

Total, que deu ser el signe dels temps, que fins i tot l'holocaust, com la memòria històrica, poden ser elements de consum.

Consumiu holocaust, maleïts, consumiu!

markus wolf ha dit...

Senyor holocàustic, potser fa una mica de ràbia, el paio aquest, amb el posat de bona persona, solidari, políticament incorrecte —quan toca—, refinat, setciències, mestretites..., i que podrà dedicar la resta de la seva vida a escriure el que vulgui, si vol escriure, a partir d'ara. Si és això, ja ho entenc.

Però la literatura no és un judici de persones, sinó d'obres. Crec que Les benignes és una gran obra, una de les millors obres que he llegit darrerament —després de les meves memòries, esclar. Del que parli el llibre és una pura anècdota (com és una anècdota que Dant parli de l'infern, que Ausiàs March parli de Llir entre Cards); el que fa que Les benignes sigui literatura, en majúscules, sí, no és de què parla sinó per com en parla, per què en parla, i, bàsicament, pels perquès de tota mena que desvetlla en el lector.

Les faixes dels llibres són cosa del departament de màrqueting. Amb una faixa que digues «Literatura pura i dura», es vendria més?

holocàustic ha dit...

Home, no, per aquí sí que no... No és el mateix parlar del capità Jack Sparrow que del 3.007.568è comandant de les SS que podem trobar a les llibreries. Però, acceptant que podem parlar dels dilemes morals d'un i de l'altre i arribar la mateix lloc, ¿no li sembla excessiva l'allau de llibres que parlen de l'holocaust? No ho sé, potser és que jo ja n'estic una mica tip...

Ei, compte, que cadascú llegeixi el que vulgui, tant me fot a mi, només que, després de tot el que s'ha escrit, anar a buscar això... Podent llegir, com li recomanava algú el llibre de Xavier Pla sobre Simenon, per exemple... Fa més profit, de debò. O K.L Reich, si vol, del mateix tema, que quasi estic segur que no l'ha llegit, vostè...

Continuï llegint llibres de moda i ja veurà com acaba, home de déu.

I sóc benigne.

imbècil ha dit...

Em fa gràcia que algú "prefereixi" l'estil del Sergi Pàmies quan el Monzó ha fet exactament la mateixa evolució: de contes bastant originals i memorables (Uf, va dir ell; Infecció) a merda en pla no-vull-ser-pretensiós-però-això-em-fa-pretensiós-que-t'hi -cagues-i-a-més-parlo-de-la-vida (L'últim llibre del Sergi Pàmies; Mil Cretins), passant per futilitats vergonyoses (La gran novel·la sobre Barcelona; El perquè de tot plegat).

Benzina és una gran novel·la, per cert.

subal ha dit...

Uiuiui. A veure, 'nem a pams. Jo, que no sóc el senyor Markus Wolf, el llibre de Xavier Pla el tinc a la pila dels llibres per a llegir. Jo del senyor que Mira me'n refio, ja ho vaig fer amb McCarthy.

Però això no és important, si me l'acabo per llegir o no; l'important és que me l'he comprat i que el senyor Pla es podrà comprar una caixa de llumins amb el percentatge de drets d'autor que li toca pel llibre que he adquirit.

Jo sobre el tema holocàustic també n'estic tip, vale, però tanmateix, el llibre de Littell m'agrada molt. Tant, que he deixat de veure la tele per llegir! Increïble!

Diré fins i tot una altra cosa a favor d'aquest llibre. No tracta estrictament de l'Holocaust, o no només. A un escriptor a qui li agradi investigar i documentar-se pels seus llibres, trobarà que Littell s'ha documentat en escreix, potser massa i tot (la burocràcia de noms llarguíssims pot resultar embafadora i tot). És una lliçó de documentació, aquest punyeteru llibre.

L'àvid lector també trobarà un enorme treball de l'escriptor per a presentar-nos un protagonista amb totes les contradiccions i subtileses psicològiques que se li poden demanar a una obra literària. Un protagonisme a la russa, aquest Aut.

I les descripcions de l'extermini massiu i les reflexions sobre aquestes són molt potents, cosa que farà les delícies del lector massoquista i voyeur.

Se'n pot parlar molt d'aquest llibre, molt. I en parlaré. I m'equivocaré. I quedarà per sempre més demostrat que no m'he llegit ni una mil·lèssima part de les coses sobre nazis i jueus que s'han publicat en seixanta anys.

I a més, benvolgut Holocàustic... no està embafat també d'escriptors que parlen no de l'Holocaust sinó de l'Stalinisme, eh? Eh? No és també un génere en si mateix, aquest? Dic jo, eh, no sé, jo sóc menys que zero.

markus wolf ha dit...

Llibres de moda, llibres de moda: tot el que és cànon és o ha estat llibre de moda. Què fou, si no, el Tirant? O el Quixot? O Dant, que citava? O Montaigne? O Ausiàs? Eren llibres de moda, perquè, si no, no es copiaven, ni es traduïen, ni es reimprimien... Més o menys com ara.

Per què fa ràbia Monzó, per què ven? Sortiu al carrer, demaneu el nom d'un escriptor català... Només la fama, justa o injusta, merescuda o no, literària o extraliterària, fa que unes obres perdurin i altres s'oblidin... Quants milers de llibres ha venut en Baixauli, un dels millors escriptors vius en llengua catalana?

subal ha dit...

Oh, quin enorme merder! M'encanta.

Acabo de llegir-me una entrevista a en Baixauli que m'ha fet venir salivera.

El tema de la fama crec que es redueix a tenir una o diverses tribunes públiques als mitjans audiovisuals. Haurien de fer rotacions d'escriptors a les columnes dels diaris. El dia de Tots sants, baixant d'un llogarret gal perdut per les muntanyes d'Osona, vam estar escolant un programa d'UNA hora, UNA puta hora, sobre el llibre d'en Monzó.

Per cert, s'han llegit el conte d'en Monzó sobre ell i l'escriptor novell que el persegueix? Fa certa angúnia. També n'hauria de parlar, en algun moment.

Ferran ha dit...

Ja em permetran que no parli de Les benignes, que encara no he començat a llegir, ni de la possibilitat que un escriptor que no ha viscut l'holocaust no en pugui parlar (amb aquest raonament em sembla que ens quedaríem sense bona part de la literatura, i reconec que el simplifico molt).

És que sembla que el senyor Subal m'hagi llegit el pensament: jo també pensava en la butxaca del senyor Vallcorba el dia que vaig sortir de certa llibreria amb dos llibres de la seva editorial a la butxaca (el Littell un d'ells). I amb ganes de dir-li-ho, aprofitant que ell també era a la llibreria en qüestió...

emgiro ha dit...

Opinar per opinar

Un debat molt interessant. La literatura no és imprescindible, ni tan sols necessària. És una nosa. No cal llegir Littell. Ni Peter Weiss —Les Benignes recorda molt L'estètica de la resistència, oi? No cal llegir res. Ni convenient. Pertorba. Un exemple fefaent: el senyor Subal; completament pertorbat. El senyor Càustic no: ell és assenyat, ell sap el que és bo i el que no, el que ens convé i el que no... Perfecte.

El senyor Markus Wolf —l'home sense cara?— té raó: les seves memòries —a can Vallcorba, també— són una delícia; una lectura prescindible i innecessària, però deliciosa. D'acord amb Markus i amb Subal: Baixauli —prescindible i innecessari també, però molt recomanable, només apte per a pertorbats.

El llegidor pecador ha dit...

Acodat al taulell torno a veure entrar aquell client, que fa deu dies es va endur "Vida y destino" al crit de "aquesta lectura és absolutament imprescindible!!!", aquest cop escollint "Las benévolas" amb un posat exquisitament greu i solemne i remorejant "aquesta compra és decididament indispensable", i doncs res, m´ha fet gràcia.

holocàustic ha dit...

Jo fins que no hi hagi la versió holocàustica de Calvin i Hobbes que no penso llegir res més d'aquest tema.

Per cert, si volen bona ficció sobre l'holocaust, sense necessitat de fer tanta collonada: The Amazing Adventures of Kavalier & Clay.

I que a mi tant me fot el que llegeixin mentre acabin llegint el llibre d'en Pla sobre Simenon.

subal ha dit...

No passi cap ànsia, senyor Holocàustic. M'acabo el totxo de Littell i em poso a llegir a en Pla.

dErsu_ ha dit...

Sr. Subal, (si em permet el consell) en la seva lectura de Monzó no llegeixi "el millor dels mons", mai, doncs, altrament, tota la resta de la producció del sr. Monzó, cretins inclosos, o de qui sigui, li semblarà, potser, lamentable.

subal ha dit...

Doncs prenc nota del seu savi consell, monsieur dErsu_. Farem una cosa. Quan gairebé estigui saturat de Monzó, quan estigui a un pas de completar el meu recorregut monzònic, serà aleshores que em llegiré El millor dels mons.

Moltes gràcies pel seu consell, moltes gràcies a tots per les seves ganes de parlar per parlar. NO em tret l'aigua clara de res, però ens ho hem passat molt bé.

holocàustic ha dit...

Què, Subal... Ja va per la pàgina 543?

subal ha dit...

No, home, què vol, vostè?!

Els dies d'entre setmana llegeixo L'illa de Maians, al metro, que no em mata, sincerament.