Agitació i propaganda

el dijous 29 de novembre, a les 19.00 hores,
i a la Biblioteca Jaume Fuster
(Plaça Lesseps, 20-22, Barcelona)
Presentació del llibre Vianant, de RAFA GOMAR,
amb la participació de
Jordi Llavina i Francesc-Marc Álvaro

Un dos tres quatre. Un dos tres quatre. Rafa Gomar estira les cames després de set hores i mitja de dictadura d’ordinador. I si mentre camina es grata la barba amb una mà i l’altra la reserva per a jugar amb la xavalla que guarda a la butxaca de l’anorac, és perquè, com diu, es troba «absort i a gust entre aquest vincle secret que m’uneix al món a través de la mirada». Un dos tres quatre, un dos tres quatre; compàs d’una melodia cinètica que Rafa, acollonat pels triglicèrids, està disposat a encarnar: abans estirar les cames que no estirar la pota. Un dos tres quatre, un dos tres quatre. Els ulls llisquen entre les antenes de televisió i es gronxen per les grues, adés es disfressaven amb la roba estesa dels terrats i queien per les xemeneies; ui, mira! Si és el xicot de la motxilla, nu, assegut al mateix lloc de sempre, damunt dels taulells rojos, descansant l’esquena sobre la paret del buit de l’ascensor… Un dos tres quatre, un dos tres quatre: «Quan sabrem desxifrar els missatges cor a cor sense una sola mirada?». Des de la seua torre de guaita (ull a l’aguait), des de la seua cel·la (ullprés), el nostre escriptor fa ràpel per les parets ocres de les fronteres, passa a frec pel cos d’una dona o juga amb el xiquets al pati d’una escola. Cada jorn —ho confessa— necessita fisioteràpia per a recuperar-se. Talment els grans atletes, així com altres personatges sense aurèola de llorer. Oftalmogimnàstica.


Hi viu, el vianant, del repussall, del sobrer, de les deixalles de la ciutat. Arreplega, tria, interpreta. Un dos tres quatre. Un dos tres quatre. El vidanant segueix les instruccions d’un savi entrenador argentí. I retalla un fragment de la vida i li posa un marc. En condicions normals no mira, només percep. Però tantost hi ha un marc al voltant del seu camp visual, la seua relació amb el camp canvia. El que s’hi troba dins d’aquest marc és immediatament fascinador, exigeix ser escrutat. Un dos tres quatre, un dos tres quatre. Els braços agafen embranzida, els ulls donen camallades, la respiració és mesurada. Del quadre resulta un esclat que esbatana una finestra molt més àmplia, com una visió dinàmica que transcendeix el camp abastat per l’òptica. Passeja, fita, escull, recull, sublima els signes que l’atzar li depara. Viu a les golfes de la casa on malda per ordir una ficció, una mena de patchwork simbòlic que represente la vida.

Mil máscaras y media