Andreu Subirats
Miquel Izquierdo i Joan Vinuesa, alabatres primavera-veranoGuions rodons
Mi-te-les, primer llibre alabatrenc de Miquel Izquierdo, se’ns presenta amb un títol suggerent, pronominalitzat, reductiu i expansiu alhora, del tot entenedor i del tot amagador. Ens cal deturar reflexivament en aquest títol. “MI” apòcope de la forma verbal imperativa “mira” és una falsa segona persona com queda demostrat en el pronom que la segueix “TE”, és a dir “tu”, és a dir “jo”; per tant és “ell” qui mira, no els altres, en tot cas els altres mirem com “ell” mira, som convidats a la festa del llambrec. L’altre terme del títol, “LES”, no presenta cap dubte gramatical, pronom tònic de tercera persona femenina plural d’objecte directe, fins aquí cap entrebanc. Ara bé, des del punt de vista semàntic, el significat d’aquest “LES” ja no se’ns mostra tan clar. El referent aquí es dilueix en el poemes i pren significats ben distints: pot adquirir valors metonímics, com en el poema “Tall rodó a l’Ambos mundos”: —és rodona la terra va dir Galileu, rodons són els mons que enclouen el teu—, o en “La sardanista”: mans enllaçades, dits petits i amunt i avall van els teus pits—bé que aquí el pronom els masculinitza “els”; aquest “LES” pot esdevenir un plural genèric, com en els poemes “Oda a la cambrera”: Cambreres, éssers alats amb safates d’argent, o en “Eva”: Top-models i actrius, adolescents i menors, veïnetes o estranyes que ni et posen les banyes; o, aquest “LES” pot també singularitzar-se i convertir-se en “la”: “Joana”, “Noèlia”, una passant anònima de bon beure, una banyista, o també la sardanista ignota, que en aquest cas és “la” i “les” tot en una, el tot i la part, el tot i les parts, millor dit. De tal manera que aquests “las” van sumant i s’acaben tornant també “LES” en el conjunt del llibre.
Veiem, doncs, un “jo líric”, “MI-TE”, i un objecte, uns objectes lírics “LES”, i veiem també que tots dos, o tres, components estan entrellaçats amb uns guions. I què? podem pensar, tot normal, tot al seu lloc. Però no, no és així, perquè aquests guions, aquests dos guions, són sens dubte els que tenen més carrega semàntica de tota la història de tots els títols dels llibres de poemes, almenys en català. No ens podem ni afigurar de la importància real d’aquests dos guions, fins al punt que, si no ens adonem d’això, no podrem entendre el llibre en tota la seva dimensió i totalitat, la nostra lectura restarà pobra i incompleta. Ara ho demostraré.
MI-TE-LES, sense els guions, hauria estat un, ”Mira les dones”, “Mira’ls els pits”, “Mira les coses”, “Mira les tardes o els matins”, és a dir un Les dones i els dies, i això ja està fet, està molt ben fet, però també ha estat rebergat per la caterva de joves envellits o de vells envellits que del primer o últim polvo i d’alguns desamors en fan un leitmotiv feixuc i carrincló que encara sorprèn entre els papanates. Aquests dos guions aparten Miquel Izquierdo de tot això; de tot això i també de qualsevol intent seriós de puresa o formalisme intel·lectualoide que invalida per a qualsevol tipus de creació poètica viva i real. Perquè és viu i és real tot allò que s’amaga rere aquests dos guions, dos guionets. Allí hi és la veritable essència dels poemes, allí hi trobem estades a Nàpols, a Genova, baixades a Tortosa i la Fresneda, i a Vinarós, pujades a Alendo i Farrera, hiverns a Xicago, escapades a Madrid, coses perdudes, moltes coses perdudes, gots trencats, molts gots trencats, gols celebradíssims i alguna copa d’Europa, dos, o converses interminables amb vehemència i lucidesa i passió, amb muntanyes de passió.
Aquest vers directe i de vegades brut del Miquel, respon més a una manera de ser que a qualsevol intent de postulat estètic o programàtic que posa l’obra per davant de la persona i que sovint no paga la pena i acaba per convertir-se en una sarsuela amb ínfules d’egotrip. El vitage, el trip, és en MI-TE-LES una postura davant la vida, davant la mateixa vida que el porta i ens porta a ésser espectadors i actors a la vegada.
Per tant aquest sídrome d’Oblomov que l’autor afirma patir en el poema “La mandra”, l’hem d’entendre, des dels nostres temps, com una reacció a l’”hiperactivisme” i al “no puc parar de crear” o “no puc parar d’escriure” que en definitiva és una versió altiva del “no puc parar de treballar” que fa el joc clar al més pur capitalisme illetrat i primari, perquè per a llegir llibres s’ha de deixar de treballar i de crear, almenys això em sembla. No ens errarem si diem que en aquests dos guionets intituladors del llibre de poemes hi ha molta prosa, moltes novel·les amagades tan pacientment llegides com impacientment van ser escrits alguns dels versos, certament, perquè el Miquel quan comença alguna cosa –bé, no amb totes– ja té ganes d’acabar-la, ja s’avorreix, i així també amb els versos, pel dret, d’una tirada, tal com raja i amb enginy, estem davant de la veritable “paraula viva” maragalliana, Joanmaragalliana, és clar.
El to i l’entrocament d’aquests poemes d’Izquierdo el podem resseguir clarament en la tradició vallfogonesca i xaronista, que primer, al segle XVII, Francesc Vicens Garcia, tortosí i rector de Vallfogona, i més tard, en ple esclat vuitcentista de la renaixença, Josep Robreño i Tort encetaren i acararen a la tradició jocfloralesca i romàntico-nacionalista d’autors com Victor Balaguer, Antoni de Bofarull, Joaquim Rubió i Ors “Lo gaiter del Llobregat” o Bonaventura Carles Aribau, que sempre menysprearen la cosa sarcàstica i escatològica tan arrelada, ara i adès, per les nostres contrades.
La pervivència d’aquesta tradició, que Àngel Carmona testifica magistralment en el seu llibre, ja introbable, Les dues Catalunyes, ha estat una constant els darrers cent-cinquanta anys de la nostra literatura i pensament, i no poques vegades s’ha manifestat amb autors i persones tan excepcionals i inclassificables com bandejats pels sectors culturalistes, persones que van des el mateix Anselm Clavé, l’home de barri per excel·lència, passant pel figuerenc Abdó Terrades, liberal i agitador cultural, Pompeu Gener “Peius”, bohemi avant la lettre que volia creuar els coloms amb lloros per tal que portessin missatges parlats, el també figuerenc Narcís Monturiol, pensador liberal i inventor del submarí, i que arriba, aquesta tradició que parlàvem, a personatges com Frederic Soler “Pitarra” autor de L’esquella de la Torratxa i Les gatades, que rivalitzà amb públic i maneres amb Àngel Guimerà, el filòsof Francesc Pujols, Josep Maria de Sagarra, Joan Oliver i tot el “Grup de Sabadell”. A partir d’aquests autors i d’altres que ara no puc comentar, podríem establir una tradició literària paral·lela a la que majoritàriament i oficialment ens han anat explicant i endinyant ben bé des del noucentisme fins ara. I si tenim present això, si llegim aquests autors, no ens costarà gens ni mica de situar la poesia de Miquel Izquierdo en aquesta tradició. I ens adonarem, també, que això de la transcendència i l’extrema gravetat del vers que tant plau als “titans amb espardenyes”, per dir-ho en paraules del mateix Peius, ja és una cosa que ve de lluny, i que potser amb la distància ens agaradarà més un bon pet o un bon rot d’un personatge de Pitarra o si voleu un bon cul d’una taitiana del Sagarra d’Entre l’ecuador i els tròpics, que una jove virginal envoltada de sabines i amb cara de pànfila de l’ideari noucentista; I fins i tot ens podrem sentir més patriotes i assenyats.
Res més, només em queda felicitar al Miquel pel seu llibre i encoratjat-lo a empendre una possible trilogia que ja ha començat amb MI-TE-LES, podria continuar amb EMPAITA-TE-LES i deixar-la ben acabada amb FOTE-TE-LES, reprenen així la màxima d’Ovidi en el seu Ars amandi: “mirar, parlar, tocar, besar, fer". Sempre els guions ens amagarien coses noves i marcarien el ritme pausat del vers arrauxat mentre que el xaronisme seguiria viu i nosaltres ho celebraríem.
Andreu Subirats
