Per la neu

Hola blog. Mentre penso com i si cal fer una crònica de l'esplèndida nit d'ahir a l'Horinal, et deixo aquest regalet de nadal aquí. Blog: he fet una traducció d'anar per casa del primer relat de Relatos de Kolimá, de Shalámov. És estrany, aquest relat. Potser és l'únic relat del llibre que no parla directament de les condicions de vida al gulag, que no t'empresona a tu també. És un relat que té un significat més enllà de les paraules del text, més enllà del camp de treball, i el patiment. És evocador, metafòric, la única concessió a l'eternitat que es permet Shalámov en aquest llibre... I una de les més belles definicions de la funció de l'escriptor que recordo. Si tenen cap objecció a la traducció, doncs m'ho fan saber i l'arrangem entre tots. Com que estem a un pas de les festes i comencem a estar melindrosos, em permeto dedicar aquesta traducció als amables lectors i lectores que circulen per aquest Teatre Buit. Llagrimetes d'emoció.

Per la neu

¿Com s'obre camí en la neu verge? Un home comença a caminar, sua, blasfema, avança gairebé sense moure els peus, enfonsant-se a cada instant en l'esponjosa i profunda neu. L'home marxa lluny, marcant el seu camí amb negres petges irregulars. Es cansa, jeu en la neu, encén un cigarret, i el fum de la majorka s'estén en un núvol blavós sobre la neu blanca i brillant. L'home ja ha marxat lluny, però el núvol segueix suspès en el lloc on l'home havia parat a reposar: l'aire quasi és immòbil. Els camins s'obren sempre en els dies de calma, per tal que els vents no escombrin la feina dels homes. L'home marca els seus propis punts d'orientació en la infinitud nevada: una roca, un arbre alt. L'home guia el seu propi cos per la neu de la mateixa manera que un timoner dirigeix la seva barca d'una a altra riba.

Per l'angost i insegur rastre traçat es mouen cinc o sis homes enganxats l'un a l'altre, esquena per esquena. Trepitgen la vora de la petja, però no en ella. En arribar al lloc senyalat tornen per on han vingut, i de nou caminen de manera que s'esclafi la verge superfície nevada, l'espai que cap peu humà ha trepitjat mai encara.

El camí està obert. Per ell hi pot anar gent, combois de trineus, tractors.

Si se segueixen les passes del primer home, petja a petja, es formarà un caminal visible però difícilment transitable i estret: vereda i no pas camí, petjades per les quals és més difícil avançar que no pas per la neu verge.

La feina més dura és pel primer, i quan a aquest se li acaben les forces, un altre el reemplaça, d'aquell mateix quintet capdavanter. D'entre els que segueixen les passes del primer, tots ells, inclòs el més petit, el més dèbil, ha de trepitjar el tros de capa nevada i no pas cap altra petja.

I sobre els tractors i a cavall no hi viatgen els escriptors, sinó els lectors.

Varlam Shalámov, Relatos de Kolimá, trad al castellà: Ricard San Vicente, minúscula.

Adaptació al català: Subal Quinina.

Dos manuals de supervivència (kit de supervivència NO inclós)

Jugar a fer anàlisis comparatius extraliteraris entre La carretera (C. McCarthy) i Relatos de Kolimá, V. Shalámov) és fàcil i entretingut, a part de ser una completa pèrdua de temps.

La carretera és una novel·la que descriu un món arrasat (¿holocaust nuclear? ¿Desastre ecològic global?) on el món és una Gran Nevera Buida. Un home i el seu fill recorren una carretera que els mena al sud, que suposen més càlid i més segur. Pel camí es trobaran no-res, gana, fred, neu bruta, aigua bruta, núvols foscos, sol apagat, boira gebradora, pluges gelades, arbres morts, ciutats saquejades, humans animalitzats i caníbals.

Relatos de Kolimá és un conjunt de relats que descriuen les terribles experiències de Shalámov al Gulag (camps de treballs forçats soviètics) de Kolimà. El gulag de Kolimà és una Gran Nevera Buida paorosa, una presó sense murs, és gana, és fred, és crueltat, és el Gran Nord, és arribar al límit de les forces, és absoluta desesperació, és que et furtin el darrer crostó de pa quan dorms o a plena llum del dia, és corrosió de l'esperit, és neu blanca i resplendent, al·lucinada. Quan s'arriben als -50ºC, les escopinades es congelen al vol.

L'un és una obra de ficció, potser de ciència ficció (o simplement futurista). Una atmosfera semblant podreu trobar en El aturdimiento, de Joël Egloff, perfectament recomanable.

L'altre, en canvi, són relats de dolor agut que retraten unes experiències reals, experiències viscudes.

¿I saben quina és la diferència més patent, entre aquestes dues grans obres? L'esperança. En La carretera, obra de ficció, hi ha un viratge d'esperança, la possibilitat de trobar-te alguna llauna de conserva en alguna casa desballestada, o que potser un dia surti el sol lluent per entre els núvols.

En els Relatos de Kolimá, no hi ha esperança. De cap manera. En La carretera sí. Vet ací la gran diferència entre la ficció i la realitat. I per reblar el clau, els desitjo un bon començament de setmana bo i presentant un final de relat de Relatos de Kolimá, per a que els optimistes em maleeixin la mare;

[...] No, ahora no perdía los nervios. Pero cuando le colocaron en las manos su ración diaria, abrazó el pan con sus pálidos dedos y se lo apretó contra la boca. Mordía el pan con sus dientes heridos por el escorbuto, los dientes bailaban y le sangraban las encías, pero no sentía dolor. Apretaba el pan con todas sus fuerzas contra la boca, y lo chupaba, lo mordía, lo roía...

Sus vecinos querían detenerlo:
—No te lo comas todo, guárdalo para luego, después...

Y el poeta [Ósip Mandelshtam] comprendió. Y abrió de par en par los ojos sin soltar el pan ensangrentado de sus sucios y azulados dedos.

—¿Cuando después?—pronunció en voz alta y clara. Y cerró los ojos.
Murió al anochecer.
Pero no lo dieron de baja hasta al cabo de dos días; durante dos días seguidos sus ingeniosos vecinos lograron hacerse con el pan del fallecido. El muerto levantaba la mano como un muñeco, como una marioneta. De modo que murió antes de la fecha de su muerte—detalle no exento de valor para sus biógrafos futuros.

Varlam Shalámov, Relatos de Kolimá, minúscula. Trad. Ricard San Vicente