El dia del Pla B

El Pla B. La cronologiaEl Pla B
Extensions del Pla B
El dvd del Equipo A i el dvd del Pla B
El Pla Blanes
Mario Santiago i el Pla
Deadlines
Men at Work
El Pla B (Barcelona, 25 de juny, 20.00 hores)
Explosions controlades del Pla B
El Pla B s'ha materialitzat

***
EL PLA B

La gloria nocturna de ser grande no siendo nada.
Fernando Pessoa

No sé, no em veig capaç d'expressar-me per escrit, ara mateix. I seria necessari escriure tot el que va succeir ahir, sí, però ara vull silenci, ara em sento extremament buit per dins. Buidar-se del tot, això hem fet uns quants per major glòria del Pla B. Em sento tan orgullós de tenir els amics que tinc, que han pogut participar o no en el Pla B, que s'apunten a totes i fan que les coses siguin grans i recordades. Orgullós també d'aquells a qui no conec però responen les crides i venen i seuen i escolten tot allò que succeeix a l'escenari amb una atenció que poques vegades havia vist a l'Orinal. No sé. Em sento trist i alegre al mateix temps. Tot va anar tan B, ahir, tant, que per molt que m'hi esforci no podria explicar ni les adrenalines, ni les llàgrimes que jo vaig veure rodolar galtes avall a primera fila... Prou. Prou d'escriure, ja.

Sabeu, ahir l'Anna va gravar tot el Pla B. Miraré de descobrir com es fragmenta un video d'una hora i mitja aproximadament per tal de penjar-ho al youtube, per a que el nostre pla serveixi com a font d'inspiració per a les cel·lules adormides de mil Plans B d'arreu del món.

Encara no me'n sé avenir, de tota la feina que hem fet, i de l'èxit rotund que entre tots hem aconseguit. No mencionaré els noms dels integrants del Pla B. El Pla som tots, i punt. Però sí que vull destacar la feinada de'n Quirky. Aquest home és senzillament increïble. Hi ha una generació de poetes i escriptors i afins que no sabem quantes coses li debem, a en Quirky.

Prou. Estic cansat, buit, esgotat. El Pla B, en imatges i fragments.

L'ESCENA DEL CRIM

L'amo de les tisores, el senyor Quirky.

EL TRIANGLE MÀGIC ON VIU BOLAÑO

Quinina

Núria Martínez Vernis

L'INTERROGANT DEL TRIANGLE, LA CAPELLETA B

Tres individus atònits i interrogatius

LES FOTOS DEL RIGOLA (Gràcies, Rigola! Gràcies Teatre Lliure!)

LA GRAN COARTADA DEL PLA B

Aquest pobre diable no té fotos de la projecció del fantàstic documental de Jaume Pujades!
.

Quinina: La cèl·lula barcelonina del Pla B vol donar una càlida i emotiva benvinguda al Pla B (secció Blanes) i molt especialment a Joan Planells i Carolina López. La vostra presència aquesta nit ens honora, ens motiva i ens il·lumina. Carolina, si aconseguim traslladar-te una desena part del respecte i amistat que et volem transmetre, ens donarem per més que satisfets. Benvinguda a casa teva.

Xavier Sabater:

[...] Bienvenida, oh amada, a los largos años del desempleo y los
motines
Bienvenida al hambre y a los poemas de amor
Bienvenida a los poemas miserables a los poemas parpadeantes
a los poemas extáticos de la intranquilidad
Que todo sea intemperie para nosotros, que no tengamos
ningún tipo de coartada [...]
.

Ana María Chagra: [Els infras]¿Pandilleros, anarquistas o la voz de un México tumultuoso que el oficialismo despreció mientras podía controlarlo? Quizá todo junto. También la reencarnación de aquellos muchachos masacrados durante el sexenio de Gustavo Díaz Ordaz en la plaza de las Tres Culturas (mayo de 1968), subempleados perpetuos, sin paternidad ni ideología reconocidas, en suma, la raza sublevada desde que Emiliano Zapata quería inventar un país durmiendo bajo un árbol.

Yulino Dávila:

Y a veces creo ver una moto negra
Como un burro alejándose por los caminos
De tierra de Zacatecas y Coahuila, en los límites
Del sueño, y sin alcanzar a comprender
Su sentido, su significado último,
Comprendo no obstante su música:
Una alegre canción de despedida.
.

Josep Pedrals: [Carta de B a Mario Santiago] Cuando mejore mi economía apareceré por tu casa una noche cualquiera. Y si no, es igual. El trecho que recorrimos juntos de alguna manera es historia y permanece. Quiero decir: sospecho, intuyo que aún está vivo, en medio de la oscuridad, pero vivo y todavía, quién lo iba a decir, desafiante. Bueno, no nos pongamos estupendos. Estoy escribiendo una novela en donde tú te llamas Ulises Lima. La novela se llama Los detectives salvajes.

Un fuerte abrazo,
R.



Francesc Gelonch: Debo advertir, asimismo, que ahora tengo 29 años y que a los 26 ya era un veterano de la resistencia y de la paciencia, con varias novelas a medio escribir, varios libros de poemas a medio publicar y un par de cortometrajes en super 8 dirigidos y financiados por mí.

Decía, a quien quisiera escucharme, que no esperaba nada, que era una manera de encubrir que lo esperaba casi todo, que a su vez era vivir en el error y el crimen.



A la dreta, David Colmenares: En su corazón, Leprince ha aceptado por fin su condición de mal escritor pero también ha comprendido y aceptado que los buenos escritores necesitan a los malos escritores aunque sólo sea como lectores o como escuderos. Sabe también que, al salvar (o al ayudar) a algunos buenos escritores se ha ganado a pulso el derecho a emborronar cuartillas y a equivocarse.

A l'esquerra, Jordi Carrión: Espero que nadie me tome a mal mis anteriores palabras. Era broma. Lo escribí, lo dije, sin querer. A estas alturas de mi vida ya no quiero más enemigos gratuitos. Estoy aquí porque quiero enseñaros a ser hombres. No es verdad. Era broma. En realidad me muero de envidia cuando os veo. No sólo a vosotros sino a todos los jóvenes escritores latinoamericanos. Tenéis futuro, os lo puedo asegurar. Pero no es verdad. Era broma. Ese futuro es tan gris como la dictadura castrista, como la dictadura de Stroessner, com la dictadura de Pinochet, como los inumerables gobiernos corruptos que han sucedido uno detrás de otro en nuestra tierra. Espero que nadie se le ocurra desafiarme a pelear. No puedo hacerlo por prescripción médica. De hecho, cuando acabe esta conferencia pienso encerrarme en mi habitación a ver películas pornográficas.



Laia Martínez López: Allí un emigrante murciano, un charnego llamado Pijoaparte, uno de cuyos oficios es robar motos, se enamora de una rica y joven barcelonesa, que además es guapísima, llamada Teresa. Los padres de Teresa tienen una casa en Blanes, en donde veranea con la familia. La novela se llama Últimas tardes con Teresa [...] Ahí está Blanes. No un Blanes real, sino el espíritu de Blanes o uno de los espíritus de Blanes, el paraíso inalcanzable del charnego Pijoaparte y el paraíso alcanzado por el sudaca Bolaño.



Martí Sales: [...] un terremoto de gran magnitud que haría desaparecer el pueblo entero en medio de una ola de polvo, y cuando pensaba lo que acabo de decir ocultaba la cabeza entre las manos y me ponía a llorar, y mientras soñaba (o imaginaba) que era de noche, y que yo salía de mi casa y me iba a la playa, y en la playa encontraba al viejo tendido sobre la arena, y en el cielo, junto a otras estrellas, pero más cerca de la Tierra que las otras estrellas, brillaba un sol negro, un enorme sol negro y silencioso[...]

Andreu Subirats:

El bosc no té paraules
No sap dir bon dia,
bona nit.
Ens accepta.
En el seu enigma,
som un altre enigma.
[...]

[poema inèdit de B en català]

Marc Romera: Nuestro buen artesano escribe. Está ensimismado en aquello que va plasmando bien o mal en el papel. Su mujer, sin que él lo sepa, lo observa. Efectivamente, es él quien escribe. Pero si su mujer tuviera rayos X se daría cuenta de que no asiste a a un ejercicio de creación literaria sino más bien a una sesión de hipnotismo. En el interior de un hombre que está sentado escribiendo no hay nada. Nada que sea él, quiero decir. Cuánto mejor haría ese hombre dedicándose a la lectura. La lectura es placer y alegría de estar vivo o tristeza de estar vivo y sobre todo es conocimiento y preguntas. La escritura, en cambio, suele ser vacío.

Juan Antonio Montiel: Toda vida, le dijo esa noche Epifanio a Lalo Cura, por más feliz que sea, acaba siempre en dolor y sufrimiento. Depende, dijo Lalo Cura. ¿Depende de qué, buey? De muchas cosas, dijo Lalo Cura. Si te pegan un balazo en la nuca, por ejemplo, y el pinche asesino se acerca sin que lo escuches, te vas al otro mundo sin dolor y sin sufrimiento. Pinche escuincle, dijo Epifanio. ¿A ti te han pegado muchos tiros en la nuca?

Félix Pons:P. ¿Qué le despierta la palabra "póstumo"?
RB. Suena a nombre de gladiador romano. Un gladiador invicto. O al menos eso quiere creer el pobre Póstumo para darse valor.

P. ¿Confiesa que ha vivido?
RB. Sigo vivo, sigo leyendo, sigo escribiendo y viendo películas, y como dijo Arturo Prat a los suicidas de La Esmeralda, mientras yo viva, esta bandera no se arriará.

Núria Martínez Vernis:
[...]

Tú no te mires

en el espejo de la muerte.

Mírate en un espejo real,

en el espejo de tu baño.

Ese eres tú, el que brilla

y mira el Mediterráneo.

Fantástico.

Sin miedo.

Sin miedo.

EL PLA B (AUTÈNTIC)

Mentre un servidor sopava amb els components del Pla B (secció Blanes), un grup autònom radical que es proclama a si mateix Pla B-Autèntic va perpetrar una serie d'atacs-homenatge, tot cridant que els del Pla B "normal" són una merda reformista, quintacolumnistes i subtileses d'aquest estil. És obvi que el Pla B és un i només un, l'autèntic, el que dóna sempre la cara. Els membres del Pla B-autèntic són una colla de bohemis de pa sucat amb oli. Jo vaig anar a cridar-los-hi l'atenció, benvolgut alcalde, jo no he fet res. Em van dir, tu de qui ets, del Front Infrarrealista Popular, o del Front Popular Visceral-realista? Els vaig enviar automàticament a la merda, i aleshores em van treure amb extrema violència la samarreta i amb una actitud desafiant van pintar el rostre de B sobre la peça de roba que més m'estimo, amb spray, que no marxa ni a la de tres. Manda huevos, oi? Els radicals repetien compulsivament un slogan municipal prou conegut: Fem-ho B, fem-ho B. Senyor alcalde, jo no els conec absolutament de res. Però oi que són meravellosos?

El Pla és seu:
Erudició poètica (PlaB)
Visca Bolaño, amb crit de guerra o sense
Bolaño en la calle
El Pla B i La materialización del Pla B
Nit B. Gràcies
Las cosas que importan
El Pla B

El Pla B s'ha materialitzat

Sigan atentos a sus pantallas. Gràcies a tots.

La crònica del nostre home a Blanes

[Gràcies Jaume!]

Explosions controlades del Pla B

Ahir a les 18.00 hores vaig anar a veure al senyor Quirky a l'Orinal buit. Quirky comença a bastir escenaris i cosetes. Em pasejo i fumo. Increïble les coses que pot fer l'artista amb una mica de plàstic i fusta i il·lusió fanàtica. Tot va prenent les formes imaginades durant tant de temps.

Ahir a les 22.00 hores, ens trobem amb en Fèlix a L'Orinal buit. Llegim i recitem amb veu alta, rellotge en mà. Hi ha coses del text que cal polir i les polim o mirem de polir-les. Fèlix llegeix meravellosament i té més nocions de teatre i escenografia que no jo, que no trepitjo un teatre des de 2666. Prenem notes als marges del Pla.

Avui a les 8.50 hores camino cap a la feina i paro a comprar el diari. Veig que el Cultura/s de La Vanguardia d'avui va dedicat a les diferents formes d'avantguarda actuals. Em compro el diari i em planto al mig de l'acera. Em busco i em trobo. Avui Cultura/s ha tingut a bé publicar l'article Infras somos todos, que em van encarregar fa un temps, recorden? Espero que el disfrutin, com una mena de pròleg al Pla B. Ha estat una carambola impredictible, perquè jo tenia entés que l'article sortiria a finals de juliol... La cojuntura ens afavoreix. Estic mitjanament content del meu text.

I segueixo caminant cap a la feina i m'envaeix una nostàlgia, perquè ahir precisament va sortir a la llum el darrer Paper de Vidre abans de les vacances, i vaig haver de sacrificar el meu espai a la revista perquè sentia que no podia, que no podia i que definitivament no podia. Però tan és; aquí éstà el número 48 de la revista, que penso llegir i disfrutar després de l'execució del Pla B.

I tot això són explosions controlades del Pla B. Sé i sabem que el que passi aquesta nit està fora del nostre control. Emocions fortes, aquesta nit. Papallones felices dintre meu.

El Pla B (Barcelona, 25 de juny, a les 20.00)

Estoy aquí, dije, con los perros románticos
y aquí me voy a quedar.

Roberto Bolaño

***

Dia 25 de juny, a les 20.00 h.
bar Horiginal, c/Ferlandina, 29

La idea del Pla B neix la nit de dimecres dia 30 de gener. Aquella nit, diversos amics decidim que l'acte de cloenda de la temporada de l'Horiginal 2007-2008 vagi dedicat a la memòria de Roberto Bolaño, a cinc anys de la seva mort. El Pla aviat troba aliats, sobretot a Blanes. Entretindre's explicant les diverses mutacions conceptuals que ha anat patint el Pla seria en va. El camí que ha recorregut el Pla fins ara ha estat llarg, difícil i tortuós, però el Pla B no seria el Pla B sense les seves diferents etapes de gestació.

Només dues advertències. Primera. El Pla B no té amo: és de tots i és de ningú. Ningú dels components del Pla té més mèrits o demèrits que l'altre. Que qui us parla ara us en parli ara no té cap rellevància. Senzillament, qui ara us parla té un blog i en fa l'ús que considera apropiat. Segona. El Pla B és, en efecte, un homenatge a tot allò que per a molts representa i ha representat un escriptor de reconeguda solvència, Roberto Bolaño. Sí, és cert, però també, el Pla vol ser un homenatge a aquells que algun cop han sentit la pulsió irrefrenable de l'escriptura i la lectura i s'han vist abocats a un determinat estil de vida. És un homenatge als poetes i escriptors que han ocupat cada dimecres d'aquesta temporada l'escenari de l'Orinal. Per a ells i elles va dedicat, també i sobretot, el Pla B. Pels bons moments que ens han ofert.

El Pla B té ambició narrativa. Mitjançant diverses històries se'ns vol explicar una de sola: La literatura de B. El pla B pretén ser un diàleg coral i multidisciplinar. Vol ser un viatge possible per la vida, obra i pensament de B. I tot en una hora i quart de literatura i poesia, ràbia, furor i amor. Vostès podran jutjar el grau d'èxit o de fracàs del Pla B el dimecres 25 de juny. L'acte respectarà escrupolosament la seva hora d'inici, les 20.00 hores en punt. Lloc: Horiginal (al fons de tot), C/Ferlandina, núm 29). Veure mapa aquí.

Darrera advertència: No és un acte de parlaments; és un acte on es recitaran textos seleccionats de B.

EL PLA B

PRÒLEG AL PLA B

Documental Roberto Belano: Patinant per la pista de gel
(Jaume Pujades, 2003)
[25 minuts]

L'any 2003 Pujades estudiava comunicació audiovisual i havia de fer un treball sobre qualsevol cosa, per a la facultat. Feia poc que s'havia llegit Los detectives salvajes i en ple deliri post-traumàtic decideix traslladar l'estructura narrativa del llibre a l'àmbit del documental pràcticament domèstic. Pues vale. Agafa, aconsegueix el telèfon de B, queden, hola qué tal, i B li dóna una sèrie de noms i li diu que s'espavili. Pujades recorda o apunta els noms i els llocs en una llibreta. I va a buscar a amics i col·legues de B pel poble, alguns en un bar que molts relacionen directament amb el bar solitari d'una ciutat costanera fantasma fora de temporada, on Bolaño rep les sinistres instruccions de Romero, en Estrella distante. Pujades troba uns quants personatges i fa un documental. Un urbanu que juga quinze hores seguides amb B al Risk; els amos del bar on anaven a parar el millor de cada família, inclòs l'urbanu abans esmentat; el propietari d'un local de lloguer de vídeos que Bolaño va escollir per a riure's del seu èxit plegats; i etcètera. Entre testimoni i testimoni dels amics de Blanes de Bolaño, el realitzador camina al costat d'una imatge espectral, mal enfocada, de la que només es veuen els peus i a vegades aquell rostre conegut, i un abric llarg i negre. Mesos més tard, Bolaño mor. Quan B camina al costat de J, la imatge es torna muda, mai sentim la veu de l'escriptor: és la imatge espectral que ens acompanya per darrer cop a veure els seus amics.

Pujades diu que va aprovar l'assignatura en qüestió. No li ha donat mai massa importància al vídeo.

EL PLA B

PART I. La poesia.
[15 min. aprox.]

Ana María Chagra (amiga de Mario Santiago, Argentina)

Poeta no confirmat (Mèxic)

Yulino Dávila (poeta Hora Zero, Perú)

Josep Pedrals (poeta)

Marc Romera (poeta i escriptor)


PART II. Escriure, llegir!
[15 minuts aprox]

Francesc Gelonch (poeta)

Jordi Carrión (escriptor i director de Quimera)

Poeta a confirmar (Mèxic)


PART III. La Locura y el Horror
[15 minuts aprox]

Juan Antonio Montiel (México)

Xavier Sabater (poeta i primer editor de Bolaño a Barcelona a l'editorial Cloaca)

Marc Romera


PART IV. Blanes
[15 minuts aprox]

Laia Martínez López (poeta)

Martí Sales (poeta i escriptor)

Andreu Subirats (poeta)


PART V. La mort
[15 minuts aprox.]

Félix Pons (actor de l’obra 2666 de Rigola i Ley)

Núria Martínez Vernis (poeta)

Laia Martínez López

[EL PLA B DEL PLA B guarnirà la sala, i és obra de l'inefable senyor Qwirky ]

Intentar fer una llista de la gent que ha participat en el Pla B és impossible. Gràcies a tots.

Men at Work

He sido cordialmente invitado a formar parte del realismo visceral.
Por supuesto, he aceptado. No hubo ceremonia de iniciación. Mejor así.

Los detectives salvajes, Bolaño

El Pla B en... què... cinc mil, set mil pàgines?

Mario Santiago i el Pla

M'hauran de perdonar tanta tabarra amb Plans Bes i coses que a vostès potser o segur els importen un carall. Però és que avui arribo a la feina de les tardes i la meva amiga Rosa —que em coneix com si m'hagués parit— va i em diu;

—Té, mira que m'ha arribat.

I jo m'atanso al seu ordenador i dic:

—Collons: Pla B!

I tornem-hi, vostès patint fel·lacions catetosfèriques arreu, i a la Perifa patint Plans Bes com si estiguéssim en un règim dictatorial. D'això en diuen decadència. Sempre poden canviar de canal, eh, sense compromís.

Mirin, mirin, que li ha arribat a la Rosa i de pas a mi;

Mario Santiago. Jeta de santo. Antología poética (1974-1997)


Estamos ante una poesía labrada y grabada en la confección que sólo puede dar el encuentro auténtico del artista con su materia —el lenguaje, la palabra, la imagen— y el entorno al cual no sólo busca describir, sino desentrañar con el asombro de los ojos que ven lo que nos estaba vedado y lo verbaliza con una escritura proscrita por distinta, por ir contra la imagen harto consabida: el lugar común de la poesía previsible. Dice Mario Raúl Guzmán, prologuista del libro: “Algo más que una lírica: una actitud ante la creación artística en la que importa más que la escritura del poema la conexión poética con la vida”. Justamente así escribió Mario Santiago su poesía que abrevó de las vanguardias del siglo XX y se erigió a sí misma en vanguardia. Podemos decir que leemos una poesía nueva, que el FCE pone al alcance del gran público a un poeta que apenas empezará a descubrirse, pero cuya valía queda asentada en este volumen.

Mario Santiago nació en 1953 en la ciudad de México. Cambió su nombre de José Alfredo Zendejas Pineda por el de Mario Santiago, al que agregó Papasquiaro, en honor del pueblo en el que nació José Revueltas. Junto a otros poetas fundó en 1975 el Movimiento Infrarrealista. Fundó además las revistas Zarazo, Pájaro de Calor, Correspondencia Infra. Aparece en varias antologías, entre éstas Muchachos desnudos bajo el arcoiris de fuego. Inspiró a Roberto Bolaño el personaje de Ulises Lima en su novela Los detectives salvajes. Falleció en 1998. Su compañera, Rebeca López, y Mario Raúl Guzmán prepararon esta antología.

Com bé saben, Mario Santiago era l'amic de l'ànima de B, que va inspirar el personatge d'Ulises Lima de Los detectives i, més tard, un memorable conte de El secreto del mal, on s'explica que Belano va a veure el pis del DF on va passar els últims dies el seu difunt amic i es troba un grup de pinches mexicans hiperviolents ocupant aquell espai. És un conte tristíssim i bellíssim, un dels millors contes de B, en la meva opinió.

Però tornem al Pla B. La Rosa m'explica ara que té un contacte molt valuós pel Pla, i em dóna un telèfon. Truco, i em respón una veu argentina, que m'explica que ella va conèixer a Mario Santiago (o Ulises Lima). Coneix diversos membres dels infras. Està a la feina i està atabalada, però en tinc prou per quedar amb ella. M'ha d'explicar quatre coses. Abans de penjar, emperò, em revela un detall més, i no m'en puc estar de compartir-lo amb vostès.

Ulises Lima té un significat secret, un significat en clau. Ulises no es diu Lima perquè sí. Abans del moviment infrarrealista mexicà, al qual van pertànyer Santiago i Bolaño en el seu periode mexicà, hi havia un moviment semblant al Perú, Movimiento Hora Cero. La capital del Perú, pequeño saltamontes, és diu Lima. I ja està, ara ja sabem perquè Lima és diu Lima i no Chapultepec. No te acostarás sin saber dos cosas más. El meu nou contacte participarà, com no podria ser d'altra manera, al Pla B. I ens il·luminarà.


Subal Quinina, Segona Perifèria, curru de tardes.

El dvd del Equipo A, i el dvd del Pla B

Bolaño era un lector que escribía

Rodrigo Fresán

En su corazón, Leprince ha aceptado por fin su condición de mal escritor pero también ha comprendido y aceptado que los buenos escritores necesitan a los malos escritores aunque sólo sea como lectores o como escuderos. Sabe también que, al salvar (o al ayudar) a algunos buenos escritores se ha ganado a pulso el derecho a emborronar cuartillas y a equivocarse.

Bolaño, Llamadas telefónicas.

A despit em compro el penúltim llibre d'assaigs sobre Bolaño, Bolaño salvaje, ed. Candaya, 2008. A despit, sí, perquè conec els límits del Pla i de l'addicció, i ara sento una mica d'aversió incòmode a l'hora de parlar o llegir sobre B. Em temo que avorreixo a les pedres, i que a més sóc un xarlatà. La difusa línia entre l'homenatge honest i amical, i la mediocre veneració, el cultisme. Conec les fronteres que em nego a traspassar, i que em nego a semblar traspassar. Dic, però, que ja sóc a casa, davant la tele. He obert el llibre pel final, i n'he extret el dvd. Fins fa poc m'el mirava, però ara sóc aquí dins, dintre del teu ordenador. Tinc coses importants a dir, crec.

Un dia d'aquests pujo a Blanes, una de les pàtries de B. Conec Blanes. No és un poble especial. Especial és Cadaqués, no? A Blanes, però, hi vivia B i hi viu gent que s'estima a B. Observin el temps verbal; s'estima a B. En el dvd, tant Vila-Matas, com A.G. Porta, con Fresán parlen de Bolaño com si estigués viu. La seva vídua, emperò, no. Els morts tard o d'hora s'han d'enterrar, la vida ha de seguir: la bona literatura, en canvi, es nega a morir. L'estima que jo tinc cap a B es divideix entre aquestes dues dimensions. M'estimo la literatura de B, i m'estimo la persona de B. Pot semblar agosarat estimar-se a una persona que fa cinc anys que és morta i que ni tan sols coneixies quan va morir. Això m'acomplexa i em fa témer per la sort del nostre Pla B. No vull ser una groupi. Però el dvd m'ha fet tenir una revelació.

En un moment donat, Carolina López, vídua de B, i Vila-Matas, amic de B, expliquen successivament un parell de detalls importantíssims, que han representat una esquerda de llum en el meu mur d'aclaparadora paràlisi organitzativa. Busco, encara, la filosofia que ens ha de guiar en el nostre Pla. I em sembla que la he trobat, o que la he refermat. Fixin què passa ara al dvd:

Vila-Matas desencadena el que ara ve;

Le gustaban cosas [llibres] que a mí, a primera vista me parecían malísimas. Pensaba; ¿pero cómo le puede interesar esto? Pero luego me quedó grabada una cosa que me dijo. Me dijo que participó en un jurado de un premio literario y que lo mejor eran las obras de autores que no habían escrito nunca, y que no sabían escribir, pero que sin embargo tenían cosas que contar muy interesantes, mientras que los escritores más profesionales tenían muy poco que contar. Y eso yo nunca lo había oído y me hizo reflexionar. [...] Era una lección de lectura. [...] De cualquier libro siempre va a haber algo que me pueda interesar [...] De un escritor anónimo, que está empezando... creo que ahí habrá algo tarde o temprano, que voy a dar con algo que me pueda interesar para mí, para mi propia escritura.

Ara Carolina López, que sembla voler posar especial emfàsi en el que ve, diu que a B li agradava molt xerrar amb la gent, la gent del poble, vull dir, que si el pescador, el forner, i esgotava qualsevol conversa amb qualsevol persona corrent que potser no llegia però que, com sol passar, tenen històries interessants per explicar, potser més que no pas els escriptors professionalitzats. aleshores B espremia fins el final la conversa, l'esgotava, n'extreia fins l'últim fruit. Va bé. Quan tenia tota l'història, només aleshores, es quedava tranquil.

Miro la pantalla com emocionat. Manera de viure, i manera de traslladar la manera de viure a la literatura, a la lectura. Una concepció de la literatura i de la vida absolutament bonica. De tant senzilla, bonica. I nosaltres, a Blanes, aviat ho veurem amb els nostres ulls, en un documental inèdit de Jaume Pujadas, que el nostre amic Jaume Puig ens cedirà i que mirarem de reproduir a l'Orinal, i que serà una peça clau, filosòficament parlant, pel devenir del nostre Pla perquè... Espera, que ara ve com un clímax propici per unes notes musicals: tira Subal!

powered by ODEO
The A Team

...Perquè, deia, aquest vol ser un homenatge d'uns lectors que més o menys escrivim més o menys bé, però que ara sabem que vam formar part, d'alguna manera, de la vida de B, perquè som la gent normal, els mileuristes, i els jubilats i els poetes i els lectors que ens deixem caure per l'Orinal i que presentem llibrets a premis literaris que gairebé sempre perdem, o que obrim un blog o altre i que potser Bolaño trobaria interessants a la seva manera. No som El equipo A, ni el vam tractar, ni res de res, però tenim el Pla B i tenim els seus llibres i coneixem una mica la manera de ser de B, i, sobretot, sobreto, a alguns de nosaltres B ens ha fet canviar la manera de concebre i viure la literatura. I això ho volem celebrar. I ens alegra comprobar que els amics escriptors del Equipo A pensen una mica com Bolaño, i que a ells la seva figura i la seva literatura també els ha transformat i que per tant som uns iguals.

I amb aquest pensament i amb renovades idees a la testa, acabaré de mirar el dvd, fantàstic, meravellós, emocionant, interessantísim que acompanya el llibre, que també fa excel·lent pinta, i em preparo per tornar, després de tants anys, a Blanes.

Bolaño revisited

Hi ha gent que prostitueix el seu blog anunciant ulleres de sol, o sigui, plats de llenties. Puaj. Aquí ens prostituïm de gratis per Bolaño. Avui cedim aquest espai d'agitació i propaganda a la fantàstica editorial Candaya, uns rebels de Mataró. Els seus editors, els conec, són una gent magnífica, amb uns pebrots, si m'ho permeten, així de grans. Són un bonic exemple d'Editorial Suïcida reeixida, que van començar publicant excel·lent poesia llatinoamericana i han sabut aprofitar l'èxit de Nocilla Dream i fa temps que ofereixen llibres molt llaminers, amb humilitat i honestedat. Un dels seus editors és el creador de la pàgina Sololiteratura, on hi ha magnífica informació sobre, per exemple, Roberto Bolaño o Julio Ramón Ribeyro.

I ara, dit això, l'agitació i la propaganda.



Bolaño salvaje
Edición de Edmundo Paz Soldán y
Gustavo Faverón Patriau

Candaya Ensayo 2
ISBN 978-84-936007-1-6
504 págs.; 21x14 cm

PVP 24 €

Roberto Bolaño (1953-2003) ha pasado, en muy pocos años, de ser un poeta marginal a ocupar un espacio medular en el imaginario de las últimas generaciones de lectores, que perciben en él una nueva manera de concebir el mundo de las letras como una aventura pasional y de asumir la tarea del escritor con la rebeldía de un perpetuo inconforme.
A medida que la influencia de Bolaño crece, la crítica trata de comprender su vida y de acceder a la tierra todavía salvaje y secreta de sus mundos ficcionales. Explorar desde perspectivas y enfoques muy diversos el inagotable universo Bolaño es, precisamente, el propósito de este libro colectivo. Junto a ensayos inéditos (como el de Celina Manzoni, pionera en los estudios de Bolaño, o el de Chris Andrews, su traductor al inglés) que dan una buena muestra de la forma en que la crítica académica aborda hoy la obra del escritor chileno, el lector encontrará en Bolaño salvaje textos más personales de escritores muy cercanos a Roberto Bolaño, como Ignacio Echevarría, Juan Villoro, Rodrigo Fresán, Enrique Vila-Matas o Carmen Boullosa.

Incluye DVD con la película Bolaño cercano (Erik Haasnoot, 2008). La familia y los amigos más íntimos del escritor chileno Roberto Bolaño conversan sobre su vida y desvelan algunas claves de su escritura. Ambientada en Blanes, Barcelona y México DF, Bolaño cercano recoge los testimonios de Carolina López, Alexandra y Lautaro Bolaño, Antoni García Porta, Enrique Vila-Matas, Rodrigo Fresán y Juan Villoro. (40’).

Edmundo Paz Soldán (Cochabamba, Bolivia, 1967) es profesor de literatura hispano-americana en la Universidad de Cornell. Entre sus últimos libros publicados se encuentran las novelas El delirio de Turing (2003) y Palacio Quemado (2006). Ha ganado el premio nacional de novela en Bolivia (2002) y el premio de cuento Juan Rulfo (1997). Sus obras han sido traducidas a ocho idiomas. Ha sido becario de la fundación Guggenheim (2006).

Gustavo Faverón Patriau (Lima, Perú, 1966) es profesor en Bowdoin College, Maine. Es autor del libro de historia Rebeldes: sublevaciones indígenas en Hispanoamérica en el siglo XVIII (2006), y editor del volumen Toda la sangre: antología de cuentos peruanos de la violencia política (2006). Dirigió la revista Somos, del diario El Comercio. Su Puente aéreo es uno de los blogs más leídos del mundo hispano.

No dubtin que aquest llibre ens ajudarà a confeccionar el nostre mític Pla B... Mentrestant, a uns quilòmetres més al sud, a Ocata...

Agitació i propaganda

Aquí dins, el dilluns que ve a les 19.00h, Marc Romera, entre d'altres coses editor suïcida, explicarà com autoinmolar-se davant del mercat editorial, en el marc de la Setmana del Llibre en català. Al seu costat, el poeta Jordi Vintró farà crits petits. S'ho faran en un sofà.

A la Setmana del Llibre en català també hi trobaran exemplars de colorets de Labreu edicions, pa'l nene y pa la nena.

Més informació aquí.

***

En un altre ordre de coses, aquest petit blog vol fer arribar la més sincera felicitació a Manuel Baixauli, flamant guanyador del premi Salambó en llengua catalana. Un bon premi, d'aquells que no donden un duro però que tothom vol guanyar. Tan bon premi com aquest Espectacular de l'Assumpte, que tampoc dóna ni un ral, i que avui volem atorgar al senyor Puig, de Blanes, que ha descobert que l'estat de Texas no es lugar para viejos, sino terra d'inútils. A més, també ha trobat un tresor, peça clau per a qualsevol Pla B que es venti de ser-ho.

XVI Premi Espectacular de l'Assumpte

Bolaño prohibit a les presons de Texas, un post de Nau Argós

Extensions del Pla B

De: M. S.
A: Subal Quinina

Subal, Subal, jo no sóc (encara) un dels amants de la literatura de Bolaño. I dic "encara" perquè amb prou feines n'he llegit un conte. Bé, és allò de "quina sort que tens que encara l'has de descobrir" i blablablà. Jo no sé si aquesta maleïda ciutat, refotuda ciutat, es mereix res. Ni a altes hores ni amb excessos del que sigui al cos. Sigui com sigui, i com vostè sabrà, Bolaño també va passar llarguíssims dies de gana i literatura al número XXX del Carrer del Lloro de Blanes. Doncs bé, la inquilina actual de l'apartament s'ofereix a convidar a tota la legió que es presenti a mescal i el que sigui que vulguin fotre's entre pecho i espalda. I a endossar una placa clandestina en el terreno de la colisión y el desastre. I no caldrà que fotin el camp corrents. Es diu C. i li envio còpia d'aquest missatge per posar-los en contacte, més que res que no disposa de connexió amb temps suficient per deixar un comentari al seu estimat bloq, però sí per escriure mails i ordir Plans B. Espero que fructifiqui. Siguin feliços i passin un bon dia.

***

De: C.
A: Subal Quinina

Hola SQ,

sóc C i t'escric per parlar-te de B i del Pla B com si això fos una mica, només una mica, Llamadas telefónicas. Fa uns mesos que em vaig instal·lar a l'estudi on B escrivia a Blanes. Hi he viscut sola des de llavors i des de fa un mes el comparteixo amb un gos. D'aquí a poc més d'un mes, llogaré a un noi la única habitació que queda lliure al pis.

A través del M, de tant en tant visito La Segona Perifèria. Crec que el M ja te n'ha dit alguna cosa, del pis del carrer del Lloro. Li escric per dir-li que comptin amb mi per qualsevol mena d'acció terrorista cultural que tingui a veure amb B, que comptin amb mi fins i tot, i miri què li dic, si mai es posen a fer manifestos i collonades.

***

Subal somriu i fuma i somriu i pensa i fa volar coloms en hores de feina. I agraeix.

Més sobre el Triangle de B.

Senyors, aquest post d'ara mateix substitueix un post que he esborrat per ser estúpid. El post, no pas jo, que em tinc en molta consideració i estima. Si els agrada Littel i les seves Les Benignes, dos illencs escriuren respectives ressenyes aquí i allà.

***

Em diverteixo ara llegint això, que l'amable J ens ha regalat en el sistema de comentaris. La cosa comença amb aquest donde dije Diego digo, que certifica que Bolaño deia el que li donava la gana.

. . . I concieve, in a very humble way, the totality of my oeuvre in prose, and even some of my poetry, as a whole. A whole not only stylistic, but also narrative. The characters are continously dialoging among them and they are appearing and dissapearing.

Bolaño, Interview with Marcelo Soto


Zuleiva Vivas: Are your oeuvres tied together? Do the characters from the novels always appear in the short stories?

Roberto Bolaño: No, Zuleiva. Some of the characters appear and repeat themselves, and only in some novels and in some short stories, not in my whole oeuvre.

Some online interview, 1999

CONTINUAR LLEGINT

***

Poques ganes de continuar...

Més parlar per parlar

Ahir nit, obro la porto de casa, em descalço i col.lapso sobre el sofà. Continuo la meva lectura de Les benignes. Després del deliri de les matances de Kíev, d'una precisió descriptiva gairebé cinematogràfica, insuportable, punyent i brutal, que aconsegueix transmetre al lector la fatiga nerviosa dels SS a qui s'havia transmès l'ordre de pelar a cinquanta mil persones non-stop en una fossa comuna...

..."Li toca a vostè". En el punt on em trovaba, la paret del barranc era massa abrupta perquè hi pogués baixar, i vaig haber de tornar a fer la volta i entrar pel fons. Al voltant dels cossos, la terra sorrenca s'impregnava d'una sang negrosa, el rierol baixava negre de sang. Una horrible pudor d'excrements ofegava la de la sang, molta gent defecava en el moment de morir; per sort, el vent bufava amb força i dissipava una mica aquells efluvis [...] "Miri de rematar els ferits" [...] Per arribar fins a alguns ferits calia caminar sobre els cossos, que relliscaven d'una manera horrorosa, les carns blanques i flonges cedien sota les meves botes, els ossos es trencaven traïdorament i em feien ensopegar, m'enfonsava fins als turmells en el fangueig i la sang [...]

Les benignes, Jonathan Littell.

...Després d'aquesta trentena de pàgines memorables; el NO RES. Un abominable avorriment absolut. Bé, menteixo, no encara. Després de Kíev el nostre cultíssim assassí de masses viatja a Khàrkov, a prosseguir les matances. A Khàrkov s'endú a un soldadet a qui la resta d'alemanys detesta perquè quan dorm serra les dents. El meu germà també ho feia, i en veritat resulta insuportable escoltar-ho enmig de la nit. Sembla que jo ara ronco, en contrapartida. Bé, a Khàrkov es dediquen a penjar molta gent pels carrers. El soldadet que fa de majordom del nostre home mor en un tiroteig, o potser després d'un atemptat. El nostre SS cau malalt, fet pols, psicològicament esquerdat, i fotut perquè ha de deixar les seves obligacions. El porten a un balneari, on viu la vida i es lliga a un SS o el que sigui; començo a afartar-me de la interminable terminologia nazi. Interessants són els discursos filosòfics entorn a l'homosexualitat i el nacionalsocialisme, i les crítiques que des de el nacionalsocialisme teòric o filosòfic es fan vers al nazisme real... però el fantasma de l'avorriment comença a treure el cap.

I ahir a la nit obro la porta de casa, em descalço i col.lapso sobre el sofà. Miro la tele; a la TV3 foten un peli immunda de producció catalana sobre un maquis amb alzheimer i després posen Tierra y libertad, lenta i pesada. A la Cuatro foten reportatges encadenats sobre la memòria històrica. Que quiten los pantanos, diu el poble quan se'ls interroga sobre les estàtues eqüestres del Generalísimo. Uf. Apago l'aparell i agafo Les benignes. Craso error. Abominable avorriment fet d'estepes russes i matances poc o gens descriptives. Els ulls em pesen i la ment recorre camins que ningú li ha ordenat seguir. Somio una puta estepa russa on no hi ha res de res. M'he adormit. Feia anys que no m'adormia llegint. M'he induït un coma fet de memòries històriques diverses.

Ara medito sobre l'avorriment infinit de les darreres pàgines que he llegit. Penso en La parte de los crímenes, del 2666 de Bolaño, que podia semblar avorrida però ho era només aparentment. Les pàgines ermes de La parte de los crímenes tenen el ritme de les llums ataronjades de l'autopista que fuetegen el teu autocar en la nit, és un avorriment ple de missatges i sensacions. Bolaño domina i sap per a què serveix escriure obres d'inhumana longitud. Hi ha d'haver alguna raó, i Bolaño la sabia. En aquests moments, dubto que Littell la conegui. També penso que el meu entusiasme inicial rau en una cosa obscena; la descripció implacable de l'assassinat. Un terrible plaer estètic. M'avorreixo només perquè ara no hi ha destrucció i baixesa humana? Potser és aquesta la lliçó del llibre de Littell? Continuaré meditant, continuaré meditant. Avui és dissabte.

Contra Bolaño

Un contacte m’adverteix per sms: "compra’t el Babelia. Especial sobre Bolaño." Avui és diumenge i el Babelia surt dissabte; llamp de llamp. El meu quiosquer, emperò, en guarda un exemplar, que adquireixo.

No m’agrada l’article d'en Cercas. Però encara no sé per què. Sembla que només ell pugui jugar i imaginar i construir alguna llegenda sobre Bolaño (llegir Soldados de salamina). Però segurament no he entès l'article, clar. Caldrà llegir-se'l amb més deteniment... Ara, això sí; Bolaño: socialdemócrata o liberal de izquierdas? Va, home! Bolaño àcrata.

Però a banda del Cercas, vull destacar una frase i un article del mateix Babelia, que m'han fet especial gràcia. Saludo la punyalada de Vallejo i la crítica a l'estil de Bolaño que fa Darío Jaramillo Agudelo. I tant que sí! Vinga, Subal, tira milles i apunta;

De l'article de Cercas;

El primero [reproche literario] afirma que la prosa de Bolaño es pedestre, plana, elemental ("del tipo yo Tarzán, tú Chita", ha dicho Fernando Vallejo, con una maldad que parece sacada de cualquiera de los libros de Bolaño); [...]

I aquí, l'article de Jaramillo;

Mago de un solo truco.

No me gusta hablar de lo que no me gusta. Prefiero equivocarme en el elogio. Cuando abandono un libro es porque la ecuación placer/dolor está de este último lado. Nunca me impongo la lectura como un cilicio. Sobre todo la de poesía y la de novelas. Soy lector sibarita. Cuando dejo un libro, en especial aquellos textos que vienen bendecidos por cierto consenso, tiendo a pensar que se trata de una carencia mía. Con Bolaño me sucedió eso. Fracasé. Tratándose de un autor tan reconocido, de seguro el problema es mío. Perdí por completo el interés en él.

Ahora, con motivo de esta valoración que presenta EL PAÍS, me obligo a tratar de aclarar(me) los motivos de mi fracaso. Leo algunas páginas. Tiene pocos recursos y los repite sin variar. Me doy cuenta de que su prosa va en remolinos. En cada párrafo uno pasa varias veces por la misma palabra. Abusa de la aliteración hasta el cansancio. Con esa muletilla, da la impresión de estar conversando, siempre con el mismo tono, que fluctúa entre la cantaleta y la salmodia. Mis ideales son otros, distintas mis admiraciones. Por mi parte, mientras leo voy tachando. Admiro la economía de medios. Me parece maravillosa, y dificilísima de lograr, una prosa como la de Pedro Zarraluki, como la de Martínez de Pisón, como la de Andrés Trapiello, todas distintas entre sí como para demostrar que la sobriedad no es monotonía. En cambio ese ir en eses es heces, digo para aliterar como alitera y repetir como repite Bolaño en dosis tan excesivas, que terminan por denunciar la bisutería de una prosa bastante poco recursiva. Bolaño es mago de un solo truco, retorcido (como un remolino), adornado truco, pero siempre igual a sí mismo. Es ahí cuando uno puede ver con nitidez la diferencia entra la pobreza -maquillada- y la difícil y maravillosa sencillez.

Ahora lo tengo más claro. Fracasé con Bolaño porque me marea su repetidora.

(De seguro estoy equivocado. Definitivamente no me gusta hablar de lo que no me gusta).


Darío Jaramillo (Colombia, 1947) es poeta y narrador, autor de Cantar por cantar y La voz interior.

***

Curiositat; si conserven l'edició en paper del Babelia, a la seva pàgina 4 descobriran que Blanes s'assembla de manera sospitosa a Santiago de Chile, i que Santiago de Chile és escandalosament semblant a Blanes.

***

L'excel·lentíssim blog El ojo fisgón informa abastament sobre un altre "especial Bolaño" d'aquest cap de setmana, però de l'altra banda de l'Atlàntic. No es perdin això.

***

I així s'acaba aquesta vertiginosa setmana dedicada en exclusiva a llegir i a pensar sobre Bolaño. El Madrid ha perdut, i la metadona s'ha fet del PP. La metadona és la nostra Isabel Allende, i no tenim Bolaño per a fustigar-la. Maldita muerte, sí, maldita muerte.

?

A la memòria de R.B.

***

Sé, per fi, a on apunta aquest triangle.

?= La Universidad Desconocida

***

Esperas que desaparezca la angustia

Mientras llueve sobre la extraña carretera

En donde te encuentras

Lluvia: sólo espero

Que desaparezca la angustia

Estoy poniéndolo todo de mi parte

Roberto Bolaño, La Universidad Desconocida, Anagrama, 2007

***

The Doors, Riders on the Storm

L.A. Woman, 1971

***
23.24

No és Belano, no és B. El protagonista ara, i només ara, és Roberto Bolaño. L'angle final del triangle , el ?, és la història del creador. La seva devastació. La tristesa, la solitud, els fantasmes, les paranoies. L'angoixa de l'escriptor que no té padrins. L'angoixa d'algú que va prendre un camí plagat de paranys i d'interrogants. L'angoixa del picapedrer.

***
00.16

Uf, em sento avergonyit. Estudio la bibliografia del final de La Universidad i descobreixo que gran part dels poemes formen part dels llibres Tres [El Acantilado, 2000], Amberes [Anagrama, 2002] i Los perros románticos [Acantilado, 2006], precisament, tres llibres de Bolaño que no he llegit. Je, je, i jo que em pensava que estava obrint una nova línia d'investigació! Sóc neci i sóc cretí. Però m'és igual; per uns moments, unes hores, m'he vist com un d'aquells investigadors de 2666 que cerquen a Archimboldi, descobrint, indagant, contrastant dubtes i informacions que tinc a mà. M'he sentit ben viu. He anat a mirar, per la vostra informació, la revista Túria núm. 75 i he buscat l'extensa biografia que firma Juan Domínguez Lasierra. Volia refrescar la meva memòria... com vivia Bolaño cap els anys 80, quan encara no havia estat reconegut, época en la qual escrivia molta poesia? Ho transcric igualment.

1980. "En aquellos años, si mal no recuerdo, vivía a la intemperie y sin permiso de residencia. Por supuesto, nunca llevé esta novela (Amberes) a ninguna editorial. [...] Mi enfermedad, entonces, era el orgullo, la rabia y la vilencia. Estas cosas (rabia, violencia) agotan y yo me pasaba los días inútilmente cansado. Por las noches trabajaba. Durante el día, escribía y leía.. No dormía nunca. Me mantenía despierto tomando café y fumando", recuerda en 2002, en el prólogo de la edición de Amberes. [...] "Anarquía total", era su lema, que tenía puesto a la cabera de su cama. No creía que iba a vivir más allá de los 35 años. Y confiesa que era feliz. Es su último año en Barcelona.

Era feliç? Els seus poemes no ho demostren. Tot em sembla molt estrany.

1981. Bolaño se traslada de Barcelona a Gerona[...]. "En aquella época —relata en el cuento "Sensini"— yo tenía veintitantos años y era más pobre que una rata. Vivía en las afueras de Girona, en una casa en ruinas que me había dejado mi hermana y mi cuñado tras marcharse a México y acababa de perder un trabajo de vigilante nocturno en un camping de Barcelona, el cual había acentuado mi disposición a no dormir durante las noches*. Casi no tenía amigos y lo único que hacía era escribir... Vivía con lo que había ahorrado durante el verano y aunque apenas gastaba mis ahorros iban menguando al paso del otoño". [...]

________________________________________________________________
*Según Alain Resnais / hacia el final de su vida / Lovecraft fue vigilante nocturno / de un cine en Providence. / Pálido, sosteniendo un cigarrillo / entre los labios, con un metro / setenta y cinco de estatura / leo esto en la noche del camping / Estrella de Mar. Bolaño, Roberto, La Universidad Desconocida.

Aquest post conté desordre i caos

A voltes hom naufraga per la xarxa. A voltes hom se sent lleuger i tocat per la mà de déu i agafa una onada d'esquerres collonuda i surfeja i surfeja i no fa més que trobar noticies hil·larants, irritants, comentaris aguts, blogs desconeguts. O. A voltes hom agafa una pedra plana —còdol— i la llença furiosament contra l'estany i el roc rebota, rebota, rebota. I vas a petar a una riba desconeguda. En moments com aquests, veus que el món es torna petit-petit fins a poder acariciar-lo amb les teves pròpies mans.

Addenda. Odio com pensa aquesta terra. Trobo que l'encega un odi irracional. Va de patricida, però no s'ho creu ni ell. Ara, això sí; escriu collonudament bé. Em recorda molt a Vallejo. Cuba li fa mal, i el seu odi visceral, quan no m'apunta a mi, m'encanta, no per l'odi, sinó per visceral. Emanaciones.

***

Això per una banda. Per l'altra hi ha Bolaño, que em fa estar parat alegrement a l'estació del metro, desitjant no arribar mai a casa. La meva biblioteca la posa el Transport Metropolità de Barcelona; llarga vida a l'avaria! Estic francament entusiasmat amb El secreto del mal. Tenia reticències sobre aquest llibre de relats, bé prou que ho saben; no és un llibre alçat sota la voluntat expressa de l'autor, doncs l'autor fa temps que és mort. Però hi ha relats tan eficients, tant de la casa, tan brillants, que no em puc estar de donar-los a vostès la vara i equivocar-me gargotejant bits de blog. Un dels relats mereix la meva atenció; Playa. Un altre —Laberinto— l'he trobat avorridíssim i, déu em perdoni: me l'he saltat sense contemplacions. Facin el mateix; si un llibre o un relat els fastigueja, deixin-lo, es faran un favor immens.

Espero amb candeletes la valoració dels experts, que encara no arriba. Però aquest llibre per mi té gran valor, perquè està composat per relats potser inacabats, potser exercicis d'escalfament que practiquen els escriptors i que no solen sortir a la llum. Fetus. Per què... com s'ho fan els escriptors per alçar les estructures d'una novel·la, assaig o relat? Creguin que és un tema que m'obsessiona. Quin és el secret del mal que em consumeix, com domesticar les ànsies de posar-me a escriure llarg? El secreto del mal és una porta mig oberta, per on es pot imaginar, ni que sigui una mica, quin és el procés emprat per Bolaño per construir el Caos.

Ara parlaré de Playa, que m'ha entusiasmat. M'hi jugo un pèsol a que l'amic Portnoy està o estarà aviat entusiasmat amb un altre relat; El hijo del coronel. Però el meu relat és Playa. Un relat curt —sis pàgines— on només hi ha una pausa, que és el punt final. El relat descriu els dies de mono d'un ionqui que podria ser Bolaño, o podria ser jo o podria ser algú que sap què és l'angoixa i intueix un final, i on estrictament no passa res, però està escrit amb fúria, amb desesperació, com rascar-se compulsivament el braç fins a treure's la pell, fins a esgarrar un múscul, fins a gratar os, com aferrar-se a una vida que se'n va, com, malgrat això, cridar de ràbia que vol dir vida, una vida que se'n va, la de Bolaño (?), la del ionqui, la teva o la meva, i on una imatge col·losal m'ha fet tremolar d'emoció, allà al metro; y en el cielo, junto a las estrellas, brillaba un sol negro, un enorme sol negro y silencioso [...]

BAIRES, STORIX, STOREC, MUSCLE

—Pst!
—Hummm?
—Això.
—Pufff!
—Autor, sispli. Per la teva dignitat; parla'n.
—No.
—I doncs?

Ahir vaig anar a una llibreria de barri i em vaig comprar El secreto del mal. És el primer llibre de Bolaño que em compro de novetat. De sobte, vaig trobar molt a faltar la presència del seu autor. En fi. Llegeixo la Nota preliminar del llibre, que firma Ignacio Echevarría. Echevarría fou amic de B. Fins i tot surt com a personatge que es bat en duel amb Belano, en una platja de Blanes, a Los detectives salvajes. Al morir B, Echevarría es va cuidar de rescatar textos del pc de B. Vaig llegir no sé a on que B escrivia en un ordenador molt antic. Pantalla de color verd? Un ordenador com aquest? Imaginin-se en la pell d'Echevarría per un moment. L'emoció i la tristesa. No?

Otros archivos contienen abundantes poemas y esbozos o fragmentos narrativos en diverso grado de elaboración; a veces sueltos, más a menudo arracimados e inventariados en lo que parecen libros en proyecto, alos que el propio Roberto solía adjudicar muy tempranamente un título provisional y, en ocasiones, hasta una dedicatoria. Éste es el caso del archivo que lleva la etiqueta "BAIRES" y que ha servido para armar el presente volumen.

[...]

De las restante piezas recogidas en este volumen, las tituladas "No sé leer", "Laberinto", "Daniela", "Muerte de Ulises", "Bronceado", "La colonia Lindavista", "Playa", "El viejo de la montaña", "Las jornadas del Caos" y "Crímenes" proceden de un archivo que lleva la etiqueta "STORIX".

[...]

De un archivo que lleva la etiqueta "STOREC" procede la pieza —sin duda incompleta— titulada "Sabios de Sodoma"

[...]

El extenso relato titulado "Músculos", probable arranque de una novela inacabada, quizá un borrador primitivo de Una novelita lumpen (Barcelona, Mondadori, 2002), está contenido él solo en un archivo independiente que lleva la etiqueta "MUSCLE".

Echevarría, Ignacio, "Nota preliminar", El secreto del mal, Bolaño, Anagrama

*

Ahir vaig descobrir un gran blog, que farà les delícies de tots els aprenents d'editor que pul·lulen pel teatre buit.

*

L'altre dia vaig veure que no podem, definitivament no podem, per la nostra salut mental, fer cas de l'estupidesa imperant. Cal fixar-se amb la gent de bé. Aleshores, la llengua en què s'expressin m'importa un carall. Hi vaig arribar per aquí, però la totalitat del blog és d'una qualitat que ja m'agradaria per L2P

*

D'altra banda, quan més llegeixo el blog d'en Drals, més certa trobo aquesta frase.

L'autor no té temps

-Autor.
-Uhmmm.
-Autor.
-Què.
-Que no m'actualitzes, home de déu.
-Tinc feina, Subal. Molta feina.
-Oh, que tinc molta feina, que no tinc temps, que patatim, que patatam. Necessito sortir a la llum pública, tio; ja saps, el meu ego desigual, les pastilletes del metge...
-I què vols de mi, petit.
-Vull que parlis del Dovlatov (La maleta) que m'has fet llegir.
-Impossible; no tinc temps. De totes maneres, atendré aquesta petició tard o d'hora, car la Crítica Insegura s'ho mereix, i perquè és un Dovlatov de primera magnitud.
-Vull que parlis de Diario de un loco, de Lu Hsun, que sé que et va agradar, lladre.
-Impossible; no tinc temps.
-Vull que parlis de El velo negro del ministro y otros cuentos, de Hawthorne. En essència, vull que facis especial esment al relat Wakefield.
-Impossible: no tinc temps.
-... I encara espero el teu anàlisi sobre la nova literatura veneçolana, oh Autor.
-Subal, vols que t'expliqui una anècdota?
-Quina.
-Que els manga japonesos s'obren pel final, tio. Van a l'inrevés, nen. I encara et diré més. A l'hora de publicar-lo en català o castellà, els fans (aquells que van disfressats pel carrer amb espases i botes amb soles de pam i mig) exigeixen llegir-los també a l'inrevés. Oi que es estrany, Sub?
-... (...) ... Tio, tu em prens per idiota o què? No atendràs cap ni una de les meves súpliques, oi? Perquè si és així me'n vaig i punt, eh, que qui t'aconsegueix les visites i els comentaris som el meu glamour i jo, eh, que tu no ets ningú i jo en canvi ho sóc tot, TOT, TOT, REDÉU, TOT!!!
-Subal, les pastilletes.
-Fes almenys una nova edició de l'Espectacular de l'Assumpte.
-Impossible, carallot. Que vols desprestigiar el premi tan d'hora? No pot ser això de donar un premi a cada post, això no és una casa de putes.
-Va, tio, i et deixo en pau. No porta feina.
-Que no.
-Que sí.
-Que no.
-Que sí, porfa. Vaaaa-ah-ah-ah...
-Està bé, tio, està bé.

Malgrat certes discrepàncies internes, el jurat del Premi Espectacular de l'Assumpte no pot ni vol passar per alt la ingent tasca que l'amic Portnoy ha estat fent durant aquests mesos en favor del llibre de relats Putas asesinas, de Roberto Bolaño. Així doncs, per la cara i perquè ens agrada, desitgem un notable augment de visites a tots aquests posts de El Lamento de Portnoy. Llarga vida a Portnoy! Llarga memòria per a l'obra de Bolaño!! Per knockout, el Segon Premi Espectacular de l'Assumpte recau en:

El lamento de Portnoy
vs.
Putas asesinas

Dotzè i últim round: Encuentro con Enrique Lihn

Onzè round: Carnet de baile

Desè round: Fotos

Novè round: Dentista
Vuitè round: Buba

Setè round: Putas asesinas
Sisè round: Configuración de Lalo Cura

Cinquè round: Vagabundo en Francia y Bélgica
Quart round: Días de 1978
Tercer round: Últimos atardeceres en la tierra
Segon round: Gómez Palacio
Primer Round: Ojo Silva

ps.- podeu votar a El lamento de Portnoy pel premi que convoca 20 minutos (el tabloide del metro) com a millor blog cultural. Jo ja ho he fet.