Cap de setmana a Tavernes— Fent PAI

I

A veure. Condueixo cagant llets per l'AP7, passo Castelló, passo València, pago peatges. El mar és una ciutat sense límits. A la sortida 59 prenc l'eixida, hehehe, de Cullera/Favara/Tavernes. N-332. Benzinera Campsa a mà dreta, puticlub La Pelicana, una corba, una altra corba, rotondes. Diviso a en Francesc Bononad saludant-me impacient. Ja he arribat a Tavernes de la Valldigna, P.A.I. Valencià.

II

Els meus nous amics parlen constantment del pai. Jo pensava que pai volia dir país, terra, horta. Però pai vol dir P.A.I. (Plan de Actuación Integral), que vol dir ciutats fantasmes arran de mar, pàtries guiris, bitllets de cinc-cents euros, construcció/destrucció salvatge. Diguéssim que si país vol dir horta, P.A.I. vol dir Camps.

III

Passegem agitats pel poble; cal preparar-ho tot per al combat-presentació. Parem enfront de la Casa de la Cultura. És un annex a la Gran Biblioteca Albada, que vol dir que és una biblioteca que neix morta, abandonada. La biblioteca són unes grandiloqüents i faraòniques parets nues, cavitats i goles profundes, material per a la construcció plastificat. Fa tres o sis mesos que no s'hi veu un obrer. La immobiliària que havia de portar-la a terme centra els seus esforços en fer P.A.I., certament més lucratiu.

[... i demà, Cap de setmana a Tavernes— Fent país]

Aguas, güey (apologia de l'emmascarat)

Toni Ibàñez en un conferència d'Artur Mas, treient-se la màscara.

Toni Ibàñez, victoriós i sense màscares i amb autoritat 100

—Espejito, espejito, ¿soy yo la más famosa del manicomio?
—A veure, deixa'm calcular quatre algoritmes, interpretar les estadístiques, desenvolupar les derivades, fer un parell de sudokus... a veure... No, definitivament no. La més famosa és Entrellum.
—Eh, treu aquest enllaç, recony, que tot això suma i estem regalant puntuació a l'enemic.
—... La més famosa és Entrellum.
—I bé, com puc ser la més famosa, espejito, espejito?
—Fes-li la gara-gara a un tal Marc Vidal, fes-te de Convergència i fes-ne cròniques, posa el teu rostre a la portada del blog, pontifica sobre la catetosfera, dona't ínfules de predicador mediàtic, demana —exigeix— enllaços als amics i coneguts, organitza abrandades campanyes a favor del terme blog, organitza abrandades defenses del terme bloc, perboca política a més no poder, treu-te la màscara...
—Ah, no. Això mai de la vida.
—El què? Fer-te de Convergència?
—Treure'm la màscara.
—Per què? No ets la més famosa, però tampoc ets la més lletja...
—Perquè la màscara em dóna aspecte de llunyania mexicana, güey.

Paco Milojos Bononad
vs
Subal Quinina [L'Ull que tot s'ho beu]
—Tavernes de la Valldigna, dissabte 24, a les 19.30—

Bononad, passant-les putes en un moment del combat.

Quinina fent una clau mexica a Bononad

Un subtil missatge de promoció i premsa (I)

Querido diario virtual,

recordo vivament aquell matí de dimecres, quan, arrepenjat el meu cap entre les meves mans, i els meus braços clavats a la taula en posició de difícil equilibri, vaig rebre un correu del meu cap. Havia arribat un original per mail i em convidava a donar-hi un cop d'ull. No sabeu, realment no sabeu, la quantitat de porqueria que arriba a escriure la gent pretenent que allò esdevingui llibre. Esmolo amb fervor sunita la meva destral i els meus dits es preparen per teclejar un Benvolgut senyor, lamentablement...

Em vaig llegir primer els seus curriculums; divertits, irònics, amables. Sense gairebé voler-ho, vaig llegir-me la introducció, o assaig, o assaig poètic. Em va meravellar la poesia que fluïa, les rares explicacions sobre el llegir i l'escriure que se'm presentaven a la pantalla. i em trobo finalment llegint amb veneració alguns dels relats que l'autor havia escollit per a captivar i convèncer a aquell lector privilegiat que era jo. Ràpidament vaig enviar-li un mail al Bononad per expressar-li la meva sorpresa i admiració. Que no sabia si finalment ens interessaria publicar-lo (editem poc en català), però que tenia la meva admiració igualment.

Cap de setmana següent. Catalunya interior. Fullejo despreocupadament un diari regional. I a qui em trobo, somrient-me imprès en la pàgina cultural del Regió7? Mirin, mirin.

Això va ser una petita i juganera revelació. I les casualitats cavalcaven al meu pas; el meu cap va confiar en el meu criteri i em va dir endavant. I jo, endavant, doncs. Negociacions. En Bononad que ara es deixa seduir, ara que no, ara que sí. No negociïn mai amb un paio que s'estigui doctorant en metafísica. Més de nou mesos després, em trobo Empremtes en la neu sobre la taula. I arriba l'hora d'enfrontar-me a la realitat, puta com ella sola. Em miro amb (encara més)interès el blog d'en Tirant. València està fatal. En Bononad escriu en valencià, que és pitjor que escriure en català. El vendrem? Aconseguirem que en Bononad tingui un nom en les catalanes lletres? Em poso nerviós només d'escriure aquestes línies, querido diario. Ens tractarà bé la premsa? Vull dir; ens tractarà la premsa? Picar pedra, això és, picar pedra, la feina de promoció i premsa d'una petita editorial.

Per si un cas, prostituiré aquest blog amb subtils missatges de promoció i premsa. A veure si contacto amb aquest Bononad i juguem a ser el quart poder que entrevista a una protofigura literària, aquí, a la Perifèria. I a més, em permeto el luxe de plantar-los-hi un relatillu d'en Bononad a la pantalla, així, a la manera d'avanç editorial. Facin girar la rodeta del seu ratolí i acompanyin-me al post de més a baix. Per favor.

Un subtil missatge de promoció i premsa (i II)

El resum no està disponible. Fes clic en aquest enllaç per veure la publicació.

L'examen d'en Bononad. Aquest va a per nota

Via Wimbledon

Examen de les PAU de literatura catalana: Llegiu aquest text [1 i 2] i feu-ne un breu comentari. [300 paraules aprox.]


Pseudoexamen de Perifèria Quinina
Pseudonom: F. Bononad
Pseudodata: 13-06-07

El transeünt del text de Serés està de pas en aquest lloc que és la vida. Aquest vianant, i per extensió, qualsevol mortal, fa vi(d)a no sols cap endavant, sempre en present ‘cara per cara’ amb allò ignot, sinó que també ho fa d’esquenes, tot esguardant un punt però allunyant-se d’ell. ‘Hom’ s’atura un instant i, des d’on està ara, sia la redacció d’un periòdic a la ciutat, sia el centre de la gran urbs, deixa anar la vista enrere: què veu? La seua adolescència. Arribats ací, ja podem dir-ho sense embuts: l’hom(e) sol, el transeünt, és la primera persona de Francesc Serés. L’hom(e) és un ens fet de temps i de paraula, temps i paraula que ‘agònicament’ (d’una manera ‘combativa’) s’hi troben en ell. Mai l’oblit no pot véncer la mirada que detura el camí un instant ja per sempre; mai el temps no pot véncer la paraula que deté el camí un moment ja per sempre. Serés és caminador i escriptor ensems.(*) Serés és un solitari, “un home sol”. Amb els ulls hom llig i tresca per corriols. La solitud és una dissolució que es practica a través de la mirada; els ulls: per a deixar el sòl i emprendre el vol; els ulls: per a volatilitzar-se. Amb els ulls ens aprimem els peus fins a fer-los desaparéixer en l’apetència d’afegir-nos al cel; enlloc està escrit que per a caminar hom haja de tenir contacte amb el terra. Quan un vagareja (imagina, toca de peus en els núvols) calciga, deixa el seu propi rastre, petjades de boira, “com si es deixés ell mateix, com si es perdés”. Dubta algú encara que l’home sol no és Francesc Serés en tercera persona?

----------------------------
(*)Vegem no sols els seus textos, sinó també les seues fotografies a www.francescseres.net

Amenaces literàries i agenda pel cap de setmana

M'acollona. No dormo per les nits. Em fan mal els costats i noto punxades arreu. El fetge no em funciona. Pixo sang. Vegin el meu historial.

De: Subal Quinina
A: Francesc Bononad.

Benvolgut amic B.
T'imagino intranquil, nerviós i amb atacs d'ira per culpa de la meva manca de notícies. Ho lamento molt. Darrerament tinc una feina ingent; Laertes, Icaria, trasllat, problemes amb el gas, problemes amb internet. Amb tot, els problemes els tinc jo, i no pas la maquetadora, de la qual rebo ara les primeres proves. Deixa'm explicar-te algunes decisions que hem pres.

El divendres em vaig reunir amb la maquetadora i la meva cap. Elles tenen molta més experiència que no pas jo. Vam veure que no quedava prou excels el fet de posar les fotografies darrera del text, i tampoc ens feia el pes posar-les en alguna pàgina apart. Féssim com ho féssim, sempre donava una sensació de dislocació, de divorci entre el text i la imatge; unes vegades el text d'un relat es confonia amb la foto de l'altre relat. La solució a què hem optat, que als tres ens ha semblat la més convincent i la més estètica, és la següent;

A la primera pàgina de cada relat;

TÍTOL DEL RELAT

OFTALMOCONTE (FOTO)

INICI DEL TEXT

Així aconseguim una sensació d'unitat, i em sembla que queda molt i molt maco.

De primeres, vam decidir fer el llibre amb la nostra mida petita (que més o menys és la mida normal que tenen les novel·les). Em sembla que són les mateixes mides que el llibre que et vaig donar de la Teresa folladora. Però vet ací que ara ho trobem massa petit; la fotografia fa que hi hagi poc text a la primera pàgina de cada relat. Així que ara estem esperant les proves amb el mateix esquema però en format gran (format com el llibre La muerte del cine). Creiem que així el llibre assolirà un grau més que acceptable de bellesa material, de llibre-objecte. La bellesa textual queda fora de tot dubte, car són les teves paraules.

Bé, espero que m'hagi sortit un mail comprensible. Per a qualsevol dubte, truca'm.

Sàpigues també que t'enviarem les proves per al teu vist-i-plau, així que no pateixis que tindràs el fill a les mans abans de parir.

Buenu, nen, vaig a currar en altres coses.

-----------------

De: Francesc Bononad
A: Subal Quinina

Amic Subiralta:

Intranquil, nerviós i irat, no; però ara ja puc llevar el teu ninot de dins del congelador i tornar-li les agulles de cosir a ma mare... O potser encara no: tal vegada he de mantindre els atifells de vodú casolà en espera de veure el fill nonat. La solució triada és la que us sembla més adient, no? Doncs esperarem a veure-la, i si al cap no ens convenç, sempre podré sentir-me com una sort de Peckinpah de la literatura catalana (per a mi seria tot un honor).

Altra cosa, sobre La cosa 2.0. Magnífica idea la del bloc fosc (bosc fosc) de Laertes (també, és clar, el d'Icaria). Finalment, un obrer --és curiós-- ha vençut els seus caps ludites.

I altra, tot i que precipitada, ho sé. Demà dissabte a Tavernes (al meu poble) lacasacalba ha programat el següent cartell:

Dissabte 9 a les 23.03 hores, festa-presentació del 3r Pop al carrer [20 de juliol-platja de Tavernes] amb les actuacions de Transportes Hernández y Sanjurjo, projecte paral·lel de Julián Hernández, líder de Siniestro Total, i Rómulo Sanjurjo, acordionista dels desapareguts Os Diplomáticos de Montealto; el trio de l'Alcúdia, Les Mãedéus (cançó reverent-reverberent-verbenera); i la propina final de La petita orquestra peiotaire. Abans de tot aquest soroll es projectarà el documental realizat per Barret Films al voltant de la segona edició del festival. Tot açò en el carrer de LaCasaCalba, carrer Cervantes 6 de Tavernes de la Valldigna.

Si t'abelleix, si us abelleix (acceptem companyia, sobretot femenina), estàs-esteu convidat-s. Allotjament i manutenció a càrrec de l'erari valencià.
Salut.

Evidentment, no hi penso anar, jo. Davant de tals amenaces prefereixo quedar-me al Principat i fruir de;

DIVENDRES:

Agustín Fernández Mallo y Eloy Fernández Porta (autor de Afterpop) comparten mesa y charlan, con Jordi Carrión como moderador, sobre sus libros y sobre los nuevos rumbos de la narrativa actual. Lugar: Llibreria Robafaves (Carrer Nou, 9, Mataró. Hora: 19,30)

i

DISSABTE:

A les 22.00 hores, EN/DOLL presenta el seu primer disc a l'Auditori, sala 3. Més info aquí i aquí. Olé, Pedrals, amb posat rumberu i llengua mordaç plena de rimes!

Fallar

Ací, a València, la pòlvora fa ja molt difícil prémer una tecla amb calma i nocturnitat. Falles, folles, ja saps.

Un tal Francesc Bononad. Gràcies F.