Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris veneçuela. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris veneçuela. Mostrar tots els missatges

dilluns, de desembre 03, 2007

¡Pues va a ser que No!

Avui a dos quarts de set del matí hem rebut una trucada de Caracas. ¡Ha ganado el NO! Les detonacions que s'escoltaven ahir per l'Skype s'han convertit en cassolades d'alegria i clàxons de cotxes pel carrer. M'hagués agradat ser-hi, ves.

Hi ha moltes consideracions a fer. Moltes. La primera que em ve al cap és que aquest No és la gran victòria del moviment universitari enfront a la proposta eutanàsica dels partits tradicionals de l'oposició. Fins fa uns dies, AD (Acción Democrática, socialdemòcrata) estava per l'abstenció, la mateixa abstenció que va entregar el control total del Congrés a Chávez i que va possibilitar obrir una autopista que propulsava a la velocitat de la llum el projecte de reforma de la Constitució. Sempre he pensat que l'oposició a Chávez és igual d'avorrida i detestable que el mateix Chávez. Ara, amb aquest moviment cívic encapçalat pels universitaris, amb la seva victòria d'ahir, alguna cosa s'hauria de moure entre l'oposició democràtica. La victòria ha estat dels estudiants, a anys llum de l'homo politicus veneçolà tradicional, atordit i sense projecte.

Després. 45% d'abstenció, en un referèndum importantíssim per al futur del país. Aquest matí hem pogut veure com Chávez es lamentava amargament de l'abstencionisme. Té tota la raó en queixar-se. Qui forma part, d'aquesta abstenció? Molts grups; majoritàriament chavistes que s'oposaven a la reforma constitucional però no volien votar en contra del seu líder, i gent opositora que s'està enriquint fent tractes amb el chavisme i que per tant no els interessa una derrota de Chávez. Chávez ha creat una boliburgesia fastigosa, de nou rics, i ara s'ha vist traït. A veure com ho encaixa, això... Bé, això ho dic jo, encara no he llegit cap anàlisi seriós que estudiï l'abstenció en aquest referèndum.

Tercer. He de reconèixer que m'ha sorprès l'esportivitat que ha demostrat Chávez a l'hora d'acceptar la seva primera derrota en gairebé deu anys. Per què, tanta fraternitat, ara? Perquè no ha cremat el seus cartutxos ni molt menys. Ahir m'explicaven les diferents oportunitats que li queden a Chávez, en el cas hipotètic (ara ja no) que guanyés el NO. Al tenir pràcticament el poder total en el Congrés (excepte els vots del partit Podemos, chavistes convertits en opositors), pot modificar qualsevol punt del seu projecte de reforma i tornar a plantejar un referèndum quan li doni la gana i guanyar per esgotament de l'adversari i no per K.O. Aquesta victòria opositora és un alleujament, però no vol dir res, si més no de moment. Avui Veneçuela està igual que ahir, i això tampoc és per llançar coets... Cal una proposta prou atractiva i social que s'allunyi del antichavisme més conservador i anacrònic. Cal que el moviment universitari d'oposició creixi i maduri prou com per enterrar definitivament als partits polítics que només representen passat.

Quart. Un detall sobre el discurset post-referèndum de Chávez, que em sembla que delata inseguretat i molta frustració. Diu que no pot canviar la Constitució... Por ahora. Aquest Por ahora és molt important, en la història de Veneçuela. Després del cop d'estat fallit que va donar Chávez l'any 1992, el van deixar parlar per televisió des de la presó, per desactivar qualsevol resistència que encara pogués estar armada pels carrers. Chávez, que és molt puta, va fer un discurs espectacular, molt ben traçat i va acceptar el fracàs del cop... por ahora... Aquest por ahora demostrava que el tio tenia uns collons de brau i anunciava un to be continued que s'ha concretat en deu anys de mal govern que, no ens enganyem, pot durar almenys dos anys més. El Por ahora que va dir ahir obre moltes portes i moltes incerteses. No ho dubtin ni un moment... Però també pot dir una altra cosa; desesperació, tornar a pitjar les tecles que havien funcionat fa quinze anys, manca d'idees...

Cinquè. Sigui com sigui, l'ampolla de cava l'obrirem aquesta nit.

Sisè. M'he de disculpar per la poca qualitat dels darrers escrits perpetrats en aquest blog. Escrits fets amb rapidesa i amb uns mitjans tècnics lamentables. El meu PC està a punt de dir prou i se'm penja cada dos per tres.

Bon dia tinguin tots vostès.

diumenge, de desembre 02, 2007

Sí sí? O sí no?

Ja comencem. Per la TV3 diuen que Chávez comença a filtrar a televisions internacionals que el Sí guanya per sis o set punts de diferència, en sondejos a peu d'urna. En canvi, informacions que m'arriben de Veneçuela afirmen que els sondejos donen guanyador al No amb catorze punts de difèrencia.

***

Avui. Acompanyo a l'Aliada a votar a les onze del matí. Ens reunim amb dues parelles de veneçolans. Mengem patates chips de la xurreria del costat de casa. Bebem cervesa que hem comprat al paqui. Així fins a les set de tarda. Anàlisis polítics de primer ordre a casa nostra, incapaç —degut a la ingestió massiva de líquids— de resumir-los aquí. Llàstima d'anar tan begut, ara mateix; els hi asseguro que he aprés moltíssim de la idiosincràcia del poble veneçolà, durant les darreres hores. Agudíssimes crítiques a tot déu per part d'un dels analistes, que s'ha convertit en el meu ídol polític. (espero que alguna de les lliçons que avui he aprés s'emmagatzemin en algun racó de la meva memòria i sorgeixin en algun o altre moment). L'Aliada xerra ara per Skype amb Caracas. Normalitat, passivitat i derrotisme típics de les darreres converses.

L'Aliada diu que no pot dormir. I que la nit serà llarga.

Una de les noies que ha ingerit massivament cervesa amb nosaltres estava atemorida. Por d'incidents greus a Caracas. Pares, familiars, amics... Bah. Aquest fenòmen jo l'anomeno paranoia caraquenya; en totes les eleccions que he viscut al costat de la meva Única i Estimada Aliada s'ha comentat una o altra vegada la possibilitat tangible de disturbis i peo. Els tranquilitzo. Un dels amics m'explica com va viure ell el caracazo de l'any. Una cosa brutal. Militars apostats als terrats de les cases disparaven a matar contra la gent dels barrios que baixava a saquejar comerços. El meu amic veia caure gent ferida i morta que rodolava per les pendents dels cerros. En fi. Que no puc dir massa res. Tots els meus amics, i jo mateix, pensem que guanyarà el sí, cap esperança en el sistema electoral veneçolà. Això és tot per ara. Escric aquest post per a fer-me present, de manera rídicula, en les seves vides. Sóc un ionki del comptador, una simple caricatura mediàtica. Ahir vaig escoltar a Perejaume dir unes coses interessants sobre aquestes coses... caldrà comprar-se el seu darrer llibre...

***

Com ja van fer els nostres avis i els nostres pares, jo també he posat una ampolla de cava al refrigerador. Però em temo que jo, com ja van fer ells, hauré d'esperar uns quants lustres. Concretament, fins al 2050. Bah. Pitjor el botó de publicar i ja està.

““““”
Des de la llunyania de l'Skype, se senten unes fortíssimes detonacions, allà a Caracas. No són trets ni obusos, són petards i coets destinats a fer saber al món que, fins i tot abans dels resultats oficials, Chávez sempre guanya. Fa tot una mena de por.

//////

Ara per la tele veneçolana diuen que ha guanyat el sí en un 55%, amb un 52% d'abstenció...

··········

Jon Goikoechea, líder estudiantil de l'oposició sembla entusiasmat, en unes declaracions d'ara mateix...

//////

Aquesta sí que és bona! Hi ha col.legis electorals on s`ha anat misteriosament la llum, segons la ràdio veneçolana...

//////

El CNE (Consejo Nacional Electoral), un òrgan controlat pel chavisme, ha demanat tres hores més per donar els primers resultats. Això em sembla una senyal prou estranya. En les passades eleccions els resultats oficials, per aquestes hores, ja eren més que sapiguts... un brot d´esperaça pel pobe veneçolà, potser?

dilluns, de novembre 12, 2007

Re-Contra-Propaganda


Veuran, amb tot això, penso que vostès han de ser encara més lliures d'opinar el que vulguin amb el tema de Veneçuela, amb diverses opinions contraposades. Tant és així, que m'agrada enllaçar aquest post i que vostès n'extraiguin les seves pròpies conclusions. Pensin, recontrapensin i formin la seva opinió amb llibertat de lliurepensador. Total, nosaltres no pintem res en aquest fregat.

L'autor del post en qüestió em va oferir fa molt de temps col·laborar amb alguns d'aquests escrits en un llibre de suport a la tirania , quan jo no tenia tan clar que en veritat ho fos, i prudentment vaig declinar la seva invitació, bo i escrivint-li una llarga carta que ni tan sols es va dignar a contestar.

A mi m'agradaria contestar el post d'aquest senyor, però no ho faré per evitar-los-hi interferències. El que sí faré serà reconstruir els fets de la universitat amb els vídeos i fotos que tant jo com aquest senyor hem penjat a respectius blogs. Ell posa enfàsi en la destrucció de l'edifici on sembla ser que s'allotjaven els pistolers i un centenar d'estudiants que no tenien cap culpa, i jo poso l'enfasi en l'emboscada covarda dels pistolers a uns estudiants opositors que tornaven a la universitat després d'una marxa pacífica. Els fets parlen per sí sols. O no. Vostès ja han vist els dos primers vídeos en un post anterior, però no han vist el darrer, que he extret del blog de l'amic Segarra. Apa, a fer funcionar les neurones i a lligar caps, que d'aquí al dos de desembre tindran Veneçuela a tort i a dret. Jo prometo no marejar-los massa amb les meves disquisicions;


Els fets de la UCV en imatges
























diumenge, de novembre 11, 2007

[Off the record]


—¿Por qué no te callas? [Coño, es que no llegaremos nunca a los canapés]

Esquetx llegit als comentaris d'Escolar.net



Mentre el ramat s'agita amb aquesta interessant cortina de fum, miro videos del tiroteig a la Universitat Central de Veneçuela [1 i 2].

dijous, de novembre 08, 2007

Visca la lluita universitària a Veneçuela! Mori el mal govern!

Un finès irromp a les aules amb la seva pipa i dispara. Vuit morts. Bah, siguem sincers. La noticia no m'interessa.

Emperò, ara mateix, per la ràdio, escolto unes detonacions llunyanes que ressonen i reverberen. És a Caracas, a la Universitat Central que vaig visitar fa un parell d'anys. Uns estudiants tornen d'una marxa contra la dictadura latent i uns paios ben organitzats obren foc. Diuen que hi ha un mort. Els assassins no són militars regulars, no van amb uniforme, però algun dia si tinc temps els hi explicaré d'on surten, aquests pistolers, a qui li interessa posar-los-hi les automàtiques a les mans.

Si a mi m'importa un carall el boig finès, infereixo que els importarà un carall la cosa de la Universitat Central de Veneçuela. Ho accepto. Però resulta que aquest blog el porto jo i avui m'abelleix anunciar als quatre vents que estic ben emprenyat, irritat, enfurismat. Merda de Chávez hipòcrita. Merda de Pedro Carreño hipòcrita. Merda d'esquerra submisa europea. Aviat Ramonet tindrà les mans tacades de sang, com Llamazares, que m'han dit que es passeja per Caracas com si fos l'emperador. Estic ben emprenyat.

Senyors intel·lectuals d'esquerra europea que encara trempen amb el Chávez, no m'avergonyeixin més, no s'avergonyeixin més. No sé si encara estan a temps de rectificar. No sé tan sols si els interessa fer-ho.





Més fotos dels pistolers, extretes del blog Ficción Caracas. Gracias H!;







diumenge, d’octubre 07, 2007

Noms del Karib

Vaig llegint Exploradores del abismo de Vila-Matas, ara sí, a velocitat de creuer.

El darrer relat que m'he llegit és del tot sorprenent venint de Vila-Matas; un relat de ciència ficció. Un tio del segle XXII viatja en línia recta i sense rumb per l'espai sideral amb un munt de pots que contenen les cendres dels altres tripulants del coet. L'home fa cinquanta anys que viatja sol cap al fons de l'abisme, fins a l'últim racó de l'Univers. Un cop allà, es troba un planeta de gent somrient anomenat Kajada, la capital del qual és la ciutat de Karibe. Aquest planeta és el generador de la última cosa que es perd en el no-res; no és l'Esperança, és l'Humor.

Mentre escric això, els meus "sogres", de visita a Barcelona, expliquen històries de noms funkies veneçolans al menjador. Veneçuela, com vostès sabran, és un país banyat per les aigües del Karib. No és d'estranyar, doncs, que tinguin un agut sentit de l'humor. Me n'expliquen unes de l'alçada d'un campanar i riem desencaixats.

Per exemple; m'expliquen que un home de Maracaibo va estudiar física a tercer de batxillerat. Tant li va agradar l'assignatura que, anys més tard, va batejar els seus tres fills amb els brillantíssims noms de Protón, Neutrón y Electrón. A mi m'hagués agradat molt dir-me Electrón. Visa Electrón.

Una altra història que no per hil·larant deixa de ser real és la que diu que un home es va dirigir a un capellà que voltava pel poble per dir-li que el seu fill el batejarien com a Usebio. El pare Bartolo, prenent paciència, li diu al bon home;
—Usebio no; es con "e".
Un parell d'anys més tard el capellà torna a rondar pel poble, i això que l'home el veu i li diu;
—Padre Bartolo, padre Bartolo, ¡venga pa' mi casa, que le voy a presentar a Esconesito!

El pillen? L'entenen? Ahhh. El Karib, el Karib, no hi ha millor terra que el Karib, on ja s'ha perdut tota Esperança, però conserven fresc el sentit de l'Humor interestelar!

dimarts, de setembre 25, 2007

Ja és Nadal a la República Bolivariana de Veneçuela

Hugo i Adán, avorrits en el seu palau, Caracas als seus peus, i reunits en assamblea, decideixen que; prohibeixen els noms funkis, canvien el nom de la capital, i avancen el rellotge mitja horeta. Benvinguts a la Républica Funky i Bolivariana de Veneçuela.



Joaquin Ibarz, que firma unes cròniques excel·lents sobre Veneçuela per La Vang, ens explica les raons aparents d'aquest canvi horari revolucionari;

Chávez justifica el cambio arguyendo que el ajuste beneficiará a los niños porque al levantarse más tarde irán a la escuela con la luz del día y rendirán más. El ministro del Poder Popular para la Ciencia y Tecnología [...] va más allá en esta tesis. Dice que el nuevo huso horario mejorará el rendimiento en los estudios y el trabajo "por un efecto metabólico donde el cerebro humano está condicionado por el sol".


Home doncs assumpte tancat; que enlloc de canviar l'hora imposin una hora fixa. A partir d'ara seran sempre les dotze del migdia a la República Bolivariana de Veneçuela. Creixeran idees en cada cervell bolivarià sota el dilatat sol etern del migdia.

Però els meus espies analistes polítics em diuen que tot el rotllo funky que està organitzant el Comandante darrerament obeeix a una cortina de fum waltdisneyana per tapar reformes legals de més abast, com ara que la custòdia dels nens veneçolans passi a mans de l'estat fins que siguin majors d'edat. Recordin que Veneçuela està instal·lada en el debat-monòleg sobre les canvis constitucionals, i que aquest desembre hi ha alguna mena d'eleccions. Ja saben, pel desembre sempre hi ha moguda electoral o legislativa a Veneçuela; la gent està atrafegada amb el nadal i els banquets i s'obliden una mica de la política. Em diuen de Caracas que ja, a aquestes alçades de setembre, comencen a posar tendes d'avets a les voreres i a instal·lar les llumetes nadalenques per carrers i avingudes. Senyal que enguany volen les ments veneçolanes ben distretes i endormiscades que mai per endossar-los-hi, entre hallaca i hallaca, reformes funkies i no tan funkies.

dijous, de setembre 06, 2007

País

llegeixo a El País;


Hitler Adonys Rodríguez Crespo, Max Donald, Yan Karll, Usnavy, Usmail, Superman, Makgiber, Yuvifred, Genghis Khan o Nick Carter Backstreet Boys no serán aceptados en un futuro como nombres para los venezolanos, de aprobarse el proyecto de Ley Orgánica del Registro Civil que reposa en los archivos de la Asamblea Nacional.

El texto, en su artículo 106, prohíbe a los registradores aceptar que los declarantes de un nacimiento coloquen a los niños "nombres que los expongan al ridículo; sean extravagantes o de difícil pronunciación en el idioma oficial [español]; contengan variantes familiares y coloquiales que denoten una identificación confusa o que generen dudas sobre su sexo". La razón de la restricción, según la misma norma, es "preservar el equilibrio y desarrollo integral del niño, niña o adolescente".

La propuesta ha despertado no pocas reacciones. La ex ministra de la Familia Mercedes Pulido de Briceño advirtió de que calificar un nombre de "ridículo o extravagante" es muy subjetivo y difícil de aplicar. "¿Quién establece qué es ridículo y qué no? ¿El registrador? Creo que lo que se necesita es un sistema de Registro Civil, el cual debería ser autónomo y no político".

El sociólogo y profesor universitario Amalio Belmonte opina que la prohibición es una arbitrariedad que pretende intervenir en la decisión de los padres. "El Gobierno se quiere reservar el derecho de decidir sobre una potestad paterna. Es una intromisión, un intento de invadir la vida privada", señaló.

En el Estado petrolero de Zulia, al occidente de Venezuela, es donde el borrador ha provocado las más airadas reacciones populares, debido a que en esta zona, fronteriza con Colombia, es tradicional que los padres coloquen nombres inusuales a sus hijos recién nacidos.

La tradición, según especialistas, es centenaria y tiene sus orígenes en la influencia que los extranjeros tuvieron en la región, donde se halla el tercer puerto en importancia de la nación latinoamericana. Precisamente, es este Estado en donde más partidarios encuentran los partidos opositores al presidente venezolano, Hugo Chávez. Los habitantes de Maracaibo, la capital de la entidad, son famosos en todo el país por sus nombres.

Durante décadas, estuvo de moda que los niños tuvieran nombres de filósofos o pensadores griegos como Sócrates y Aristóteles. Con el auge de la industria petrolera y el arribo de los nombres de negocios estadounidenses, británicos y holandeses, también llegó la moda de bautizar a los más pequeños en honor de los extranjeros.

La televisión y el cine también han aportado lo suyo, por lo que no es de extrañar que en el Registro Electoral venezolano se encuentren 10 Superman González. Más recientemente, los zulianos y muchos venezolanos, en especial los de bajos recursos económicos, recurren a mezclar algunas letras de los nombres de sus parientes para crear uno nuevo.

El proyecto de ley también contempla crear un listado con los 100 nombres más comunes del país, para ofrecerles a los progenitores alternativas en el momento de registrar a sus hijos. El archivo se iría actualizando año a año.



Vale, chévere, oquei. El mateix individu que prohibeix noms per extravagants i ridículs, és el mateix que redacta l'article 18 del projecte de reforma de la Constitució Super funky i Bolivariana, que diu que vol canviar el nom de Caracas per La Cuna de Bolívar y Reina del Guaraira Repano. M'humitejo els dits i passo pàgina del diari. Remugo; país! Quan hauria de dir països!

dimarts, d’agost 28, 2007

L'article 18 és molt funky

M'imagino a Chávez fent girar un mapamundi, fent pipades d'un havà. Amb el dit gros del peu faria parar l'esfera terrestre i observaria el punt que l'atzar li ha posat al davant; Barcelona. "Barcelona", menuda mierda de nombre. Ná, Cuna del Barça Omnipotente y Reina del Watt Ausente, venga, tú, escribiente, toma nota; artículo 18...

No m'he fumat res, amiguets; Chávez vol canviar el nom de La Malquerida; deixarà Caracas de dir-se Caracas per ser La Cuna de Bolívar y Reina del Guaraira Repano?

Més informació aquí i aquí. Ah, però tu no t'empasses la manipulació escuálida pro-CIA? Doncs pren paciéncia i llegeix l'article 18 del Projecte de Reforma de la Constitució de la Rrrrrreeeee-puh-bli-cah Bolivariaaaana de Vennnnnneeeeessssssueh-laaaa!!

diumenge, de juny 03, 2007

Sons de Caracas



Tarda d'avui tirant de Youtube i retrobant paratges coneguts de la megalòpolis. Impressionen les sirenes, el batibull, el caos, les barricades, els motorizados tirant trets, pistolers a les cantonades, les fogueres, les tanquetes, las ballenas. La història de les sirenes és còmica, veneçolana de cap a peus, història de dictadures singulars i de pobles que es resisteixen a vessar la sang en conflictes civils. Resulta que els universitaris veneçolans, de tota condició, van llençar la missiva de fer sonar cassoles el dia de la censura definitiva, el dia de l'enterrament de la sardina, el dia definitiu en què toca desar la disfressa de democràcia singular per exposar a tot el món el ferotge i sinistre rostre que tenen totes les dictadures. Però no només de cassoles viu el manifestant modern. Van fer ús del catpost, ús de les altes tecnologies, per enviar-se entre sí l'inconfusible so de l'alarma, l'alarma antiaèria de la segona guerra mundial que no anunciava més que terror i perill. I el so de les cassoles es barrejà durant tot el dia i la nit amb el de la sirena desficiant, els trets de la policia i la fortor a cremat. Però amb un exercici de recontrapropaganda, el chavisme es va idear un cant de sirenes quelcom més inquietant; la de la corneta militar, la crida al tancament dels quartels, tatarataritararàaaaa. Així doncs, a la llarga nit que va representar el tancament de Radio Televisión Caracas, cal afegir-hi la cantarella marcial, però escanyolida, gairebé imperceptible, ridícula com un déu amb peus de fang. Gairebé ninguna la feia sonar. Per primer cop, la maquinària propagandística chavista ha fracassat.

Jo no m'atreviria a dir que la cursa cap a l'abisme que va iniciar Chávez estigui a punt de veure la seva fi. A mi, el tancament de RT Caracas no m'ha agafat desprevingut; ho sabia des del 28 de desembre de l'any passat. No va ser cap innocentada. De fet, és un pas més cap al totalitarisme, un pas lògic. La meva única i estimada Aliada, que s'ho mira tot amb una excitació que jo sé que és nostàlgia per no poder estar allà, diu que cas que caigui Chávez, li preocupa el panorama polític de després. L'experiment de Chávez de posar classe contra classe, enlloc d'unificar el país i fer junts un salt endavant possible, lògic i necessari, ha portat el país a un clima de confrontació i odi social pitjor al que hi havia antany. Caracas són mil Caracas, però essencialment dos; la chavista i l'opositora. I uns no trepitgen terreny de l'altre. Les mirades.

Emperò, Chávez, amb la jugada de Radio Televisión Caracas s'ha posat a tothom en contra. L'ha cagat. El pueblo soberano del barrio més aïllat i ultraviolent està picant les seves cassoles, tal i com la oligarquía fa en les seves mansions de filferro i càmeres de seguretat. El poble que va votar Chávez no s'ha cregut mai del tot el discurs chavista; volia que es resolguessin els seus problemes i punt. Ara no només veuen que els problemes no es resolen, sinó que els hi treuen les novel·les. Això pot resultar una autèntica putada, i més si et treuen les novel·les per endossar-te més Chávez televisado, més chávez encadenado, més cantarella, més sirena, i vinga més sirena, per a que tot es confongui amb el crit de la sirena i del socialismo, patria o muerte, que ara és el cant de guerra obligat entre funcionaris i militars. La gent n'està fins als ous, simplement.

Chávez tenia a les seves mans passara l'història com l'home que va canviar el rumb de Veneçuela. Però què cony es pot esperar d'un militar.




PS.- quin cinisme pensar i dir que les manis estudiantils que viu avui tot Veneçuela siguin promogudes pel Pentàgon, com m'he senti dir darrerament. És com dir que le s manis contra la guerra estaven promogudes pel psoe. Definitivament l'esquerra és tant estúpida com la dreta. No ens queda més que el buit. La indiferència i la cerveseta. Ni Barça, ens queda.









dimarts, d’abril 17, 2007

Connexions [preàmbul a la London Book Fair 2007]

La connexió irlandesa

Són les nou o les deu de la nit. Surto de l'aeroport del Prat esgotat i em fumo un cigarret. Prenc la fresca i em sento feliç pel dia d'avui. Llenço el cigarret.

—Taxi!
—A on?
—Al Guinarbronx... Redéu! Si això que sona és Rory Gallaguer!! [estupefacció]
—No ben bé; és el grup anterior a la seva carrera en solitari; Taste.
—Yeah! [estupefacció accentuada]

L'home em mira pel retrovisor. La seva estupefacció també és notable;
—...Però si només has escoltat uns compassos...
—Home, convindrà amb mi que Rory Gallaguer té una sonoritat pròpia...
—Oi.

I escoltem un magnífic disc de Taste fins al Bronx. Propina = 1,50€


Taste. The best of Taste, featuring Rory Gallaguer.
I'm moving on, 1969


dijous, de gener 25, 2007

Forasters!

Primera part del post d'avui

¿Los libros? Básicamente, tenía libros prohibidos. La aduana no permitía sacarlos. Tuve que regalárselos a conocidos, junto con lo que yo llamaba mi archivo.
¿Los manuscritos? Hacía tiempo que los había enviado a Occidente, por vías secretas.
¿Los muebles? Llevé el escritorio a la tienda de segunda mano. Las sillas se las quedó el pintor Cheguin, que hasta ese momento se las arreglaba con cajas vacías. El resto lo tiré.
Así me largué, con sólo una maleta

Sergei Dovlatov, La maleta, Metáfora (editorial de gran qualitat, ja desapareguda)

Segona part del post d'avui

Per la tele fan un programa que va de paraules. En una emissió del mateix es van dedicar a llistar un seguit d'insults. El filòsof em sembla que va argüir que la catalana terra no és pas pàtria d'insults ni ganivetades. És, això sí, terra de renecs. A mi el renec que més m'agrada és carall. Venia jo de Veneçuela, l'any passat, tot llegint la nostàlgica Més enllà del riu i sota els arbres, de Hemingway, traduït al català per Folch i Camarassa, de la millor col·lecció que hi ha hagut mai en la història d'aquest abocador; a saber, la Biblioteca a tot vent, de Proa. No, no. Està fora de discussió, aquesta última asseveració. És la millor col·lecció i punt. Bé, doncs allà vaig descobrir que carall existia. Jo venia impregnat del veneçonalíssim carajo, i vaig trobar que era un nexe d'unió molt bell, el carall-carajo. A les espanyes s'utilitza poc, aquesta expressió.

D'això parlàvem a la barra de l'Orinal, facendo tempo. Algú ens va servir un orujo, succedani del mezcal Los Suicidas, per a fer-nos garlar. I a fe de déu que vam garlar. En Joan Todó, un home prenyat de llibre i de tons baixos i inaudibles, ens va explicar que els insults del seu poble són dos; Pastora i Foraster. Què els hi semblen? Pastora i foraster. Les pastores del poble del Todó sembla que eren unes dones fàcils i lascives. Peloses i esdentegades amb tota mena de fluxos regalimant sota els seus draps. Me les puc imaginar sense més dificultat. Foraster és aquell que ve de fora. Que foraster sigui un insult diu molt de nosaltres. És l'Altre, a qui rebutgem i temem. La figura de l'Altre m'interessa a més no poder. És per aquest motiu que adjunto un text que em recomana l'amic editor Héctor Torres, de Caracas, via Ficción Breve Venezolana. Qui hagi estat més d'una setmana fora de casa sabrà apreciar aquest text. Senyors, canviïn de canal o seguin i fumin-se un cigarret. No és un text llarg però tampoc és curt. El seu autor és un escriptor anomenat Gustavo Valle, un veneçolà que resideix a Buenos Aires, un altre exiliat light. Jo m'he sentit plenament identificat amb el que detalla tot seguit. Sóc foraster en alguna banda.

Tira, Gustavo.


Tercera i última part del post d'avui (text de Gustavo Valle)

No importa dónde ni cuando lo encuentres; notarás que viene de algún lugar,
no importa cuál —algún país al que ha devorado más que habitado,
una tierra secreta en la que ha sido alimentado pero que no puede heredar.
Djuna Barnes



uno

Lo primero que hace el extranjero al llegar a otro país es darse cuenta de que habla distinto, ríe distinto, hace el amor distinto. Entonces se pregunta acerca de su forma de hablar, reír y hacer el amor, y se da cuenta de que esas formas pueden ser sustituidas por otras. Sabe que en el fondo no le pertenecen a él ni le pertenecen a nadie, y lo horroriza pensar que al cabo de un tiempo todo puede cambiar, esas formas pueden cambiar y él mismo convertirse en alguien muy distinto. Entonces queda boquiabierto, se mira en el espejo como si mirara las ruinas de un imperio y se pregunta: “¿qué estoy haciendo aquí? ¿cuánto tiempo durará esto?”.

dos

Además de mirarse en el espejo, el extranjero mira a todos lados, se distrae con la gente, con los carros, con las alcantarillas. Sus ojos son radares inservibles. Por culpa de esta manía se desconcentra, no focaliza, hace zapping con todo. Su sentido de la cotidianidad está roto. En vez de una ciudad, ve trizas.
Le gusta llevar las manos en los bolsillos, y cuando hace frío levanta el cuello de su chaqueta como hacen los gitanos y roqueros. Visto así parece un sospechoso, alguien que está punto de cometer un delito. Pero es completamente inofensivo, como suelen serlo los gitanos y roqueros. Carece de señas particulares: ni cicatrices, ni dientes de oro, ni tatuajes. Podría pasar por un nacional, pero ningún nacional tiene esa mirada paranoica.

tres

En la calle vive tropezándose con la gente y dice: “disculpa, perdón, ¿te he lastimado?” Es todo gentileza y utiliza frases como: “tenga la bondad”, “perdone que lo interrumpa”, “¿podría hacerle una pregunta?”. Por eso el extranjero es el ciudadano más educado del mundo. Pero su educación es un poco sumisa y esto vuelve a despertar sospechas. Recordemos: un nacional sumiso es una persona sumisa, pero un extranjero sumiso es un criminal en potencia. Con el tiempo el extranjero deja de ser sumiso pero le queda una urbanidad un poco rara y quisquillosa. Por eso le reprocha a los nacionales cierta brutalidad, cierta torpeza en el trato que sin embargo no les reprocha a sus propios compatriotas cuando vuelve, por ejemplo, de vacaciones a su país. Y cuando esto ocurre, es decir, cuando vuelve de vacaciones a su país, el extranjero tiene dos opciones: o celebra las necedades de sus compatriotas, o se convierte en su verdugo. Un estéril verdugo, claro está

cuatro

El extranjero prefiere vivir en el centro de la ciudad antes que buscar casa en las afueras. “Suficiente suburbio tengo en la cabeza —dice-- como para irme a vivir a la periferia”. Le gusta estar rodeado de gente, pero rara vez habla con alguien. Adora las multitudes en las que pasa desapercibido, pues quiere ser “uno más”, para dejar de ser “uno menos”.
Con frecuencia viste bluyín y chaqueta y salir a tomar el primer autobús que encuentra. Allí ocupa un asiento con ventanilla, y deja que el paisaje pase como las hojas de un libro aburrido. Los recorridos de los autobuses en el país en que se encuentra son kilométricos: duran horas y horas, y hay edificios y edificios y plazas y más edificios y así, sin parar. Asomado por la ventanilla, abstraído en su propia distracción, el extranjero vuelve a preguntarse: “¿qué estoy haciendo aquí? ¿cuánto tiempo durará esto?”

cinco

Él sabe que su patria, como cualquier otra, se desvanece en el aire. Por eso no siente nostalgia por ella, ni por sus paisajes, ni por sus costumbres (¿o sí?) Sin embargo siente nostalgia por algo, y se le van los días tratando de encontrar el objeto de esa nostalgia, la razón de esa nostalgia. Por momentos piensa que es por su familia, su pasado, alguna alegría del pasado, o cierta irresponsabilidad que ha quedado atrás, pero pronto se da cuenta que esa es una nostalgia común a todos. Entonces vuelve a pensar en los motivos de su nostalgia, descarta la nostalgia por la nostalgia y termina el día sin saber qué diablos hay detrás de su nostalgia, a pesar de sentir mucha nostalgia.

seis

Amigos. Él intenta por todos los medios conservar los que tiene. Pero con el tiempo esos amigos, como los tiene lejos, se van desdibujando, cada vez están más y más lejos. El extranjero intenta remediar esto: les escribe, a veces los llama, piensa mucho en ellos. Por supuesto sus cartas y mensajes no tienen respuesta inmediata, más bien tardía, a veces ni la tienen. Pero él insiste, vuelve a escribir, manda recordatorios, pensando que así todo puede fluir mejor, pero no. Esto, que es lo más normal del mundo entre amigos, el extranjero lo vive con dramatismo, y como es paranoico piensa que la gente se ha olvidado de él. Y quizás sí, quizás alguien se ha olvidado de él, pero eso no importa, en el fondo no le importa. No olvidemos una cosa: un paranoico es un narcisista sin remedio.

siete

Una cosa lo perturba: reírse de los chistes que no entiende y también de los que no le hacen gracia. No es que él sea un amargado, un hipócrita, o que su coeficiente intelectual esté por debajo de…, sino que ya se ha cansado de pedirle a la gente que repita chistes, y también se ha cansado de poner cara de no entender nada, y como no es un tipo mala leche y más bien suele desempeñarse con cordialidad estúpida, entonces ha resuelto reírse de chistes incomprensibles y poco graciosos, y él mismo se toma esto muy en serio, y acepta esta risa acartonada con gesto acartonado, como si llorara la muerte de alguien que desconoce.

ocho

Cuando acude a los servicios de extranjería para regularizar su situación, el extranjero habla con bolivianos, chinos y rusos (que es como hablar consigo mismo) No es que los nacionales no hablen con bolivianos, chinos y rusos, sino que el extranjero habla con ellos como si fueran sus hermanos, sus compañeros de gesta. Por supuesto poco entiende de lo que le dicen, pues la mayoría de los bolivianos vienen de lo alto de la puna y hablan un español incomprensible, y con los chinos y rusos echa mano de las payasadas y la mímica para entrar en confianza. A pesar de esta situación, es decir, a pesar de no saber qué cuernos se están diciendo mutuamente, él disfruta de estos encuentros y sólo lamenta que sean tan efímeros.

nueve

La última vez que estuvo esperando turno en un servicio de extranjería, un niño boliviano entró repentinamente en convulsiones y su madre comenzó a dar gritos desesperados en aymará. Los oficiales de seguridad acudieron al lugar pero ninguno sabía cómo tratar a un niño epiléptico. De las aproximadamente doscientas personas que estaban allí esperando turno, ninguno sabía cómo tratar a un niño epiléptico. La enorme sala de espera entró en pánico, se escucharon más y más gritos, al rato llegó un doctor y algunos policías. Muchos curiosos se agolparon para ver al niño convulsionando, hasta que al cabo de unos minutos las convulsiones pararon y el niño quedó extenuado, completamente dormido como si hubiera corrido una maratón. Después del susto, el extranjero pensó: “y lo que te espera, niño”.

diez

Le gusta teorizar acerca de su condición y dice cosas como: “también uno es extranjero en el tiempo (más bien un refugiado), pues el pasado es una playa arrasada por el tsunami”.
Como vemos, le gustan las metáforas catastróficas. Son su especialidad.

once

El extranjero es un pensador amateur. Así se autodefine cuando le reclaman una profesión seria. “Soy un pensador amateur”, repite el extranjero, y se encoge de hombros. Le agrada cierto filósofo de origen rumano que decía que el ser humano pensaba porque carecía de patria, que un pensador era un emigrado de la vida, y que no nos quedaba otro camino que la errancia. El extranjero piensa en la errancia muy a menudo y suele leer National Geographic en busca de reportajes sobre tribus nómades en África y Asia. Admira a esa gente que cambia de domicilio según la llegada del monzón o del invierno, y se hace una idea de lo que debe ser caminar en el desierto con la casa a cuestas.
Lo que ocurre es que también sus ideas son nómadas, y a él le cuesta mucho definirse por una y descartar otra, y con frecuencia se entrega a una inteligencia ambulante que lo hace saltar de idea en idea sin quedarse en ninguna. Por eso siente que no evoluciona, que no aprende, que se estanca. Pero igualmente disfruta este viaje a ninguna parte que le proporciona cierta ligereza y hasta lo hace sentirse más joven.

doce

El extranjero ocupa dos extremos: cuando es discreto, lo es en exceso, y si se muestra cordial empalaga. A menudo se menosprecia, se infravalora, se siente poca cosa, pero enseguida, por obra de no se sabe muy bien qué, se considera el más brillante, el mejor de todos. El punto medio no lo encuentra y en varias oportunidades se ha preguntado dónde está ese punto medio, “¿existe ese punto medio?” Y la única respuesta que encuentra es que ese punto medio se llama casa, lugar, su lugar. Y entonces medita sobre lugares, imagina lugares, sueña lugares, y al final se da cuenta de que un lugar es cualquier cosa, un lugar puede ser un balcón estrecho, un asiento en el teatro, un auto en movimiento, el pico de un pájaro, la punta de un tenedor, un colchón viejo, un mar, una ciudad, un planeta, el universo… Entonces vuelve a mirarse en el espejo, pone cara de vivir una profunda crisis existencial y dice: “el lugar soy yo, y yo no sé donde me encuentro”

trece

Con el tiempo el extranjero ha aprendido a ser extranjero. Esto es un aprendizaje como cualquier otro: disciplina, horarios rigurosos, buenos profesores. Pero sobre todo ha aprendido a ser extranjero desde el momento en que se dio cuenta de que siempre lo fue. “Al fin y al cabo —dice— uno es extranjero hasta en su propio cuerpo, y sino prueben frente al espejo, hagan muecas, arruguen la cara, y verán allí la sombra de un hombre, un fantasma que deambula por casa sin que nadie lo invite”.

catorce

Cuando el extranjero llega a otro país, y deshace las maletas y se echa a la cama a descansar, comienza el largo proceso que lo llevará a decir, en algún momento, como dijo Czesaw Milosz en California: “esta es mi casa”. Pero ese proceso le llevará mucho tiempo, ameritará de un sin fin de etapas, numerosos mecanismos de adaptación y mucha paranoia. Si todo esto se cumple y se superan las etapas y la paranoia, el extranjero estará listo para repetir la frase de Milosz. De lo contrario hará nuevamente las maletas, vestirá bluyín y chaqueta y saldrá a tomar el primer autobús que encuentre. Pero en honor a la verdad, el extranjero vive en un lugar donde no hay autobuses ni aviones ni aeropuertos. Tampoco un puerto, ni una estación de trenes, ni nada que lo traslade. El extranjero sale, y sin embargo se queda. Por eso podemos decir, sin temor a equivocarnos, que este individuo jamás se ha movido de su sitio, y nunca ha salido de su país violento.
Gustavo Valle, Un nómada en su casa.

dilluns, de gener 15, 2007

Veneçuela d'hivern - ¡Guapea Aquiles!

Y luego a trabajar en la reconstrucción ¡Paz!
Rubén Blades

A la família M.O.



Foto feta per la meva única i estimada Aliada
Tiburón, Ruben Blades

powered by ODEO


Creo en Pablo Picasso, Todopoderoso, Creador del Cielo y de la Tierra;
creo en Charlie Chaplin, hijo de las violetas y de los ratones,
que fue crucificado, muerto y sepultado por el tiempo,
pero que cada día resucita en el corazón de los hombres,
creo en el amor y en el arte como vías hacia el disfrute de la vida perdurable,
creo en el amolador que vive de fabricar estrellas de oro con su rueda maravillosa,
creo en la cualidad aérea del ser humano,
configurada en el recuerdo de Isadora Duncan abatiéndose
como una purísima paloma herida bajo el cielo del Mediterráneo;
creo en las monedas de chocolate que atesoro secretamente
debajo de la almohada de mi niñez;
creo en la fábula de Orfeo, creo en el sortilegio de la música,
yo que en las horas de mi angustia vi al conjuro de la Pavana de Fauré,
salir liberada y radiante de la dulce Eurídice del infierno de mi alma,
creo en Rainer María Rilken héroe de la lucha del hombre por la belleza,
que sacrificó su vida por el acto de cortar una rosa para una mujer,
creo en las flores que brotaron del cadáver adolescente de Ofelia,
creo en el llanto silencioso de Aquiles frente al mar;
creo en un barco esbelto y distantísimo
que salió hace un siglo al encuentro de la aurora;
su capitán Lord Byron, al cinto la espada de los arcángeles,
junto a sus sienes un resplandor de estrellas,
creo en el perro de Ulises,
en el gato risueño de Alicia en el país de las maravillas,
en el loro de Robinson Crusoe,
creo en los ratoncitos que tiraron del coche de la Cenicienta,
el beralfiro el caballo de Rolando,
y en las abejas que laboran en su colmena dentro del corazón de Martín Tinajero,
creo en la amistad como el invento más bello del hombre,
creo en los poderes creadores del pueblo,
creo en la poesía y en fin,
creo en mí mismo, puesto que sé que alguien me ama...

Veneçuela d'hivern - L'Avinguda Cadàver

La anarquía os devorará.

Simón Bolívar


Visc en una zona interessant de Caracas. A prop de Sabana Grande; una avinguda cadàver. He vist documents gràfics que demostren que antany la gent s'hi passejava, els artistes bagaven per les terrasses, alguna llibreria venia llibres, i s'hi feien molts cafés. Ara és una avinguda cadàver. Un terratrèmol social va esdevenir i el xoc de dues masses tectòniques va obrir una escletxa en el paviment i d'ella sorgiren milers de buhoneros que es multiplicaren i multipliquen amb insolent procacitat. La zona on visc és zona fronterera entre les dues Caracas. Un autèntic territori de col·lisió i desastre.

Exemple de Buhonero Inc.

Foto de la meva Única i estimada Aliada

Entre els plàstics, restes de menjar i lones em passejo, i maldo per copsar què diu el meu interlocutor entre l'aiguabarreig de sons infernals que expulsen les miniteques que es trepitgen les unes i les altres. No podem anar de costat; cal anar en filera. L'espai es cotitza a l'alça i el que abans era una gran avinguda a disposició del vianant, ara s'ha convertit en tres o quatre rierols entre tendes que bé semblen clavegueres. El soroll és en veritat eixordador. Molts buhoneros, cansats de cridar a viva veu que les seves són millors ofertes que les del veí, s'han gravat la cantarella i la propulsen en fraticída guerra de decibels. Mentre la seva veu surt disparada en totes direccions, ells jauen en silenci i les seves cordes vocals reposen. Beuen alguna cosa en la penombra.

Els buhoneros són gent pobra dels barrios. Baixen a l'Avinguda Cadàver i pleguen i despleguen el seu gènere dia rere dia. Una tasca trista i esgotadora. Tard, ben entrada la vesprada, enfilen els turons fins a desaparèixer. Seves són les llumetes que s'albiren lluny, als cerros. A Veneçuela, al fenomen dels buhoneros l'anomenen economia informal. La informalitat, emperò, requereix de certa organització, que en aquest cas roman oculta, semi-secreta, tàcita, m'aventuro a anomenar-la de mafiosa. El carrer té amo. El progrés a Veneçuela es mesura en vertical; les barraques ara tenen dos pisets de fràgil equilibri, les tendes dels buhoneros cada cop són més altes... Però no, no m'endinsaré en aquest bardissar; las meves impressions són merament estètiques, em diu un company indignat amb la meva deriva ideològica. En fi, em passejo per l'Avinguda Cadàver. Caracas m'atrapa i no veig el moment de sortir-ne. Aviat, emperò, algú em deixarà un llibre d'en Dovlátov que encara no he llegit, aviat algú trepitjarà les fustes de l'escenari de l'Orinal, aviat la normalitat de Barcelona m'atraparà com ho va fer la de Caracas. O això espero. Ara com ara, em passejo com un apàtrida per una avinguda cadàver. O una avinguda cadàver es passeja en mi, sense que pugui deslliurar-me de la seva desolació.

Demà baixarem el teló de Veneçuela d'hivern, penjarem una imatge ben maca, que acompanyarem amb una cançó adient. Em faltarà parlar de la nova literatura veneçolana, que un bon amic em va donar per llegir gairebé l'últim dia del meu viatge. Jo, a canvi, li vaig portar un Dovlátov, un altre home sense pàtria. El llibre de Dovlátov que aviat em deixaran, conté aquesta frase; "La persona que pregunta sin cesar debe aprender a responder tarde o temprano”. M'adono que això és el que he intentat fer durant aquests últims post. Respondre. No sóc qui per a jutjar si he aconseguit trobar alguna resposta.

dijous, de gener 04, 2007

Veneçuela d'hivern - La fi del laberint

Portava ja massa temps dins del laberint ideològic construït pel chavisme, intentant escatir la veritat. D'un temps ençà que albirava per fi la sortida. Ha estat un camí sense dreceres, recorregut amb paciència, preguntant aquí, preguntant allà. A la fi, el camí es va acabar dins una llibreria, presumiblement una de les millors de Caracas, la del Ateneo, dintre de les entranyes del teatre Teresa Carreño.

Havíem d'anar a mirar la programació nadalenca del teatre, mes no se'ns va permetre el pas, car avui el teatre estava reservat; un míting d'algun dels ministres de Chávez i una gran cua de gent convenientment uniformada amb franelas i gorres roges. I doncs, vaig aprofitar per mirar quins llibres tenien a la llibreria, i em vaig quedar admirat de la quantitat de literatura sobre la revolució que s'hi troba. A favor, en contra, per triar i remenar. Els que més em van interessar estaven editats per Debate, i entre aquests, per sobre dels altres, lluïa amb llum pròpia Hugo Chávez sin uniforme, de Cristina Marcano i Alberto Barrera Tyszka, aquest últim guanyador del darrer Herralde de Narrativa. Assedegat de coneixements i de respostes, vaig comprar el llibre, i aquesta ha estat la millor recompensa a la fi del laberint. A partir d'aquell gloriós moment d'atzar érem l'aliada, jo i el llibre, sempre amunt i avall, a la platja, al cotxe, al llit.


Hugo Chávez sin uniforme. Una historia personal.

Pròleg incisiu i finíssim a càrrec d'una de les veus més intel·ligents i autoritzades del país, Teodoro Petkoff. A Petkoff li van fer una entrevista recentment a El País. Vegint-la. En el seu pròleg, amb unes desenes de pàgines fa una brillantíssima aproximació a la història més recent veneçolana des del famós caracazo, fins a l'adveniment de Chávez, i recorre amb elegància de bon pedagog els vuit anys que ja porta Chávez a Miraflores. En aquest post que us he preparat trobareu un petit fragment del pròleg que diu veritats com a punys.

I bé, havent devorat el pròleg de Petkoff, encara m'esperava una altra grata sorpresa; una declaració d'intencions deliciosa de part dels autors que, com quan algú et xiuxiueja les paraules exactes que obren el teu cor i el teu pensament, t'anima a endinsar-te, ara amb llum i taquígraf, en el laberint d'ombres i dubtes que suposa la persona i la biografia de Chávez; "Sería ingenuo intentar engañar al lector pregonando que los responsables de este libro no tenemos opiones, que gozamos de una académica indiferencia ante el personaje que convoca estas páginas. [...] Es un proyecto [el llibre] que nació con la intención de sumar complejidad a un proceso que parece empeñado en simplificarse. La polarización que ha generado el presidente de Venezuela, tanto dentro como fuera del país, parece marcar la propia percepción que se tiene sobre él. Luce imposible observarlo sin tener que someterse al contagio que lo idolatra o que lo sataniza." Només qui coneix les seves febleses pot intentar evitar-les. Aquests dos periodistes ens ho demostren.

I bé, què dir sobre l'obra... Un ritme narratiu trepidant, exposició ordenada dels fets, quan els fets s'han vist enterbolits de llegendes, tergiversacions o mitges veritats, els autors ens mostren mil records de gent propera a Chávez, de gent adversa a ell, mil anècdotes que han conformat el destí de tot un país, ara divertides, ara hilarants, ara patètiques... No oblidem que el llibre és una biografia; hi apareixen memòries de gent que ha envoltat al personatge des de l'infància, des dels seus progenitors, passant pels seus mentors polítics de l'època en que Chávez només somniava en ser jugador de beisbol fins també records (molt interessants i gairebé imprescindibles) d'ex-amants que van estar implicades en les conspiracions que van portar a Chávez al fallit cop d'estat de 4 de febrer de 1992... moltíssima gent, escoltin. Molts dels acompanyants del militar des de les primeres aventures colpistes han anat abandonant el seu viatge cap a l'autocràcia. Molts dels ara ex-militars que juntament amb Chávez van intentar assaltar el palau de Miraflores el veuen ara i no el reconeixen. El poder, amics, el poder. El llibre també analitza molt bé com va fer Chávez per a posar-se a la butxaca a tanta gent empobrida i descontenta i com paulatinament ha anat perdent suport entre la classe mitja i intel·lectual veneçolana...

En fi, podria estar post i post explicant coses que el llibre diu. Desconec si a les nostres llibreries es troba aquesta obra essencial per a entendre i obrir les mires de tant chavista recalcitrant que corre per les nostres contrades. Potser aquest llibre els ofereixi allò que la burda propaganda del règim els hi nega; el benefici del dubte. Si el llibre no es trobés a les nostres prestatgeries, els bons llibreters haurien de córrer a encarregar-ne algun exemplar, per quan el preu del petroli baixi i el clima polític allà torni a ser asfixiant i tornem a pronunciar el nom de Veneçuela sense cap tipus de coneixement.

La meva impressió, ara com ara, havent llegit Chávez sin uniforme, és que la cita de Hobbes que encapçala el text és feta a mida per al comandante.

Como tendencia general de todos los hombres, destaco un perpetuo e impaciente deseo de poder y de más poder, que solamente cesa con la muerte. Y esto no se debe al mayor placer que se espera sino al hecho de que el poder no puede garantizarse sino buscando aún más poder.

Veneçuela d'hivern. Fragment escollit

El fallit cop d'estat contra Chávez de l'11 d'abril de 2002 va generar tanta confusió entre l'opinió pública mundial que no crec extemporani transcriure les opinions de Teodoro Petkoff, en el pròleg de Chávez sin uniforme. Crec que és una explicació magistral i que s'ajusta a la realitat de manera gairebé insòlita si prenc com a referent la literatura que he anat llegint al respecte. Espero que també sigui d'utilitat a la gent interessada en el tema. Val a dir que Petkoff és el fundador de l'históric partit d'esquerres veneçolà Movimiento al Socialismo (MAS), y que durant els primers passos del procés revolucionari el seu partit donava suport a Chávez.

[...]Dejemos ahora de lado la "ayuda" que le ha brindado la oposición y volvamos a la propia acción del biografiado. Chávez prácticamente estuvo a punto de perder el poder el 11 de abril de 2002 porque él mismo cavó el hoyo donde cayó y de donde por pura casualidad, o mejor, por pura buena suerte, pudo salir. Para ser alguien que no ocultaba las finalidades, más que reformadoras, revolucionarias, de su gobierno, el empeño que puso en destruir la amplitud de la base social y de las alianzas sobre las cuales sustentar aquellos propósitos, resulta comprensible sólo a la luz de su inmadurez, su infantilismo de izquierda y su impulsividad "táctica".

El gran problema que debe enfrentar todo reformador social es cómo no "hacerle la cama" a sus potenciales -y tal vez inevitables- adversarios con conductas y actitudes que hagan nacer temores, aprensiones, sospechas que vayan inclinando el "centro" hacia el extremo que adversa al "reformador". Chávez se comportó de un modo tal que sin avanzar realmente en nigún gran cambio en el país y sin haber creado todavía una fuerza orgánica para sustentar su accionar político en la sociedad, con su discurso agresivo, con su modo intolerante y sectario de encara a la oposición y con algunos actos de gobierno de un delirante infantilismo izquierdizante, fue lanzando contra él a sectores que inicialmente le habían sido faborables y algunos otros cuya neutralidad le habría sido necesario conservar.

Al comenzar 2002, Chávez había perdido la batalla por el "centro". En un país que en 1998 estaba maduro para aceptar cambios institucionales que devolvieran al pueblo las posibilidades de participación en los procesos políticos que le fueran confiscadas por la partitocracia adeco-copeyana, así como para acompañar reformas importantes en el sentido de conciliar el crecimiento económico con la justicia, el discurso de Chávez, de un izquierdismo primitivo y elemental, así como algunos de sus comportamientos políticos, generaron temores, sobre todo en la clase media -que en proporción muy significativa había votado por él-, que le fueron alienando ésta e hicieron posible que los sectores políticos y sociales desplazados del poder en 1998 manipularan esos temores desde la perspectiva del anticomunismo más cerril. Anacrónico, después del colapso soviético, y tan elemental como el discurso del Presidente, pero eficaz recurso ante nuestra desprevenida y políticamente ingenua clase media. En pocos meses el país estaba polarizado. Para unos el gobierno de Chávez era el de la reivindicación social, la justicia y la "venganza" frente a los partidos que rigieron la vida nacional durante medio siglo; para otros, el gobierno de Chávez constituía una peligrosa amenaza comunista, y las calificaciones de "dictadura totalitaria" no tardaron en florecer. Potentes chorros de adrenalina comenzaron a ser bombeados, en una atmósfera cada vez más irracional, con Chávez y los medios de comunicación enfrentados en una batalla signada por el tremendismo por ambas partes, plagada de wishful thinking de lado y lado, y de una increíble subestimación y desconocimiento del "otro", que rápidamente sustituyó el buen juicio político por el juicio de intención.

El "ultraizquierdismo" verbal de Chávez -esa "enfermedad infantil" que dijera Lenin-, había lanzado contra él a la clase media y radicalizado a la burguesía, capas que influyen decisivamente en la conformación de conductas políticas en sectores específicos como el de los militares, la Iglesia, los gremios empresariales, los medios de comunicación y los partidos. Así fue como desde finales de 2001 hasta el golpe de abril de 2002, Chávez vió surgir un movimiento opositor que en muy pocos meses hizo irrisorio el calificativo de "escuálidos" -que él aplicaba despectivamente a sus contrarios-, y que por poco no lo sacó del poder. Curiosamente, en nuestro país se gestó una atmósfera propia de la Guerra Fría, que encontró cada vez mayor eco en la -provervial- estolidez del Departamento de Estado, cuya injerencia en nuestros asuntos, a su vez, potenció a la oposición, pero, paradójicamente, también a Chávez, a quien aquella intromisión le permitía pulsar la tecla nacionalista. Pero, vista con la perspectiva del tiempo, se puede concluir que la acción política de Chávez durante ese período que culminó el 11A fue bastante torpe. No hizo sino echarse enemigos gratuitamente con una conduta de "carrito chocón".

Teodoro Petkoff, próleg de Chávez sin uniforme. Una historia personal, de Cristina Marcano i Alberto Barrera Tyszka, Debate, 2006.

dimarts, de gener 02, 2007

Veneçuela d'hivern - La treva

No sé com gestionar l'ingent gruix d'informació que m'agradaria compartir amb vostès en aquest Teatre buit. Camino pels carrers cap-cot, pensant en vostès i en la qualitat mínima que m'agradaria poder garantir en aquests escrits. Si abans els posts sobre Veneçuela deixaven entreveure la sorpresa del descobriment, aquests que avui enceto haurien de transmetre l'aprofundiment en la societat veneçolana que han representat tants dinars i tants sopars i tantes visites a llars caraquenyes. I ca, és Nadal també allà. I és temps de treva.

I per uns dies que es dilaten tot el mes de desembre, les reixes, els panys i les portes s'obren a discreció, els convits estan a l'ordre del dia, les llumetes de Nadal creixen i creixen per entre les reixes i els forjats, com qui diu. Dinars i sopars. I encara més dinars i sopars. Tanta amabilitat embafa als catalans. Nosaltres no som així. Jo, vaja, no sóc així. Jo no convido als veïns a que em buidin la bodega. I a fe de déu que la buiden; jo n'he buidat unes quantes. I, ep, no conviden a la gent seguint patrons socials de dolorós acompliment; quan una cosa es fa de gust es nota. Eus ací una cosa que he comprès que ni tan sols sabia que no entenia. L'esperit del nadal. L'esperit amable de Llatinoamèrica. En fi.

Pels carrers tronen músiques dispars que fan vibrar la caixa toràcica del visitant. La salsa, el reggaeton i les nadales a tot drap s'enllacen i formen un remolí sònic kitsch que jo em bec removent els glaçons del meu whisky on the rocks, aquí, en aquesta casa que fan que senti meva.

Però jo us parlava de temps de treva. Així és. Les eleccions a Veneçuela tradicionalment es celebren durant el mes de desembre per a evitar conflictes socials, car la gent està per les seves hallaques i vigilar que les llumetes del pessebre no deixin mai de pampallugar. Pampalluga també el cel; els barrios s'encenen i els focs artificials uneixen en atípica germanor des del primer a l'últim dels caraquenys. La potència de les detonacions és eixordadora. Aquí seria del tot il·legal. Salten totes les alarmes dels cotxes. Caracas no dorm, impossible. Caracas es mor de nit. I ressuscita per tornar a morir l'endemà. De la nativitat al sacrifici, la ciutat resisteix totes les envestides i es conserva bella, bruta i radiant, caòtica. Caracas, la malquerida.


Quilòmetres de llumetes sobre el riu Guaire.
Els caraquenys diuen que és una claveguera.




Consideració caraquenya número u.

-¿Pero tú cómo te llamas?
-Subal.
-¿Súval?
-No, eso es en vasco.
-Su-bal·l, Su-bal·l, chama, con la lengua tocando el paladar- diu son pare.
-Su-bal·l!
-¡Chévere! Y ahora debes aprenderte esto; Barcelona és bona si la bossa sona...
-Subal, ¿otro trago?
-Lo que diga mi suegro.


Consideració caraquenya número dos.


-Subal, di algo en castellano.
-No, que me da pena (vergonya).
-Va, hombre, que son adolesentitas y les hará gracia...
-Vale, Mi Única Aliada.

(...)

-Jijijjiji. Jijijiji.
-Hola, vengo a deciros algo en castellano de pura cepa.
-Jijijiji. Jijijij.
-¡Hostia-coño-joder!
-Jijijii, juas, juas, juas! ¡Cómo en las series!


Consideració caraquenya número tres

(per a escoltar
al lado del camino)


Manolo García
, Prefiero el trapecio
Arena en los bolsillos, 1998



powered by ODEO


dissabte, de desembre 30, 2006

Un jet lag acollonant

18.30

Adéu, amics veneçolans, què bé m'heu fet sentir! Gràcies familia M. O., de nou, per les hallaques i el rom! I pujo a l'avió. I busco i trobo la meva cadira de tortura, i m'abillo el cinturó, i observo a un adult jove basc, amb molta cara de basc, que llueix una samarreta d'un partit de Chávez tot orgullós, tot desafiant. Suposo que moltes families d'aquest avió porten de tornada a algun dels primers veneçolans ploraners que ha nascut fora de Veneçuela, país d'exili light, inmers en una autocràcia light. Parlarem més del concepte light, en aquests post que vindran. Poc us interessaran, car la meva innocentada veneçolana ha despertat zero interés. Vale, vale. Només el de Sant Pol m'ha volgut seguir el joc. Sant Pol, quedes apuntat a la meva llibreta. Els altres teniu un negatiu.

19.10

Iberia informa que la causa de este retraso se debe a los controles policiales del equipaje y es ajena a nuestra responsabilidad. Malparit el tio d'aquí al davant. Li donen per llegir La Vanguardia; "no, que este es catalán y me la suda; La Razón tampoco, que no somos tan de derechas; dame El Mundo". Això em fa posar de molt mala llet.. En el viatge d'anada, amics, seieu a la meva falda que us explicaré una rondalla, anava jo corrents per una terminal hipermoderna de Barajas cercant la porta que em conduiria finalment a Caracas, m'aturo davant un cubicle per a fumadors. Un paio enclenxinat em demana foc i li'n dono. Empassa llargament la primera pipada y suspira; "sólo nos falta una estrella de David en el pecho, joder". Aquesta frase és una sant i senya que tenim els fumadors per a reconèixens entre nosaltres. Malgrat les pressa objectiva que tinc, decideixo ser amable amb el senyor. "Pues aún que aquí se puede fumar, en el Prat no hay ni un puñetero rincón", responc. "Que se jodan, los catalanes", diu. I em va semblar que em tirava el fum a la cara. Adéu Espanya. Hola Espanya. Res ha canviat en quinze dies.

19.30

El vell italià del meu costat té un tic nerviós consistent en fer espetegar els llavis cada cert interval de temps simulant flatulències. Peeeep. Peeeep. I hi ha un marrec aquí al davant que gemega fins a que les ones de so en espiral s'incorporen al soroll de les turbines de l'avió i el peeeep peeeep de l'italià.

22.49

23 .00 h+ 7.30 h del viatge+ una hora de retard aliè a la voluntat d'Iberia...

23.25

...+/- cinc hores?

00.36

= a què?

00.57

= a què?

...


Peeep peeeeep

2.30

Documental An Inconvenient Truth. Per la tele de l'avió. Recordo. Decideixo que utilitzaré per primer cop els auriculars i deixo que el temps s'esmunyi per entre les meves mans. Penso que el temps se'ns esmuny a tots i observo el mar platí com s'evapora a la llum de la lluna per la finestreta. Pobres de nosaltres. Gran film.

??-??

Quina hora deu ser? Quan arribarem? Quina hora és en aquest meridià exacte? Té hora, aquest meridià inútil d'aigües internacionals? Vaig endavant en el temps? O bè enrera? Llegeixo que dues editorials independents fan anys. A l'article hi surt un nom que reconec. El diari és del 29 de desembre. És d'avui? És d'ahir? O bé de demà? Penjaran Saddam demà a la nit, a l'hora del telenoticies. Ho veuré.

??-??

I tanmateix, el dia dels Sants Inocents, Chávez no va canviar l'himne nacional per La Gasolina. Només va sentenciar que no renovaria la concessió televisiva a Radio Televisión Caracas, que segons tinc entés és un conyàs infinit, apart de ser de l'oposició més radical i recalcitrant. Vaig parlar amb un amic que detesta Chávez i em va dir que ell no mouria un dit, quan la tanquessin. La cosa està en el quan. Ja ho tenia per segur. Vem veure el discurs de Chávez en directe, per Venevisión, mandrejant tot el matí. En parlarem, de Chávez, en parlarem. Fins a matar-vos d'avorriment.

8.30

Barajas, per fi. Redéu! Un altre control? La Benemérita em fa posar nerviós i em deixo el móbil a la lleixa de plàstic dels raigs X. Em fumo furiosament aquest cigarret per oblidar el peeep peeep i me'n torno a buscar-lo. Curiosament, ara probo de fer-lo jo, el peeeep peeeep. El meu cervell fa temps que va per una altra banda. Son les 8.30 per a ell. El meu cos viu a les 3.30... de quin dia?

??.??

Surto triomfant de l'aeroport del Prat, i em fumo un cigarro a plaer. Només he perdut un bastó que servirà per penjar una nova hamaca. Tant és; el trobaré demà. Em trucaran.
El meu acompanyant m'informa inmediatament que hi ha hagut una bomba a Barajas. No fotis, quan? La cosa continua estant en el quan. Jo estava sobrevolant l'aeroport quan ha passat... Coses del jet lag. I ja han pelat a Saddam. Qu... Quan? Aquesta nit. I no entenc el concepte aquesta nit.

Ara

I aquí estic, i segueixo pensant que el dia de la censura a Btv és demà i no pas avui. Però en hores de jet lag, millor és deixar d'escriure i fer cas als grans, que saben que diuen.



L'ortografia? Me la perdoneu, que estic baldat. Demà serà un altre dia. De debó han pelat al Saddam? I la bomba, a on ha estat?


Maldita ciudad, Albert Pla
Supone Fonollosa, 1995


powered by ODEO

dissabte, de desembre 23, 2006

Canvi revolucionari d'himne patri a Veneçuela

Si te tomas la vida en serio estás perdido
Albert Pla
Mami, yo tengo la gasolina
Daddy Yankee

S.Q., enviat especial Caracas. En conversa mantinguda al palau Miraflores amb el president veneçolá, Hugo Chávez Frías, Subal Quinina pot avancar en primicia per als lectors de L2P una de les primeres mesures que el govern bolivariá implementará en el llarg camí cap al "socialismo del siglo XXI".

A la pregunta referent a la revolucionária mesura d'afegir una vuitena estrella (la de Bolívar) a la bandera oficial de la República, i la conseqüent despesa derivada de canviar totes les banderes del país, el comandant dóna unes pistes sobre la propera mesura bolivariana, a partir de l'u de gener. "Mira, chamo, aquí manda el pueblo, y el pueblo soy yo, pues", assegura el dignatari al visitant catalá. "Yo y el pueblo estamos aquí, en Miraflores (qué palabra tan bonita: Miraflores), para quedarnos, carajo. Nadie daba un real por esta revolución bonita, y ya ves, panita Quinina, ¡hasta el 2030!"

Al comandant suprem de les forces armades venecolanes, gens alié a les necessitats i inquietuds del seu poble, no se li escapa que paral.lela a la seva revolució corre un altre tipus de revolució folklórica en les seves fronteres; un nou estil musical perpretat per a escalar fins al número u de les llistes de l'estiu de fa uns pocs anys; el reggaeton. "Eso tambien llegó para quedarse, mijo." Així, doncs, segons ha assenyalat a aquest corresponsal free lance, el President té previst anunciar al poble el proper canvi d'hinme oficial de la Quinta República durant l'emissió del proper programa ¡Aló, Presidente! del 28 de desembre vinent. "Hay que olvidar Gloria al bravo pueblo y empezar a pensar en que yo tengo La gasolina". Així mateix, i donat l'ambient de cordialitat i secreta estupefacció que ha dominat la trobada, el president ha fet broma bo i declarant que si el "El predecesor del Diablo, Belcebú, bailaba La Macarena sin pena alguna, yo voy a bailar La gasolina en la próxima reunión de la OEA, carajo." I s'ha posat a fer ballaruga amb una assessora que corria per allí.

Subal Quinina, Caracas, República Bolivariana de Veneçuela, 23 de desembre de 2006.

dilluns, de desembre 04, 2006

La descompressió o les conviccions líquides

Aquest post l'he variat ara mateix, perquè el que abans ocupava aquests mateixos bits de blog no m'ha semblat correcte. No m'ho ha semblat quan he vist arribar a l'Aliada i hem parlat de com està la seva gent a Veneçuela. He pensat d'immediat en aquest post i he vist que em comportava com un d'aquests eurocèntrics que veuen el tema de les eleccions veneçolanes com un divertimento geostratègic llunyà, com una partida d'escacs global contra l'imperialisme ianqui. Durant el dia d'avui he llegit posts d'altres col·legues bloggers catalans que tractaven la cosa amb una superficialitat llastimosa i vergonyant. Vilaweb els posava com a post destacats a la seva pàgina. Llàstima i vergonya per a ells també, doncs. No em vull posar al seu nivell. Amb tot, deixaré la cançó per al senyor Luri, doncs és un bon tema musical i la música, fins on s'ha demostrat, no fa mal. Realment, costa posar-se en la pell d'un veneçolà que no està d'acord amb el procés chavista. Vist des d'ací, el chavisme és d'una hilaritat fins i tot divertida. Res més lluny de la realitat dels veneçolans. Sis anys més. I ara sembla que Chávez vol esmenar la constitució i quedar-se fins que el cos aguanti. Fem un paral·lelisme ad-hoc. Imagineu que no vau ser votants d'Aznar. Imagineu-vos ara la possibilitat de tenir-lo a la poltrona durant un temps que amenaça de ser indefinit. Per acabar, imagineu-vos que el vostre país és seguit per molta gent arreu del món que s'alegra que Aznar estigui anul·lant els vostres projectes vitals, o si no se n'alegra, s'ho pren amb un nivell insuportable de lleugeresa. Això no vull que passi a L2P. Francament, el resultat de les eleccions ha estat un desastre.

Tinc un amic allà, que vaig conèixer aquí, i que ara es troba en paradero desconocido des que es van saber els resultats. Sembla que tenia coll avall que aquest cop sí que guanyaria la oposició. Li agrada d'anar amb moto, i l'any passat em va convidar a anar a fer un vol pels cerros que envolten Caracas. Tot em sembla tan trist. Unes dades que he rescatat per la blogosfera. El meu amic deu estar estripant la seva moto furiosament, sol. Se li passarà, de ben segur. Un altre amic ha fet un post que crec que recull els sentiments de molts veneçolans, que TVC ha silenciat de manera un tant ingènua. No m'ha agradat com ho ha fet l'enviat especial de TVC. En canvi, TVE i Cuatro s'han ajustat més a la idea que tinc jo de la realitat veneçolana. Com em va dir un dia un amic meu; d'entre les esquerdes de l'estil s'hi pot copsar la realitat. Això no ho ha aconseguit el reporter de TVC. Uns familiars de la meva aliada, que són funcionaris a Veneçuela, sembla que van votar a Chávez, bo i essent de l'oposició. Ho van fer amb llàgrimes els ulls, m'expliquen. I doncs, perquè l'has votat, home de déu? Aquesta és la estúpida pregunta que m'ha sortit. I bé, carregant-se de paciència, perquè s'ha de tenir molta paciència amb la gent que no viu el peo de prop, m'expliquen que corren perill de veure's al carrer si voten contra Chávez, i han optat per l'autocensura. Amb llàgrimes als ulls. Les petges dactilars, sabeu?

No vull ser massa melodramàtic. Veneçuela és un país de melodrama i és bellíssim; cal fer esforços per no caure en la temptació de quedar-se només amb la primera part de l'assumpte. Per tant, amiguets, us deixo amb aquest tema de jazz divertit. Demà aquí serà un altre dia. Allà potser no.
Conviccions líquides, per a Gregorio Luri.



Béla Fleck & The Flecktones, Improv/Amazing Grace
Live Art, 1996

powered by ODEO