—Subal, Subal!
—Sí mani'm, sa Graciosa Majestat.
—Acosta't i llepa'm la punta de...
—Ei, ei, ei, fins aquí arriba la meva submissió.
—...la punta de les sabates de xarol, cretí.
—Ah. Si és això... slurp, slurp.
—Prou.
—Per què m'has cridat?
—Com portes el viatge a Frankfurt? Subvencions, ajudes, mamonejos?
—Uf, paperassa, tio, ja ho saps. Sembla ser que em podré hostatjar en una casa particular del centre i així anar de festa totes les nits preocupant-me només de no incórrer en desordres públics de cap tipus. Adéu a l'hotel de les perifèries i les factures de taxi de quaranta euros.
—Bé. I tu què opines de Frankfurt.
—Uf, que fa fred, és lleig i parlen alemany.
—
Això ja m'ho vas explicar. Vull que em parlis del
merder de Frankfurt.
—Ah. Oju. Això és una altra història. Paga'm.
—Què?
—Que em paguis, tio, que em paguis. O pretens que pensi gratis?
—Certament; pretenc —t'ordeno— que pensis gratis.
—Doncs primer de tot, no m'agrada l'eslògan de la lit cat; Cultura catalana, singular i universal. Jo el canviaria per la famosa frase atribuïda a Francesc Pujols;
Som catalans, ho volem tot pagat.
—Estàs a un pas de la Conselleria de Cultura, Sub. Segueix.
—Proposaria, també, que no es convidessin autors vius.
Muerto el perro, se acabó la rabia, que diuen per les Entranyes. Convidaria només a grans clàssics de la lit. cat., aquells que ajuden a dignificar una literatura, aportacions palpables a la Literatura Universal, pilles? Els clàssics solen estar morts.
—Pillo.
—També portaria una extensa mostra de traduccions d'obres estrangeres al català, ja saps, aquella tradició perduda d'obres traduïdes per escriptors de prestigi d'antany. T'has llegit Kafka traduït per Ferrater? Espectacular, sagal. Fent aquestes coses estalviaríem molta pasta, i el pressupost que no cremaríem en foc d'encenalls el podríem revertir en dignificar la feina dels traductors, així tindríem traduccions de qualitat.
—Home, però què en fotríem dels canapès? Els morts no en mengen. I les conferències? I les classes magistrals?
—Bah, bajanades. Tu vas assistir a una conferència de poesia catalana, no, l'any passat? Què, un conyàs infumable, no?
So that. No, tio, jo apunto alt; portaria a Arcadi Espada i a B. Culla, instal·laria un quadrilàter de lona i hi abocaria fang, del de la Bisbal. I que s'estomaquessin davant del públic germànic atònit. Així, mitjançant la lluita lliure mostraríem al món que la cultura catalana desperta passions fins arribar al mastegot. Visceralitat, show, business.
—No veig massa clar això de no convidar a ningú, a Franfurt, sincerament.
—Però que no veus, oh, autor, que Frankfurt, tal com va dir Sánchez Piñol, és un simple Construmat però de llibres? Això de la cultura convidada no és més que una façana d'intel·lectualitat, però Frankfurt és money, pasta, contractes, drets, favors, etc... és el Kapital. Els escriptors a escriure, cony. A més, els autors poden ser convidats per les editorials, no? Oxigenaríem l'erari públic, tio, pensa-hi. A més, fa lleig veure un escriptor convidat pel Poder, no? Els escriptors han de ser flagell de raaAAAaates. A nosaltres no ens agrada el Poder, oi?
—Home... pues va a ser que sí, no? Mira si m'agrada el poder, que ara t'ordeno que em preparis un whisky on the rocks i que m'hi afegeixis una umbrela hawaiana. Va, va, allez, allez, que em prens hores de sol i platja. I ja que esmentes en Pedrals i les seves raaAAaates, saps si en Pedrals hi va, a la Fira?
—Sí, sí que hi va. Ell passi, que és un semi-clàssic. I sap anar de festa que se les pela.
***
Aprendre, aprendre, aprendre, és el que s'aconsegueix llegint i comentant a El Lamento de Portnoy. Llarga vida i augment notable de visites per a ell!!
Esperando a B.
