dilluns, d’abril 28, 2008

Suïcidis a la premsa (més agitació i propaganda)

Gràcies a Oriol Ponsatí-Murlà,
De Jep Figueres.
.

dilluns, d’abril 21, 2008

No deixaré memòries


Paper de vidre (especial Rodoreda)

dimarts, d’abril 15, 2008

London Book Fair 2008


Tonto books: tonto quien lo lea


powered by ODEO
Where Is My Mind, Pixies
Death to the Pixies, 1992

diumenge, d’abril 13, 2008

Geo-literatures

Encantat d'haver-se conegut, amb cent trenta quilos d'orgull a sobre i una maleta, Subal Quinina es prepara per anar a la Fira del Llibre de Londres, on mirarà de passar desapercebut allunyat de la fama, allunyat de les càmeres que l'assetgen. Retrobarà allà la seva mediocritat. Abans de ficar-se al llit i fer nah-nah, Subal recordarà amb un lleu somriure dues anècdotes que Baixauli explicà en aquella taverna post-moderna plena d'asiàtics i ampolles de whisky de cinquanta anys, després del programa.

L'una diu que un periodista que el va entrevistar va escriure en la seva crònica que Baixauli era suec. No: se sap que Baixauli és mexicà. Nascut a Sueca, però mexicà. Així com els habitants de Creta no són necessàriament uns cretins, els nascuts a Sueca no tenen perquè ser necessàriament suecs.

L'altra anècdota conta que uns grans magatzems de la ciutat de València que comencen amb F i acaben amb NAC, van rebutjar el llibre de Baixauli perquè estava escrit en mallorquí. Així doncs, tenim que Baixauli és un estrany exemplar de sueco-mexicà afincat a Sueca que escriu en mallorquí.

I per acabar, una cançoneta i un petonet per a l'individu que es va vendre el blog per un plat de llenties graduades.


What's the Ugliest Part of Your Body, We're Only in it for the Money (1968)

Frank Zappa and the Mothers of Invention


Powered by Castpost


Quina és la part més execrable del teu cos?
Quina és la part més execrable del teu cos?

Uns diuen que és el teu nas
D'altres diuen que els dits dels teus peus
Però jo crec que és
LA TEVA PENSA
Jo crec que és la teva pensa, woo-hoo

Tots els teus cadells son
pobres i desafortunades
víctimes d'un sistema
més enllà del seu control
una plaga sobre la teva ignorància
i el gris devenir de la teva vida

On va anar l'Annie quan va baixar a la ciutat?
Qui eren aquella xusma que atreia sempre al seu voltant?

Tots els teus cadells són
pobres i desafortunades
víctimes de les mentides
que tu et creus
Una plaga sobre la teva ignorància
que manté allunyats als joves
del futur que els espera...

divendres, d’abril 11, 2008

Let Me Entertain You

Esperando a B.

Benvolguts amiguets. Un post breu. El post coral i oral d'ahir, en format televisiu, va generar sis o set missatges de mòbil i uns quants mails de felicitació i alegria d'alguns de vosaltres, ombres que passejeu pel Teatre Buit de La Segona Perifèria. Us dono les gràcies més sinceres. Sou grans, amiguets!


D'altra banda, és d'una justícia infinita atorgar aquest XVII Premi Espectacular de l'Assumpte, el premi més arbitrari i gratuït però el que amb més amor s'entrega, a tot l'equip de L'Hora del Lector i a Manuel Baixauli, que em van fer sentir com a casa, o com a dintre d'un blog, durant tot el vespre i tota la nit d'ahir. Un notable augment d'audiència i lectors per a ells! Amics, gràcies. La crònica pertinent, demà o ves a saber quan. Les feines, que no em deixen viure.


XVII Premi Espectacular de l'Assumpte


a l'equip de l'Hora del Lector i a Manuel Baixauli


dissabte, d’abril 05, 2008

Hipòtesis televisives

Subal i l'Autor escoltant Emili Manzano

Davant del tribunal de l'audiència declamaria les meves tesis amb passió, àdhuc vehemència. M'aixecaria del sofà de color vermell i passejaria pel voltant del plató, xumant-me el dit gros de la mà esquerra, pensant en veu alta, cap cot, desplegant pensaments a tota velocitat. Enunciaria un seguit de relacions entre Manuel Baixauli i altres escriptors o artistes, si les hagués. Enunciaria David Lynch, Juan Rulfo, Borges. Parlaria de laberints, de túnels metaliteraris, de destrucció del paisatge i l'adveniment del passat en forma de realitat paralel·la o imaginaria o al·lucinada. Parlaria també de llunyania mexicana i gosaria citar Octavio Paz i el seu El laberinto de la soledad; "... entre la realidad y su persona establece una muralla, no por invisible menos infranqueable, de impasibilidad y lejanía. El mexicano siempre está lejos, lejos del mundo y de los demás. Lejos, también, de sí mismo." Acte seguit deixaria uns segons per a que la frase s'expandís per les ones i esclatés davant l'última casa de l'últim poble on arribés la senyal de l'últim repetidor. Es faria un silenci que recorreria les valls i les muntanyes, els núvols. I en el silenci sepulcral, en ple clímax antitelevisiu, anunciaria lentament que Baixauli és mexicà i que pertany a la parcel·la del Terreny de la Col·lisió i el Desastre que molts coneixem amb el nom de País Valencià.

Parlaria de les reflexions sobre el fet d'escriure, parlaria de novel·les i relats dedicats a la desaparició de l'Escriptor: Bartlevy, o al simulacre de la desaparició de l'Escriptor: Wakefield.
Potser Josep Palacios és un Bartlevy i Manuel Baixauli un Wakefield, si ens atenem al [atenció, aquests enllaços contenen detalls de l'argument] famós final de L'home manuscrit? Hem de parlar de Julio Ramón Ribeyro, que era un home obssesionat en el fracàs de la seva literatura mentre escrivia eternament una obra mestra , el seu diari personal. ¿Se l'ha llegit, al Ribeyro, el senyor Baixauli? Cal preguntar-li això. I volem que parli del seu relat Botiga, d'Espiral, que és endimoniadament premonitori del que podria ser la seva carrera com escriptor.

Mentre dedicava les vacances de Nadal a preparar el text m'assabentí, via premsa, que es convocava a Barcelona un premi literari d'estimable dotació pecuniària. Botiga s'acoblava perfectament al que exigien les bases. No ho vaig pensar dues voltes.[...] Botiga guanyà el primer premi i fou publicada [...] La novel·la obtingué un èxit de vendes que jo no hauria pogut mai presagiar, i no tardaren gens a ploure'm encàrregs de diversos editors [...]

A mesura que passaven els anys, la meua obra, que inicialment, amb Botiga, era de caràcter bastant popular i accessible a un bast públic, anà esdevenint més minoritaria, al temps que el seu prestigi augmentava entre els entesos. Els premis, les distincions, els reconeixements van acudir a mi sense treva. Ara, als meus ben exprimits setanta-tres anys ja no em queden forces ni ganes per a seguir combinant paraules. Jo no vaig escriure "Botiga", l'últim llibre que ha eixit de les meues mans, és una mena de confessió, una explicació detallada del que ací he sintetitzat, amb tota classe de proves que pretenen confirmar l'autenticitat del que conte.

Baixauli, del conte Botiga, d'Espiral, Columna, 1998



Senyor Baixauli, ¿algun dia escriurà un llibre que porti per títol Jo no vaig escriure "L'home manuscrit"? Confessi!! No, no m'aturi ara, senyor Manzano! Volem saber! Volem saber si la seva obra es regeix per un pla, volem que parli del seu relat Botiga, deixi'm estar, guarda de seguretat, volem saber, no em faci fora...! Aquí hay tomate...!



L'hora del lector,
dijous 10 d'abril,
23.05 h, C33,
Guest star Manuel Baixauli
Mal star (habitual), Subal Quinina