Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bagdad en llamas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bagdad en llamas. Mostrar tots els missatges

dimecres, d’octubre 11, 2006

Die drittel Erwägung von Frankfurt (3)

El camp de futbol s'estenia sobre les nostres mirades. Un pati de col·legi, amb onze jugadors per banda, perfectament organitzats. Tu; corre per la banda dreta; el de més enllà, espera l'esfèrica al centre del camp. Triangulem. Així, així. Que corri la pilota. Pim-pam, este-es-uno. De sobte un destraler de l'equip contrari trenca les línies i es dirigeix amb els ulls injectats de sang contra un lateral i li etziba una puntada. Tangana. Polèmica. Algú m'agafa del coll de la bata i em llança pels aires. Sona el despertador.

Així comença el meu dissabte, dia 7 d'octubre.

Entrem, as usuall, per l'edifici número vuit. Anem a fer el cafetonet a cal Gremi d'Editors. Just sortim del pavelló gringo que ens topem, cara a cara, amb la presència d'un vell conegut de la Perifèria, Sir Andrew Wylie. Ens apartem de la seva trajectòria decidida i pas endimoniat. Portava un llibre sota el braç. Quin? Aquest, que jo també portava a la bossa, a mode de guia turística per no perdre's per la fira. En aquest llibre, de Wylie es diu;

Otra anécdota: también en la era del pelotazo, Susan Sontag estaba cada vez más nerviosa (los grandes anticipos no son sólo mucho dinero sino también status), por lo que Roger [Straus] le dijo que, para preservar su gran amistad, se pusiera en manos de un agente (hasta aquel momento trataba directamente con la editorial), con quien ya negociaría. Susan hizo sus prospecciones y le dijo que estaba dudando entre Lynn Nesbit y Andrew Wylie. Roger dijo algo así [...]; "No, por Dios, Susan, la Bimbo no, mejor el Chacal", y así fue y Susan Sontag continuó publicando con él sin problemas. (Aunque la relación entre Roger y Wylie se deterioró fuertemente cuando éste fichó a Philip Roth y el escritor dejó Farrar, Straus and Giroux. Pero en fin, gajes del oficio.

Herralde, Por orden alfabético, Anagrama.


Bueh, en fi. Es va acostant l'hora de parlar amb Feminist Press, i noto un nus a l'estómac. La meva primera reunió a Frankfurt. Com un primer polvo. I, doncs, els primers polvos... com van? Vostè; com li va anar? I a vostè? I al de més enllà? Ja us ho dic jo; van bé perquè són els primers i en el pitjor dels casos hom ni se'n recorda. Doncs a mi igual.

Dels temes professionals no penso obrir boca; no sóc tan neci. Però he de dir que gran part del temps que vaig passar amb l'editora, una dona seriosa, pulcra, de cabells emboirats i mirada escrutadora, vam estar parlant de la Riverbend. Males notícies, pèssimes notícies. jo m'esperava rebre informació de primera mà sobre la sort de la nostra amiga. I els silencis de l'editora em van fer humitejar els ulls. No saben si està bé, no saben res de res. Des de fa massa temps. Em presenta tres alternatives, atenent-se al seu darrer post; 1) que hagi fugit amb la seva família a Jordània, 2) que encara estigui a Bagdad però li sigui impossible escriure (ho trobo improbable; un blogger fa els impossibles per enviar les seves cròniques, ni que sigui via senyals de fum), 3) ... que... que... silenci. Un silenci sepulcral. Un silenci massa intens. Un silenci massa llarg. Ara l'editora parla en veu baixa. She must be fine. She must be fine...

Intentem canviar de tema. Però ens costa. M'ensenya què publiquen. Em pregunta com es ven el Bagdad en llamas. Lent, senyora, massa lent, però encara és viu. Li parlo de les ressenyes que a voltes obtenim, li parlo fins i tot de L2P i dels homenatges que dedico de tant en tant a la Riverbend... Marxo del seu stand ben compungit. La Riverbend... què pensaria al veure això de Frankfurt? Suposo que, per a un escriptor, Frankfurt és una cura d'humilitat força dura. El seu ego es dissolt entre tants egos, entre la magnitud ingent del mercadeig.

Prou. Demà o demà passat més. Us explicaré les aventures d'en The Blot i un servidor a la caça d'editorials alemanyes que s'atreveixin a traduir el nostre Pedrals. Senyors que manen, ehem, un missatge. Convidin a en Pedrals a Frankfurt 2007. Deixin pas a la joventut que no té la paraula Franco, dictadura, llengua oprimida perpètuament a la boca. Ens fem pesats i hi ha llengües i països que ens donen mil voltes en qüestió de prohibicions. El Drals, com molts d'altres, no desperten compassió de llengüeta petita allà on van, ans el contrari, desperten admiració perquè fan la llengua ben gran i, sí, universal. Al Pedrals l'entenen de Brasil fins a Brussel·les, passant per Madrid.

divendres, de juny 16, 2006

t(equ)ila



*

-Molt bona tarda a tothom, i sigueu molt ben vinguts a la Fundació Tap...
-Ei, hola. ¡¡¡¿CÓMO ESTÁ LA PEÑAAAAAAAAAA?!!!
-Subal, que parlo jo.
-I una merda, nano, aquest acte és meu.
-Què!? No em facis això, Subal, per favor, avui no.
-Calla. Ara és el moment de tornar-te una-per-una les humiliacions que m'infringeixes a la perifa. La venjança és un plat que es serveix fred preferiblement davant de cinquanta persones... jajajajajaa... JUASJUASJUAS...
-Eh, uh... tetenim eh... entre nosaltes a...
-M'aburro.
-A... tenim entre nosaltres a...
-M'aburro.
-a L'aLBERTO aRCE, aL dOCTOR jAUME bOTEY I A LA SENYORA mARTA sELVA...
-M'aburro, i escrius les majúscules i les minúscules al revés.
-Ehhh, bé, sabeu què, que l'Alexandra llegeixi algun passatge del llibre mentre jo em tranquilitzo...
-Això sagal, això, jijiji... JUASJUASJUAS...

[aplaudiments incomprensibles a la sala]

*

Davant de cinquanta persones l'Autor va entrar en estat de catarsi hipertextual i es va adonar horroritzat que no existeixen links en el llenguatge oral. L'autor volia tenir dos, tres, quatre, cinc boques que articulessin paraules alhora, per bolcar tota la informació al públic expectant. Un desastre, escoltin-me. No, no tractin de dir que ho vaig fer bé; caurien en el més absolut dels descrèdits i faltarien terriblement a la veritat. L'Autor no es fustiga. No pateixin. De més verdes en maduren. Sort va tenir l'Autor de comptar amb la presència dels convidats, que van fer la seva feina de manera extraordinària. La gent es va quedar fins al final. Escoltaven amb atenció. Tanta, que algú fins i tot tancava els ulls durant molts minuts, per evitar que el sentit de la vista intercedís en el de l'oïda ;-). L'Autor veia la cara inescrutable de la seva Única i Estimada Aliada. Ahir estava preciosa. L'Autor està content, amb tot. No va fallar ningú, excepte ell mateix. We are too litle to be humiliated.

Finit l'acte, l'Autor li fot un calbot a Subal -Plaff!- i se sent cansat però també feliç però també avergonyit però també content de saludar a tants rostres amics. Sorpresa majúscula: té l'honor de saludar a una blogger mexicana (no portava tequila) que escriu un català envejable. És una alegria immensa, perquè em va emocionar molt que comentés aquest putu blog, fa tant de temps i fins al dia d'avui. Anem a fer unes cerveses amb l'Arce, l'Alexandra, la Gabi, una amiga de la Gabi, la meva estimada i única aliada i D. El cel trona. Llamps en la distància. La tempesta finalment ha passat. I el cel no se'ns ha caigut al damunt. Caurà el dia 2666. Subal ara les està passant putes, molt putes. És un miserable cabró, i pagarà pel que m'ha fet. Ja se m'acudirà alguna recontravenjança.

*

Increïble però cert; No podia faltar a la presentació del llibre Bagdad en llamas un exemplar de Trol. Us ho juro per déu; hi havia un Trol. Semblava Fungairiño i brandava la seva crossa amenaçadorament. L'autor volia callar-li la boca amb el famós No alimenteu al trol-no alimenteis al trol-Do not feed the troll. Però ja us he dit que l'Autor va descobrir horroritzat que l'hipertext oral és una fal·làcia i desemboca en el balbuceig.

*

Rebelión.

*

Voldria dedicar aquest post a tots aquells i aquelles que em llegeixen i que em valoren sobremanera. Segur que em deixaria algú. Vosaltres sabeu qui sou. Una forta abraçada d'agraïment.


*

Història d'una aventura editorial



*

Hoy puede que haya descubierto el verdadero significado de la palabra "blog".

Emoció infinita

dimarts, de juny 13, 2006

Esteu tots convidats




Presentació del llibre i taula rodona
Dijous, 15 de juny de 2006, 19 h
Auditori de la Fundació Antoni Tàpies

Entrada gratuïta

L’agost de 2003 una dona de Bagdad de 24 anys, la identitat de la qual resta oculta per raons de seguretat, va començar a escriure sota el pseudònim de Riverbend un diari en línia sobre la guerra i la invasió del seu país. Premiat amb el tercer premi al Lettre Ulysses Award de 2005 i preseleccionat per al premi de no ficció Samuel Johnson de 2006, atorgat per la BBC, el blog de Riverbend compta amb milers de lectors fidels d’arreu del món i és reconegut com una font crucial d’informació sobre la guerra i l’ocupació de l’Iraq.

L’editorial Laertes presenta Bagdad en llamas. El blog de una joven de Irak, publicació que reprodueix el primer any d’escrits de Riverbend tal com apareixen en el seu blog. L’acte comptarà amb la presència d’Alberto Arce, politòleg i periodista, Íñigo Sáenz de Ugarte, periodista i autor del blog Guerra eterna, Jaume Botey, professor d’història contemporània de la UAB i membre actiu de la Plataforma per a l'Alliberament i la Sobirania de l’Iraq, i Marta Selva, professora de teoria i anàlisi de films a la UAB i codirectora de la Mostra Internacional de Films de Dones.

La mayoría de los e-mails me han hecho sentir... gratitud. Gracias por comprender... no, gracias por, al menos, *intentar* comprender. Por otro lado, había otros emails llenos de críticas, cinismo y rabia. En realidad, no tenéis que leer mi blog si no queréis y ciertamente no tenéis que enviarme emails diciendo cuánto lo odiáis. Es maravilloso recibir preguntas y diferentes opiniones -pero, por favor, sed inteligentes, y sobretodo, creativos- si quiero saber lo que las noticias de la Fox tienen que decir, las miraré.

Y tened presente una cosa: los tanques y las armas de fuego pueden romperme los huesos, pero los emails se pueden borrar.

Riverbend, Bagdad en llamas.

dijous, de juny 08, 2006

Homenatge a en Manolo

La primera vegada que vaig posar els peus a l'editorial que m'alimenta, la primera vegada que en Manolo es va dirigir a mi va ser en aquests termes;

El mossèn del meu poble diu: allunya't dels camins estrets i de les males putes. I jo afegeixo; allunya't també de les petites empreses.

Manolo, dixit.


Res més encoratjador podia haver sortit de la seva boca en aquells primers dies estranys.

En Manolo, entranyable gallec, fa gairebé trenta anys que treballa a l'editorial i és com un Oracle però al revés. Sempre s'equivoca. A voltes se m'apropa i em diu que ja veuré la quantitat de devolucions de Bagdad en llamas, que caurà la tapa, que serà infernal i que ens el menjarem amb patates. La primera vegada que això em va dir, vaig córrer a plorar a la falda de la meva cap, C., que més que cap és amiga, i aguanta estoica els meus temors i les meves il·lusions. Al cap i a la fi un editor, una editora, és un psicòleg que publica llibres, res més que això.

Doncs ja us podeu imaginar al vostre Subal arrossegant-se per terra tal llimac i mossegant-se els monyons que abans havien estat ungles davant la C. Ella m'escolta amb atenció i fumem plegats cigarrets en flagrant violació de la llei antitabac. I em diu; si en Manolo diu això, ja podem començar a preparar la segona edició, car sempre s'equivoca.

Si en Manolo sempre s'equivoca, la C. sempre l'encerta. I havent dit això, us explico que M., un nou amic basc, traductor incansable de Baghdad Burning al castellà, ens ajuda molt en la promoció del llibre per aquelles terres. Mireu quin cartell més maco ha preparat per la presentació que tindrà lloc aquí (sóc incapaç de traduir la llengua no indoeuropea més antiga d'Europa); Ekainaren 16an, 19:30etan, GATAZKA gunean, ronda kalea,Alde zaharra,Bilbo.



Bé, doncs jo ara truco als nostres distribuïdors bascos, gent molt seriosa, gent molt maca, extraordinaris distribuïdors, juntament amb els de Madrid. Diuen que ja hi han reposicions a les llibreries, que estan molt contents, i tal i qual. Molts mitjans de comunicació bascos ens han demanat ja el llibre. Aleshores les meves pors s'esvaeixen, i se m'infla el pit, i obro l'editor del teatre buit de L2P i escric aquestes línies atrafegades, per agrair de tot cor la feina desinterassada de M., les paraules de suport d'un nou amic invisible, els innombrables tes que ens fotem la C. i jo, i a en Manolo, que continuï equivocant-se totes les vegades que vulgui.

Eskerrik asko, gràcies, gracias.



Història d'una aventura editorial




Aquest post conté Trol; no alimenteu al Trol

divendres, de maig 26, 2006

Your Spanish publishing subordinate

Dear Riverbend, nice to write you again.

I write to you in order to explain something that has just hapenned in the Publishing house. Let me tell you; time ago, I looked for people in Spain who could write something in the beginning of the book (just how Susan Sarandon did in the American version of B.B. )

I got in touch with an important female Spanish journalist, Margarita Rivière; one female writer who has writen about Iran, Afghanistan, and is a lover of Middle East and its people -Ana Briongos-; and Iñigo Sáenz de Ugarte, a war journalist who writes a blog. After having read the book, all of them were delighted to write some kind words about you and your work.

Well, so today I've been talking with Ana Briongos. She teaches Spanish to Arabian anb Maghribian women who live and work in Spain. Do you know how does she teach Spanish to them? Well, reading together the Spanish translation of Baghdad Burning, Bagdad en llamas. I thought you would like to hear that.

On the other hand, your blogger-translator of Bagdad en llamas is preparing a presentation of the book in his city, and I'm preparing a launchingh in Barcelona. We are lucky, because the people of L'ecuació iraquiana are helping us to present the book in Fundació Tàpies, a very important contemporany museum of Barcelona. We are launching it in the 15th of June.
By the way, you must know that El País, one of the most important newspaper in Spain, published last sunday a two pages long fragment of the translation of your Bagdad en llamas. Here you can see it.

Well, I hope this news will make you stronger and proud. Take care and receive my very best wishes from Barcelona.

As usuall, forgive my poor English.

Subal Quinina.
*
Pel moment, Riverbend no ha respost cap dels meus mails. Fa un mes que no actualitza el seu blog, i a mi això em fa patir. Escric amb l'esperança que entre tall d'electricitat i tall d'electricitat pugui llegir que aquí som molts, cada cop més, els que maldem per a que la seva paraula arribi a tothom. Demà vaig a observar el cielo de madrid, i a visitar la seva magnífica Feria del Libro.

dimecres, de maig 24, 2006

Marquèting (salvatge) de guerrilla

-Ho farem així. Cada quart d'hora un de nosaltres entrarà a la Secció de llibres del Corte Inglés. Es dirigirà sense aixecar sospites al o la dependent i li demanarà si té el llibre. Ens diran que no. No us desmoralitzeu. Demaneu-li quin és el motiu que poden argumentar per la mancança del Llibre al taulell de novetats. Acte seguit, mantenint la tensió a tothora, li pregueu que el demani al distribuïdor. Ho heu entès?
-
-
-Psé
-Sí, jo també psé.
-Després del Corte Inglés toca anar a l'Fnac?
-Sí
-joooooder
-Prou ja. Va vinga; sincronitzem.


Synchronicity I, The Police
Sinchronicity, The Police, 1981


Powered by Castpost

Nota: després de passejar-se per tres o quatre llibreries de Barcelona, Subal no ha vist El Llibre enlloc, no el tenien registrat ni sabien de què parlava. La distribució en l'era de Gutemberg era més ràpida que la dels nostres tristos dies. Però no ens desanimem. No patim. No patim... N o p a t i m . . .

Nota II: l'ABC té una imaginació desbordant. Literalment; "Laertes pública un nuevo tipo de guía; la de una ciudad en conflicto total", fent referència, esclar, al nostre estimat Llibre. Marededéu.


Història d'una aventura editorial

diumenge, de maig 21, 2006

El País, al suplement Domingo

Ciutadans, ciutadanes, sortiu al carrer, aneu a un quiosc i compreu-vos un exemplar d'El País, demaneu una canyeta al bar i llegiu el regal que en Subal us té preparant des de fa molt de temps al suplement Domingo a la pàgina 16 i 17.

Estic molt content.



Història d'una aventura editorial
Bagdad en llamas, traducció del blog al castellà

dimecres, de maig 17, 2006

Aviat a la teva llibreria

"Así que este es el comienzo para mí, supongo. Nunca pensé que comenzaría mi propio weblog... Cada vez que quería empezar uno, lo único que se me ocurría era '¿pero quién lo va a leer?'. Supongo que no tengo nada que perder... pero os advierto; esperad que me queje y despotrique mucho. [...] Algo sobre mí; soy mujer, iraquí, y tengo 24 años. Sobreviví a la guerra. Eso es lo único que necesitáis saber. En todo caso, es lo único que importa en estos días."

Riverbend, Bagdad en llamas.

***

“Extraordinario documento de la sinrazón de una guerra tan real como la de Irak [...] Es el libro más escandaloso –por la realidad de lo que cuenta– que he leído en los últimos tiempos.” Margarita Rivière (periodista y escritora).

"Con una voz que te atrapa con el drama y te llega al corazón con el humor, Riverbend narra el lado personal de la guerra como ningún otro relato que yo conozca. Cualquier persona a la que le importe la guerra de irak debe leer este libro" Susan Sarandon

***


Història d'una aventura editorial


4 de gener

2 de febrer

31 de març

6 d'abril

11 d'abril

4 de maig (1)

4 de maig (2)

dijous, de maig 04, 2006

Màrqueting de guerrilla


Hi ha una cosa que es diu publicitat viral. Però també hi ha màrqueting de guerrilla. La diferència entre ambdós conceptes és la mateixa que hi ha entre un single i un solter, que no és poca. Això que ve ara és màrqueting de guerrilla, d'editorial petita.

Bagdad en llamas crec que neix amb sort. Té padrins. N'he parlat força vegades. La casualitat, l'atzar, ha fet que hom es trobés pel camí a la gent adequada en el moment adequat. Un dia va trucar a l'editorial un home d'uns trenta-cinc anys demanant una guia d'Iran, que li vaig subministrar de promoció. Prepara reportatges gràfics, l'home, i té una agència de reportatges. Empatitzem, i de seguida li etzibo que tenim un llibre entre mans que no va d'Iran, però sí d'Iraq. Llumetes a les pupil·les del senyor. D'Iraq?, repeteix. Sí, d'Iraq, li responc i li formulo la següent pregunta, a mode de rondalla; Saps què és un blog? I li foto un rotllo sobre blogs. Els bloggers sabeu de què parlo. I ara ve la casualitat; l'home de trenta anys em diu que va ser l'últim free-lance espanyol que va abandonar l'Iraq abans de la guerra. Boca de pam i mig. Contínua, li demano, seu, home, seu. M'explica que és el realitzador d'un reportatge anomenat El viaje de Mazin, sobre el retorn a l'Iraq d'un enginyer iraquià que viu a Barcelona, i quedem que me'l deixa l'endemà. Un reportatge que em sembla extraordinari i que m'ha fet veure en imatges el que jo havia llegit primer en anglès, després en galerades i més tard en paginades, la vida quotidiana a l'Iraq ocupat, la vida de Riverbend. Acabem parlant, com no, de Bolaño. Diu que el va conèixer en un sopar. Co-llons, penso, un altre.

El realitzador més tard, i en record de la nostra petita i fugissera amistat, em regala tres contactes excel·lents, tres telèfons de periodistes de guerra que han estat a l'Iraq. Una periodista m'intriga especialment. Coneixes el treball de James Natchwey?, em pregunta el realitzador (suposo que per a posar a prova el meu nivell d'immersió en l'assumpte, o per defecte professional, ja sabeu, jo també crec que tothom coneix què és un blog...) Vatua, sí, vaig veure un post d'Iñigo Sáenz de Ugarte que en parlava, responc alleugerit. Li explico allò del seu accident.
Ostres, no ho sabia, això... -diu amoïnat- Bé, doncs aquesta dona va cobrir la guerra amb ell, m'informa amablement. Avui la he trucat i estarà encantada de rebre el llibre, i, si s'escau, parlar d'ell en la revista setmanal de gran tiratge on col·labora.

Què he fet jo per entrar en contacte amb personatges de tal calibre? L'atzar m'hi porta. Passin, si així ho volen, a llegir el post que ve a baix d'aquest, en el que parlo de crítica de comparada de blogs iraquians.

Foto de James Nachtwey

L'equació iraquiana

El meu interès per a donar a conèixer aquest llibre que aviat sortirà a la llum no és només professional, sinó que també adquireix tons d'activisme polític. L'activisme es fa de gratis, sinó no és activisme. Per això camino a mitja tarda (fora de la meva jornada laboral, pel meu compte) fins a la Fundació Tàpies. M'he imposat una missió. La Veu m'ha posat sobre una bona pista; allí celebren fins el 25 de juny una exposició anomenada L'equació iraquiana, una mostra del treball audiovisual, cinematogràfic, pictòric i literari de la última fornada d'artistes iraquians. La Veu em diu que allà trobaré un ordenador connectat al blog de l'autora del llibre que ara i aquí us estic promocionant, i això m'interessa.

Abans d'això, arribo via mail a un acord amb la simpàtica llibretera de la Fundació; em deixa posar un gatget promocional entre els llibres que ells consideren afins a l'exposició. Un gatget promocional és un terme de la família del mot postmodern single, i la meva promoció és màrqueting de guerrilla; és tracta d'una fotocòpia a color de la portada del llibre enganxada sobre un paper molsut que diuen que es diu paper ploma. Durant el matí, a la editorial em podien veure amb la llengua enroscada sortint de la meva boca intentant recordar nocions bàsiques de manualitats que vaig aprendre a parvulitos; cortar y pegar. Saludo, hola que tal. Empatitzo amb la llibretera. Ens quedem en silenci per un moment. La missió arriba a la seva fi. Saludo i giro cua, però opto per afegir a la meva salutació una pregunta amb segones; quan val entrar a l'exposició?. Quatre euros... però si vols... -somriu- espera't, que vaig a xerrar amb el vigilant. Entro de franc. Vaig directe als llibres que exposen. M'ho esperava; el llibre de Salam Pax, edició anglesa i edició en castellà. Aquesta última editada per la berlusconiana Random House Mondadori... Nervis i suor freda. Una bona edició, amb solucions que jo no havia pensat per la nostra edició de Bagdad en llamas. Portada atraient, com la que jo sospirava aconseguir... no parlarem aquí de disseny de portades. M'assec. Obro a l'atzar el llibre.

Llegeixo. Respiro. Crec que l'escriptura de Riverbend és superior a la de Salam Pax. Crec que tenim un llibre superior. Crec que les dones tenen una sensibilitat major que els homes per parlar de la vida en un país en guerra, menys cinisme, però més mala llet i més sensibilitat. Les dones a l'Iraq les passen molt putes, més que els homes.... i en canvi la Riverbend té un estil més brillant, menys ampulós, menys tècnic, que va més endins, no sé com dir-ho. Em falta molt per aprendre. Tal i com va dir Lola en un comentari a aquest post, La mala llet de les escriptores amb mala llet, deixa Céline (per fer-ho ràpid) amb calça curta. Entenc que a la Riverbend no li cal fer ús d'expressions com les que empra Salam Pax (montar una puta guerra, per exemple), per a transmetre'ns la frustració i la irritació que suposa la invasió gringa al poble iraquià. Tanco d'una revolada el llibre de Salam Pax, i m'alço fent un bot. Les pors de no estar a l'alçada d'un dels blogs més famosos d'Iraq, que col·labora amb diaris prestigiosos i tot, s'esvaiex. Les forces em retornen.

Camino cap a casa i penso que no vull ser injust amb Salam Pax. Els dos blogs que he pogut analitzar són una meravella, ja sigui només pel valor periodístic que comparteixen. Són experiències de guerra, les quals, jo que no n'he viscut cap, no puc jutjar tan alegrement. Els dos llibres valen la pena... però sigueu bons i feu el favor d'adquirir primer el de la Riverbend.

Aquest post s'acaba recreant-me amb un somni que persegueixo; potser aviat arribarà el moment en què al metro o pel carrer veuré a un lector anònim llegint un llibre de l'editorial que m'alimenta. Hauré acomplert així un somni, i ja només aquesta espectativa m'emociona. El llibre, de moment, resta a l'impremta. Surt a finals de maig. Que tinguem sort.


dimarts, d’abril 11, 2006

Quatre consideracions

Primera consideració.



Baghdad, October 25, 2002

At the Al-Saray open air book market in central Baghdad, Iraqi children pick through piles of comics and educational books. Their father paid nearly two dollars -- or roughly one third of the average Iraqi monthly income -- for the books they chose.

Credit: Thorne Anderson/Corbis Sygma
© Thorne Anderson

Segona consideració

Sé pot semblar moralment reprovable que usi la Perifèria per parlar de la feina, per promocionar un llibre que a final de mes em donarà de menjar a mi i no pas a tu, però quan la feina esdevé passió (obsessió), i la passió (obsessió) implica que et passis molt de temps pensant en una cosa en concret, i que ens va atènyer a tots fa no-res, i, per déu, ens ateny a tots ara, aleshores potser deixa de ser reprovable i fins i tot faig un servei a la comunitat, i en aquestes coses penso jo quan penjo aquesta foto dels noiets comprant llibres que he tret d'ací i penjo el text que conformarà la tercera consideració d'avui, dia onze d'abril de 2006, el qual hem escollit per ser el text de la contracoberta d'un llibre que recull un any desastrós a la vida d'aquesta noia, a la qual respecto profundament, a la qual admiro i per la qual jo em salto les normes que m'havia autoimposat al obrir aquest blog; res de feina, sagal. I un be negre. Aquí baix us penjo, en exclusiva per a vosaltres, que us moveu en la foscor del teatre buit de la Perifèria, el text que Iñigo Sáez de Ugarte, bon periodista, corresponsal de guerra i blogger combatiu ens ha cedit a l'editorial. Digues gràcies Subal.

-Gràcies Subal.
-plaf!
-Gràcies Iñigo...


Tercera consideració

Riverbend está furiosa. Y, desgraciadamente para ella, pasará tiempo hasta que tenga motivos de alegrarse. En los dos años y medio que lleva escribiendo su blog, esta joven iraquí de 26 años no ha encontrado muchas razones para sentir esperanza. Perdió su trabajo y ya no cree que pueda recuperarlo (no ese empleo, sino cualquier otro). Salvo en contadas y peligrosas ocasiones, no puede salir de casa. Teme a los integristas que son cada día más poderosos. Sabe de gente que ha muerto, demasiada gente. Su hermano pequeño, que debería estar trabajando y quizá pensando pronto en formar su propia familia, pasea por la casa con una pistola al cinto por el miedo a los robos y los secuestros. Su casa ha sido asaltada por soldados norteamericanos en redadas en las que, si tienes suerte, sólo eres humillado. Y su país está ocupado por tropas extranjeras, gobernado por políticos corruptos e incompetentes y hundido en un ciclo infinito de violencia.

"He asistido a más velatorios y funerales este último año que en toda mi vida", nos cuenta.

Y sin embargo, Riverbend no parece que vaya a rendirse, al menos mientras tenga fuerzas y electricidad suficientes como para seguir alimentando su blog. Desde el primer día, hemos sabido gracias a ella qué significa vivir bajo la ocupación en un país que está destruyéndose ante nuestros ojos. En otro tiempo, la única información oficial que hubiéramos recibido de un lugar como Irak habría consistido en comunicados oficiales y algunas crónicas periodísticas. Los blogs han cambiado las reglas del juego. Ahora hay gente que no se resigna a llorar o callarse y que quiere contarnos su historia.

Los textos de este blog son una denuncia, contrastada con hechos, de lo que de verdad ha significado la liberación de Irak. La mayoría de los héroes de Riverbend no son los políticos o los militares, sino la gente sencilla que lucha por sobrevivir. Los que entierran a sus familiares muertos. Los que se esconden en una habitación interior para resguardarse de las explosiones. Los que consuelan a los que han perdido a alguien. Los que sufren porque es de noche y un hermano o primo no ha vuelto a casa.

Cada día es más habitual ver cómo los políticos intentan saltarse ese filtro molesto que son los periodistas. Dicen que quieren llegar directamente a la gente. Menudo descaro. Quizás algún día tengan éxito, pero quiero creer que, gracias a blogs como Baghdad Burning (Bagdad en llamas), siempre habrá alguien a quien no conozcamos que podrá desmentir esas mentiras y contarnos lo que verdad ocurre en la calle. Eso que llaman la realidad.

Iñigo Sáenz de Ugarte. Periodista y autor del blog Guerra eterna


Quarta consideració


-No puc deixar d'escoltar aquesta cançó.
-Ja l'havies posat, doctor Alzeimer.
-Plaf!
-Ja l'havies posat, oh Autor!
-Tira, Bob.



Powered by Castpost



dijous, d’abril 06, 2006

Per a què serveix un blog

Captivat i amb el cor en un puny vaig corregint Bagdad Burning. No us parlaria d'aquest llibre/blog si no fos per la commoció que en mi està produint la seva lectura. A voltes em descobreixo alienat de la meva nova faceta de corrector d'estil, llegint a tota pastilla i amb angoixa creixent la multitud d'experiències punyents que Riverbend ens detalla. No entraré a parlar-vos sobre elles, podreu comprar el llibre pels vols de maig, hom us ho agrairà, o bé podeu seguir el blog a la xarxa. La guerra. La genuflexió. L'esgotament. L'imsomni.

Desenterro records d'ira latent i frustració de quan la invasió estava al caure. O també: em venen al cap flaixos de la meva estada a Gènova, l'any 2001, envoltat d'una guerra civil i del caos més absolut. Recordo els helicòpters sobrevolant-nos, gairebé pentinant-nos, amenaçadorament. Deixaven caure pots de gas sobre les multituds que fugien en desbandada cap als quatre punts cardinals. Il Cavagliere de merda va tallar les connexions de telefonia mòbil i va tallar el flux d'aigua de les fonts públiques. Corredisses, goles irritades pel gas, sed. Per la nit ens vam quedar incomunicats al meeting point, vora el port genovés, i els de la organització ens van dir que no podien garantitzar la nostra seguretat fora d'aquelles tanques. Hi havia un estat d'excepció implícit. Els taxistes teníen prohibit agafar manifestants. Vaig descobrir el gust amarg de la Por. Quinze dies més tard, encara se m'eriçaven els pèls quan escoltava una ambulància o un helicòpter. I això només durà... què? quatre miserables dies? El calvari del poble iraquià fa tres anys que dura, sinó més, des de 1991. I Saddam? No recordes a Saddam, pagès? Sí, el recordo. Però la població pel que sembla no vivia ni de lluny les penúries i les humiliacions infligides per la Coalició.


Llegint la Riverbend, un s'acosta tant al seu patiment, el sents tan teu, tan a prop... I també sents l'enorme capacitat de resistència física i psíquica de l'autora anònima. Un fibló d'esperança. Deu ser tan fàcil perdre el senderi, en les circumstàncies del poble iraquià... Quan et segresten a un tiet, pagues, i el tiet no apareix sinó després de cinc dies... o bé podria no tornar mai més, assassinat en una cuneta secundària. O quan t'explica la història d'una noia de dinou anys a qui els gringos fillsdeputa reventen la porta, entren a casa, li foten una bossa de plàstic al cap, les mans lligades a l'esquena, i se l'enduen a ella i a sa mare i als seus tres germans i els tanquen a la detestable presó d'Abu-Grahib. La noia rep cosses, insults. És interrogada. Digue'ns d'on treieu els diners que doneu a Al-Qaeda, puta! La noia -que sembla que hagi perdut definitivament el senderi quan explica això a Riverbend- escolta com patejen a la seva mare, que implora que deixin anar a la seva filla, per pietat. La noia de dinou anys observa terroritzada com un altre filldeputa viola a un presoner (mascle). Riverbend explica que aquesta família va ser "alliberada" i enviada a Abu-Grahib perquè un sagal ressentit amb un dels germans de la noia va subministrar informació falsa a l'exèrcit nordamericà.

I a casa, visc un mini-drama sobre la situació de Veneçuela. A. ha vingut de visita des de Caracas, i la trobo com absent, pensativa, closa en sí mateixa. Profunda, infinita tristesa. Sembla que no pugui acceptar la situació de caos i extrema violència que viu la seva estimada terra. No acaba de fer-se'n càrrec. Ahir van segrestar a tres germans i el conductor del cotxe on anaven, al sud-est de Caracas. Uns malandros demanen un rescat, però no se sap com ni perquè, engeguen un tret al cap de cada un d'ells, i els llencen a la cuneta. Tres germans petits. Executats a Caracas. Com pots fer front al desastre? Com t'hi avens? Ahir van assassinar a un periodista del diari El Mundo, diari que la meva única i estimada aliada coneix bé. Un policia motoritzat li ha fotut un tret enmig del carrer. Aquí la darrera foto del periodista. La meva única i estimada aliada recorda molt bé quan, a la redacció del diari, van veure per la televisió el cadàver d'un fotògraf amic seu estès i envoltat de sang, durant els disturbis d'abril de l'any 2002. Recorda bé els trets per les avingudes. Les nits tancada a la redacció. Angoixa. El pa de cada dia, a Caracas, a Bagdad, a...


Un blog serveix per a no tornar-te boig. Admiro els blogs veneçolans, admiro als blogs iraquians. Admiro els blogs que neixen en el terreny de la col·lisió i el desastre. Escriure per a no tornar-te boig. Escriure per trencar el silenci informatiu. Per cridar al món que existeixes i que no estàs disposat ni a recular ni a dimitir de la vida. Què sabem ara de l'Iraq? Què sabem de la seva gent? O de Caracas, eh, què cony podem saber si ja no estan de moda? Avui estic emprenyat, frustrat, abatut. I amb tot, escric. Per no tornar-me boig. O per fer-vos embogir a vosaltres també. Puta misèria.




Bob Marley & The Wailers, Babylon By Bus
War/No More Trouble


Powered by Castpost

*

els amos del món són uns cretins.

[us aconsello obrir el vídeo que linco en una nova finestra, tot escoltant en Bob Marley de fons.]

divendres, de març 31, 2006

Bagdad en llamas

Querido diario,

Faig un recés de la tasca encomanda; corregir galerades de la flamant traducció de Baghdad Burning, a la qual hem batejat provisionalment Bagdad en llamas. És un llibre que em motiva enormement. I no només a mi; la oposició a la guerra de l'Iraq sempre ha estat com una conjura. Em poso en contacte amb aquest senyor i aquesta senyora, i accepten de bon grat escriure unes notes per a l'edició en castellà del llibre. Una altra eminent senyora també ha acceptat, i esperem amb ànsia el seu text. La maquetadora, per la seva banda, ens diu que és un llibre pistonut. No és la única que així ho estima. Lettre Ulysses Award. BBC-4.

M'espera un cap de setmana de consultar diccionaris i llegir amb sentit crític el text, per introduir millores a l'estil (confio que en el meu afany no l'acabi per destrossar.) No, no m'agrada potinejar massa un text, però donat que és una traducció, cal estar atent per si a la traductora se li ha colat alguna traducció literal incomprensible i coses així. És la feina anònima del picapedrer. Estimo aquesta feina, cony. Editar, del grec edere, donar a conèixer. Ara convé convèncer de la virtuositat del llibre als distribuïdors i a la premsa, feina no gens fàcil, donades les regles actuals del joc. Però aquest llibre té vida, ha de tenir futur per fina força. M'apago el cigarret a l'avantbraç a manera de jurament i compromís. Que s'aparti Planeta, que s'aparti Anagrama! Aquí teniu la Riverbend, furiosa, que clama llibertat i que els deixin en pau!

Oh, ah! Faig un recés del recés i observo la Tina, que sembla que trenca el seu silenci per anunciar una altra bona nova. Faig un glop de cerveseta a la seva salut!

I embriagat d'eufòria primaveral, m'arrisco a una estirada d'orelles i us avanço en primícia, per a vosaltres, gairebé sempre muts lectors, part de la introducció del llibre, que va a càrrec de James Ridgeway;

Las noticias de Riverbend no tienen nada que ver con los movimientos de tropas, las cifras de bajas o lo último sobre la Zona Verde[...]. Para Riverbend, la guerra es algo que se vive todos los días -y todas las noches. Ella y su hermano, "E", se sientan en el techo de su casa para contemplar su Bagdad en llamas y han aprendido a identificar los diferentes tipos de armas automáticas por el sonido de las descargas. La ocupación es una forma de vida. Significa reunir a los suficientes hombres armados amables para poder llevar a los niños a la tienda a comprar lápices de colores. Significa intentar enterrar a una tía anciana en una ciudad en la que hay un exceso de contratación de funerales en las mezquitas y los cementerios están llenos. Significa levantarte de un salto en medio de la noche, cuando la electricidad regresa brevemente, para poner una lavadora -o trabajar en tu blog. [...]

Siempre que Riverbend y su familia viajan fuera de su barrio con motivo de una reunión familiar, tú viajas con ella mientras va describiendo cada giro que da el coche, la tensión al dar la vuelta a una esquina, esperando que no haya un tanque estadounidense en esa calle. Si no escribe durante varios días, quizás durante una semana o más, temes lo peor -un bombardeo, una incursión con tanques, un encarcelamiento. Entonces reaparece, explicando que han estado sin electricidad, o a veces la situación era tan deprimente que simplemente no tenía ánimo de escribir. [...]




Learn geostrategy with George

dijous, de febrer 02, 2006

Aquest és un missatge de promoció i premsa

M'encenc d'estranquis un Marlboro, que ara és el tabac del proletariat. Estic a la feina. No tinc internet a la meva nova llar, oblidada de tot invent del segle XX. Vosaltres avanceu, jo torno a les cavernes. Arreplego un Boudelaire. No l'havia llegit mai, i és la hòstia, amics. Sempre queda bé dir que hom llegeix a Boudelaire.

Però anem per feina. Avui he decidit prostituir amb qüestions de feina el meu putu blog. Fer promoció i propaganda d'un llibre que acabem de contractar. Fumant espero -encara- el contracte, però ahir, a la estrena d'un fantàstic documental sobre la figura invisible del Poeta de l'Eixample, Miquel Bauçà, em vaig trobar a l'agent literària que ha fet possible que publiquem un llibre que jo sempre hagués volgut publicar, i em confirma que el contracte ja està firmat. La vida m'acarona, totes em ponen.

PER QUÈ SUBAL PROSTITUEIX LA PERIFÈRIA

M'agrada que em facis aquesta pregunta, Autor misericordiós. Autor, saps bé que és un llibre que sobrepassa els teus interessos comercials. Saps bé que és un llibre que no només et pot interessar a tu, sinó a molts dels individus que amablement perdent hores de feina llegin-te. Interessa a bloggers, interessa a ciutadans sensibles, interessa a les persones que, com tu, saben que el primer i l'únic perdedor en una guerra és la gent del poble.

VALE, VALE, TIRA MILLES, TIO, QUE PERDO LA PACIÈNCIA.

Eiiiii, a poc a poc, home, que avui estic cerimoniós. Autor, públic, em plau anunciar-vos que en breu tindrem el contracte de traducció d'un llibre que no és un llibre, sinó un blog. Un blog útil on els hi hagi, un blog rebel, un blog emprenyat, un blog irònic, càustic, trist, a voltes fins i tot alegre, resistent, el blog d'una noia iraquiana que ha sobreviscut a la guerra i que ara sobreviu entre el caos i el neo-integrisme made in America que es respira per les avingudes derrocades de la tribulada ciutat, antany resplendent, la ciutat de Bagdad.

AHHHHH, OHHHHH, PARLA'NS, PARLA'NS! PARLA'NS D'AQUEST LLIBRE-BLOG, SUBALILLU.

Recordes aquest post tan dolorós que em va sortir després de llegir Una mujer en Berlin? El llibre l'havia escrit una dona berlinesa, que sempre va maldar per mantenir-se en l'anonimat, que passa gana, que dóna el seu cos com a botí de guerra, just quan els soviètics entren a sang i foc a l'epicentre del tercer Reich. Riverbend ve a ser un testimoni similar -no tant dolorós, no tant cru- de la guerra d'Iraq. Riverbend és el pseudònim què amaga -per raons òbvies- la identitat real d'una noia que ara deu tenir uns vint-i-cinc o vint-i-sis anys, educada lluny de la dictadura de Saddam, amb un anglès perifèric gairebé perfecte, que un dia va decidir obrir un blog per a explicar Iraq al món. És una de les millors armes contra la estupidesa i la ignorància en la que viu el poble nortamericà. És un David contemporani que li fot un cop de fona entre cella i cella a Bush i la seva doctrina.

El llenguatge emprat per Riverbend és el nostre, pim-pam, sense floridures literàries però extremadament precís i intel·ligent. Jo me'l vaig llegir en versió original, en anglés, i bé que el vaig entendre. Vaig aprendre tot allò que no s'explica per la tele o pels diaris. Es veu, Autor, Públic amatent, que els gringos saben destruir i cremar turismes plens de civils, però no saben agafar els cadàvers per a enterrar-los dignament. Així les coses, els veïns, quan el perill s'ha allunyat, corren vers les desferres i agafen els cossos calcinats i els enterren a la cuneta de la manera més digna que la postguerra els hi permet. Com a làpida-avís per a familiars desesperats en recerca de familiars desapareguts, usen les matrícules. Per exemple.

HÒSTIA TU.

Sí, hòstia, jo. Però no et pensis, no és un llibre-blog desesperat. És el blog d'una dona admirable que en poques ocasions perd l'esperança de reeixir. Explica coses ben maques, també. Explica les costums, explica receptes de cuina, explica les tertúlies nostàlgiques que es formen entorn d'un té fumejant... però, ai, Autor, Públic estimat, les coses han canviat per a les dones, a l'Iraq Made in America. Riverbend va perdre la feina per la seva condició de dona en un país ple d'extremistes que s'esventren pels carrers. Pateix i s'angoixa pel futur dels seus, i el d'ella mateixa. Quina merda, tu.

I LA POLÍTICA?

Ahà. De política n'hi ha força, i explicada de manera molt pedagògica. Hom aconsegueix entendre la enorme farsa. Riverbend parla de cadellets, d'ex-terroristes ocupant i repartint-se el poder. És molt gràfic, tot plegat, quan llegeixes el llibre-blog. I la ironia i el sarcasme prenen quotes molt i molt elevades... ei, però para ja de donar-me la tabarra. Em fotran al carrer, tio.

AH, VATUA, QUE JO ET DONO LA TABARRA A TU? NO SERÀ A LA INVERSA?

Sí, però quan un llibre val la pena, quan un blog val la pena, escric com qui camina sense por a morir. Seguiré, perseveraré, i aconseguiré que tu i l'estimable públic es compri el llibre i m'alimenteu a mi, a la simpàtica noia de l'agència literària, i sobretot, sobretot, doneu ales a Riverbend, per a que no pari mai d' explicar-nos de què està feta una guerra i la posterior ocupació. Per acabar, dues coses; el llibre en versió anglesa va ser guardonat amb el tercer premi Lettre Ulysses Award for the Art of Reportage 2005. I després, observa, oh autor que em dones vida, les reaccions que el llibre ha despertat entre el lector nord-americà. No té pérdua. (una estrelleta=llibre horrible, cinc estrelletes=llibre fantàstic)

imatge extreta de War Gallery page

dimecres, de gener 04, 2006

Anònima

Para, para, para, para ja de comprar-te llibres, paio; cinc llibres adquirits en el transcurs d'una setmana, a saber;
  • Estupor y temblores, Nothomb, Amélie
  • El hombre entre las rocas, Medrano, Diego
  • Cómo me hice monja, Aira, César
  • Ideología, una introducción, Eagleton, Terry

I avui he adquirit, essent infidel a la meva llibreria habitual, Una mujer en Berlín, Anònima.

A més, una bona amiga que treballa amb l'Enemic (Planeta, vaja, si voleu missatges críptics i confusió aneu aquí) m'obsequia amb cinc o sis llibres més, entre els que destaquen;

  • Una cuestión personal, Oé, Kenzaburo
  • El señor de las moscas, Golding, William
  • Las uvas de la ira, Steinbeck, John.

Però jo no us volia vacil·lar ni donar-me-les de qui sap què. Jo us volia parlar de literatures que surten de plomes amb nom femení. La meva única i estimadíssima aliada sovint m'etziba que sóc un fotut masclista perquè, entre d'altres coses, només faig que llegir-me literatura, diguem-ne, masculina. No li faltava raó antany, però ara, vatua l'olla, no sé que m'ha agafat que he entrat en un cercle virtuós d'escriptores del qual m'és difícil sortir.

Primer va ser L'analfabeta, d'Àgota Kristof. Després fou Amélie Nothomb, amb Cosmética del enemigo i Estupor y temblores, i ara, ara, ara, Una mujer en Berlín, d'una tal Anònima. Em moro de ganes d'anunciar-vos la gran notícia que suposaria per a un servidor que les negociacions per adquirir els drets de traducció d'un llibre que m'he hagut de llegir en anglès fructifiquin... encara que sembla que les coses no van del tot bé; your offert is too modest, diuen, però, cony, què volen, les editorials modestes fan ofertes modestes. L'autor del llibre en qüestió és una autora, i és anònima. Passi el que passi, us prometo que us en parlaré més endavant.

Amic llibreter, no se m'irriti, avui no toca parlar de César Aira, encara que pel moment li puc dir tres o quatre coses; estic per la primera nouevelle (Cómo me hice monja) i trobo que l'autor abusa dels tres punts suspensius. Però això no suposa en absolut que la seva escriptura, aparentment fàcil, no tingui una estructura narrativa increïble, complexa, rica... Estic aprenent molt amb el poc que porto llegit, prenc notes constantment. Aira fa anar al lector per on vol. Ens pensem que la vida és una comèdia, però de sobte ens trobem que ens està explicant un drama de primera magnitud. La imminència d'una revelació a cada pàgina. Prou de parlar d'Aira, Subal, o es que no havies dit que ara no toca?

Parlem de Una mujer en Berlín. Vinga, nens i nenes, esteu preparats? Ras i curt: dietari personal d'una dona al Berlin ocupat pels soviètics. Llenguatge tallant, sarcasme majúscul i cruel com la mateixa guerra. Només porto 23 miserables pàgines, però em sento a Berlin, tios, estic a Berlin, han bombardejat casa meva i ara visc a unes golfes i no hi ha res comestible, no hi ha res combustible, passo gana com si estigués a Berlin. Paro atenció als rumors al forn de pa. Han acordado que los alemanes pasemos hambre ocho semanas. (...) Los niños la palman, diuen.

El pròleg de l'editor que va rescatar el manuscrit i el va editar en anglès, Hans Magnus Enzensberger, és curt però brillant. Explica, entre altres coses, les enormes vicissituds que va patir el manuscrit. La primera edició apareguda en alemany és del 1959, quatre anys després de la seva edició en anglès.

En alemany el llibre fracassa; "No era de esperar que las mujeres alemanas hicieran mención de la realidad de las violaciones; ni que presentaran a los varones alemanes como testigos impotentes cuando los rusos victoriosos reclamaban a sus mujeres como botín de guerra. (Según los cálculos más fiables, más de cien mil mujeres fueron violadas en Berlín en las postrimerías de la guerra)", escriu Hans Magnum. "Las inclinaciones políticas de la autora constituyeron una circunstancia agravante: carente de autocompasión, con una mirada fría hacia el comportamiento de sus compatriotas antes y después de la caida del régimen, rechazó la complacencia y la amnesia de la posguerra."

Què, encara no us heu cansat de mi? Doncs aquí teniu una petita mostra de l'humor negre que gasta la senyora;

"La leí [la novel·la Hambre, de Hamsun] quizás una docena de veces y me sorprendí arañando las letras [ ...arrojó una mirada fugaz sobre su intacta comida, se levantó y se fue de allí...] con las uñas como si pudiera entresacar esa comida -prolijamente descrita con anterioridad- desde la letra impresa. Vaya locura. Es el comienzo de una demencia leve por hambre. Es una lástima no poder verificar esta suposición en la novela Hambre escrita por Hamsun. Incluso si no hubieran bombardeado mi casa, tampoco poseería el libro. Hace más de dos años me lo robaron en el metro. Lo llevabaen la bolsa de la compra envuelto con una cubierta de fibra de rafia. Al parecer, el ladrón lo confundió con la cartilla de racionamiento. ¡Pobre! ¡Qué decepción debió llevarse! Por cierto, ésa sería una historia que le habría gustado a Hamsun."

Per finalitzar, reiterar que jo de gran vull ser Jorge Herralde; el seu catàleg es un vincle constant entre els llibres que el conformen. Molts dels llibres que edita Anagrama dialoguen entre ells. En aquest cas, el vincle és claríssim; Una mujer en Berlín és l' apèndix perfecte a la Parte de Archimboldi de 2666 de Bolaño que ocorre en la Berlín de la postguerra. Allí, les putes s'especialitzen en les fel·lacions. Algú les havia notificat que la càrrega genètica de l'esperma dels seus clients tenia alt valor nutritiu.