dijous, de maig 04, 2006

L'equació iraquiana

El meu interès per a donar a conèixer aquest llibre que aviat sortirà a la llum no és només professional, sinó que també adquireix tons d'activisme polític. L'activisme es fa de gratis, sinó no és activisme. Per això camino a mitja tarda (fora de la meva jornada laboral, pel meu compte) fins a la Fundació Tàpies. M'he imposat una missió. La Veu m'ha posat sobre una bona pista; allí celebren fins el 25 de juny una exposició anomenada L'equació iraquiana, una mostra del treball audiovisual, cinematogràfic, pictòric i literari de la última fornada d'artistes iraquians. La Veu em diu que allà trobaré un ordenador connectat al blog de l'autora del llibre que ara i aquí us estic promocionant, i això m'interessa.

Abans d'això, arribo via mail a un acord amb la simpàtica llibretera de la Fundació; em deixa posar un gatget promocional entre els llibres que ells consideren afins a l'exposició. Un gatget promocional és un terme de la família del mot postmodern single, i la meva promoció és màrqueting de guerrilla; és tracta d'una fotocòpia a color de la portada del llibre enganxada sobre un paper molsut que diuen que es diu paper ploma. Durant el matí, a la editorial em podien veure amb la llengua enroscada sortint de la meva boca intentant recordar nocions bàsiques de manualitats que vaig aprendre a parvulitos; cortar y pegar. Saludo, hola que tal. Empatitzo amb la llibretera. Ens quedem en silenci per un moment. La missió arriba a la seva fi. Saludo i giro cua, però opto per afegir a la meva salutació una pregunta amb segones; quan val entrar a l'exposició?. Quatre euros... però si vols... -somriu- espera't, que vaig a xerrar amb el vigilant. Entro de franc. Vaig directe als llibres que exposen. M'ho esperava; el llibre de Salam Pax, edició anglesa i edició en castellà. Aquesta última editada per la berlusconiana Random House Mondadori... Nervis i suor freda. Una bona edició, amb solucions que jo no havia pensat per la nostra edició de Bagdad en llamas. Portada atraient, com la que jo sospirava aconseguir... no parlarem aquí de disseny de portades. M'assec. Obro a l'atzar el llibre.

Llegeixo. Respiro. Crec que l'escriptura de Riverbend és superior a la de Salam Pax. Crec que tenim un llibre superior. Crec que les dones tenen una sensibilitat major que els homes per parlar de la vida en un país en guerra, menys cinisme, però més mala llet i més sensibilitat. Les dones a l'Iraq les passen molt putes, més que els homes.... i en canvi la Riverbend té un estil més brillant, menys ampulós, menys tècnic, que va més endins, no sé com dir-ho. Em falta molt per aprendre. Tal i com va dir Lola en un comentari a aquest post, La mala llet de les escriptores amb mala llet, deixa Céline (per fer-ho ràpid) amb calça curta. Entenc que a la Riverbend no li cal fer ús d'expressions com les que empra Salam Pax (montar una puta guerra, per exemple), per a transmetre'ns la frustració i la irritació que suposa la invasió gringa al poble iraquià. Tanco d'una revolada el llibre de Salam Pax, i m'alço fent un bot. Les pors de no estar a l'alçada d'un dels blogs més famosos d'Iraq, que col·labora amb diaris prestigiosos i tot, s'esvaiex. Les forces em retornen.

Camino cap a casa i penso que no vull ser injust amb Salam Pax. Els dos blogs que he pogut analitzar són una meravella, ja sigui només pel valor periodístic que comparteixen. Són experiències de guerra, les quals, jo que no n'he viscut cap, no puc jutjar tan alegrement. Els dos llibres valen la pena... però sigueu bons i feu el favor d'adquirir primer el de la Riverbend.

Aquest post s'acaba recreant-me amb un somni que persegueixo; potser aviat arribarà el moment en què al metro o pel carrer veuré a un lector anònim llegint un llibre de l'editorial que m'alimenta. Hauré acomplert així un somni, i ja només aquesta espectativa m'emociona. El llibre, de moment, resta a l'impremta. Surt a finals de maig. Que tinguem sort.


1 comentari:

emgiro ha dit...

Ja falta menys, doncs...