A la fi de la retransmissió del primer reportatge del TN-Migdia d'avui, us he de comunicar que:
1. A un aficionat se li ha caigut la trompeta vermella de la botzina, al voler saludar a familiars i coneguts aprofitant la presència del reporter de teverrés.
2. Una senyora, a l'aeroport del Prat, a l'observar l'equip de teverrés que la filmava ha intentat activar el mecanisme que feia que les mans artificials que guarnien la seva gorra blaugrana aplaudissin simpàticament. No ho ha aconseguit; el mecanisme no ha funcionat.
3. Un simpàtic home basc o navarrés ha baixat de l'autocar en una àrea de descans a la perifèria de Paris, qui sap si Chartres, oi, qui sap. Duia un simpàtic instrument autòcton, de vent, com una gralla basca, saben. El barret blaugrana que portava cau de la seva testa i l'home se sent ridícul davant la càmera.
Per tant, i a la vista dels aconteixements, auguro -que no desitjo- un zero a tres a favor dels britànics. La culpa no serà meva, o almenys també estarà a l'haver dels tres malastrugats que he vist en poc menys d'un minut a teverrés. O de l'equip de reporters de teverrés, que ha emès el reportatge. Qui ho sap. 0-3. Tres és un numbru màgic.
Mentre vostès comenten aquest post amb la seva parella, mirin aquesta foto tant simpàtica que vaig fer a la vila de Chuao, Veneçuela. Un poble colgat a la selva de la costa veneçolana. Hi conreen cafè. El millor del món, diuen. Jo dic que sí. Tenen una tradició molt antiga i misteriosa i violenta que és la següent; els diables de Chuao surten de les casernes amb les seves màscares bellíssimes i rabioses i negríssimes i banyudes, i van a buscar les noies del poble. Les troben i simulen una violació i van amb petits fuets inofensius i te la van foten, i la gent corre, i la gent bota, i la gent riu. No s'hi sent la remor de l'oceà. Ah, però mirin la foto, mirin.
1. A un aficionat se li ha caigut la trompeta vermella de la botzina, al voler saludar a familiars i coneguts aprofitant la presència del reporter de teverrés.
2. Una senyora, a l'aeroport del Prat, a l'observar l'equip de teverrés que la filmava ha intentat activar el mecanisme que feia que les mans artificials que guarnien la seva gorra blaugrana aplaudissin simpàticament. No ho ha aconseguit; el mecanisme no ha funcionat.
3. Un simpàtic home basc o navarrés ha baixat de l'autocar en una àrea de descans a la perifèria de Paris, qui sap si Chartres, oi, qui sap. Duia un simpàtic instrument autòcton, de vent, com una gralla basca, saben. El barret blaugrana que portava cau de la seva testa i l'home se sent ridícul davant la càmera.
Per tant, i a la vista dels aconteixements, auguro -que no desitjo- un zero a tres a favor dels britànics. La culpa no serà meva, o almenys també estarà a l'haver dels tres malastrugats que he vist en poc menys d'un minut a teverrés. O de l'equip de reporters de teverrés, que ha emès el reportatge. Qui ho sap. 0-3. Tres és un numbru màgic.
Mentre vostès comenten aquest post amb la seva parella, mirin aquesta foto tant simpàtica que vaig fer a la vila de Chuao, Veneçuela. Un poble colgat a la selva de la costa veneçolana. Hi conreen cafè. El millor del món, diuen. Jo dic que sí. Tenen una tradició molt antiga i misteriosa i violenta que és la següent; els diables de Chuao surten de les casernes amb les seves màscares bellíssimes i rabioses i negríssimes i banyudes, i van a buscar les noies del poble. Les troben i simulen una violació i van amb petits fuets inofensius i te la van foten, i la gent corre, i la gent bota, i la gent riu. No s'hi sent la remor de l'oceà. Ah, però mirin la foto, mirin.
**************Oració
Oh...
Ah...
José Gregorio, José Gregorio,
me lanzo a tus pies,
y líbranos del cero tres.
7 comentaris:
Porto dos dies patint, només em faltava aquest coi de post! Senyor perifèric retiri'l! El futur de Catalunya sencera depén d'aquest partit!
Uh
Ah
Tu santo no juega foot ball, señor Subal
¿cómo que no? nos ha librado del cero tres y nos ha bendecido con un dos a uno...
Menos mal que eres mejor editor y escritor que adivino... si no seguro que te morías de hambre.
:-)
tengo que salir en mi defensa; 2+1=3, 0+3=3
leí mal las señales que lanzaba el reportaje de tvc, eso es todo. Tomen en serio mi visión.
:-)
Los cínicos no son "super" ni subhombres", sino -posthombres-. Se llega a entenderlos e incluso a amarlos cuando del tormento de nuestro vacío se escapa una confesión dirigida a nosotros mismos o a nadie: he sido hombre y ahora ya no lo soy.
E.M Cioran repapieja una mica, però com que he trobat alentador aquesta breu dissertació al voltant del cinisme m'ha semblat adequat compartir-la.
Una nova raça, els cínics.
i un manera de ser humanistes
Publica un comentari a l'entrada