M'encenc d'estranquis un Marlboro, que ara és el tabac del proletariat. Estic a la feina. No tinc internet a la meva nova llar, oblidada de tot invent del segle XX. Vosaltres avanceu, jo torno a les cavernes. Arreplego un Boudelaire. No l'havia llegit mai, i és la hòstia, amics. Sempre queda bé dir que hom llegeix a Boudelaire.
Però anem per feina. Avui he decidit prostituir amb qüestions de feina el meu putu blog. Fer promoció i propaganda d'un llibre que acabem de contractar. Fumant espero -encara- el contracte, però ahir, a la estrena d'un fantàstic documental sobre la figura invisible del Poeta de l'Eixample, Miquel Bauçà, em vaig trobar a l'agent literària que ha fet possible que publiquem un llibre que jo sempre hagués volgut publicar, i em confirma que el contracte ja està firmat. La vida m'acarona, totes em ponen.
PER QUÈ SUBAL PROSTITUEIX LA PERIFÈRIA
M'agrada que em facis aquesta pregunta, Autor misericordiós. Autor, saps bé que és un llibre que sobrepassa els teus interessos comercials. Saps bé que és un llibre que no només et pot interessar a tu, sinó a molts dels individus que amablement perdent hores de feina llegin-te. Interessa a bloggers, interessa a ciutadans sensibles, interessa a les persones que, com tu, saben que el primer i l'únic perdedor en una guerra és la gent del poble.
VALE, VALE, TIRA MILLES, TIO, QUE PERDO LA PACIÈNCIA.
Eiiiii, a poc a poc, home, que avui estic cerimoniós. Autor, públic, em plau anunciar-vos que en breu tindrem el contracte de traducció d'un llibre que no és un llibre, sinó un blog. Un blog útil on els hi hagi, un blog rebel, un blog emprenyat, un blog irònic, càustic, trist, a voltes fins i tot alegre, resistent, el blog d'una noia iraquiana que ha sobreviscut a la guerra i que ara sobreviu entre el caos i el neo-integrisme made in America que es respira per les avingudes derrocades de la tribulada ciutat, antany resplendent, la ciutat de Bagdad.
AHHHHH, OHHHHH, PARLA'NS, PARLA'NS! PARLA'NS D'AQUEST LLIBRE-BLOG, SUBALILLU.
Recordes aquest post tan dolorós que em va sortir després de llegir Una mujer en Berlin? El llibre l'havia escrit una dona berlinesa, que sempre va maldar per mantenir-se en l'anonimat, que passa gana, que dóna el seu cos com a botí de guerra, just quan els soviètics entren a sang i foc a l'epicentre del tercer Reich. Riverbend ve a ser un testimoni similar -no tant dolorós, no tant cru- de la guerra d'Iraq. Riverbend és el pseudònim què amaga -per raons òbvies- la identitat real d'una noia que ara deu tenir uns vint-i-cinc o vint-i-sis anys, educada lluny de la dictadura de Saddam, amb un anglès perifèric gairebé perfecte, que un dia va decidir obrir un blog per a explicar Iraq al món. És una de les millors armes contra la estupidesa i la ignorància en la que viu el poble nortamericà. És un David contemporani que li fot un cop de fona entre cella i cella a Bush i la seva doctrina.
El llenguatge emprat per Riverbend és el nostre, pim-pam, sense floridures literàries però extremadament precís i intel·ligent. Jo me'l vaig llegir en versió original, en anglés, i bé que el vaig entendre. Vaig aprendre tot allò que no s'explica per la tele o pels diaris. Es veu, Autor, Públic amatent, que els gringos saben destruir i cremar turismes plens de civils, però no saben agafar els cadàvers per a enterrar-los dignament. Així les coses, els veïns, quan el perill s'ha allunyat, corren vers les desferres i agafen els cossos calcinats i els enterren a la cuneta de la manera més digna que la postguerra els hi permet. Com a làpida-avís per a familiars desesperats en recerca de familiars desapareguts, usen les matrícules. Per exemple.
HÒSTIA TU.
Sí, hòstia, jo. Però no et pensis, no és un llibre-blog desesperat. És el blog d'una dona admirable que en poques ocasions perd l'esperança de reeixir. Explica coses ben maques, també. Explica les costums, explica receptes de cuina, explica les tertúlies nostàlgiques que es formen entorn d'un té fumejant... però, ai, Autor, Públic estimat, les coses han canviat per a les dones, a l'Iraq Made in America. Riverbend va perdre la feina per la seva condició de dona en un país ple d'extremistes que s'esventren pels carrers. Pateix i s'angoixa pel futur dels seus, i el d'ella mateixa. Quina merda, tu.
I LA POLÍTICA?
Ahà. De política n'hi ha força, i explicada de manera molt pedagògica. Hom aconsegueix entendre la enorme farsa. Riverbend parla de cadellets, d'ex-terroristes ocupant i repartint-se el poder. És molt gràfic, tot plegat, quan llegeixes el llibre-blog. I la ironia i el sarcasme prenen quotes molt i molt elevades... ei, però para ja de donar-me la tabarra. Em fotran al carrer, tio.
AH, VATUA, QUE JO ET DONO LA TABARRA A TU? NO SERÀ A LA INVERSA?
Sí, però quan un llibre val la pena, quan un blog val la pena, escric com qui camina sense por a morir. Seguiré, perseveraré, i aconseguiré que tu i l'estimable públic es compri el llibre i m'alimenteu a mi, a la simpàtica noia de l'agència literària, i sobretot, sobretot, doneu ales a Riverbend, per a que no pari mai d' explicar-nos de què està feta una guerra i la posterior ocupació. Per acabar, dues coses; el llibre en versió anglesa va ser guardonat amb el tercer premi Lettre Ulysses Award for the Art of Reportage 2005. I després, observa, oh autor que em dones vida, les reaccions que el llibre ha despertat entre el lector nord-americà. No té pérdua. (una estrelleta=llibre horrible, cinc estrelletes=llibre fantàstic)
Però anem per feina. Avui he decidit prostituir amb qüestions de feina el meu putu blog. Fer promoció i propaganda d'un llibre que acabem de contractar. Fumant espero -encara- el contracte, però ahir, a la estrena d'un fantàstic documental sobre la figura invisible del Poeta de l'Eixample, Miquel Bauçà, em vaig trobar a l'agent literària que ha fet possible que publiquem un llibre que jo sempre hagués volgut publicar, i em confirma que el contracte ja està firmat. La vida m'acarona, totes em ponen.
PER QUÈ SUBAL PROSTITUEIX LA PERIFÈRIA
M'agrada que em facis aquesta pregunta, Autor misericordiós. Autor, saps bé que és un llibre que sobrepassa els teus interessos comercials. Saps bé que és un llibre que no només et pot interessar a tu, sinó a molts dels individus que amablement perdent hores de feina llegin-te. Interessa a bloggers, interessa a ciutadans sensibles, interessa a les persones que, com tu, saben que el primer i l'únic perdedor en una guerra és la gent del poble.
VALE, VALE, TIRA MILLES, TIO, QUE PERDO LA PACIÈNCIA.
Eiiiii, a poc a poc, home, que avui estic cerimoniós. Autor, públic, em plau anunciar-vos que en breu tindrem el contracte de traducció d'un llibre que no és un llibre, sinó un blog. Un blog útil on els hi hagi, un blog rebel, un blog emprenyat, un blog irònic, càustic, trist, a voltes fins i tot alegre, resistent, el blog d'una noia iraquiana que ha sobreviscut a la guerra i que ara sobreviu entre el caos i el neo-integrisme made in America que es respira per les avingudes derrocades de la tribulada ciutat, antany resplendent, la ciutat de Bagdad.
AHHHHH, OHHHHH, PARLA'NS, PARLA'NS! PARLA'NS D'AQUEST LLIBRE-BLOG, SUBALILLU.
Recordes aquest post tan dolorós que em va sortir després de llegir Una mujer en Berlin? El llibre l'havia escrit una dona berlinesa, que sempre va maldar per mantenir-se en l'anonimat, que passa gana, que dóna el seu cos com a botí de guerra, just quan els soviètics entren a sang i foc a l'epicentre del tercer Reich. Riverbend ve a ser un testimoni similar -no tant dolorós, no tant cru- de la guerra d'Iraq. Riverbend és el pseudònim què amaga -per raons òbvies- la identitat real d'una noia que ara deu tenir uns vint-i-cinc o vint-i-sis anys, educada lluny de la dictadura de Saddam, amb un anglès perifèric gairebé perfecte, que un dia va decidir obrir un blog per a explicar Iraq al món. És una de les millors armes contra la estupidesa i la ignorància en la que viu el poble nortamericà. És un David contemporani que li fot un cop de fona entre cella i cella a Bush i la seva doctrina.
El llenguatge emprat per Riverbend és el nostre, pim-pam, sense floridures literàries però extremadament precís i intel·ligent. Jo me'l vaig llegir en versió original, en anglés, i bé que el vaig entendre. Vaig aprendre tot allò que no s'explica per la tele o pels diaris. Es veu, Autor, Públic amatent, que els gringos saben destruir i cremar turismes plens de civils, però no saben agafar els cadàvers per a enterrar-los dignament. Així les coses, els veïns, quan el perill s'ha allunyat, corren vers les desferres i agafen els cossos calcinats i els enterren a la cuneta de la manera més digna que la postguerra els hi permet. Com a làpida-avís per a familiars desesperats en recerca de familiars desapareguts, usen les matrícules. Per exemple.
HÒSTIA TU.
Sí, hòstia, jo. Però no et pensis, no és un llibre-blog desesperat. És el blog d'una dona admirable que en poques ocasions perd l'esperança de reeixir. Explica coses ben maques, també. Explica les costums, explica receptes de cuina, explica les tertúlies nostàlgiques que es formen entorn d'un té fumejant... però, ai, Autor, Públic estimat, les coses han canviat per a les dones, a l'Iraq Made in America. Riverbend va perdre la feina per la seva condició de dona en un país ple d'extremistes que s'esventren pels carrers. Pateix i s'angoixa pel futur dels seus, i el d'ella mateixa. Quina merda, tu.
I LA POLÍTICA?
Ahà. De política n'hi ha força, i explicada de manera molt pedagògica. Hom aconsegueix entendre la enorme farsa. Riverbend parla de cadellets, d'ex-terroristes ocupant i repartint-se el poder. És molt gràfic, tot plegat, quan llegeixes el llibre-blog. I la ironia i el sarcasme prenen quotes molt i molt elevades... ei, però para ja de donar-me la tabarra. Em fotran al carrer, tio.
AH, VATUA, QUE JO ET DONO LA TABARRA A TU? NO SERÀ A LA INVERSA?
Sí, però quan un llibre val la pena, quan un blog val la pena, escric com qui camina sense por a morir. Seguiré, perseveraré, i aconseguiré que tu i l'estimable públic es compri el llibre i m'alimenteu a mi, a la simpàtica noia de l'agència literària, i sobretot, sobretot, doneu ales a Riverbend, per a que no pari mai d' explicar-nos de què està feta una guerra i la posterior ocupació. Per acabar, dues coses; el llibre en versió anglesa va ser guardonat amb el tercer premi Lettre Ulysses Award for the Art of Reportage 2005. I després, observa, oh autor que em dones vida, les reaccions que el llibre ha despertat entre el lector nord-americà. No té pérdua. (una estrelleta=llibre horrible, cinc estrelletes=llibre fantàstic)
imatge extreta de War Gallery page
2 comentaris:
Enhorabona, Subal: ja tens un lector ESPECTANT.
Salutacions
És petit, el món. Jo també vaig anar a can Ramoneda.
Publica un comentari a l'entrada