dilluns, de febrer 20, 2006

Consideracions [III]

Consideració Primera

-Autor. La meva estel.la ja no brilla com antany, segons google analytics sóc/som cada cop menys populars. Fes quelcom de popular.
-Vols que et parli en castellà? Jo sé parlar castellà...
-Tu ets ruc. Tú eres tonto. Tres últims post=tres putus comentaris.
-Que jo agraeixo i saludo de tot cor. Quinina. Fa temps que has deixat d'amoïnar-me.
-Autor. No em vacil·lis, no m'enganyis, no m'insultis.
-Quinina. Escolta la cançó que conforma la Consideració Segona.

Consideració Segona


Everybody's Talking at Me, Harry Nilsson


Powered by Castpost

Consideració tercera

-Revatua Autor, em motiva la cantarella, estàs primaveral. Sembles un anunci de BMW.
-Això et sembla, Quinina?
-Psé.
-Saps que m'estic llegint, Subalillu?
-No sóc tu. Tu ets jo, però jo, definitivament, no sóc tu. Jo sóc una estrella, en franca decadència, però una estrella, a la fi. Tu ets un subaltern editorial que fa fotocòpies, res més que això. Va, nen, tira milles, què t'estàs llegint?
-M'estic llegint un Bukowski soviètic.
-Hòstia tu, Bukowski gringo=Bukowski, Bukowski cubà=Gutiérrez, Bukowski català=Fonollosa, Bukowski soviètic, Bukowski pakistanès, Bukowski nigerià, Bukowski filipí, paio, a voltes ets capaç de posar-me a parir...
-Mira, company, no et posis xulesc, que si em rota et deixo en estat, i et deixo embarassat no nou esquifits mesos, sinó un anyet elefantívol. Miserable cretí, personatge de ficció lamentable...
-Arrrrg, arrrg, vade retro, Satanàs...

Consideració Quarta. Compromiso primero.

Serguey Dovlátov, un Bukowski soviètic.

Estonia soviética. Noviembre. 1973
CONGRESO CIENTÍFICO. Científicos de ocho países llegaron a Tallin, sede del VII Congreso de Estudios Escandinavo-fineses. Son especialistas de la URSS, Polonia, Hungría, RDA, Finlandia, Suecia, Dinamarca y la RFA. El congreso acogerá seis disciplinas y a más de 130 científicos: historiadores, arqueólogos, lingüístas, que presentaran sus ponencias e informes. El congreso se prolongará hasta el 16 de noviembre.

El congreso se celebró en el Instituto Politécnico. Fui, conversé. A los cinco minutos el breve estaba listo. Lo entregué en Secretariado. Aparece el redactor jefe Turonok, persona entre almibarada y amazapanada, el tipo de canalla tímido. Esta vez, alterado.
-Ha cometido usted una burda falta ideológica.
-¿?
-Usted enumera los países...
-Pero, ¿no se puede?
-Se puede y se debe. La cuestión es cómo los enumera. En qué orden: Dinamarca, Finlandia, Hungría; luego: Polonia, RDA, RFA...
-Claro, por orden alfabético.
-Ése es un orden desclasado -gimotea Turonok-; pero existe un orden de hierro: los países demócratas ¡delante!; después los neutrales; y por último los miembros del bloque capi...
-Oquéi -le digo.
Rescribí el breve, lo entregué en Secretariado. Al día siguiente Turonok viene corriendo:
-¿Se burla usted de mí? ¡Lo hace adrede!
-¿El qué?
-Desordenar las democracias populares:pone a la RDA detrás de Hungría. ¿Ya estamos con el alfabeto? ¡Olvide esa palabra oportunista! Usted trabaja para un periódico del Partido. ¡Hungria en el tercer puesto! Ahí hubo un alzamiento.
-Y con Alemania hubo guerra.
-¡No discuta! ¿Para qué discute? ¡Ésa fue la otra Alemania! ¡La otra! No entiendo, ¡quién le ha confiado...? ¡Miopía política! ¡Infantilismo moral! Plantearemos esta cuestión ante...

Me pagaron dos rublos por el breve. Yo esperaba tres...

El compromiso, Dovlátov, Serguey, Ikusager editorial, 2005.

Consideració Cinquena.

-Buf, paio, amb això només aconseguiràs un o dos comentaris més, almoina bentpensant. Caritat cristiana. Si continues per aquests derroters em veuré obligat a rescindir el contracte que ens obliga i migrar a Quaderns. Potser a Entrellum?
-T'ho diré un altre cop;

Everybody's Talking at me, Harry Nilsson


Powered by Castpost


ACTUALITZACIÓ A 22 DE FEBRER.

La crítica literària Aida Segura escriu un article ben llarg sobre Dovlàtov a l'Avui d'avui. Ella fou qui em va recomanar el llibre, i el seu article és una delícia. Del tot recomanable. Una lliçó de periodisme literari, al meu modest i indocumentat parer.

13 comentaris:

subal ha dit...

Everybody's talking at me.
I don't hear a word they're saying,
Only the echoes of my mind.
People stopping staring,
I can't see their faces,
Only the shadows of their eyes.

I'm going where the sun keeps shining
Thru' the pouring rain,
Going where the weather suits my clothes,
Backing off of the North East wind,
Sailing on summer breeze
And skipping over the ocean like a stone.
I'm going where the sun keeps shining
Thru' the pouring rain,
Going where the weather suits my clothes,
Backing off of the North East wind,
Sailing on summer breeze
And skipping over the ocean like a stone

Buk ha dit...

Vinga va Subal, aquí tens un comentari, que no és digui...jejeje
Ara més seriosament, ja cansa una mica l'etiqueta "Bukowski". Crec que si algú hagués pensat en registrar el seu nom com a marca, s'hagués fet d'or. Hi han Bukowskis a tot arreu. (Fins i tot a la blogosfera hi ha un que es fa anomenar Buk...ejem).
Crec que Bukowski deu ser l'escriptor més imitat dels segles XX-XXI.
Per altra banda, prenc nota de l'amic soviètic. Pinta força bé.

Salut
Buk

Toni Ros ha dit...

Sorry, but no accepto comentaris ni paràsits. Busca't un altre cau per a reafirmar la teva autoestima bloguera.

Anònim ha dit...

Ho veus cretí? ja et vaig dir que si has d'anar a que t'arreglin el cervell i l'ego desigual has d'amoquinar i anar a cal psiquiatra!

subal ha dit...

Com a bon català em nego rotundament a pagar per a que algú m'escolti. Tu dedica't a fer fotocòpies i punt.

tina vallès ha dit...

Buk, comparar amb Bukowski cansa, sí, però també t'estalvies temps i energies i paraules. Et comenten un Bukowski soviètic i ja no et cal més info per saber si t'interessa o no. És la garantia Bukowski.

subal ha dit...

A risc de passar per Koffie Annan, crec que els dos teniu raó. Ser bukowskià, o kafkià, sol ser patent de cors.

ës obvi que Doblátov no comparteix molta de la essència de Bukowski, però d'altres sí. Els dos parlen exclusivament de les seves experiències vitals, ambdós vivíen amorrats a una ampolla (un al vi i l'altre al vodka), els dos tenien en gran estima la seva destrucció personal, ambdós són amants de la contundència i les frases curtes i tallans...

En fi, seguiré llegint al Dovlatov aquest, que pel moment em sembla interessant com a teràpia de desintoxicació de la bauçanita que em veig obligat a xutar-me per culpa de PdV...

Gràcies pels comentaris, i disculpeu les coaccions.

Toni Ros ha dit...

¿Si et deixo un altre comentari et sentiràs millor i ajornaràs un dia més el teu inevitable suïcidi?

subal ha dit...

Autor: No, jo el que vull és arribar a la excel·lència, a sentir-me orgullós del què escric... i últimament, noto que no estic prou content.

Subal: Sí.

Toni Ros ha dit...

Vigila perquè de l'excel·lència a l'excrescència només hi ha una el·la geminada...

Anònim ha dit...

va... va... oooi oi oi oi!!! oi oi oi oi!!!

Anònim ha dit...

Hòstia, Subi! Doncs si ja has "arribat" a Dovlatov (articulo una modesta opinió), és que vas mooolt bé! Tot i que això de "Bukowski Rus" només ho podies dir tu. 'La maleta' és un llibre bastant sobri i directe, però, recomanabilíssim. Deixem-ho dit així.Últimament tinc mandra identitària, iò l'anònim monsacabià. Records a tothom. Estic batent rècords de treball altruista últimament.

Per cert, pels que conec, gairebé tots el russos viuen amorrats a una ampolla (a vegades a més d'una al dia) i gairebé tots els polonesos (nacionalitzats americans o no, descendents i refillats). Què esteu buscant, excepcions?

subal ha dit...

Anònim monsacabià, encantat de retrobar-te, ahir volia resoldre el tema del bukowski soviètic, perquè Dovlatov -definitivament- és Dovlátov, no es mereix veure's relegat a ser "algú"-rus.

La seva grisor, el seu anar per la vida sense esperar-ne res, amb una visió crítica de la vida però desesperançada és un camí-medicina per tirar endavant amb els propis fracassos. l'únic que em preocupa és que aquest tipus de gent acaba al forat més aviat de l'esperat.

A. Segura parla extensament sobre Dovlàtov en un article avui a l'Avui. De fet, fou ella qui me'l va recomanar.

Deixa't veure algun dia d'aquests, monsacava!

salutacions.