Dovlàtov, l'àcrata (Aida Segura) - Part I

Aida Segura ens regala aquest article que va aparèixer al diari Avui del dia 22 de febrer, format paper. Aida Segura és periodista i crítica literària. Gràcies.

Ausencia (performed by Cesaria Evora), Goran Bregovic
Underground, 1995


Powered by Castpost

Serguey Dovlátov, El compromiso. Traducció d’Ana Alcorta i Moisés Ramírez. IKUSAGER EDICIONES. Vitoria-Gasteiz, 2005.

Com a lectors és un regal descobrir un escriptor com Serguey Dovlátov. Trobar-nos amb una obra que, ens n’adonem aviat, el temps i les relectures no malmetran. Però si escrius opinions sobre literatura, transmetre l’admiració incondicional i l’apassionament que t’ha despertat un autor pot caure en el subgènere de la contraportada amb facilitat. Perquè sobre Dovlátov un està temptat de dir només (i controlant el to de veu per no acabar xisclant d’emoció): “És boníssim, s’ha de llegir”. I aquesta és una d’aquelles frases que resulten irritants i generalment contraproduents per atraure lectors.

Però què més es pot dir, després d’això? Si no podia anar més enllà d’aquesta paupèrrima parelleta de lloances, el més útil que podia fer era personar-me en una llibreria i demanar que em deixéssin un racó per preguntar a la gent, com fan aquelles noies que promocionen marques de cigarrets als estancs: “Ha provat mai un Dovlátov?”. Però aleshores va passar el següent. Jo anava amb tren cap a Barcelona, llegint unes fotocòpies que m’havia enviat l’editor de El compromiso. Un altre intent per sortir del bloqueig. Eren les quatre de la tarda i al vagó hi havia un atípic silenci digestiu. En una parada se’m va asseure una dona al costat, acompanyada d’una flaire subtil d’alcohol adormit. Una olor gens desagradable perquè resultava ser una bona ambientació pel fragment dels quaderns d’apunts de Dovlátov que estava llegint just llavors: “Un punt de vista lliberal: 'La pàtria és la llibertat'. Hi ha una variant: 'La pàtria és allà on l’home es troba a ell mateix'. A un dels meus coneguts el vam anar a acomiadar quan va marxar a l’estranger. Algú li va dir: 'I no te n’oblidis! És on hi ha vodka, on hi ha la pàtria!'”

Vaig continuar llegint. “La desgràcia més gran de la meva vida ha estat la mort d’Anna Karenina”. “El talent és com la luxúria. És difícil d’amagar. I encara és més difícil de simular”. “La incertesa em turmenta. Odio la meva tendència a afligir-me per foteses. Em cago de por davant la vida. Però això és l’únic que em dóna esperances. L’única cosa que he d’agraïr al destí. Perquè el resultat de tot és la literatura”. Però ja no estava llegint sola. Per sobre la meva espatlla la dona llegia els fulls, primer dissimulant, després amb una curiositat oberta. Cap problema, no tinc res en contra dels lectors okupes. I així vam passar tres pàgines, mirant-nos de reüll i somrient en els mateixos moments. Era obvi que una de les dues havia de trencar el gel, però jo sóc catalana i tímida i ella em portava una copa d’avantatge. Finalment em va dir, amb un accent rus inequívoc:
-Perdona la pregunta, però... és Dovlátov, oi?

Més tard em vaig adonar que aquesta dona, tal com li passava a Dovlátov, també somreia amb els ulls tristos. Sembla inventat expressament, però és veritat. I en tot cas, tal com diu l’autor al principi de El compromiso, “es árduo el camino de lo verdadero a la verdad”. Dovlátov il·lustra aquesta sentència tan periodística. Primer ens ensenya, tal com van aparèixer, alguns dels articles que va signar com a periodista orgànic a l’Estònia soviètica dels anys setanta. I després (anys després, ja emigrat a Nova York) descriu el making-off d’aquests articles, il·luminant l’abisme entre la realitat tal com era i tal com l’explicava el règim. Un exemple: el director del diari decideix que, coincidint amb l’aniversari de l’alliberament de Tallin, naixerà l’habitant número 400.000 de la ciutat. Dovlátov se’n va cap a l’hospital a esperar un nen que tingui totes les característiques que li ha dictat el director: “cap malformació, res depriment. Res de cesàries. Res de mares solteres. Vull el joc pare-mare complert. Un nen que tingui tots els requisits socials”. A més, si els pares li posen Lémbit al nen, un nom procedent del folklore més ranci, rebran una compensació econòmica amb la que podran comprar una ampolla escadussera de vodka. Dovlátov convenç el pare: “De moment posi-li Lémbit. Ja li cambiarà al nom quan vagi al registre civil d’aquí un mes”. Aquest compromís el reguen amb alcohol en un bar on una orquestra toca el tema líric Cómo llovizna sobre mi hocico (necessitem una paraula com “hocico” en català! Ni “morro” ni “musell” tenen la vis còmica de “hocico”). Al final, l’article que apareix al diari es titula Ha nascut un home i acaba d’aquesta manera gloriosa, imposada pel director del diari: “Però hi ha una cosa clara: ha nascut un home. Un home condemnat a la felicitat”.

Dovlátov desmunta l’impostura de solemnitat que l’envolta a través del sarcasme lacònic i les observacions lapidàries. Ens mostra l’esfondrament del gran ideal comunista utilitzant una tècnica brillant i enganyosament fàcil: posar tota la profunditat a la superfície, deixar-ho tot a la vista. És una prosa destilada de l’oralitat, on cap paraula, cap frase ni cap signe de puntuació estan posats perquè sí. Una prosa amb una economia de mitjans tan extrema que a vegades té la característica més bonica de la poesia: transmetre el silenci. El compromiso és una reflexió molt lúcida sobre l’exercici del periodisme en una societat on tothom és víctima i còmplice a la vegada del segrest de la llibertat. I on gairebé tothom, com el mateix Dovlátov, és alcohòlic. Pels seus personatges, el vodka és l’única manera de suportar una realitat sovint insuportable. Beuen com una manera de conservar la llibertat individual, amb la il·lusió que, borratxos, poden viure almenys durant unes hores al marge de la “normalitat” extravagant del règim.

Joseph Brodsky, també alcohòlic, va definir el seu amic i coetani com “un meravellós estilista del ritme de la frase i la cadència del llenguatge”. I afegia: “Els seus escrits són com versos: l’argument té un valor secundari, és només l’excusa per utilitzar el llenguatge”. El com abans que el què. Però Dovlátov, amb el seu instint finíssim pel ritme i la paraula justa, t’arrossega al llarg de qualsevol història que expliqui, sense que t’importi el més mínim si té argument o no. I al final, a les seves narracions acaben passant més coses que en l’argument més el·laborat. Els seus amics deien que el sentit del ritme l’havia après del jazz, sobretot del de Thelonious Monk i Charlie Parker, els dos músics que més admirava. El jazz li va ensenyar a explicar històries d’una manera no-lineal, desviant-se del tema principal per tornar després a la melodia bàsica amb fluïdesa i sense esforç. Sense l’esforç del lector, s’entén. Perquè a Dovlátov li costava molt escriure; en literatura el més difícil és escriure fàcil. A Rússia la seva obra completa s’ha encabit en dos volums no massa gruixuts. M’ho va explicar l’Irina, la russa del tren.

Dovlátov deia que de la vida només li importava el cinema, la música i la literatura. Per damunt de tot la literatura. De la nord-americana, la seva principal influència, li agradaven Sherwood Anderson, Hemingway i Faulkner. Dels russos va heretar l’estil fluïd i senzill dels clàssics, amb Chéjov al capdavant. Als quaderns de notes escriu: “Pots postrar-te davant la intel·ligència de Tolstói. Admirar l’elegància de Pushkin. Valorar les recerques morals de Dostoyevski. L’humor de Gógol. I així successivament. Però a l’únic a qui m’agradaria assemblar-me és a Chéjov”. I en una entrevista va explicar: “No cregui que ho dic per presumir, però no estic segur de sentir-me un escriptor. M’agradaria més considerar-me un narrador. No és el mateix. L’escriptor s’ocupa de coses importants: escriu sobre com han de viure els homes. Crec que Chéjov va tenir aquest problema tota la seva vida: què era, un escriptor o un narrador? Al temps de Chéjov encara existia aquest matís”. Fa temps que l’angoixa d’aquest matís es va eliminar amb la feliç invenció del terme “periodisme literari”, un calaix de sastre amb la màniga molt ampla.

Però Dovlátov no feia periodisme literari sinó que reescrivia el guió de la seva vida. Als seus llibres, ell és autor i personatge a la vegada. La matèria primera de la seva obra és autobiogràfica: la pròpia experiència sota el règim comunista, la família, les dones que va estimar, els amics que va perdre, l’exili a Nova York... A través de la mirada trista de Dovlátov, una època que ens pensàvem que només era grisa i amarga acaba resultant també entranyable i càlida. Sense fingir que coneixia el sentit de la vida ni cap veritat transcendent, la seva literatura està plena d’observacions tan corrosives com lúcides. El compromiso, a part de ser una descripció humorística però veraç dels servilismes i les absurditats de la redacció d’un diari i del periodisme en general, també és una obra que explica la vida quotidiana dels russos durant l’època soviètica millor que moltes guies i manuals d’història. Perquè Dovlátov tenia un interès real per l’altra gent, no era un misantrop ni un escriptor maleït escopint contra tothom. Es nodria de les vivències pròpies i alienes, tot li servia pels seus llibres.

(...)