Benvolguts clients,
els meus darrers dies no revesteixen de massa interès, no m'ha passat cap fet excepcional, ni res. Dies com aquests poden empènyer al més conseqüent cap al suïcidi, i a mi m'empenyen a escriure aquest post d'avui que anomenarem Diumenge i gràcies. Qui cerqui grans idees, o brillants ocurrències, esmolades crítiques, boutades hiperdimensionades, que cerqui en una altra banda, avui.
Ahir vaig passejar ranquejant de la cama esquerra. Em feia mal la cama degut a que somatitzo la tensió del trasllat. Un malparit anomenat Nervis agafa un bat de beisbol i em colpeja el genoll amb ira britànica al sud oest d'Iraq. Despietat fill de gossa.
Va ser un passeig solitari, d'aquells que s'inicien a les tres de la tarda. Del Bronx al port. Del port al Bronx. Tela marinera. Quilòmetres de solitud. A la feina m'adverteixen que ahir hi havia una cercavila de gegants, que jo em vaig perdre. Maleït sigui. La meva única i estimadíssima aliada es torna una minyona encantada quan veu els gegants. I els castells, i els capgrossos també. Me l'estimo encara més, si es pot, en aquests casos. Però ahir va ser un passeig solitari, per una Eixample inundada de resol i nostàlgia mal portada. Va ser un Diumenge de llibre, ahir, estimada clientela. Sense història.
Però avui us escric des de la meva antiga llar, equipada amb tot allò que un blogger pugui desitjar. No deixo perdre la oportunitat i us penjo una cançó, que va dedicada a una noia mexicana que ens segueix amb enveja (enveja?, per què, dona? Tan bell que és Mèxic, tan especial, tan allunyat de sí mateix?).
M'omple molt saber que algú llegeix aquestes línies des de tan lluny; Veneçuela, Perú, Mèxic. És tan estrany... Google Analytics, que és un robot que t'ensenya un mapa mundi senyalant des d'on connecten amb tu, m'indica que algú em llegeix des de Ciudad Juárez, la Santa Teresa de Bolaño... Serà un assassí en sèrie que es riu de les nostres investigacions? Una treballadora de maquila des de un cibercafé, propietat del nebot d'Archimboldi? Una noia que va estar un any entre nosaltres i va aprendre el català i l'escriu de manera impol·luta?
Sigui qui sigui la gent d'ultramar que clica L2P, gràcies, gràcies, gràcies. Para todos ustedes, la foto de un chamito, de un chamaco, que Andreu Adam immortalizó en el puerto de Veracruz, México. Un noiet, estimats lectors, que bé podria ser jo, a l'altra banda de l'Atlàntic, un diumenge qualsevol de resol i solitud.
els meus darrers dies no revesteixen de massa interès, no m'ha passat cap fet excepcional, ni res. Dies com aquests poden empènyer al més conseqüent cap al suïcidi, i a mi m'empenyen a escriure aquest post d'avui que anomenarem Diumenge i gràcies. Qui cerqui grans idees, o brillants ocurrències, esmolades crítiques, boutades hiperdimensionades, que cerqui en una altra banda, avui.
Ahir vaig passejar ranquejant de la cama esquerra. Em feia mal la cama degut a que somatitzo la tensió del trasllat. Un malparit anomenat Nervis agafa un bat de beisbol i em colpeja el genoll amb ira britànica al sud oest d'Iraq. Despietat fill de gossa.
Va ser un passeig solitari, d'aquells que s'inicien a les tres de la tarda. Del Bronx al port. Del port al Bronx. Tela marinera. Quilòmetres de solitud. A la feina m'adverteixen que ahir hi havia una cercavila de gegants, que jo em vaig perdre. Maleït sigui. La meva única i estimadíssima aliada es torna una minyona encantada quan veu els gegants. I els castells, i els capgrossos també. Me l'estimo encara més, si es pot, en aquests casos. Però ahir va ser un passeig solitari, per una Eixample inundada de resol i nostàlgia mal portada. Va ser un Diumenge de llibre, ahir, estimada clientela. Sense història.
Però avui us escric des de la meva antiga llar, equipada amb tot allò que un blogger pugui desitjar. No deixo perdre la oportunitat i us penjo una cançó, que va dedicada a una noia mexicana que ens segueix amb enveja (enveja?, per què, dona? Tan bell que és Mèxic, tan especial, tan allunyat de sí mateix?).
M'omple molt saber que algú llegeix aquestes línies des de tan lluny; Veneçuela, Perú, Mèxic. És tan estrany... Google Analytics, que és un robot que t'ensenya un mapa mundi senyalant des d'on connecten amb tu, m'indica que algú em llegeix des de Ciudad Juárez, la Santa Teresa de Bolaño... Serà un assassí en sèrie que es riu de les nostres investigacions? Una treballadora de maquila des de un cibercafé, propietat del nebot d'Archimboldi? Una noia que va estar un any entre nosaltres i va aprendre el català i l'escriu de manera impol·luta?
Sigui qui sigui la gent d'ultramar que clica L2P, gràcies, gràcies, gràcies. Para todos ustedes, la foto de un chamito, de un chamaco, que Andreu Adam immortalizó en el puerto de Veracruz, México. Un noiet, estimats lectors, que bé podria ser jo, a l'altra banda de l'Atlàntic, un diumenge qualsevol de resol i solitud.
5.1, Revés
Cafetacuba, 1998
Powered by Castpost
1 comentari:
Dimarts i gràcies..
Moltes gràcies.
La meva mare va créixer a Veracruz, aquesta terra plena de bruixots i chaneques de riu, el trosset de Mèxic on el cel ho fa tot possible. Fins i tot que un blogger en solitari diumenge es torni nen jarocho que passeja en aquest estimadíssim port meu, xiulant els tacubos.
Impol·luta és la intenció, i aquesta imatge teva.
La noia del segle passat t'envia una abraçada des del melic de la lluna, quan el dimarts és amb prou feines matinada per a mi, i ja tot un senyor dia per a tu...
Publica un comentari a l'entrada