Dovlàtov l'àcrata (Aida Segura) - Part II

On the Corner, Davis, Miles,
On the Corner, 1972


Powered by Castpost

Dovlátov, que havia nascut a la ciutat d’Ufá el 1941, va aconseguir marxar de l’URSS el 1979 per instal·lar-se a Nova York. Girava full a una vida molt intensa: després que l’expulsessin de la universitat s’havia allistat a l’exèrcit, on el van destinar com a guardià d’alta seguretat en un camp de presoners, segurament pel metre noranta-vuit d’alçada que feia. Després va ser ell qui va anar a parar a la presó per les seves “diferències” amb les autoritats soviètiques. Havia traficat al mercat negre: mitjons finlandesos de seda, impermeables italians, càmeres japoneses, cigarrets americans... Havia treballat com a periodista a Leningrad i a Tallin, però l’havien acabat expulsant del sindicat de periodistes, de militància obligada per exercir la professió. A Rússia ja no podia escriure ni publicar. De fet, Dovlátov no va aconseguir publicar cap llibre al seu país fins a l’obertura propiciada per la perestroika, quan ja feia anys que vivia a Nova York.

A l’Amèrica daurada, tal com la veien molts russos, constatarà que de merda n’hi ha a tot arreu. Però ell, com a bon àcrata descregut, segur que ja ho sabia. Almenys als Estats Units podrà publicar tota la seva obra, encara que sigui traduïda a l’anglès i per entregues a The New Yorker. A La extranjera (Galaxia Gutenberg/ Círculo de Lectores, 1996) escriu: “Para entonces hacía ya un año y medio que me había naturalizado americano. Vivía fundamentalmente de lo que ganaba de escribir. Mis libros se editaban en buenas traducciones. No por azar, a un colega mío le gustaba decir: "Dovlátov pierde mucho en el original..."

L’Irina del tren, en canvi, no tenia clar que les traduccions de Dovlátov fossin fidels. Com que no tinc ni idea de rus però a mi em semblaven excel·lents, ho vaig preguntar a l’editor de El compromiso, que em va transmetre les paraules textuals de la parella de traductors (que, per cert, són descendents de dos nens republicans que van anar a parar a Rússia durant la Guerra Civil Espanyola): “Traduïr a Dovlátov és una joia. No té cap complicació”. Esperem que es reeditin les altres obres que té traduïdes al castellà (Los nuestros, La maleta i La extranjera, els dos últims molt difícils de trobar). Però sobretot que es publiqui el què encara falta: els quaderns d’apunts que va escriure durant vint anys, la novel·la Zona, sobre l’experiència com a guardià d’un camp de presoners, les cartes que va enviar al seu pare...

Vaig acompanyar l’Irina a una llibreria. Em va dir que feia molt temps que buscava La extranjera per regalar-li a una amiga sudamericana, però al final es va haver de quedar El compromiso perquè l’altre estava exhaurit. Quan li vaig dir que intentava fer un article sobre Dovlátov, ella, que era una informàtica moscovita, va comentar: "Deu ser complicat escriure sobre un autor que explica tantes coses en tan poc espai..."

Serguey Dovlátov va morir d’un atac de cor derivat de l’alcoholisme. L’ambulància que el portava a l’hospital es va quedar embussada a l’hora punta de Brooklyn. Era el matí del 24 d’agost de 1990, nou dies abans que Dovlátov pogués celebrar els quaranta-nou anys. Justament començava a tenir l’èxit que es mereixia, tan a Rússia com als Estats Units. Però la crua realitat, sempre tan prosaica, posava el punt i final a una literatura plena d’herois excèntrics i genials que, borratxos o no, inventats o reals, deien veritats tallants com cisells.

Aida Segura Ribes, diari Avui (22 de febrer de 2006)