dimarts, de febrer 21, 2006

Dovlàtov és Dovlàtov

-Subal, tretze comentaris. Ara ves-te'n.
-Psé. Molts eren teus.


I Subal em fa adéu amb la maneta, però jo sé que la maneta, passat el llindar de la porta, es convertirà en un puny enfurismat d'on només s'elevarà el dit de la botifarra. Pobre Subal. Pobre jo, que a la tarda d'ahir em vaig veure obligat a sortir del meu Bronx cercant la dubtosa fortuna que és trobar feina de mitja jornada-horari de tarda. Les llibreries, no sé per què, han esdevingut la meva última platja, allà on menys infeliç em trobaria cremant la meva joventut a canvi d'un salari a totes llums irrisori. Posat a ser esclau d'algú altre, que aquest altre es dediqui a vendre paper imprès més que crèdits hipotecaris. Emperò algú m'acompanya en la desgràcia. És el nou col·lega Dovlátov, a qui ahir vaig batejar, amb poca o nul·la gràcia, com el Bukowski soviètic. Mentida. Dovlátov és Dovlátov. Fer literatura comparada entre B i D seria mesquí per part meva, doncs conec millor a B que no pas al nostre nou amic D. Posats a jugar a qui fou més perdedor, emperò, definitivament aposto per D. Hem aprés a l'escola que el triomfador és aquell que mor més ric, i Bukowski pel que sembla, al final dels seus dies només tolerava el vi francès. Tiro un currículum amb desgana al taulell d'aquesta llibreria. Intento ser amable i condescendent amb el sagal que em mira però no em veu. No és aquest a qui has de convèncer amb el teu do de gent, pagès, sinó al seu amo, que no hi és. Però D em fa tirar endavant. Contradictòriament, val a dir. D no va aixecar mai cap, mai va ser ningú, i ara que cria malves, un blogger de pa sucat amb oli òbvia el seu nom i el bateja com un bukowski més. Serveixi aquest post-escombraria per a posar remei a l'insult que vaig emetre contra la dignitat d'un escriptor amb majúscules, l'amic Dovlàtov, periodista que no creu en les notícies que escriu, i així ens ho fa saber en les seves novel·les introbables, excepte la que aquí no em cansaré de publicitar; El compromiso. Edicions Ikusager

*

Una nova paradoxa per a Dersu: Què hagués estat de la gris i ofuscada, sarcàstica i estranyament viva obra de Dovlàtov sense la censura i control que exercia el règim comunista sobre la vida i pensament dels seus conciutadans?

*

Deixeu-me reproduir-vos uns quan diàlegs del relat brillant, virtuós, excel.lent, anomenat Compromiso Quinto. Per a que no us perdeu; el redactor en cap Turonok envia a Dovlatov a un hospital per tal de cobrir el naixement de l'habitant número 400.000 de la lamentable ciutat de Tallin. Sembla que Dovlatov ha trobat el nadó ideal, el que casa amb totes les espectatives que el règim soviètic espera d'un nadó, quan...

Llamé a la redacción. Se puso Turonok.
-¿Sí? Turonok al habla.
-Guiénrig Fránzevich: un niño acaba de nacer.
-¿Qué? ¿Quién es?
-Es Dovlátov, desde la maternidad. Usted me envió aquí.
-Ah, sí. Ya me acuerdo.
-Pues eso, ha nacido un niño: grande, sano; cincuenta y ocho centímetros; cuatro quilos con doscientos gramos. El padre es etíope...
Silencio incómodo.
-No comprendo -dijo Turonok.
-Etípoe. De Etiopía. Estudia aquí -dije-. Es marxista -añadí por alguna razón.
-¿Está usted borracho? -preguntó agudamente Turonok.
-¿De qué? Estoy de servicio.
-De servicio. Como si eso le hubiera reprimido alguna vez. ¿Quién vomitó en la sede central del Comité Regional del Partido el pasado diciembre?
-Guiénrig Fránzevich: no puedo ocupar esta líniea mucho tiempo. Acaba de nacer un niño. Su padre pertenece a un país amigo.
-¿Quiere decir que es negro?
-Más bién color chocolate.
-¿Pero es un hombre de color?
-Naturalmente.
-¿Que tiene de natural?
-¿Es que los etíopes no son humanos?
-Dovlátov -dijo Turonok con voz entrecortada por el tormento:- Dovlátov, le despediré... por intentar desacreditar al más... ¡Déjeme en paz con su puñetero etíope! Espere a que nazca un niño normal, ¿me oye? ¡Quiero un niño normal!

*

Demà, amb sort, i en exclusiva pels amables lectors de La Segona Perifèria, podreu llegir l'article d'Aida Segura que l'Avui no vol publicar a la xarxa, Dovlàtov, l'àcrata.


8 comentaris:

subal ha dit...

Estalvieu-vos el comentari fàcil; no és Magnum.

eff ha dit...

La insistència té premi: apuntem la recomanació, Sr. Subal (vulgués o no recomanar).

Tina Vallès ha dit...

Esperem l'article, perquè l'he estat buscant i gairebé m'hi deixo la pell.
I ja que estem russos, cateu Mijail Zoschenko, Matrimonio por interés, Ed. El Acantilado. Ni punyetera idea de si té res de Bukowski o no, però els seus relats són per llegir en veu i fotre's, a priori, un tip de riure, i a posteriori un fart de rumiar.

Tina Vallès ha dit...

en veu alta, volia dir, per la cosa de l'oralitat i tal... bé, Ricardo San Vicente ho explica millor en la seva nota a la traducció...

Buk ha dit...

Jajaja...Boníssim, aquest diàleg. Començaré a cercar per les llibreries a l'amic Dovlàtov.
I prenc nota també a la llibreta d'escriptors en busca i captura, de l'amic Mijail, Tina.

Salut
Buk

bubis ha dit...

ara ve quan exhaurirem al rus. volien un nen de xocolata blanca.

dErsu_ ha dit...

Eminent Bolañista, incipient Dovlatovià, insigne Bukowskià, Subal:

No ens enganyem, la cursa la guanyà Aquil·les, no pas la tortuga.

Anònim ha dit...

Proveu amb aquest: Novel·la amb cocaïna de M. Aguéiev. Un llibre de culte, un autor de culte. Us sorprendrà.