Primera consideració
Provocació, ironia, sarcasme, força, depressionisme, moments commovedors, ahir a l'Orinal. A voltes, Max Besora fa temor. Aplaudiments merescuts. El poeta corta dos orejas y un rabo y sale a hombros de la plaza.
Segona consideració
Al mateix temps que Subal es fumava calmosament un cigarret al galliner, Max Besora, sentint-se a l'speak corner, sacsejava el seu dit com un profeta, com si d'aquesta manera pogués fer tremolar els ciments de la nostra cultureta de perifèria. Mireu sinó aquesta vinyeta. En certes ocasions, Besora es palpava els ous i escandalitzava a les senyores.
[visiteu La Segona Perifèria cap allà els vols de les tres de la tarda i tindreu el dubtós privilegi d'observar la vinyeta (dels collons)]
Tercera consideració
M'arriba, per fi, el número 117 del pamflet semiclandestí La Fiera Literaria. Un home savi em va advertir contra la revista, i casi m'engega un calbot al saber que m'hi havia subscrit. Immunitzat, doncs, contra el verí de la revista, vaig poder fruir de frases com aquestes:
¡Es tremendo! Y que esta persona [Rosa Montero, en una entrevista a Mujer hoy, del dia 7 de gener] sea tenida por una de las escritoras importantes del momento, escandaloso. Ella, creyendo presentarse como una lectora ejemplar, se muestra como la más vulgar que pueda encontrarse. Así es exactamente como no debe leer una persona que se dedica a una labor que tiene que ver con el intelecto. Sin planificación, sin método, a partir de la improvisación, de manera acientífica y anticultural... [vatua! com llegeixo, jo, sinó a la deriva?] "Allá donde veo un libro que me gusta, lo compro." Que le gusta por fuera, ¿no? Por el tamaño y el color. ¿Es lo que quería decir? O que le gusta por el título. O por el volumen. Leer así, eligiendo tan frívolamente, puiede resultar tan fructífero como ver ocho horas diarias de televisión, eligiendo además sus peores momentos. Es imposible que sea buena escritora quien se presenta como tan pésima lectora.
Aquests de la Feria Literaria són el que, en l'argot polític i de claveguera, s'anomenen ferrocotrocos. Però fan riure. Fan molta més gràcia que els Imparables i Joan Margarit plegats, no m'ho podeu negar.
Quarta consideració.
Quan les la-la-la-la-labores del hogar (Pedrals dixit) m'ho permeten, llegeixo sense treva la fantàstica El clítoris de Camille. La manera com Medrano ataca el tema de l'amor, la solitud i el dolor, el desamor i el procés creatiu de l'escriptura és novedosa, revolucionària, exquisida. Envejo, ja ho dic ara, la manera d'escriure d'aquest jove talent de la literatura i poesia castellana. Dios y Alà lo guarden muchos años, señor Medra.
*
El senyor K va deixar dit:
El passat dissabte vaig observar com algú comprava El clítoris de Camille en una llibreria del centre de Barcelona. ¿De qui es tractava? Del senyor Subal no, però potser d'algú proper a ell? O era pura casualitat?
La senyora Susi va respondre:
Senyor K, si és amic de les coincidències li diré que jo sí he comprat El clítoris de Camille a una llibreria del centre de Barcelona, i que justament ho vaig fer poc després de llegir el post d'en Subal. Tot i que, malauradament, era un divendres, podem fer veure que no li he dit i anar a dormir aquest vespre pensant que els lectors i lectores d'aquest blog ens anem creuant feliçment pels carrers de Barcelona. Per cert, el llibre se m'ha menjat.
Subal creu entendre què vol dir S. quan escriu que el llibre se l'ha menjat. És un llibre estratosfèric. Multifuncional. Poesia en prosa, prosa en vers, fantaciència, assaigs literaris per la cara, orgia lèxica, poesia visual, pensaments derivats per l'ús i abús de l'amor envers Camille i de Haloperidol i Somatarax. Una novel·la lliure.
Cinquena consideració.
Tasteu una mica del clítoris de la Camille, per favor;
[pàg.108]
El Stendhal que me fascina, el único Stendhal que me interesa, es aquel que se sentó con su pistola delante de la mesa de trabajo, diciéndose en el acto que escribiría algo provechoso o que se suicidaría allí mismo. Ese Stendhal -peligroso consigo mismo- que levanta con delicadeza el plumín del tintero y, absorto por el misterio, va contemplando cómo un título de novela se va escribiendo solo sobre el papel en blanco. Una lenta letra gótica -como son todas las letras góticas- que hace que la pistola vaya quedando paulatinamente al lado en pos, sí, de la literatura y la vida. Aquél plumín que dejaba traslucir tras de sí:
L-e r-o-u-g-e e-t l-e n-o-i-r.
Una página de una obra, la primera página de una novela -es lo que demuestra el caso de Stendhal- no puede estar más agarrada a la vida y a la ilusión.
El caso de El clitoris de Camille es el mismo.
Miro ahora el teléfono -ese instrumento de crueldad que es el teléfono- y observo que tanto él como yo estamos en la misma posición: c-o-l-g-a-d-o-s.
(clic, clic, clic)
El clítoris de Camille, Medrano, Diego, Seix Barral
Provocació, ironia, sarcasme, força, depressionisme, moments commovedors, ahir a l'Orinal. A voltes, Max Besora fa temor. Aplaudiments merescuts. El poeta corta dos orejas y un rabo y sale a hombros de la plaza.
Segona consideració
Al mateix temps que Subal es fumava calmosament un cigarret al galliner, Max Besora, sentint-se a l'speak corner, sacsejava el seu dit com un profeta, com si d'aquesta manera pogués fer tremolar els ciments de la nostra cultureta de perifèria. Mireu sinó aquesta vinyeta. En certes ocasions, Besora es palpava els ous i escandalitzava a les senyores.
[visiteu La Segona Perifèria cap allà els vols de les tres de la tarda i tindreu el dubtós privilegi d'observar la vinyeta (dels collons)]
Tercera consideració
M'arriba, per fi, el número 117 del pamflet semiclandestí La Fiera Literaria. Un home savi em va advertir contra la revista, i casi m'engega un calbot al saber que m'hi havia subscrit. Immunitzat, doncs, contra el verí de la revista, vaig poder fruir de frases com aquestes:
¡Es tremendo! Y que esta persona [Rosa Montero, en una entrevista a Mujer hoy, del dia 7 de gener] sea tenida por una de las escritoras importantes del momento, escandaloso. Ella, creyendo presentarse como una lectora ejemplar, se muestra como la más vulgar que pueda encontrarse. Así es exactamente como no debe leer una persona que se dedica a una labor que tiene que ver con el intelecto. Sin planificación, sin método, a partir de la improvisación, de manera acientífica y anticultural... [vatua! com llegeixo, jo, sinó a la deriva?] "Allá donde veo un libro que me gusta, lo compro." Que le gusta por fuera, ¿no? Por el tamaño y el color. ¿Es lo que quería decir? O que le gusta por el título. O por el volumen. Leer así, eligiendo tan frívolamente, puiede resultar tan fructífero como ver ocho horas diarias de televisión, eligiendo además sus peores momentos. Es imposible que sea buena escritora quien se presenta como tan pésima lectora.
Aquests de la Feria Literaria són el que, en l'argot polític i de claveguera, s'anomenen ferrocotrocos. Però fan riure. Fan molta més gràcia que els Imparables i Joan Margarit plegats, no m'ho podeu negar.
Quarta consideració.
Quan les la-la-la-la-labores del hogar (Pedrals dixit) m'ho permeten, llegeixo sense treva la fantàstica El clítoris de Camille. La manera com Medrano ataca el tema de l'amor, la solitud i el dolor, el desamor i el procés creatiu de l'escriptura és novedosa, revolucionària, exquisida. Envejo, ja ho dic ara, la manera d'escriure d'aquest jove talent de la literatura i poesia castellana. Dios y Alà lo guarden muchos años, señor Medra.
*
El senyor K va deixar dit:
El passat dissabte vaig observar com algú comprava El clítoris de Camille en una llibreria del centre de Barcelona. ¿De qui es tractava? Del senyor Subal no, però potser d'algú proper a ell? O era pura casualitat?
La senyora Susi va respondre:
Senyor K, si és amic de les coincidències li diré que jo sí he comprat El clítoris de Camille a una llibreria del centre de Barcelona, i que justament ho vaig fer poc després de llegir el post d'en Subal. Tot i que, malauradament, era un divendres, podem fer veure que no li he dit i anar a dormir aquest vespre pensant que els lectors i lectores d'aquest blog ens anem creuant feliçment pels carrers de Barcelona. Per cert, el llibre se m'ha menjat.
Subal creu entendre què vol dir S. quan escriu que el llibre se l'ha menjat. És un llibre estratosfèric. Multifuncional. Poesia en prosa, prosa en vers, fantaciència, assaigs literaris per la cara, orgia lèxica, poesia visual, pensaments derivats per l'ús i abús de l'amor envers Camille i de Haloperidol i Somatarax. Una novel·la lliure.
Cinquena consideració.
Tasteu una mica del clítoris de la Camille, per favor;
[pàg.108]
El Stendhal que me fascina, el único Stendhal que me interesa, es aquel que se sentó con su pistola delante de la mesa de trabajo, diciéndose en el acto que escribiría algo provechoso o que se suicidaría allí mismo. Ese Stendhal -peligroso consigo mismo- que levanta con delicadeza el plumín del tintero y, absorto por el misterio, va contemplando cómo un título de novela se va escribiendo solo sobre el papel en blanco. Una lenta letra gótica -como son todas las letras góticas- que hace que la pistola vaya quedando paulatinamente al lado en pos, sí, de la literatura y la vida. Aquél plumín que dejaba traslucir tras de sí:
L-e r-o-u-g-e e-t l-e n-o-i-r.
Una página de una obra, la primera página de una novela -es lo que demuestra el caso de Stendhal- no puede estar más agarrada a la vida y a la ilusión.
El caso de El clitoris de Camille es el mismo.
Miro ahora el teléfono -ese instrumento de crueldad que es el teléfono- y observo que tanto él como yo estamos en la misma posición: c-o-l-g-a-d-o-s.
(clic, clic, clic)
El clítoris de Camille, Medrano, Diego, Seix Barral
15 comentaris:
Encantada de llegir-te. Mireia.
Bé, he de dir que assumptes pendents del procés han descentrat la meva atenció i que no vaig estar atent als comentaris de la senyora Susi. He de dir, però, que es tractava d'un home qui comprava el llibre aquell dissabte, i... de quina llibreria estem parlant? LC, C, Fd'O, D...?
K.
Bé, d'acord, apa!: marchando una de clítoris!
Sobre la fiera, ja vaig escriure un post sobre un dels seus... ideòlegs? més... reconeguts? L'ínclit Manuel García Viñó. Després de llegir això de "se muestra como la más vulgar que pueda encontrarse. Así es exactamente como no debe leer una persona que se dedica a una labor que tiene que ver con el intelecto. Sin planificación, sin método, a partir de la improvisación, de manera acientífica y anticultural..." només se m'acut alegrar-me per la sort que ser llibreter no té res a veure amb l'intelectu, que si no... D'altra banda, no llegeixo cap dels autors que acostumen a criticar, així que no puc opinar...
I, bé, em sap molt de greu haver-me perdut el Max Besora. A veure si repeteix qualque dia.
Salutacions
Feliu Formosa? Que què ha fet?
arrrrrgggg!!! m'he equivocat!!! Joan Margarit! Joan Margarit!!! ho copiaré mil vegades a la pissarra; ara mateix ho canvio. Gràcies Tdó!
Subal, qué o a quién esperas? Que llegue pronto! . Es mucho fumar
:)
Enveja del clítoris (qui no?!) amb stendhal, enveja per no poder escoltar a besora (que he descobert aquí), enveja dels pendejos que sí poden llegir proculturalment i comprar llibres que no els agraden (ooh, com serà això?)
Salutacions transoceàniques!
Encantat de que em llegeixis, Mireia.
Benvolgutr senyor llibreter, gràcies pel link. Estic plenament d'acord amb el comentari que un lector seu fa al seu post sobre la "fiera" literaria.
Querido/a y distinguido/a anónimo/a, todo lo que no fumo en casa me lo fumo escuchando poesia. Cuando encuentre algo sabré lo que buscaba. Saludos cordialísimos!!
Benvolguda chica del siglo pasado:
enveja de no sentir-me lluny, lluny, també, de mi mateix. Octavio Paz, díxit.
salutacions pancatalanes. ;-)
ep! Subal! que nosaltres hi érem, i el Max aquest resulta molt bé per fer un recital i tal, per provocar, per fer-nos passar una estona divertida. Però la seva poesia, llegida en la calma d'un sofà i un silenci, no s'aguanta. És pur panflet, i el panflet està molt bé pel que va fer l'altre dia a l'Horiginal, però de literatua, res. El que tu escriu està mil vegades millor. Amb perdó.
Bé, primer gràcies per l'elogi. Estàs perdonat o perdonada.
Tanmateix, jo vaig llegir el poemari bastant abans d'escoltar-lo a l'Orinal, i a mi, sota el meu modest criteri, em va semblar molt bé; explosiva.
Crec que plantejes la vella dicotomia sobre la oralitat de la poesia. A voltes la poesia parlada fa de mal llegir, i viceversa; la poesia que funciona molt bé sobre el paper resulta una merda quan es recita.
Conec a en Besora des de fa algun temps, i he llegit altres coses seves. La meva alegria és que observo que Besora va avançant i trobant el seu camí. Quan un poeta evoluciona vol dir que és viu, i si un està viu pot fer coses millors i més interessants en un futur.
D'altra banda, benvolgut anònim, què opines de la poesia de Bukowski o Fonollosa? Pot semblar poesia bruta, antipoesia, però a mi em segueix arribant més que no pas un vers immaculat que segueix totes les normes.
m' has de vendre el mar, no cal rebut;-)
ep! Bucovsqui i Fonollosa són bruts, però són grans! Mai no veurien el follar cinc vegades al dia en una gàvia com una benedicció sinó com el pitjor dels càstigs, perquè tenen prou experiència vital com per saber aquestes coses. Entenc el què m'expliques del Max, però repeteixo, la seva poesia perd consistència i efecte quan la llegeixes en silenci. Jo el conec i me'l mig estimo i l'he llegit i és fins i tot dolent. I no té res a veure amb la dicotomia de l'oralitat en què l'imbècil aquell de l'Elies Adell ens volia fer caure. Hi ha poesia oral com la de Casasses o Josep Ramon Roig o Tomàs Àrias o Pedrals o Dolors Miquel que té pes específic literari, però lo del Max és divertit, una mica mica transgressor (no gaire), té força (potser perquè crida i repeteix), però literàriament no té pes... és volàtil, és "graciosillo" i prou. Hauria de llegir Marquès de Sade, que diu que no ho ha fet... i altres coses, em sembla. Potser les guies telefòniques... i follar més, molt més, fins que s'adoni que l'escés és un suplici.
I repeteixo, tu sí que escrius bé, Subal!
undos, undos, provant
Publica un comentari a l'entrada