He rebut uns quants presents dels meus propers en aquestes festes de deliris. Dos d'ells m'han cridat l'atenció; el primer, una màscara que prové d'una tribu veneçolana que s'anomena Piaora. Té una expressió del tot curiosa. Una mirada trista, o potser atònita. Un mentó i una nàpia exagerats, i unes conques dels ulls que semblen coves. Va tot el rostre pintat de color negre però del front i de les temples li surten vetes de color blanc amb una línia roja al mig encerclant la mirada esporuguida del nostre home. El cabell ve representat per un manyoc de palla ben llarga que li dóna a la màscara un aspecte sinistre, com si aquell rostre representés a un membre d'una tribu de reductors de cranis. M'encanta. M'encanta. Faig col·lecció de màscares; qui tingui oïda que escolti.
Manolo, un home amb el crani reduit.
El segon regal és un retrat que vaig encarregar a la meva estimada cosineta Q, per combatre l'avorriment dels últims moments d'un dinar familiar. L'autora demostra posseir una crueltat i honradesa digna dels artistes de la seva edat. Mig calb, destarotat, envellit, engreixat; així sóc jo als ulls dels minyons que no saben enganyar. Ben fet, Q!
Q, una crítica demoledora. Però del pobre Subal, del nostre Subal, ningú se n'ha recordat alhora de gastar-se un duro. Ni jo mateix, que sóc el seu amo i senyor. Subal, llepa'm les botes, i Subal ho fa. En fi, pobre desgraciat. Però per demostrar per cop enèsim la meva magnanimitat envers el meu engendre avui m'he decidit a preparar-li una sorpresa. Un regal. Veureu, jo sempre baixo de l'hort. Vaig sempre tard, nois. I navegant sense cap rumb per l'oceà d'avorriment que es reprodueix com una plaga que és Internet he donat amb un far en la nit, uns outsiders peninsulars dels què no coneixia res de res. Porten un pamflet literari semiclandestí i generen picors a l'establishment de la literatura en castellà i admiració entre els que malden per ser-hi. Ei, però de debò, eh? Es veu que són llegendaris, que les seves revistes les demanen des d'universitats llunyanes i tot. Esbudellen sense contemplació a autors d'èxit en castellà, els injurien, els hi foten tanta canya que fan por. I no només als autors. Els editors i la indústria els temen. Porten més de deu anys així, reduint cranis sobredimensionats per la avara indústria editorial. Els Imparables fan bé de no escriure en castellà.
He llegit aquesta entrevista a Lateral, he googelejat per aquí i per allà, i penso que hem trobat als Wu Ming de la literatura castellana. Vade retro, Satanàs!!
... uns minuts més tard...
L'autor sua. Està nerviós. Després de molt navegar, naufragar per la xarxa, troba una pista. Un correu electrònic. Poques vegades li havia costat tant trobar un contacte per internet, gairebé tota la tarda. Els hi escriu. Pateix per la seva gramàtica (d'aquests tios es diu que són professors universitaris, crítics literaris, gent amb molt de pes). Finalment, una resposta. Subal començarà l'any content. I l'autor també.
Amigo Subal: lo que sigue es una fórmula que tenemos compuesta para introducirla en las respuestas a quienes nos consultan lo que tú:
La Fiera sólo circula por suscripción a anualidades completas. Para tener acceso a ella tendrías que mandar 33 euros (un año) por medio de talón al portador cruzado, o a nombre de Pablo García, al APARTADO 42082 - 28080 MADRID (poniendo en el sobre sólo lo que hemos puesto en mayúsculas) o por transferencia a la cuenta de Caja de Madrid 2038 1177 56 XXXXXXXXXX [si algú vol el número que es posi en contacte amb un servidor de vostès], a nombre del mismo, diciéndonos, por correo ordinario o por mail, la dirección a donde quieres que se te hagan los envíos.
Suscripción de apoyo: 60 euros en adelante.
Europa 50 euros
Resto del mundo : 75 euros o equivalente.
Si te suscribes ahora, recibirás en seguida todo lo aparecido desde enero.
NO PAGAS PAPEL, PAGAS TIEMPO E IDEAS
serás bienvenido si te decides a ayudarnos. También aquí te deseamos un buen 2006. Un saludo. Cristina Aguilar.
4 comentaris:
Doncs pinta bé, la fiera literaria aquesta. I diuen que preparen un blog per a principis d'any. Haurem d'estar atents a aquesta inauguració. L'únic que em "chirría" (o grinyola...) una mica, és el fet de que publiquin a "La razón". Buffff.... Tanta defensa de la llibertat d'expressió, tanta incorrecció política i després treballen per a un diari "fascistoide" i de tan dubtosa credibilitat? Mmmmmm....no se, no se...
Salutacions
Buk
Hola Buk, sí, a mi això també em grinyola... emperò, segons el que he pogut llegir, fa temps que van deixar de col·laborar amb l'Ansón; rebien massa pressions, tant els autors com el tabloide. Això del bloc m'havia passat per alt; gràcies per l'apunt. Haurem d'estar atents.
salut, buk.
Doncs coi (sí, sí, coi!, admiració)amb el retratet de la cusineta! M'agrada cosa de no dir (és per això que ho guixo?). Porta-la ràpidament a una escola d'arts i oficis per a que desaprengui l'ofici. Jo no et veig tant destarotat. I (sento desil·lusionar-te) diria que t'hi assembles força.
Res. De fet, jo, si segueix així, a aquesta "càndida" criatura li veig fusta de poeta.
Bé, bones, felices i turronenques festes a tothom!
I t'has fixat que la meva cosineta ha accentuat correctament l'"és"?
És impressionant.
Ella, poeta, doncs no ho sé... ara sa germana gran és una lectora compulsiva, i comença a tenir pensaments protofeministes i tot. Ja ens podem calçar!
Publica un comentari a l'entrada