Un grup de cinquanta policies aleshores va irrompre a la sala, amb els seus cascs, les seves armilles antibala amb les inicials del cos antinarcòtics marcades a foc al pit i al dors, amb els seus subfusells d’assalt que deuen pesar com un dimoni. Els polis eren baixets, amb la pell bruna i expressió endurida i ensinistrada per a matar. Us semblarà que Subal exagera, però el seu amo, que sóc jo, certifica la seva història. Acte seguit un inspector, que reconeixerem fàcilment per la seva gavardina de color beige i el cigarret que li penja dels llavis, s’obre pas entre els seus cadells ensinistrats i es dirigeix al director del local que es frega les mans amb nerviosisme. Es donen la mà i creuen a un apartat reservat al personal del local. S’hi estan molt de temps.
Dos policies custodien la porta de sortida, i ni entra ni surt ningú. Subal, ves a saber perquè, s’imagina que al carrer tres o quatre furgonetes de color negre, sense distintius, sense matrícula, furgonetes pensades per a no existir, resten immòbils a l’entrada principal del nostre club. Subal s’enfonsa cada cop més en la seva butaca i demana l’enèsim cigarret a E., guarura que fuma i fuma.
Però amics, amics, això no és un hotel segrestat a l’est de Bagdad, això és la Segona Perifèria i com hi ha món que les coses al nostre puticlub van acabar a la mexicana, davant dels ulls atònits del vostre protagonista. Subal encara no sap quina lliçó extreure del que ve a continuació.
El detectiu, que havíem deixat parlant amb el director, surt de darrere de l’apartat agafat de dues senyoretes colombianes que duien sabates i unes calces. Elles somriuen i potser estan temptades de refregar la calba a l’inspector. Dos membres del cos de policia agafen de bracet a una sola noieta, i riuen, i arrosseguen la veu, i al darrera seu un policia amb les cames mig obertes i un braç arrepenjat en una columna de vidre xiuxiueja tendres paraules d’amor fugaç a una senyoreta que ven tabac a les taules dels clients. El subfusell li penja entre les cames. La missió antinarcòtics queda anul·lada.
A la nostra taula Subal ja no sap què pensar. Un guarura es mira l’escena mastegant un escuradents, però l’altre, com Subal, com el seu germà, n’estan fins als collons i decideixen que la nit arriba al seu final. El guarura primer protesta, però el guarura segon s’imposa i baixem les escales i passem pel costat de les furgonetes negres i demanem les nostres pistoles al poli que ens les guardava, que no ha vist res ni ha sentit res. As usual.
Dos policies custodien la porta de sortida, i ni entra ni surt ningú. Subal, ves a saber perquè, s’imagina que al carrer tres o quatre furgonetes de color negre, sense distintius, sense matrícula, furgonetes pensades per a no existir, resten immòbils a l’entrada principal del nostre club. Subal s’enfonsa cada cop més en la seva butaca i demana l’enèsim cigarret a E., guarura que fuma i fuma.
Però amics, amics, això no és un hotel segrestat a l’est de Bagdad, això és la Segona Perifèria i com hi ha món que les coses al nostre puticlub van acabar a la mexicana, davant dels ulls atònits del vostre protagonista. Subal encara no sap quina lliçó extreure del que ve a continuació.
El detectiu, que havíem deixat parlant amb el director, surt de darrere de l’apartat agafat de dues senyoretes colombianes que duien sabates i unes calces. Elles somriuen i potser estan temptades de refregar la calba a l’inspector. Dos membres del cos de policia agafen de bracet a una sola noieta, i riuen, i arrosseguen la veu, i al darrera seu un policia amb les cames mig obertes i un braç arrepenjat en una columna de vidre xiuxiueja tendres paraules d’amor fugaç a una senyoreta que ven tabac a les taules dels clients. El subfusell li penja entre les cames. La missió antinarcòtics queda anul·lada.
A la nostra taula Subal ja no sap què pensar. Un guarura es mira l’escena mastegant un escuradents, però l’altre, com Subal, com el seu germà, n’estan fins als collons i decideixen que la nit arriba al seu final. El guarura primer protesta, però el guarura segon s’imposa i baixem les escales i passem pel costat de les furgonetes negres i demanem les nostres pistoles al poli que ens les guardava, que no ha vist res ni ha sentit res. As usual.
2 comentaris:
mangoneos policials que han fet espants entre els comentaristes. com due ser la propera part?
si, tu. On s'han fotut els meus fans? jejejeje! sort en tenim de tu, ea!
Publica un comentari a l'entrada