Desde la puerta de "La Crónica" Santiago mira la avenida Tacna, sin amor; automóviles, edificios desiguales y descoloridos, esqueletos de avisos luminosos flotando en la neblina, el mediodía gris. ¿En qué momento se había jodido el Perú?
VARGAS LLOSA, Mario, Conversación en la catedral
¿En qué momento se había jodido el D.F.? Vaig estar temptat de preguntar al meu escorta personal quan ja tornàvem. Guarura, en diuen, segurata. No ho vaig fer perquè la resposta no importava, i a més ell no ho sabia. Ningú sabia qui havia posat aquelles avingudes, aquells tirotejos, la cola d'impacte als pulmons dels infants, les colònies grises i depauperades als turons o els habitans al subsòl. En aquells dies no apreciava la increïble bellesa del desastre, i la megalòpoli m'intimidava fins a la paràlisi. Anava cagat de por i avergonyit de culpa; uns tant i d'altres tan poc... Ah, era un neci aleshores; ara sé que són ells, els Altres, els que ens passen la ma per la cara. Ells tenen vida i nosaltres tenim a Houellebecq.
No sortia de l'apartament si no era per marxar fora del D.F., fins una nit que, exhaust d'avorriment, vaig acceptar anar a fer un vol amb els dos guarures que sempre anaven quinze metres davant o darrera meu. Em deprimia veure la ciutat mig a les fosques, amb la llum encara més esmorteïda per l'efecte del vidre fumat i ennegrit del tot-terreny que em conduïa a la Zona Rosa. ¿Adónde vamos? A la Zona Rosa. ¿Y eso? Ohhh, bueno, éste, vamos a lugares para tomar, ¿sí?
I a la porta del local em van demanar que em posés contra la paret i em van registrar a fons. Anava net, sense armes, sense droga. Els dos guarures van anar a parlar amb un policia que estava aparcat a l'avinguda per a que els hi custodiés les dues pistoles. Si van haver d'amoquinar no ho sé. Un cop pujades les escales i travessada la porta em vaig trobar amb un món de luxúria d'alt standing. Aquí porten als executius europeus o nordamericans que volen relaxar-se i oblidar la dona i les criatures. Senyoretes increïbles fan exercicis acrobàtics a la barra i miro extasiat tot allò que m'envolta. El meu germà, aleshores encara menor d'edat, estava desencaixat de gust. Jo suposo que també. Uns executius negocien amb una dama.
La màgia i la tensió sexual es van esquerdar per donar pas a la part mexicana de l'assumpte. Es va parar la música i es van encendre els llums. Un moment de silenci. Les noies no sabien què fer, i van optar per desaparèixer rera les cortines. Els guarures semblaven nerviosos i tothom es buscava i es demanava explicacions. Finalment, pels altaveus una veu professional impostava tranquil·litat i informava a la clientela que hi havia una inspecció d'una brigada antinarcòtics. Recony. Mecagunlaputa. El meu germà és menor d'edat, jo mentalment sóc menor d'edat. Ens detindran, ens torturaran, ens donaran pel cul. La pregunta què faig tan lluny de casa i en un país com aquest va prendre cada cop més força, grotesca i hil·larant. És la pregunta de l'immigrant, del foragitat.
Però és obvi que ni la nit ni la història s'acaben aquí. Falten la part dels polis i la part dels guarures.
I per la ràdio us punxo un tema d'un grup mexicà d'avanguarda, els incorruptibles Café Tacuba, i aprofito l'avinentesa per saludar a Cartes des Mèxic (un bloc català a Mèxic) i a República de Catalombia (un bloc colombià a Barcelona).
Malgrat us soni estrany, Méxic D.F., el seu caos, la seva brutícia, la seva bellesa, ressonen així;
5, Revés, Cafe Tacuba, 1999.
Powered by Castpost
10 comentaris:
Podríes aprofundir en la frase: "ells tenen la vida i nosaltres a Houellebecq"?
Esperant que no siguin oposats...
les noies giravoltant per una barra vertical no podien faltar.si tu també houllebecqueges ja anirem ben tips.
salut, la amelie nothomb que hay en mí
Amb molt de gust ho intentaré, amic Ferran. Però no sé si me'n surtiré.
Jo sóc un gran lector de Houellebecq, això vagi per endavant.
La brutalitat de Houellebecq sempre m'ha semblat una expressió de com està el món occidental avui en dia, però no en el seu vertent polític, sinó filosòfic i moral. Houellebecq és amoral, nietszchià, si vols. A mi em sembla molt bé. Houellebecq la clava sempre amb aquest sentit. Amor? Sexe. Viatge? Turisme. A occident som així, desnaturalitzats.
En canvi, a mi em dóna la impressió que a Amèrica Llatina són més humans, no sé com dir-t'ho sense que el meu discurs quedi buit i banal. No dic que siguin millors, ni estic idealitzant res de res.
Em penso que allà entomen la vida d'una altra manera, que a mi sempre m'ha semblat més "humana", amb tot el que això comporta.
Però repeteixo, a mi la literatura que gasta Houellebecq m'agrada. No pas com a membre de l'star system; el trobo profundament altiu com a persona (a la entrevista que li van fer a Qué leer em remeto.) Un gilipolles, vaja.
No he llegit encara l'últim llibre.
Si t'interessa saber per què em cau malament ves a;
http://lasegonaperiferia.blogspot.com/2005/05/la-nueva-edicin-o-la-prostitucin.html
Em vaig passar una mica, lo reconosco, però és que estava indignat.
Ea, les noies de la barra hi eren; jo no puc fer res amb això. La història que us estic explicant és certa.
"La frase que sigue es falsa. La frase que la precede es verdadera"
Subal, gràcies per les visites i les saluacions. Escrius de conya.
Em sembla que devies sortir de Mèxic por piernas. Espero el final de la hisòria. Conec una noia que també va acabar anant a l'escola envoltada de guaruras, i fent drecera amb un 4x4 a través d'un parc o d'un bosc, per evitar determinats carres. Ara regenta un bar en un tranquil poble de Mallorca...
Gràcies Subal. Havia cregut entendre el què volies dir fins arribar a l'escena de les noies. Escena força Houellebecquiana, m'ha semblat.
L'últim llibre molt bo. Però si, un gilipolles.
l'important és que no acabessis a santa teresa, no sé si se m' entén, però les noies equilibristes no em molesten, amb la càmera haguessim fet birgueries, el que passa que una dona aficionada al tema no pot entrar a llocs com bailen22 per dir alguna cosa, no fós cas " fes descobriements" i ho trobo injust, això sí a vídeos i pel·lícules l'streaper que no falti. postfeminisme de dissabte matí;)
Subal:
Tengo el mas hermoso recuerdo de esa Ciudad Mexico que llamas D. F
Recorrí todas y cada una de las calles del centro, incluyendo una visita al Cafe Tacuba.Un desconocido me invitó a conocer unas viviendas alrededor de un patio, herencia de las corralas españolas Disfruté viendo como van a buscarse la vida en la plaza Garibaldi, ví guitarrras que de ruinosas parecian no tener sonido.
Tengo de Ciudad Mexico y sus gentes un bonito recuerdo.
Perdona mi ignorancia del tema literario
De res, Ferran.
En cap de les meves estadesa a Méxic he anat al nord, al desert. És una cosa que em fa molta, molta ràbia; vaig perdre el temps miserablement.
Usuario anónimo! Hola de nuevo. Lamentablemente nunca pude visitar una vivienda como la que tu cuentas. Sí he visto una corrala en Madrid, y me pareció fabulosa.
Como ya he contado, no pude ver México con los ojos necesarios y predispuestos. Plaza Garibaldi me pareció peligrosa y siniestra (de noche, claro). Creo que se ha de aprender a viajar, si no no se es más que un turista (agringado). Ojalá pudiera ir hoy a México, estoy seguro que me reconciliaria con esa ciudad.
Un saludo, y muchos recuerdos.
No hay nada que lamentar sobre el tema literario; no eres un/a ignorante, si eres quién yo creo! ... además, si no fueramos todos unos ignorantes... ¿de qué nos sorprenderíamos entonces?
El DF me encanta. Ya quisiera pasar allá una larga temporada.
Y recuerdos desde Catalombia. Lástima que no pudiste acompañarnos en la Novena de Aguinaldos, algo parecido a Las Posadas mexicanas
Bienvenido a la periferia, Catalombia.
Cuéntanos, qué carajo es esto de la Novena? Es que tampoco sé qué es eso de las posadas mexicanas.
Y otra pregunta, tenéis ayacas en Colombia? jejejeje, este año me comeré una ayaca, y bien buenas que están!!
Publica un comentari a l'entrada