PdV, Vila-Matas, Barcelona, Portnoy, Herr Direktor, and me

Hola, hola, txé, que vinc de Tavernes de Valldigna, País Valencià, carregat d'anècdotes i taronges. Les taronges me les menjaré amb diligència per a que no s'espatllin i les anècdotes les deixo pendents d'explicar (fora d'horari laboral). Que no se'm podreixin ni els cítrics ni les anècdotes, txé.

Ara per ara, els molesto per anunciar als quatre vents la recent publicació de Paper de Vidre, núm. 45, en el qual he tingut el plaer d'entrevistar, juntament amb l'amic Lamento del Portnoy i Herr Direktor, al senyor Vila-Matas. Aquesta entrevista també està carregada d'anècdotes, que explicaré en les meves memòries, quan tingui noranta anys, en la meva obra Ya no me acuerdo de nada.

També estic feliç perquè per fi puc tancar el tema de Frankfurt a la catalana, amb el relat Eh, tu, tu tutú, que és la història d'una puta que es diu Barcelona i la conviden a una fira de llibres.

Em sembla que la cosa ha quedat prou bé. Deixin que agraeixi al senyor Portnoy la seva disposició a col·laborar amb nosaltres, ell que és un autèntic Explorador d'abismes. ¡Gracias colega! També, com és prescriptiu, agrair al senyor Herr Direktor l'oportunitat de trencar-me el cap fent preguntes impossibles al senyor Vila-Matas, i evidentment, deixin-me expressar el meu agraïment al mateix senyor Vila-Matas, per la seva paciència i amicalitat.

Apa, facin veure que treballen i concentrin-se en la pantalla de l'ordenador de la seva oficina o facultat. Paper de Vidre, la revista que no existeix perquè no es pot cremar.

Pre-avís

Volen que els confessi una cosa, ara que sóc famós? M'imagino entrevistes en profunditat a mi mateix. Sí, no riguin. Que em tracten de vostè a les entrevistes. Que tinc un o dos segons de silenci cinematogràfic per a preparar-me unes respostes adients a cada moment. M'imagino una Contra amb l'Amela. La faríem per e-mail, trencant la tradició del tête á tête...

O m'imagino a un reporter amb un llapis a l'orella i un barret i una gavardina, a la porta de casa, el dia després de l'aparició de Paper de Vidre, núm 45, preguntan-me sobre si es pot considerar el post del dia 10 d'octubre, Frankfurt a la catalana, que va passar tan desapercebut, com el meu contra-discurs inaugural de la Fira de Frankfurt, i el relat de Paper de Vidre número 45 com un contra-discurs de clausura. I jo, aparentement sorprés però en veritat atacat per una vanitat exultant, em preparo la pipa de roure, premo bé el tabac holandès, encenc amb lentes pipades la pipa i responc;

—Em complau, aquesta pregunta, em complau.

Un monzó anomenat Quim

Quim, Quim, una foto, per a L2P! Uhm, uh. Em mira fixament, als fons dels ulls, travessant-me les ulleres, escrutador. Segueix mirant-me molt. Segueix sense dir ni ase ni bèstia. Ha d'estar ja fins al capdamunt de groupies. Li aguanto la mirada. Jo també balbucejo, Quim, penso. M'abraça fort. Té una mirada de far-west, de cowboy de mitja nit que mira sempre a l'horitzó. Fa uhm, uh. Miro de furtar-li part del seu talent mentalment. Miro també de robar-li la cartera. Uhm, uh. Uf, va dir ell. Flash-flash. Gràcies Quim. No diu res. Em mira i ja no cal dir-me res. Se'n torna per on ha vingut. Jo faig el meu camí, per l'stand de russos i bielorussos, serbis, otomans.

Ha aconseguit Subal furtar-li part del talent al Monzó? Podrà escriure Subal un epíleg vàlid de la Fira de Frankfurt per a PdV? Per què Subal crea innecessàriament expectatives al lector, quan sap que quanta més esperança dipositada en ell, pitjor li surten els escrits? Ahhhh, són coses que no se saben, que més val no saber, perquè Subal no té cap pla. No sap què dirà, en el discurs que encara no té preparat. L'abisme als seus peus. Tempus fugit, i el document del discurs segueix en blanc. Senyores i senyors, els hi explicaré un cuentu, però no sé quin.

El Sant Sopar

Asseguts, d'esquerra a dreta; Octavio Kulesz (ed. Libros del Zorzal, Argentina), Álvaro Lasso (ed. Estruendo Mudo, Perú), un editor iranià (que suposem que no és homosexual perquè a l'Iran no existeixen) i Santiago Tobón (ed. Sexto Piso)

Drets, d'esquerra a dreta; Christine Stemmermann (Ed. Diogenes, Alemanya), Subal Quinina (servidor de vostès), i un senyor que demana uns drets d'imatge inaccessibles. La meva estimada Circe Bosch, darrera de la càmera.

A Frankfurt els dies de Fira es celebren Sants Sopars. Jo vaig ser introduït en la matèria dels Sants Sopars l'any passat de la mà de la generosa Circe Bosch. Ella m'hi va convidar i vaig poder fer amistat amb, per exemple, la senyoreta Ada Castells. Jo als Sants Sopars m'hi sento molt petit, perquè no tinc memòria, se m'obliden els noms, no tinc anècdotes, quan vaig begut balbucejo i, en definitiva, em manquen glamour, història i padrins per anar fardant pels puestus. Sé parlar, i molt, de mi mateix, per això gasto blog, però en fi, amb un putu blog no es va enlloc. Això sí, als Sants Sopars, el primer de tots, entenguin-me. Antes muerta que sencilla.

Enguany, tot cercant el restaurant de nom endimoniadament llarg, ens vam trobar un noiet atabalat amb corbata que ens va demanar foc, i com que sóc així, li vaig demanar fins i tot el número de passaport.
—¿Eres peruano? Ah, ¡Julio Ramón Ribeyro!
—Ah, síiii, ¡el más grande!

I aleshores el senyor anònim que anava amb mi comença a recitar una llarga llista de noms d'escriptors peruans i l'altre que fa que sí amb el cap i replica, i doncs, jo només puc agafar un cigarret, fumar-me'l i escoltar. Començo el partit en un claríssim fora de joc.

L'encorbatat va resultar ser el senyor Lasso, vint-i-cinc anys, fundador de l'editorial peruana Estruendo Mudo. Toca't els ous, em dic. Va fundar l'editorial amb vint-i-un anys. Toca't els ous, em dic.

Ens acompanyem mútuament a la crida anual. Hi ha molta gent (d'Anagrama, Tusquets, agents literaris, etc.), cosa que no m'afavoreix, doncs la subalternitat em sorprén quan hi ha massa mirades observant. Però tan se val, jo hi vaig igualment, per demostrar al món que amb supina ignorància i una mica de sort pots anar perfectament a Frankfurt. La vida té girs estranys. Prenem uns llocs privilegiats. Jo sé com va la cosa, comença a venir gent i més gent i després no pots seure enlloc. Així que aquest cop el sopar comença bé. Ah, però vostès saben de la meva afició a fumar cigarrets. Potser no saben que la prohibició em persegueix allà on vaig, fins i tot a Alemanya, on s'acaba d'instaurar la llei antitabac, i tot fent-me fotre i mirant el meu seient per darrer cop, surto a fora a fumar.

Sortim un grapat de gent, això no és excusa. La subalternitat apareix en el moment de tornar a entrar, quan jo, educat en una escola de capellans, deixo passar a tothom i m'aferro a la dita bíblica dels últims seran els primers... en buscar-se la vida. A la taula d'en Bernat, qui no hi és no hi és comptat. Enrogit, humiliat, em veig obligat a sopar a un metre de distància de la taula i el plat a la falda. Agafar la cervesa de la taula suposa una operació d'equilibri i enginyeria humana difícil d'explicar. Bah, intento fer com si la meva posició fos la més normal del món i demano amb naturalitat al senyor de l'editorial argentina que m'expliqui els seus inicis. La resposta és eloqüent: mil dòlars, dos ordenadors, un dels quals al lavabo. Prenc nota. Instal·laré un ordenador a la dutxa i problema solucionat.

Amb tot, hi van haver moments de glòria que ara mateix no em venen al cap, però aquests els deixo pel senyor Llibreter, amb el qual discutíem, ja havent marxat del sopar camí a veure el show d'en Pedrals, com ho faríem per no trepitjar-nos els posts.

Un darrer aprenentatge m'agradaria compartir amb vostès. Vesteix un bastó i semblaràs un senyor. Vull dir que, per molt post autolaudatori que escrigui sobre Frankfurt, escoltant les peripècies d'aquests joves editors llatinoamericans que publiquen malgrat Llatinoamèrica, hom veu que no és ningú, que és un paio que es mereix estar a un metre de la taula, o potser a dos. Per molts posts que escrigui donant-me-les d'editor exquisit i valerós, per molta americana de vellut que porti, sempre n'hi haurà mil que em passaran la mà per cara.

I em sembla que ja està. Això és tot el que se m'acudeix explicar sobre Frankfurt. Ho deixo aquí, que la cantarella dura massa. Demà faré un post anunciant la meva propera col·laboració al Paper de Vidre, que servirà d'epíleg de Frankfurt.

Good night, and good luck.

Subal Quinina, per la perifèria de la perifèria. Yo tampoco me llamo José Luis.

Un altre sopar

Frankfurt a la catalana

Camino per l'extrarradi de la Fira, fa una mica de fred. Porto els punys dins les butxaques de l'abric de pana, que fa molt editor. Giro una cantonada i em trobo a en Bolaño i a en Mendoza abalançats sobre una paradeta d'entrepans calents.

—Un frankfurt a la catalana, si us plau— diu en Bolaño.
—Per a mi una botifarra de frankfurt— demana Mendoza.
—I tant, ara mateix— es gira l'amo de la paradeta i s'encara contra els fogons.

Camino ràpid i miro al terra. Hi havia alguna cosa que no em quadrava, però ho nego tot amb el cap i accelero encara més el pas.

*

Quatre, tres, dos, un. Jastà, ja he arribat. Quina emoció, redéu, jastà, jastà, ja-hi-sóc, ja-hi-sóc, em dic per sota i prement ben fort els punys. I amb sorpresa alço la vista i ho veig tot fosc i desert... què estrany... cap veu estrangera, cap remor de fons. Camino una mica i sento els meus passos repicar pel Gran Teatre Buit de Frankfurt. Amb sorpresa escolto un clonck que ressona misteriós de dalt el sostre de la fira, i de sobte em cega un raig de llum que m'encercla. Estic retallat de blanc en un mar de color negre. Comença a sonar una música estranya i dolça...

powered by ODEO
It's Oh So Quiet, Björk
Post, 1995

... que m'omple d'alegria i pau. I els peus se me'n van i s'arrosseguen majestuosament per la moqueta mentre em balancejo ocupant tota la pista. Amb la punta dels dits recullo un catàleg d'una editorial canadenca, creuo el passadís amb la meva dança i el poso a l'stand d'una editorial búlgara i ciríl·lica, i de l'stand búlgar entomo un llibre sobre vaques autòctones que deixo a un stand francès... sóc feliç, els peus ara tentinejen com si fos una ballarina que fa peses. I ara, de tant feliç començo a donar voltes sobre el meu eix i mica en mica esdevinc un místic turc i giro de manera salvatge, encerclat d'un feix de llum i unes trompetes brillants que marquen abruptament el final de la cançó, moment en el que alço els braços i obro les mans saludant a l'infinit. Caic inconscient.

...[...]...

Sento que m'enfonso, que la sala m'engoleix. Uf, quin pilotassu. Noto el tacte fred, rígid i humit del palmell d'unes mans que em toquen el front. Obro els ulls lentament, em pesen una tona. Veig un Montilla altíssim que em mira des de dalt, en picat. Caic inconscient de nou. Rebo un parell de dolces bufetadetes, les noto lleugerament. Obro els ulls i ara el Montilla és la Maria de la Pau Janer. Ara faig veure que he tornat a caure desmaiat. I de sobte noto un duríssim directe contra la la meva mandíbula i que mastego sorra, merda, renego i obro els ulls i veig en Serés, que m'ha fotut un bon gec d'hòsties. Veig les estrelles. M'alço i em sento feble, molt debilitat. Ja no hi ha foscor arreu. Una llum blanca i pura que prové de deu trilions de fluorescents m'esgarrapa les retines. Un munt de gent prenent cafès, gent penjada als mòbils, Andrew Wylie menjant-se amb patates a un noiet tremolós que tremola davant d'un contracte, veig l'immensitat, la insignificànça. Això és Frankfurt, ladies and gentlemen. Surto per on he entrat a fumar-me un cigarret. Glopejo una mica de vòmit. Que m'empaso fent un rotet.

[continuarà]

Aniràs a Frankfurt

—Subal, apropa't a Mi.
—Ah, no, la mateixa cantarella de sempre, no. Qué, m'envies a Frankfurt, no? I ara em fotràs el tradicional discurs pre-Frankfurt, oi? Subal vine aquí, Subal no facis això, no facis allò, nyé, nyé, nyé, nyà, nyà, nyà.
—Aniràs a Frankfurt t'agradi o no. Millor que t'hi posis bé. Mira, t'he comprat un bitllet i tot.

imatge cortesia de l'amic [ojo fisgón]

—Ves-hi tu.
—No, yo escribo en castellano.
—Ah, tú escribes en castellano quan et convé. Tu ets un botifler.
—Jo sóc el teu amo i em mereixo el teu respecte.
—Buenu, vale, tu ets el meu amo.
—Ni se t'acudeixi emprar tals barbarismes davant de tants editors. Fas pena.
—Mira, Autor, jo ja hi vaig anar l'any passat, a Frankfurt. Ara et toca a tu. Això sí, t'ho adverteixo; les ties que venen els drets de traducció estan sempre currant. I et tripliquen... què dic tripliquen; el quadrupliquen l'edat.
—Aniràs a Frankfurt.
—I si cau l'avió i Catalunya es queda sense ni un fotut editor? Sóc l'esperança blanca, nen, m'has de tractar amb cotó fluix.
—Aaaaaaixò mateix, tu ets l'esperança blanca, Subal, tu ets el millor.
—Ara ens entenem.
—A mi no m'has de convèncer, rei, ves a Frankfurt i els hi expliques a polítics, periodistes i col·legues reconsagrats.
—Em trobo una mica malament, potser hauré de cancel·lar la meva presència. Ho sento, amic.
—Aniràs a Frankfurt... espera, que em poso eco a la veu... Aniràs a Frankfurt com a legítim representant de la cultura catalana, salvaràs la nostra llengua, la pàtria, estendran una estora roja sota els teus peus, et pagaran tots els cubates, es farà el silenci quan arribis al pavelló de la cultura convidada...
—El pavelló de la cultura convidada no se'l mira ningú. La gent allà hi va a treballar, no a veure castellers.
—Per què ho dius en veu baixa, això?
—Perquè la gent allà hi va a fotre's cega en els pubs, a les tantes de la matinada. Ho dic jo i ho diu en Monzó;

M'agradava anar-hi [a Frankfurt] perquè s'hi menja bé, per la cervesa i perquè és l'època de la sidra, amb aquelles piràmides de pomes que hi ha als patis interiors de les cases, de manera que pots anar de sidreria en sidreria només per l'olor de les pomes.

Guia de la fira de Frankfurt per a catalans no del tot informats, Vila-Sanjuán, La Magrana

—Ets un demagog.
—I tu ets un bandarra.
—Punt i final, Subal, ets summament desagradable. Retira't a la teva cambra.
—No sense abans escoltar una cançó de bona nit... porfiiii...
—Redéu, tu, ets un paio molt difícil, esgotador;

powered by ODEO
The Joker (ft. Bootsy Collins), Fatboy Slim
Palookaville, 2004

***

Mentre l'hipòcrita esclau que m'ha tocat aguantar a la meva gepa descansa (sé que frisa per agafar l'avió d'una vegada), vull aprofitar la present per atorgar un nou Premi Espectacular de l'Assumpte, aquest cop a un blog que ha treballat en silenci per mantenir-nos informats sobre tot allò referent a la presència dels nostres polítics, vull dir escriptors, a la Fira de Frankfurt. Senyors, un notabilíssim augment de visites pel nostre benvolgut senyor Jauss i el seu L'Efecte Frankfurt.

Senyor Jauss, aquí té el seu merescudíssim guardó que Tot Ho Veu;

XIV PREMI ESPECTACULAR DE L'ASSUMPTE

—L'efecte Frankfurt—

Frankfurt a la catalana

—Subal, Subal!

—Sí mani'm, sa Graciosa Majestat.

—Acosta't i llepa'm la punta de...

—Ei, ei, ei, fins aquí arriba la meva submissió.

—...la punta de les sabates de xarol, cretí.

—Ah. Si és això... slurp, slurp.

—Prou.

—Per què m'has cridat?

—Com portes el viatge a Frankfurt? Subvencions, ajudes, mamonejos?

—Uf, paperassa, tio, ja ho saps. Sembla ser que em podré hostatjar en una casa particular del centre i així anar de festa totes les nits preocupant-me només de no incórrer en desordres públics de cap tipus. Adéu a l'hotel de les perifèries i les factures de taxi de quaranta euros.

—Bé. I tu què opines de Frankfurt.

—Uf, que fa fred, és lleig i parlen alemany.

—Això ja m'ho vas explicar. Vull que em parlis del merder de Frankfurt.

—Ah. Oju. Això és una altra història. Paga'm.

—Què?

—Que em paguis, tio, que em paguis. O pretens que pensi gratis?

—Certament; pretenc —t'ordeno— que pensis gratis.

—Doncs primer de tot, no m'agrada l'eslògan de la lit cat; Cultura catalana, singular i universal. Jo el canviaria per la famosa frase atribuïda a Francesc Pujols; Som catalans, ho volem tot pagat.

—Estàs a un pas de la Conselleria de Cultura, Sub. Segueix.

—Proposaria, també, que no es convidessin autors vius. Muerto el perro, se acabó la rabia, que diuen per les Entranyes. Convidaria només a grans clàssics de la lit. cat., aquells que ajuden a dignificar una literatura, aportacions palpables a la Literatura Universal, pilles? Els clàssics solen estar morts.

—Pillo.

—També portaria una extensa mostra de traduccions d'obres estrangeres al català, ja saps, aquella tradició perduda d'obres traduïdes per escriptors de prestigi d'antany. T'has llegit Kafka traduït per Ferrater? Espectacular, sagal. Fent aquestes coses estalviaríem molta pasta, i el pressupost que no cremaríem en foc d'encenalls el podríem revertir en dignificar la feina dels traductors, així tindríem traduccions de qualitat.

—Home, però què en fotríem dels canapès? Els morts no en mengen. I les conferències? I les classes magistrals?

—Bah, bajanades. Tu vas assistir a una conferència de poesia catalana, no, l'any passat? Què, un conyàs infumable, no? So that. No, tio, jo apunto alt; portaria a Arcadi Espada i a B. Culla, instal·laria un quadrilàter de lona i hi abocaria fang, del de la Bisbal. I que s'estomaquessin davant del públic germànic atònit. Així, mitjançant la lluita lliure mostraríem al món que la cultura catalana desperta passions fins arribar al mastegot. Visceralitat, show, business.

—No veig massa clar això de no convidar a ningú, a Franfurt, sincerament.

—Però que no veus, oh, autor, que Frankfurt, tal com va dir Sánchez Piñol, és un simple Construmat però de llibres? Això de la cultura convidada no és més que una façana d'intel·lectualitat, però Frankfurt és money, pasta, contractes, drets, favors, etc... és el Kapital. Els escriptors a escriure, cony. A més, els autors poden ser convidats per les editorials, no? Oxigenaríem l'erari públic, tio, pensa-hi. A més, fa lleig veure un escriptor convidat pel Poder, no? Els escriptors han de ser flagell de raaAAAaates. A nosaltres no ens agrada el Poder, oi?

—Home... pues va a ser que sí, no? Mira si m'agrada el poder, que ara t'ordeno que em preparis un whisky on the rocks i que m'hi afegeixis una umbrela hawaiana. Va, va, allez, allez, que em prens hores de sol i platja. I ja que esmentes en Pedrals i les seves raaAAaates, saps si en Pedrals hi va, a la Fira?

—Sí, sí que hi va. Ell passi, que és un semi-clàssic. I sap anar de festa que se les pela.

***

VIII PREMI ESPECTACULAR DE L'ASSUMPTE

—Situarse en el mundo, de E. Vila-Matas—

Aprendre, aprendre, aprendre, és el que s'aconsegueix llegint i comentant a El Lamento de Portnoy. Llarga vida i augment notable de visites per a ell!!