Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dovlatov. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dovlatov. Mostrar tots els missatges

dimarts, de maig 06, 2008

Na zdorovie, Nina!


A voltes, per perdre el temps, m'entretinc observant aquesta fotografia.

Dovlàtov, llarg com un dia sense vodka, contra la paret, a terra, amb aquelles sabates soviètiques mig descordades, mirant amb una mena de tristesa a l'objectiu de Nina Alovert. No sembla un home especialment feliç —no ho era—; és la imatge d'un home acorralat per un règim absolut, que espera assegut i amb els braços creuats, amb una actitud potser desafiant, però segur irreductible.

O potser és Dovlàtov, llarg com un dia sense vodka, en un d'aquells silencis desesperats de l'exilat, d'immigrant, amb els braços creuats a l'espera de qui sap què. La derrota i la llibertat americana. La mirada trencada d'un estranger rude i apàtrida. Desconec quan va ser presa aquesta fotografia, si Dovlàtov ja estava a l'exili de Queens, o si la foto està presa a la Unió Soviètica, potser abans de microfilmar la seva obra i enviar-la dispersa per mig Europa. No ho he volgut demanar encara a na Nina Alovert, de professió fotògrafa, que per escrit ens cedeix aquesta imatge de Dovlàtov, que guarnirà una de les solapes de la nostra La Zona.

I sento un profund agraïment vers la senyora Alovert, que amb un anglès estrany i ple d'energètics signes d'exclamació, s'uneix a la cada cop més llarga corrua d'aliats que ens acompanya en aquest llarguíssim viatge que volem que no acabi a les llibreries sinó a la biblioteca de casa teva, i, a poder ser, al fons de la teva ànima.


DEMÀ, ARRIBA LA PRIMAVERA A L'
ORINAL

dijous, de març 20, 2008

Na zdorovie, Serguey!

Senyors i senyores, tinc una noticia que m'omple d'orgull i joia tirolesa. Una noticia que he esperat llargament, una noticia que he buscat amb determinació, amb passió malsana. Però abans de continuar, deixin que miri enrera. Veig la recomanació eufòrica de la Crítica Insegura [1 i 2]. Em veig adquirint El compromiso. Em veig llegint Los nuestros. Em veig llegint La maleta. Em veig buscant un souvenir en rus pels stands de llengües eslaves de la Fira de Frankfurt de l'any 2006, el mateix dia que tirotejaven fins a la mort a Politkovskaya. Molts mesos més tard, em veig firmant un paper que em vincula al suïcidi. Em veig observant fixament l'stand de l'agent literari més famós del món, el del senyor Wylie, en la Fira de Frankfurt del 2007. El perseguiré [1 i 2]. Papallones a l'estomac. Veig el senyor Llibreter etzibant-me un cop i dient-me; nen, aquest stand està ple de llibres del Teu Autor! Em veig parlant amb el propietari d'aquell stand. Em veig manufacturant el desig fins a convertir-lo en estratègia. En estratègia suïcida. Em veig en un sopar d'editors, on la Carme Corral, de Tusquets, em dóna ànims i relativitza la figura colossal i inaccessible que de Wylie tinc formada. Veig en Girbés fent exactament el mateix. Em veig enviant el primer mail al senyor Wylie, i em veig llegint-ne la resposta. Em veig demanant ajuda als amics que em tradueixen mails complicats de negociació, per no errar mai el tret. Em veig posant-me en contacte amb Miquel Cabal. Veig el seu entusiasme, així com també veig l'entusiasme en el senyor Ricard San Vicente. Em veig negant-me a parlar de l'Autor en públic, per no donar el més mínim senyal sobre què s'estava coent a l'ombra (el senyor Aristòcrata i Obrer em sabrà perdonar). Em veig obrint la bústia de casa meva i troban-t'hi dos llibres fotocopiats que m'envien des de Londres. Dos? Sí, dos. Em veig llegint les primeres pàgines del llibre i veig que és perfecte. Em veig nerviós, eufòric, angoixat, pletòric, bastant nerviós, a l'espera. Fins avui.

Avui ja no m'aguanto més. Estic content d'anunciar a qui ho vulgui escoltar que el primer número de la nova col·lecció de narrativa de Labreu edicions, La Intrusa, serà La Zona de Serguey Dovlàtov, un dels escriptors que més admiro en aquesta vida. Hem comprat, també, els drets per un altre llibre de Dovlàtov, però com que el publicarem més endavant, m'abstinc de mencionar-lo ara i aquí. Gràcies a tots els amics que ens han acompanyat en aquesta aventura, i gràcies als nous amics que ens acompanyaran d'ara endavant. За ваше здоровье! Na zdorovie!

Subal Quinina, en dies de pasqües, martiris i resurreccions.

dijous, de gener 25, 2007

Forasters!

Primera part del post d'avui

¿Los libros? Básicamente, tenía libros prohibidos. La aduana no permitía sacarlos. Tuve que regalárselos a conocidos, junto con lo que yo llamaba mi archivo.
¿Los manuscritos? Hacía tiempo que los había enviado a Occidente, por vías secretas.
¿Los muebles? Llevé el escritorio a la tienda de segunda mano. Las sillas se las quedó el pintor Cheguin, que hasta ese momento se las arreglaba con cajas vacías. El resto lo tiré.
Así me largué, con sólo una maleta

Sergei Dovlatov, La maleta, Metáfora (editorial de gran qualitat, ja desapareguda)

Segona part del post d'avui

Per la tele fan un programa que va de paraules. En una emissió del mateix es van dedicar a llistar un seguit d'insults. El filòsof em sembla que va argüir que la catalana terra no és pas pàtria d'insults ni ganivetades. És, això sí, terra de renecs. A mi el renec que més m'agrada és carall. Venia jo de Veneçuela, l'any passat, tot llegint la nostàlgica Més enllà del riu i sota els arbres, de Hemingway, traduït al català per Folch i Camarassa, de la millor col·lecció que hi ha hagut mai en la història d'aquest abocador; a saber, la Biblioteca a tot vent, de Proa. No, no. Està fora de discussió, aquesta última asseveració. És la millor col·lecció i punt. Bé, doncs allà vaig descobrir que carall existia. Jo venia impregnat del veneçonalíssim carajo, i vaig trobar que era un nexe d'unió molt bell, el carall-carajo. A les espanyes s'utilitza poc, aquesta expressió.

D'això parlàvem a la barra de l'Orinal, facendo tempo. Algú ens va servir un orujo, succedani del mezcal Los Suicidas, per a fer-nos garlar. I a fe de déu que vam garlar. En Joan Todó, un home prenyat de llibre i de tons baixos i inaudibles, ens va explicar que els insults del seu poble són dos; Pastora i Foraster. Què els hi semblen? Pastora i foraster. Les pastores del poble del Todó sembla que eren unes dones fàcils i lascives. Peloses i esdentegades amb tota mena de fluxos regalimant sota els seus draps. Me les puc imaginar sense més dificultat. Foraster és aquell que ve de fora. Que foraster sigui un insult diu molt de nosaltres. És l'Altre, a qui rebutgem i temem. La figura de l'Altre m'interessa a més no poder. És per aquest motiu que adjunto un text que em recomana l'amic editor Héctor Torres, de Caracas, via Ficción Breve Venezolana. Qui hagi estat més d'una setmana fora de casa sabrà apreciar aquest text. Senyors, canviïn de canal o seguin i fumin-se un cigarret. No és un text llarg però tampoc és curt. El seu autor és un escriptor anomenat Gustavo Valle, un veneçolà que resideix a Buenos Aires, un altre exiliat light. Jo m'he sentit plenament identificat amb el que detalla tot seguit. Sóc foraster en alguna banda.

Tira, Gustavo.


Tercera i última part del post d'avui (text de Gustavo Valle)

No importa dónde ni cuando lo encuentres; notarás que viene de algún lugar,
no importa cuál —algún país al que ha devorado más que habitado,
una tierra secreta en la que ha sido alimentado pero que no puede heredar.
Djuna Barnes



uno

Lo primero que hace el extranjero al llegar a otro país es darse cuenta de que habla distinto, ríe distinto, hace el amor distinto. Entonces se pregunta acerca de su forma de hablar, reír y hacer el amor, y se da cuenta de que esas formas pueden ser sustituidas por otras. Sabe que en el fondo no le pertenecen a él ni le pertenecen a nadie, y lo horroriza pensar que al cabo de un tiempo todo puede cambiar, esas formas pueden cambiar y él mismo convertirse en alguien muy distinto. Entonces queda boquiabierto, se mira en el espejo como si mirara las ruinas de un imperio y se pregunta: “¿qué estoy haciendo aquí? ¿cuánto tiempo durará esto?”.

dos

Además de mirarse en el espejo, el extranjero mira a todos lados, se distrae con la gente, con los carros, con las alcantarillas. Sus ojos son radares inservibles. Por culpa de esta manía se desconcentra, no focaliza, hace zapping con todo. Su sentido de la cotidianidad está roto. En vez de una ciudad, ve trizas.
Le gusta llevar las manos en los bolsillos, y cuando hace frío levanta el cuello de su chaqueta como hacen los gitanos y roqueros. Visto así parece un sospechoso, alguien que está punto de cometer un delito. Pero es completamente inofensivo, como suelen serlo los gitanos y roqueros. Carece de señas particulares: ni cicatrices, ni dientes de oro, ni tatuajes. Podría pasar por un nacional, pero ningún nacional tiene esa mirada paranoica.

tres

En la calle vive tropezándose con la gente y dice: “disculpa, perdón, ¿te he lastimado?” Es todo gentileza y utiliza frases como: “tenga la bondad”, “perdone que lo interrumpa”, “¿podría hacerle una pregunta?”. Por eso el extranjero es el ciudadano más educado del mundo. Pero su educación es un poco sumisa y esto vuelve a despertar sospechas. Recordemos: un nacional sumiso es una persona sumisa, pero un extranjero sumiso es un criminal en potencia. Con el tiempo el extranjero deja de ser sumiso pero le queda una urbanidad un poco rara y quisquillosa. Por eso le reprocha a los nacionales cierta brutalidad, cierta torpeza en el trato que sin embargo no les reprocha a sus propios compatriotas cuando vuelve, por ejemplo, de vacaciones a su país. Y cuando esto ocurre, es decir, cuando vuelve de vacaciones a su país, el extranjero tiene dos opciones: o celebra las necedades de sus compatriotas, o se convierte en su verdugo. Un estéril verdugo, claro está

cuatro

El extranjero prefiere vivir en el centro de la ciudad antes que buscar casa en las afueras. “Suficiente suburbio tengo en la cabeza —dice-- como para irme a vivir a la periferia”. Le gusta estar rodeado de gente, pero rara vez habla con alguien. Adora las multitudes en las que pasa desapercibido, pues quiere ser “uno más”, para dejar de ser “uno menos”.
Con frecuencia viste bluyín y chaqueta y salir a tomar el primer autobús que encuentra. Allí ocupa un asiento con ventanilla, y deja que el paisaje pase como las hojas de un libro aburrido. Los recorridos de los autobuses en el país en que se encuentra son kilométricos: duran horas y horas, y hay edificios y edificios y plazas y más edificios y así, sin parar. Asomado por la ventanilla, abstraído en su propia distracción, el extranjero vuelve a preguntarse: “¿qué estoy haciendo aquí? ¿cuánto tiempo durará esto?”

cinco

Él sabe que su patria, como cualquier otra, se desvanece en el aire. Por eso no siente nostalgia por ella, ni por sus paisajes, ni por sus costumbres (¿o sí?) Sin embargo siente nostalgia por algo, y se le van los días tratando de encontrar el objeto de esa nostalgia, la razón de esa nostalgia. Por momentos piensa que es por su familia, su pasado, alguna alegría del pasado, o cierta irresponsabilidad que ha quedado atrás, pero pronto se da cuenta que esa es una nostalgia común a todos. Entonces vuelve a pensar en los motivos de su nostalgia, descarta la nostalgia por la nostalgia y termina el día sin saber qué diablos hay detrás de su nostalgia, a pesar de sentir mucha nostalgia.

seis

Amigos. Él intenta por todos los medios conservar los que tiene. Pero con el tiempo esos amigos, como los tiene lejos, se van desdibujando, cada vez están más y más lejos. El extranjero intenta remediar esto: les escribe, a veces los llama, piensa mucho en ellos. Por supuesto sus cartas y mensajes no tienen respuesta inmediata, más bien tardía, a veces ni la tienen. Pero él insiste, vuelve a escribir, manda recordatorios, pensando que así todo puede fluir mejor, pero no. Esto, que es lo más normal del mundo entre amigos, el extranjero lo vive con dramatismo, y como es paranoico piensa que la gente se ha olvidado de él. Y quizás sí, quizás alguien se ha olvidado de él, pero eso no importa, en el fondo no le importa. No olvidemos una cosa: un paranoico es un narcisista sin remedio.

siete

Una cosa lo perturba: reírse de los chistes que no entiende y también de los que no le hacen gracia. No es que él sea un amargado, un hipócrita, o que su coeficiente intelectual esté por debajo de…, sino que ya se ha cansado de pedirle a la gente que repita chistes, y también se ha cansado de poner cara de no entender nada, y como no es un tipo mala leche y más bien suele desempeñarse con cordialidad estúpida, entonces ha resuelto reírse de chistes incomprensibles y poco graciosos, y él mismo se toma esto muy en serio, y acepta esta risa acartonada con gesto acartonado, como si llorara la muerte de alguien que desconoce.

ocho

Cuando acude a los servicios de extranjería para regularizar su situación, el extranjero habla con bolivianos, chinos y rusos (que es como hablar consigo mismo) No es que los nacionales no hablen con bolivianos, chinos y rusos, sino que el extranjero habla con ellos como si fueran sus hermanos, sus compañeros de gesta. Por supuesto poco entiende de lo que le dicen, pues la mayoría de los bolivianos vienen de lo alto de la puna y hablan un español incomprensible, y con los chinos y rusos echa mano de las payasadas y la mímica para entrar en confianza. A pesar de esta situación, es decir, a pesar de no saber qué cuernos se están diciendo mutuamente, él disfruta de estos encuentros y sólo lamenta que sean tan efímeros.

nueve

La última vez que estuvo esperando turno en un servicio de extranjería, un niño boliviano entró repentinamente en convulsiones y su madre comenzó a dar gritos desesperados en aymará. Los oficiales de seguridad acudieron al lugar pero ninguno sabía cómo tratar a un niño epiléptico. De las aproximadamente doscientas personas que estaban allí esperando turno, ninguno sabía cómo tratar a un niño epiléptico. La enorme sala de espera entró en pánico, se escucharon más y más gritos, al rato llegó un doctor y algunos policías. Muchos curiosos se agolparon para ver al niño convulsionando, hasta que al cabo de unos minutos las convulsiones pararon y el niño quedó extenuado, completamente dormido como si hubiera corrido una maratón. Después del susto, el extranjero pensó: “y lo que te espera, niño”.

diez

Le gusta teorizar acerca de su condición y dice cosas como: “también uno es extranjero en el tiempo (más bien un refugiado), pues el pasado es una playa arrasada por el tsunami”.
Como vemos, le gustan las metáforas catastróficas. Son su especialidad.

once

El extranjero es un pensador amateur. Así se autodefine cuando le reclaman una profesión seria. “Soy un pensador amateur”, repite el extranjero, y se encoge de hombros. Le agrada cierto filósofo de origen rumano que decía que el ser humano pensaba porque carecía de patria, que un pensador era un emigrado de la vida, y que no nos quedaba otro camino que la errancia. El extranjero piensa en la errancia muy a menudo y suele leer National Geographic en busca de reportajes sobre tribus nómades en África y Asia. Admira a esa gente que cambia de domicilio según la llegada del monzón o del invierno, y se hace una idea de lo que debe ser caminar en el desierto con la casa a cuestas.
Lo que ocurre es que también sus ideas son nómadas, y a él le cuesta mucho definirse por una y descartar otra, y con frecuencia se entrega a una inteligencia ambulante que lo hace saltar de idea en idea sin quedarse en ninguna. Por eso siente que no evoluciona, que no aprende, que se estanca. Pero igualmente disfruta este viaje a ninguna parte que le proporciona cierta ligereza y hasta lo hace sentirse más joven.

doce

El extranjero ocupa dos extremos: cuando es discreto, lo es en exceso, y si se muestra cordial empalaga. A menudo se menosprecia, se infravalora, se siente poca cosa, pero enseguida, por obra de no se sabe muy bien qué, se considera el más brillante, el mejor de todos. El punto medio no lo encuentra y en varias oportunidades se ha preguntado dónde está ese punto medio, “¿existe ese punto medio?” Y la única respuesta que encuentra es que ese punto medio se llama casa, lugar, su lugar. Y entonces medita sobre lugares, imagina lugares, sueña lugares, y al final se da cuenta de que un lugar es cualquier cosa, un lugar puede ser un balcón estrecho, un asiento en el teatro, un auto en movimiento, el pico de un pájaro, la punta de un tenedor, un colchón viejo, un mar, una ciudad, un planeta, el universo… Entonces vuelve a mirarse en el espejo, pone cara de vivir una profunda crisis existencial y dice: “el lugar soy yo, y yo no sé donde me encuentro”

trece

Con el tiempo el extranjero ha aprendido a ser extranjero. Esto es un aprendizaje como cualquier otro: disciplina, horarios rigurosos, buenos profesores. Pero sobre todo ha aprendido a ser extranjero desde el momento en que se dio cuenta de que siempre lo fue. “Al fin y al cabo —dice— uno es extranjero hasta en su propio cuerpo, y sino prueben frente al espejo, hagan muecas, arruguen la cara, y verán allí la sombra de un hombre, un fantasma que deambula por casa sin que nadie lo invite”.

catorce

Cuando el extranjero llega a otro país, y deshace las maletas y se echa a la cama a descansar, comienza el largo proceso que lo llevará a decir, en algún momento, como dijo Czesaw Milosz en California: “esta es mi casa”. Pero ese proceso le llevará mucho tiempo, ameritará de un sin fin de etapas, numerosos mecanismos de adaptación y mucha paranoia. Si todo esto se cumple y se superan las etapas y la paranoia, el extranjero estará listo para repetir la frase de Milosz. De lo contrario hará nuevamente las maletas, vestirá bluyín y chaqueta y saldrá a tomar el primer autobús que encuentre. Pero en honor a la verdad, el extranjero vive en un lugar donde no hay autobuses ni aviones ni aeropuertos. Tampoco un puerto, ni una estación de trenes, ni nada que lo traslade. El extranjero sale, y sin embargo se queda. Por eso podemos decir, sin temor a equivocarnos, que este individuo jamás se ha movido de su sitio, y nunca ha salido de su país violento.
Gustavo Valle, Un nómada en su casa.

dimarts, de maig 02, 2006

Amb Dovlàtov, desvario

Hola blog. Sense més preàmbuls et diré que al pap porto moltes ganes de donar la murga al personal sobre temes aparentment inconnexes, o de difícil connexió, o potser és que no en sé més, però vull que aquest post em surti bé, perquè són temes de vital importància per mi i envejo el pols del cirurgià, que no tinc, que no tinc i que, revatua l'olla definitivament, no tinc. Estic verament amoïnat, perquè no ho sabré fer prou bé. I cal que surti bé.

En el fons (gràcies connexió neuronal que m'acabes d'aportar la paraula clau que cercava) us vull parlar d'exilis. L'exili, bon déu, quina paraula més lletja, és l'adob nauseabund que ha produït unes quantes de les millors obres literàries de tots els temps.

-Per què no dius que totes les millors obres literàries són producte d'algun exili, autor? Ja saps, nen; exili interior, exili polític, exili econòmic, exili blablabla...
-Vale. Ben vist.
-Nen, es que estàs dispers...

L'exili, bon déu, quina paraula més lletja, és l'adob nauseabund que ha produït les millors obres literàries de tots els temps. Jo no m'he exiliat mai. Ho vaig estar a punt de fer; em vaig prometre que si el PP guanyava per tercera vegada, agafava els trepants i me les pirava a França, on la meva no-carrera literària despertaria un interès esdrújul entre la classe pensant francesa. No va esser així. I ja em veus, nen, aquí estic, escrivint un putu blog.

Visc amb la meva estimada i única aliada. Ella no menciona mai aquest terme clau que una miraculosa connexió neuronal m'ha servit en safata de plata, però ella és una exiliada política. Conec uns quants exiliats polítics no reconeguts per la ONU. Tots són veneçolans.

-Horror! Però què has dit, Autor! Ets una merda de revisionista, imperialista, maiameru, oligarca, copeyano miserable, contrarevolucionari, brut amic de Míster Danger, escuálido, venut, titafreda, follamares i un llarg i enutjós etcètera d'improperis!
-Gràcies Subal per recordar-me la propaganda oficial de la rrrrrrepública bolivariaaaaana de Venesuelaaaaaaa. Continuo o me'n vaig a fregar els plats?
-Continua, si us plau. Espero amatent que parlis de Dovlàtov, que segons tinc entès era la mare dels ous del post escombraria d'avui...

L'altre dia ens vam reunir amb uns exiliats veneçolans per a fotre'ns cecs de cervesa. Una noia veneçolana portava al seu company català (diga'ns tontos, als catalans enamorats de veneçolanes). Va ser molt curiós parlar amb aquest individu, doncs era com parlar amb mi mateix...

-O sigui amb mi, no?
-Te ejes muy listo, Subal.

... tenim les mateixes preocupacions, patim pels sentiments de les nostres respectives aliades, que sospiren per la seva terra, se'ns enganxa el mateix accent i les mateixes expressions caribenyes, degustem les mateixes cachapas i els mateixos pabellones... i som experts en política bolivariana. Sabeu que Chávez fotia al carrer als seus col·laboradors en directe per la tele (Aló presidente) al crit de; tú, 'tas botaooooo, tú, 'tas botáaa? Sovint se'm congela el somrís al llavis, amb Chávez.

El cas, Subal, lectors i lectores, és que m'estic llegint la excepcional novel·la de Serguéi Dovlàtov Los nuestros, que l'amic Serguéi va escriure en el seu exili de... Queens?... Tu te'n recordes, 'Lillu?
-No, nen; que hom sigui de ficció no vol dir que sigui infal·lible. Posa Queens, i avall que fa baixada. Persevera, va, que has d'anar a rentar plats.

Bé, Los nuestros és un llibre a mig camí entre el relat curt i la novel·la, que Dovlàtov va escriure al seu exili de Queens (NYC), o sia, són diferents relats curts on explica les vides i les batalles de la seva família, que sempre estan relacionades amb (contra) el regim soviètic que van patir tots els seus familiars i ell mateix, clar. Són uns relats excepcionals, germans, excepcionals. Emotius, satírics, sarcàstics, venjatius, exquisits, excel·lents, amb una nostàlgia que no es nota. Podria dir, arribat aquest punt de post-escombraria, ara que la majoria heu abandonat la lectura desficiats i amb ganes de fotre'm un jec d'hòsties (...com es deu dir en català correrme a hostias?), bé, podria dir ara mateix que els seus relats són uns inteligentíssims vehicles conductors de la nostàlgia; els relats no són nostàlgics per se, però la seva lectura m'injecta la infinita tristesa de l'apàtrida, d'una emocionant nostàlgia, d'una estranya empatia envers l'autor, que va suportar el cel gris d'una dictadura més que eficient. Una dictadura universal, jo ja m'entenc. Veus, la dictadura de Chávez no és universal, Subal. Allà deixa que hi hagi diaris antichavistes...

-una dictadura moderna, no, Autor escuálido?
-M'ho has tret dels dits, Sub(norm)al.

I sabeu que més us vinc a dir, germans d'estupefacció? Que es nota que Serguéi bevia molt. Només el vodka i la literatura el mantenien viu, al gegant lliurepensador, rei dels àcrates desvalguts. La teva literatura, mestre generós, és un vehicle conductor de melangia i bandejament, la teva literatura, mestre admirat, és una ampolla de vodka amagada en alguna prestatgeria oblidada d'una llibreria. Serguéi, ves i busca al Roberto, demanes un té fumejant per a ell (que no beu) i tu apunta't un vodka. A mi em compres un paquet de tabac. Pago jo d'aquí uns anys.

-Molt bé aquest final, nen. Una mariconada. I a més, deixa'm dir-te que no has estat capaç de relacionar Dovlàtov amb la situació d'ofec de les llibertats que viu Veneçuela, i que en el fons, sempre ha patit. Que ni la URSS ni la R.B. de Veneçuela representen el que tu entens per justícia i llibertat, com tampoc ho fan els EE.UU. Que cada cop et sents més d'enlloc i que en el fons del teu pensament tu també et creus un exiliat polític.

-Vale Subal, vale. Ara escriuré un altre post, que serà una mera reproducció d'un fragment que jo crec poc representatiu de l'obra de Dovlàtov, però que m'abelleix molt de transcriure. Subal, t'has guanyat anar a rentar plats. Cretí.

divendres, d’abril 28, 2006

Los nuestros, Serguèi Dovlàtov

(...)

Nikolái Tíjonov recogía materiales para una antología. Mi tía era la redactora de aquella publicación. Tíjonov le rogó que le pidiera a Kornílov unas poesías. Kornílov se negó a darle sus versos.
-Y a su Tíjonov que le den por el culo -añadió.
Mi tía regresó y le dijo al redactor jefe:
-Kornílov se niega a darle sus versos. Y me ha dicho que le den a usted EN EL CULO...
-por el culo -la corrigió irritado Tíjonov-, por el culo. ¿No me diga que cuesta tanto recordarlo?...
También de Alekséi Tolstoi sabía muchas anécdotas.
Un día Alekséi Tolstoi, que era alto y orondo, iba por el pasillo de la editorial. A su encuentro corría mi tía. La mujer, delgadita y pequeña, chocó corriendo con la barriga de Tolstói.
-¡Vaya! -dijo Tolstói frotándose la barriga-. ¿Qué habría pasado si tuviera aquí un ojo?
La tía sabía muchas historias cómicas.
Luego, ya por mi cuenta, me enteré de que a Kornílov lo fusilaron.
Que Zóschenko ensalzó el trabajo esclavo de los campos.
Que Aleksei Tolstói era un sinvergüenza y un hipócrita.
Que Olga Forsh propuso cierta vez que el calendario comenzara a partir del día en que había nacido un tal Dzhugashvili (Stalin).
Que Leónov traficaba con alfombras en la evacuación durante la guerra.
Que Vera Ínber exigió la condena a muerte de su primo (Troski).
Que el siempre curioso Pavlenko acudía a los interrogatorios de Mandelshtam.
Que Yuri Olesha traicionó a su amigo Shostakóvich.
Que el escriotr Miroshnichenko pegaba a su mujer con una bomba de aire para bicicletas,
Y muchas cosas más.
En cambio, la tía sólo recordaba las historias cómicas. No la culpo.

(...)

Dovlàtov, Serguéi, Los nuestros, Áltera ediciones. Trad. Ricardo San Vicente.

dijous, de febrer 23, 2006

Dovlàtov, l'àcrata (Aida Segura) - Part I

Aida Segura ens regala aquest article que va aparèixer al diari Avui del dia 22 de febrer, format paper. Aida Segura és periodista i crítica literària. Gràcies.


Ausencia (performed by Cesaria Evora), Goran Bregovic
Underground, 1995


Powered by Castpost


Serguey Dovlátov, El compromiso. Traducció d’Ana Alcorta i Moisés Ramírez. IKUSAGER EDICIONES. Vitoria-Gasteiz, 2005.

Com a lectors és un regal descobrir un escriptor com Serguey Dovlátov. Trobar-nos amb una obra que, ens n’adonem aviat, el temps i les relectures no malmetran. Però si escrius opinions sobre literatura, transmetre l’admiració incondicional i l’apassionament que t’ha despertat un autor pot caure en el subgènere de la contraportada amb facilitat. Perquè sobre Dovlátov un està temptat de dir només (i controlant el to de veu per no acabar xisclant d’emoció): “És boníssim, s’ha de llegir”. I aquesta és una d’aquelles frases que resulten irritants i generalment contraproduents per atraure lectors.

Però què més es pot dir, després d’això? Si no podia anar més enllà d’aquesta paupèrrima parelleta de lloances, el més útil que podia fer era personar-me en una llibreria i demanar que em deixéssin un racó per preguntar a la gent, com fan aquelles noies que promocionen marques de cigarrets als estancs: “Ha provat mai un Dovlátov?”. Però aleshores va passar el següent. Jo anava amb tren cap a Barcelona, llegint unes fotocòpies que m’havia enviat l’editor de El compromiso. Un altre intent per sortir del bloqueig. Eren les quatre de la tarda i al vagó hi havia un atípic silenci digestiu. En una parada se’m va asseure una dona al costat, acompanyada d’una flaire subtil d’alcohol adormit. Una olor gens desagradable perquè resultava ser una bona ambientació pel fragment dels quaderns d’apunts de Dovlátov que estava llegint just llavors: “Un punt de vista lliberal: 'La pàtria és la llibertat'. Hi ha una variant: 'La pàtria és allà on l’home es troba a ell mateix'. A un dels meus coneguts el vam anar a acomiadar quan va marxar a l’estranger. Algú li va dir: 'I no te n’oblidis! És on hi ha vodka, on hi ha la pàtria!'”


Vaig continuar llegint. “La desgràcia més gran de la meva vida ha estat la mort d’Anna Karenina”. “El talent és com la luxúria. És difícil d’amagar. I encara és més difícil de simular”. “La incertesa em turmenta. Odio la meva tendència a afligir-me per foteses. Em cago de por davant la vida. Però això és l’únic que em dóna esperances. L’única cosa que he d’agraïr al destí. Perquè el resultat de tot és la literatura”. Però ja no estava llegint sola. Per sobre la meva espatlla la dona llegia els fulls, primer dissimulant, després amb una curiositat oberta. Cap problema, no tinc res en contra dels lectors okupes. I així vam passar tres pàgines, mirant-nos de reüll i somrient en els mateixos moments. Era obvi que una de les dues havia de trencar el gel, però jo sóc catalana i tímida i ella em portava una copa d’avantatge. Finalment em va dir, amb un accent rus inequívoc:
-Perdona la pregunta, però... és Dovlátov, oi?

Més tard em vaig adonar que aquesta dona, tal com li passava a Dovlátov, també somreia amb els ulls tristos. Sembla inventat expressament, però és veritat. I en tot cas, tal com diu l’autor al principi de El compromiso, “es árduo el camino de lo verdadero a la verdad”. Dovlátov il·lustra aquesta sentència tan periodística. Primer ens ensenya, tal com van aparèixer, alguns dels articles que va signar com a periodista orgànic a l’Estònia soviètica dels anys setanta. I després (anys després, ja emigrat a Nova York) descriu el making-off d’aquests articles, il·luminant l’abisme entre la realitat tal com era i tal com l’explicava el règim. Un exemple: el director del diari decideix que, coincidint amb l’aniversari de l’alliberament de Tallin, naixerà l’habitant número 400.000 de la ciutat. Dovlátov se’n va cap a l’hospital a esperar un nen que tingui totes les característiques que li ha dictat el director: “cap malformació, res depriment. Res de cesàries. Res de mares solteres. Vull el joc pare-mare complert. Un nen que tingui tots els requisits socials”. A més, si els pares li posen Lémbit al nen, un nom procedent del folklore més ranci, rebran una compensació econòmica amb la que podran comprar una ampolla escadussera de vodka. Dovlátov convenç el pare: “De moment posi-li Lémbit. Ja li cambiarà al nom quan vagi al registre civil d’aquí un mes”. Aquest compromís el reguen amb alcohol en un bar on una orquestra toca el tema líric Cómo llovizna sobre mi hocico (necessitem una paraula com “hocico” en català! Ni “morro” ni “musell” tenen la vis còmica de “hocico”). Al final, l’article que apareix al diari es titula Ha nascut un home i acaba d’aquesta manera gloriosa, imposada pel director del diari: “Però hi ha una cosa clara: ha nascut un home. Un home condemnat a la felicitat”.

Dovlátov desmunta l’impostura de solemnitat que l’envolta a través del sarcasme lacònic i les observacions lapidàries. Ens mostra l’esfondrament del gran ideal comunista utilitzant una tècnica brillant i enganyosament fàcil: posar tota la profunditat a la superfície, deixar-ho tot a la vista. És una prosa destilada de l’oralitat, on cap paraula, cap frase ni cap signe de puntuació estan posats perquè sí. Una prosa amb una economia de mitjans tan extrema que a vegades té la característica més bonica de la poesia: transmetre el silenci. El compromiso és una reflexió molt lúcida sobre l’exercici del periodisme en una societat on tothom és víctima i còmplice a la vegada del segrest de la llibertat. I on gairebé tothom, com el mateix Dovlátov, és alcohòlic. Pels seus personatges, el vodka és l’única manera de suportar una realitat sovint insuportable. Beuen com una manera de conservar la llibertat individual, amb la il·lusió que, borratxos, poden viure almenys durant unes hores al marge de la “normalitat” extravagant del règim.

Joseph Brodsky, també alcohòlic, va definir el seu amic i coetani com “un meravellós estilista del ritme de la frase i la cadència del llenguatge”. I afegia: “Els seus escrits són com versos: l’argument té un valor secundari, és només l’excusa per utilitzar el llenguatge”. El com abans que el què. Però Dovlátov, amb el seu instint finíssim pel ritme i la paraula justa, t’arrossega al llarg de qualsevol història que expliqui, sense que t’importi el més mínim si té argument o no. I al final, a les seves narracions acaben passant més coses que en l’argument més el·laborat. Els seus amics deien que el sentit del ritme l’havia après del jazz, sobretot del de Thelonious Monk i Charlie Parker, els dos músics que més admirava. El jazz li va ensenyar a explicar històries d’una manera no-lineal, desviant-se del tema principal per tornar després a la melodia bàsica amb fluïdesa i sense esforç. Sense l’esforç del lector, s’entén. Perquè a Dovlátov li costava molt escriure; en literatura el més difícil és escriure fàcil. A Rússia la seva obra completa s’ha encabit en dos volums no massa gruixuts. M’ho va explicar l’Irina, la russa del tren.

Dovlátov deia que de la vida només li importava el cinema, la música i la literatura. Per damunt de tot la literatura. De la nord-americana, la seva principal influència, li agradaven Sherwood Anderson, Hemingway i Faulkner. Dels russos va heretar l’estil fluïd i senzill dels clàssics, amb Chéjov al capdavant. Als quaderns de notes escriu: “Pots postrar-te davant la intel·ligència de Tolstói. Admirar l’elegància de Pushkin. Valorar les recerques morals de Dostoyevski. L’humor de Gógol. I així successivament. Però a l’únic a qui m’agradaria assemblar-me és a Chéjov”. I en una entrevista va explicar: “No cregui que ho dic per presumir, però no estic segur de sentir-me un escriptor. M’agradaria més considerar-me un narrador. No és el mateix. L’escriptor s’ocupa de coses importants: escriu sobre com han de viure els homes. Crec que Chéjov va tenir aquest problema tota la seva vida: què era, un escriptor o un narrador? Al temps de Chéjov encara existia aquest matís”. Fa temps que l’angoixa d’aquest matís es va eliminar amb la feliç invenció del terme “periodisme literari”, un calaix de sastre amb la màniga molt ampla.

Però Dovlátov no feia periodisme literari sinó que reescrivia el guió de la seva vida. Als seus llibres, ell és autor i personatge a la vegada. La matèria primera de la seva obra és autobiogràfica: la pròpia experiència sota el règim comunista, la família, les dones que va estimar, els amics que va perdre, l’exili a Nova York... A través de la mirada trista de Dovlátov, una època que ens pensàvem que només era grisa i amarga acaba resultant també entranyable i càlida. Sense fingir que coneixia el sentit de la vida ni cap veritat transcendent, la seva literatura està plena d’observacions tan corrosives com lúcides. El compromiso, a part de ser una descripció humorística però veraç dels servilismes i les absurditats de la redacció d’un diari i del periodisme en general, també és una obra que explica la vida quotidiana dels russos durant l’època soviètica millor que moltes guies i manuals d’història. Perquè Dovlátov tenia un interès real per l’altra gent, no era un misantrop ni un escriptor maleït escopint contra tothom. Es nodria de les vivències pròpies i alienes, tot li servia pels seus llibres.
(...)

Dovlàtov l'àcrata (Aida Segura) - Part II



On the Corner, Davis, Miles,
On the Corner, 1972


Powered by Castpost



Dovlátov, que havia nascut a la ciutat d’Ufá el 1941, va aconseguir marxar de l’URSS el 1979 per instal·lar-se a Nova York. Girava full a una vida molt intensa: després que l’expulsessin de la universitat s’havia allistat a l’exèrcit, on el van destinar com a guardià d’alta seguretat en un camp de presoners, segurament pel metre noranta-vuit d’alçada que feia. Després va ser ell qui va anar a parar a la presó per les seves “diferències” amb les autoritats soviètiques. Havia traficat al mercat negre: mitjons finlandesos de seda, impermeables italians, càmeres japoneses, cigarrets americans... Havia treballat com a periodista a Leningrad i a Tallin, però l’havien acabat expulsant del sindicat de periodistes, de militància obligada per exercir la professió. A Rússia ja no podia escriure ni publicar. De fet, Dovlátov no va aconseguir publicar cap llibre al seu país fins a l’obertura propiciada per la perestroika, quan ja feia anys que vivia a Nova York.

A l’Amèrica daurada, tal com la veien molts russos, constatarà que de merda n’hi ha a tot arreu. Però ell, com a bon àcrata descregut, segur que ja ho sabia. Almenys als Estats Units podrà publicar tota la seva obra, encara que sigui traduïda a l’anglès i per entregues a The New Yorker. A La extranjera (Galaxia Gutenberg/ Círculo de Lectores, 1996) escriu: “Para entonces hacía ya un año y medio que me había naturalizado americano. Vivía fundamentalmente de lo que ganaba de escribir. Mis libros se editaban en buenas traducciones. No por azar, a un colega mío le gustaba decir: "Dovlátov pierde mucho en el original..."

L’Irina del tren, en canvi, no tenia clar que les traduccions de Dovlátov fossin fidels. Com que no tinc ni idea de rus però a mi em semblaven excel·lents, ho vaig preguntar a l’editor de El compromiso, que em va transmetre les paraules textuals de la parella de traductors (que, per cert, són descendents de dos nens republicans que van anar a parar a Rússia durant la Guerra Civil Espanyola): “Traduïr a Dovlátov és una joia. No té cap complicació”. Esperem que es reeditin les altres obres que té traduïdes al castellà (Los nuestros, La maleta i La extranjera, els dos últims molt difícils de trobar). Però sobretot que es publiqui el què encara falta: els quaderns d’apunts que va escriure durant vint anys, la novel·la Zona, sobre l’experiència com a guardià d’un camp de presoners, les cartes que va enviar al seu pare...

Vaig acompanyar l’Irina a una llibreria. Em va dir que feia molt temps que buscava La extranjera per regalar-li a una amiga sudamericana, però al final es va haver de quedar El compromiso perquè l’altre estava exhaurit. Quan li vaig dir que intentava fer un article sobre Dovlátov, ella, que era una informàtica moscovita, va comentar: "Deu ser complicat escriure sobre un autor que explica tantes coses en tan poc espai..."

Serguey Dovlátov va morir d’un atac de cor derivat de l’alcoholisme. L’ambulància que el portava a l’hospital es va quedar embussada a l’hora punta de Brooklyn. Era el matí del 24 d’agost de 1990, nou dies abans que Dovlátov pogués celebrar els quaranta-nou anys. Justament començava a tenir l’èxit que es mereixia, tan a Rússia com als Estats Units. Però la crua realitat, sempre tan prosaica, posava el punt i final a una literatura plena d’herois excèntrics i genials que, borratxos o no, inventats o reals, deien veritats tallants com cisells.

Aida Segura Ribes, diari Avui (22 de febrer de 2006)

dimarts, de febrer 21, 2006

Dovlàtov és Dovlàtov

-Subal, tretze comentaris. Ara ves-te'n.
-Psé. Molts eren teus.


I Subal em fa adéu amb la maneta, però jo sé que la maneta, passat el llindar de la porta, es convertirà en un puny enfurismat d'on només s'elevarà el dit de la botifarra. Pobre Subal. Pobre jo, que a la tarda d'ahir em vaig veure obligat a sortir del meu Bronx cercant la dubtosa fortuna que és trobar feina de mitja jornada-horari de tarda. Les llibreries, no sé per què, han esdevingut la meva última platja, allà on menys infeliç em trobaria cremant la meva joventut a canvi d'un salari a totes llums irrisori. Posat a ser esclau d'algú altre, que aquest altre es dediqui a vendre paper imprès més que crèdits hipotecaris. Emperò algú m'acompanya en la desgràcia. És el nou col·lega Dovlátov, a qui ahir vaig batejar, amb poca o nul·la gràcia, com el Bukowski soviètic. Mentida. Dovlátov és Dovlátov. Fer literatura comparada entre B i D seria mesquí per part meva, doncs conec millor a B que no pas al nostre nou amic D. Posats a jugar a qui fou més perdedor, emperò, definitivament aposto per D. Hem aprés a l'escola que el triomfador és aquell que mor més ric, i Bukowski pel que sembla, al final dels seus dies només tolerava el vi francès. Tiro un currículum amb desgana al taulell d'aquesta llibreria. Intento ser amable i condescendent amb el sagal que em mira però no em veu. No és aquest a qui has de convèncer amb el teu do de gent, pagès, sinó al seu amo, que no hi és. Però D em fa tirar endavant. Contradictòriament, val a dir. D no va aixecar mai cap, mai va ser ningú, i ara que cria malves, un blogger de pa sucat amb oli òbvia el seu nom i el bateja com un bukowski més. Serveixi aquest post-escombraria per a posar remei a l'insult que vaig emetre contra la dignitat d'un escriptor amb majúscules, l'amic Dovlàtov, periodista que no creu en les notícies que escriu, i així ens ho fa saber en les seves novel·les introbables, excepte la que aquí no em cansaré de publicitar; El compromiso. Edicions Ikusager

*

Una nova paradoxa per a Dersu: Què hagués estat de la gris i ofuscada, sarcàstica i estranyament viva obra de Dovlàtov sense la censura i control que exercia el règim comunista sobre la vida i pensament dels seus conciutadans?

*

Deixeu-me reproduir-vos uns quan diàlegs del relat brillant, virtuós, excel.lent, anomenat Compromiso Quinto. Per a que no us perdeu; el redactor en cap Turonok envia a Dovlatov a un hospital per tal de cobrir el naixement de l'habitant número 400.000 de la lamentable ciutat de Tallin. Sembla que Dovlatov ha trobat el nadó ideal, el que casa amb totes les espectatives que el règim soviètic espera d'un nadó, quan...

Llamé a la redacción. Se puso Turonok.
-¿Sí? Turonok al habla.
-Guiénrig Fránzevich: un niño acaba de nacer.
-¿Qué? ¿Quién es?
-Es Dovlátov, desde la maternidad. Usted me envió aquí.
-Ah, sí. Ya me acuerdo.
-Pues eso, ha nacido un niño: grande, sano; cincuenta y ocho centímetros; cuatro quilos con doscientos gramos. El padre es etíope...
Silencio incómodo.
-No comprendo -dijo Turonok.
-Etípoe. De Etiopía. Estudia aquí -dije-. Es marxista -añadí por alguna razón.
-¿Está usted borracho? -preguntó agudamente Turonok.
-¿De qué? Estoy de servicio.
-De servicio. Como si eso le hubiera reprimido alguna vez. ¿Quién vomitó en la sede central del Comité Regional del Partido el pasado diciembre?
-Guiénrig Fránzevich: no puedo ocupar esta líniea mucho tiempo. Acaba de nacer un niño. Su padre pertenece a un país amigo.
-¿Quiere decir que es negro?
-Más bién color chocolate.
-¿Pero es un hombre de color?
-Naturalmente.
-¿Que tiene de natural?
-¿Es que los etíopes no son humanos?
-Dovlátov -dijo Turonok con voz entrecortada por el tormento:- Dovlátov, le despediré... por intentar desacreditar al más... ¡Déjeme en paz con su puñetero etíope! Espere a que nazca un niño normal, ¿me oye? ¡Quiero un niño normal!

*

Demà, amb sort, i en exclusiva pels amables lectors de La Segona Perifèria, podreu llegir l'article d'Aida Segura que l'Avui no vol publicar a la xarxa, Dovlàtov, l'àcrata.