Passejo pels desolats passadissos de la Fira de Frankfurt. És diumenge. Visites de plaer i melangia. És la diferència entre el Ser i l'Estar. Estic a la fira, mes no sé si hi Sóc. Estic cansat. Volto pels stands italians i francesos; editorials com Adelphi, editorials com Editions de Seuil. Sí, sóc un adulador. Volto també pels stands espanyols. Com una llambregada em sento en la solitud d'una biblioteca pública, hi ha un silenci estrany, un silenci d'abandó, o de recolliment. Heu vist Cielo sobre Berlín, amb aquells àngels que es passegen entre els lectors xiuxiuejants d'una enorme biblioteca? Us heu quedat mai fins a les tres de la matinada en una biblioteca, sentint la immensitat?
Em topo amb l'stand de Minúscula, una editorial mínima però de gran qualitat, que comparteix espai amb una editorial bessona italiana i amb una altra del Quebec. Una editorial que ha col·locat un llibre a les llistes dels més venuts durant moltes setmanes. El llibre és diu Crónicas berlinesas, de Joseph Roth. Me l'han recomanat fins a l'extenuació. I doncs, em dirigeixo a la dona que s'asseu a la taula. Que em pots vendre un Crónicas berlinesas? Ai, ho lamento, però no el tenim a la venta. Em convida a seure. És l'editora de Minúscula. El diumenge, de cop i volta, esdevé interessantíssim i convida a parlar sense presses. Li parlo amb sinceritat, escolto amb atenció, ella m'escolta amb atenció. Suposo que es reconeix en els meus dubtes i les meves il·lusions. Em sento emocionat. Rebo molts consells, m'explica decepcions, m'adverteix de futures trampes, de futures putades. M'anima a emprendre el camí, però m'adverteix que fa pujada.
No la molesto més. M'alço i ella també s'alça i em gira l'esquena. Cerca a la prestatgeria i troba dos llibres, que em dóna. Moltes gràcies, no sé què dir. Ella, amb molta destresa, gira pàgines d'un dels llibres que m'ha donat. Sembla nerviosa, emocionada. És una editora. Per fi troba la pàgina que em vol ensenyar. I llegeix;
Em topo amb l'stand de Minúscula, una editorial mínima però de gran qualitat, que comparteix espai amb una editorial bessona italiana i amb una altra del Quebec. Una editorial que ha col·locat un llibre a les llistes dels més venuts durant moltes setmanes. El llibre és diu Crónicas berlinesas, de Joseph Roth. Me l'han recomanat fins a l'extenuació. I doncs, em dirigeixo a la dona que s'asseu a la taula. Que em pots vendre un Crónicas berlinesas? Ai, ho lamento, però no el tenim a la venta. Em convida a seure. És l'editora de Minúscula. El diumenge, de cop i volta, esdevé interessantíssim i convida a parlar sense presses. Li parlo amb sinceritat, escolto amb atenció, ella m'escolta amb atenció. Suposo que es reconeix en els meus dubtes i les meves il·lusions. Em sento emocionat. Rebo molts consells, m'explica decepcions, m'adverteix de futures trampes, de futures putades. M'anima a emprendre el camí, però m'adverteix que fa pujada.
No la molesto més. M'alço i ella també s'alça i em gira l'esquena. Cerca a la prestatgeria i troba dos llibres, que em dóna. Moltes gràcies, no sé què dir. Ella, amb molta destresa, gira pàgines d'un dels llibres que m'ha donat. Sembla nerviosa, emocionada. És una editora. Per fi troba la pàgina que em vol ensenyar. I llegeix;
"El cambio más sutil que ha experimentado Nueva York es algo de lo que la gente no habla demasiado pero está en la imaginación de todos. La ciudad, por primera vez en su larga historia, se ha vuelto vulnerable. Una escuadrilla de aviones poco mayor que una banda de gansos podría poner fin rápidamente a esta isla de fantasía y quemar las torres, derribar los puentes, convertir los túneles del metro en recintos mortales e incinerar a millones. La intimidad con la muerte forma parte de Nueva York: está en el sonido de los reactores en el cielo y en los negros titulares de la última edición"
Esto es Nueva York, E.B. White, (1949), editorial Minúscula.
Després baixo cap a la secció més estranya de la Fira; stands iranís, iraquís, russos, serbis... Ahir van executar a Anna Politkovskaya i l'ambient per allà era molt estrany. Em sentia en estat d'alerta, em sentia molt lluny en el temps i en l'espai. Em senita a Rússia. Cerco algun llibre de Dovlatov en versió original, així, a mode de souvenir. No el trobo. Surto de la Fira per darrer cop. Em dirigeixo a l'aeroport.
Consideracións de franc.
1)Recomano fervorosament llegir el Cultura/s d'avui. El podríem batejar com "ampliació del camp de batalla". El títol original és Catalunya, una escena de debate cultural. Me'l llegiré amb atenció i penso construïr la meva opinió, d'una (fucking) vegada.
2)No rellegeixo llibres. Poc temps que déu ens ha dat, com per revisitar viaranys ja recorreguts. Però em sento amb l'obligació de definir-me davant l'escena que el Cultura/s d'avui dibuixa en el seu número d'avui. Em sento obligat a rellegir La República mundial de las Letras, de Pascale Casanova. Crec que el debat de fons en tot el merder de la cultura catalana, la literatura catalana, la indústria editorial catalana, no és un problema estrictament català o espanyol. El llibre de Casanova crec que és un mapa molt vàlid per no perdre's en el laberint.
3)I ara vaig a escriure a un home ancià, un antic milicià de la República que es va exiliar a Tolouse i allí s'ha quedat. La seva ortografia és fràgil, així com la seva cal·ligrafia és. Ens ha enviat una carta i no un e-mail. No ho trobeu fantàstic?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada