Suposo que parlar de l'obra de Raymond Carver a aquestes alçades, gairebé vint anys després de la seva mort, és reiteratiu. I què. Jo he de parlar del meu Raymond Carver. L'home que ha assecat la meva ànima.
Però no. Encara no puc. Tinc una cosa aquí a la llengua, a la punta dels dits, una cosa entomida, que fa que no pugui escriure res. Ni una punyetera consideració. És un respecte místic, gairebé religiós. Només un parell o tres de coses, a mode d'esborrany:
- Els silencis; ho diu perfectament bé el paio o paia que va escriure la contraportada de la sèrie de relats de Catedral; Carver opera por sustracción.
- El tacte i delicadesa amb què Carver tracta les situacions i personatges: Hipòtesi; Els personatges de Carver sempre es toquen la barbeta amb la punta dels dits, o bé les temples, o es pentinen les celles, i només amb això aconsegueix moments d'insoportable intensitat. Silencis que pesen com lloses.
- Mai hagués pensat que una obra literària pogués superar l'estupefacció i el grau d'astorament que Bolaño havia causat en mi. Tinc sort d'haver llegit relativament poc; conservo intacta la capacitat sorpresiva.
- Incauts que us deixeu guiar per un cec; llegiu-vos en caràcter d'urgència alguna cosa de Carver. I després feu balanç. Feu balanç de les vostres vides. Veureu que petites que són.
- J.J. Cale és a la música el que Carver representa a la literatura. Opinió personal i intrasferible, és clar. Els temes de Cale són relats curts.
- El final del relat Catedral és un dels millors de la història de la literatura. Serveix per palpar el vertigen i el buit de l'univers. I em quedo tan ample.
- La Segona Perifèria viu moments de franca decadència. Ho sé jo i ho saps tu. La decadència, emperò, em sembla molt bella.
Aquest és J.J. Cale
I aquest és Raymond Carver
1 comentari:
Genial Carver. He començat pel seu llibre pòstum: "si em necessites truca'm". Però resulta que són contes inacabats, vaja...
Publica un comentari a l'entrada