Die drittel Erwägung von Frankfurt (3)

El camp de futbol s'estenia sobre les nostres mirades. Un pati de col·legi, amb onze jugadors per banda, perfectament organitzats. Tu; corre per la banda dreta; el de més enllà, espera l'esfèrica al centre del camp. Triangulem. Així, així. Que corri la pilota. Pim-pam, este-es-uno. De sobte un destraler de l'equip contrari trenca les línies i es dirigeix amb els ulls injectats de sang contra un lateral i li etziba una puntada. Tangana. Polèmica. Algú m'agafa del coll de la bata i em llança pels aires. Sona el despertador.

Així comença el meu dissabte, dia 7 d'octubre.

Entrem, as usuall, per l'edifici número vuit. Anem a fer el cafetonet a cal Gremi d'Editors. Just sortim del pavelló gringo que ens topem, cara a cara, amb la presència d'un vell conegut de la Perifèria, Sir Andrew Wylie. Ens apartem de la seva trajectòria decidida i pas endimoniat. Portava un llibre sota el braç. Quin? Aquest, que jo també portava a la bossa, a mode de guia turística per no perdre's per la fira. En aquest llibre, de Wylie es diu;

Otra anécdota: también en la era del pelotazo, Susan Sontag estaba cada vez más nerviosa (los grandes anticipos no son sólo mucho dinero sino también status), por lo que Roger [Straus] le dijo que, para preservar su gran amistad, se pusiera en manos de un agente (hasta aquel momento trataba directamente con la editorial), con quien ya negociaría. Susan hizo sus prospecciones y le dijo que estaba dudando entre Lynn Nesbit y Andrew Wylie. Roger dijo algo así [...]; "No, por Dios, Susan, la Bimbo no, mejor el Chacal", y así fue y Susan Sontag continuó publicando con él sin problemas. (Aunque la relación entre Roger y Wylie se deterioró fuertemente cuando éste fichó a Philip Roth y el escritor dejó Farrar, Straus and Giroux. Pero en fin, gajes del oficio.

Herralde, Por orden alfabético, Anagrama.

Bueh, en fi. Es va acostant l'hora de parlar amb Feminist Press, i noto un nus a l'estómac. La meva primera reunió a Frankfurt. Com un primer polvo. I, doncs, els primers polvos... com van? Vostè; com li va anar? I a vostè? I al de més enllà? Ja us ho dic jo; van bé perquè són els primers i en el pitjor dels casos hom ni se'n recorda. Doncs a mi igual.

Dels temes professionals no penso obrir boca; no sóc tan neci. Però he de dir que gran part del temps que vaig passar amb l'editora, una dona seriosa, pulcra, de cabells emboirats i mirada escrutadora, vam estar parlant de la Riverbend. Males notícies, pèssimes notícies. jo m'esperava rebre informació de primera mà sobre la sort de la nostra amiga. I els silencis de l'editora em van fer humitejar els ulls. No saben si està bé, no saben res de res. Des de fa massa temps. Em presenta tres alternatives, atenent-se al seu darrer post; 1) que hagi fugit amb la seva família a Jordània, 2) que encara estigui a Bagdad però li sigui impossible escriure (ho trobo improbable; un blogger fa els impossibles per enviar les seves cròniques, ni que sigui via senyals de fum), 3) ... que... que... silenci. Un silenci sepulcral. Un silenci massa intens. Un silenci massa llarg. Ara l'editora parla en veu baixa. She must be fine. She must be fine...

Intentem canviar de tema. Però ens costa. M'ensenya què publiquen. Em pregunta com es ven el Bagdad en llamas. Lent, senyora, massa lent, però encara és viu. Li parlo de les ressenyes que a voltes obtenim, li parlo fins i tot de L2P i dels homenatges que dedico de tant en tant a la Riverbend... Marxo del seu stand ben compungit. La Riverbend... què pensaria al veure això de Frankfurt? Suposo que, per a un escriptor, Frankfurt és una cura d'humilitat força dura. El seu ego es dissolt entre tants egos, entre la magnitud ingent del mercadeig.

Prou. Demà o demà passat més. Us explicaré les aventures d'en The Blot i un servidor a la caça d'editorials alemanyes que s'atreveixin a traduir el nostre Pedrals. Senyors que manen, ehem, un missatge. Convidin a en Pedrals a Frankfurt 2007. Deixin pas a la joventut que no té la paraula Franco, dictadura, llengua oprimida perpètuament a la boca. Ens fem pesats i hi ha llengües i països que ens donen mil voltes en qüestió de prohibicions. El Drals, com molts d'altres, no desperten compassió de llengüeta petita allà on van, ans el contrari, desperten admiració perquè fan la llengua ben gran i, sí, universal. Al Pedrals l'entenen de Brasil fins a Brussel·les, passant per Madrid.