En Treskavica vi suicidarse a un caballo. Llevábamos a un hombre que tenía que sujetarse el estómago con la mano para que no se le saliera. No paraba de gritar, y teníamos que correr. Pero pasamos junto a una unidad que tenía el campamento cerca del borde de un acantilado. Mirabas hacia abajo y era como un gran agujero en la tierra. Ese hombre acabo muriéndose, de modo que nos paramos a tomar un poco de agua y estábamos allí sentados, sin resuello. Aquello está tan alto que no hay aire. Vemos el caballo de la unidad, que transportaba la munición, y está escuálido, triste y hambriento. El caballo camina lentamente hacia el borde del precipio. Pensamos que busca hierba. Unos soldados chillan: ¡Vuelve! pero él sigue andando lentamente y se detiene en el borde. Le observamos desde tres metros de distancia. El caballo vuelve la cabeza hacia nosotros, nos mira directamente a los ojos, com si fuera una persona, y entonces salta, ¡jop! Salta, así, sin más, y oímos el lejano eco de su cuerpo golpeando las rocas. Nunca vi a nada tan triste
Aleksandar Hemon, El hombre de ninguna parte, Anagrama.
Jo, un dia de fa anys, també vaig veure una cosa molt trista. Estàvem pasturant per les valls properes a Núria i vam veure uns ramaders brandant uns bastons així de llargs que s'enduien cavalls semi-salvatges camí de l'escorxador. Ens vam fixar amb un poltre que s'amagava sota les potes de la seva mare euga, que estava molt neguitosa. Un ramader va començar a colpejar amb força el morro de l'euga amb el bastó, i els espetecs secs ressonaven per la vall. Era com un picar de mans reverberant i esclatant contra les roques. Finalment van aconseguir separar l'euga del poltre, a qui també colpejaven el morro amb els bastons. Mentre el camió s'anava fent petit entre un núvol de pols, la mare s'ho mirava tot des d'un penya-segat, cabriolejant desesperada, esbufegant, furiosa, etzibant cosses a l'aire, observant de lluny les batzegades del camió que s'enduia per sempre el seu poltre... Tinc la imatge de l'euga, aquí, gravada a foc.
Un personatge curiós, aquest Hemon. No el perdin mai de vista. És un bosnià a qui l'esclat de la guerra dels Balcans va enganxar als Estats Units, i allà es va quedar, acceptant feinetes d'aquelles que només poden acceptar els immigrants, de tan miserables que són. Les feinetes, no els immigrants, per molta Ferrussola detestable que insisteixi en el contrari. No sabia parlar anglès, en Hemon, però al cap de tres anys ja escrivia en aquesta llengua que se les pelava i era considerat una promesa, un nou exemple reeixit del somni americà.
Ah, avui estic dispers. I la dispersió em porta a un altre autor, en Fogwill, i al seu famós relat Muchacha Punk. Hi ha coses molt remarcables en aquest relat, però em centraré amb l'estranya i original manera d'escriure el parlar de la noia pijo-punk, que és britànica. O sigui, que el narrador és un argentí que s'enamora d'una noia aristo-punk londinenca. I en Fogwill la fa parlar d'aquesta sensual manera, a base de traduccions literals al castellà;
Ex. I
—Una vez mi avión tocó suelo en Lisboa y quise yo bajar, pero no permitieron —dijo: Encuentro que la gente del aeropuerto de Lisboa son unos cerdos sucios hijos de perra. ¿Es no, eso, Lisboa, Portugal?
Ex. II
—¿Dónde viene usted de...? —ladró.
Ex. III
—¿Puedo yo sentarme?
Ex. IV
—Si yo voy a tu hotel, tendrás que a ellos pagar mi permanencia.
Ex. V
—¿Cuál es el problema con tú? —me preguntó en inglés—. ¿Qué eres tú pensando?
En fi, no sé si han entès aquest subtil humor argentí. Alguna direcció, he jo entès meva pròpia brometa? Jo no sé. Estic una mica confús.
I després, quan es va acabar el recital de l'Original, vam estar parlant i fumant amb la poetassa Núria Martínez Vernis, que ha sortit victoriosa de l'infern, i vam inferir que gaudeix d'una bellesa romànica. Si mai es decidís a fundar un grup de punk, el batejaríem amb el nom Martínez i els Pantocràtors.
Lleugera ressaca. Demà saludarem tots plegats a l'ànima organitzadora del mega-recital d'Ocata. Divendres, a les 21.00, al teatre del Casino de Masnou. No s'ho perdin.
