La transmissió de la poesia (o notes d'Ocata)

El primer home, abans d'esdevenir tècnic, va nèixer poeta.
A la convocatòria de la seva paraula
acudien els déus a comprendre
la perplexitat
o
potser
simplement a viure l'aporia

G.L., Esbós del vol de l'àliga

És difícil sentir-se tant afalagat com després de visitar Ocata, i afalagat se'm fa difícil mantenir la veracitat: exagero. Així doncs, de vostès dependrà creure's el que explico tot seguit, perquè avui dissabte penso que la transmissió de la poesia es basa en la fe i amb l'aparició d'epifanies miraculoses que de tant en tant provoquen comunions d'una energia fulminant. Jo ja havia vist abans obrir-se el cel i planar aquesta energia sobre les nostres atònites mirades, però mai abans havia observat aquest fenomen davant de tanta gent sense fe (la fe en no morir-se d'avorriment en un recital de poesia), i encara menys la miraculosa conversió que vam viure ahir al Teatre del Casino d'Ocata. Quan era petit escoltava Peter Frampton i pensava el mateix: que Do You Feel Like We Do era una invocació a l'Esperit Sant de la Música i que l'Esperit finalment venia i prenia el cos de Frampton, que, posseït, parlava amb veu de guitarra.



Gregorio Luri, amb la fe de convers més profunda i el quixotisme més exacerbat, va creure en la poesia parlada i la va voler importar al seu poble. La llibreria Library, nostru Senyor la tingui sempre a major glòria, va activar els mecanismes de la ràdio macuto municipal i va demostrar la perfecta simbiosi que hi ha entre els seus llibreters i el poble de Masnou i Ocata, o sigui: Tenen el do del boca-orella. Llibreries com la Library, o com la Cap i cua d'en Pepitu de Torrent de l'Olla de Gràcia són fonts d'inesgotable optimisme i qualitat i savoire-faire llibreter. Llibreries de poble, llibreries de barri. Llarga vida!

Labreu edicions, els mercaders del temple en tota aquesta paràbola, no vam desaprofitar l'ocasió d'oferir els serveis dels nostres profetes, que, hagin publicat amb nosaltres o no, sempre seran companys i amics de viatge i aventures. I així em teniu, entre bambolines, a un extrem de l'escenari i entre les cortines de paisatges de sarsuela, mirant al senyor Luri que està a l'altre costat, i entre un i altre, els poetes fent realitat el miracle.

D'esquerra a dreta: Arias, Subirats, Besora, Casasses, Pedrals, Luri

Com que són uns místics, els poetes van anar sortint a l'escena per estricte ordre alfabètic, així que el primer dels profetes va ser Tomàs Arias, colonitzador d'ànimes a base de fer-les esclatar de riure mentre diu unes quantes veritats. L'Arias va començar nerviós. Davant de tanta gent, no ha de ser fàcil. Se sap que les masses enfervorides són el motor de la religió de la foguera a la plaça. Però mica en mica es va anar acostumant al micròfon i en ple estat de catarsi col·lectiva amb rialles de senyora grossa entre les ombres del públic, va ser substituït pel visceralrealista poeta Max Besora, que va resultar ser l'aposta més radical de la nit. El cabrón juga al tot o res, a la provocació i a la tensió, però sempre, sempre, sempre, surt triomfant i havent-se ficat una part no gens menyspreable del públic a la butxaca. Ull amb el Max. Ull. Després de la be ve la ce i Casasses surt a l'escenari amb dossiers de funcionari i pantalons de pintor. De parets. Ahir, en plena cerimònia vaig descobrir què fa especial el Casasses de la resta de poetes que conec. És el silenci que omple l'escenari com res en el món. Va ser sortir Casasses i fer-se el silenci més net i expectant. I com si fos un torero, com aguanta les pauses entre els versos! D-e-f-g-h-i-j-k-l-m-n-o-Pedrals. Sense papers. Com que ara faig de crític de les religions o religions comparades, i qui té boca s'equivoca, diré que no va ser la millor nit que li recordo al Pedrals, però que tot i així, a l'acabar l'akelarre, la gent que jo escoltava comentava que en Pedrals havia estat fantàstic, fantàstic, i aleshores m'adono de la solitud del crític, massa contaminat com per entendre res. Tanmateix, estic segur que el poema que va disparar en els bisos formarà part de l'imaginari col·lectiu entre els espectadors d'ahir. De qui era aquell poema? Sí home, el del follador medieval i la mestressa que se la sabia tan llarga... A veure si ho descobreixo... I finalment, per reblar el clau, en Sito Subirats i les seves tonalitats ebrenques, que com Pedrals, va brillar més en els bisos, on va estar senzillament magistral. Crec que entre els cinc, van oferir un mostrari força extens d'estils, van demostrar que com a mínim hi ha cinc fórmules diferents d'arribar al públic, aquell públic que diuen que no existeix però és mentida: hi és, però se l'ha de convèncer. Ah, i qui diu cinc fórmules, diu que n'hi ha cent. Vagin a l'O.R.I.N.A.L. i s'en convenceran.



I tot això observava rere les cortines, jo, una mica alie a tot plegat perquè allà on volia estar era observant al públic, que jo als poetes ja els tinc vistos. La llum energètica dels focus m'encegava i m'impedia observar als protagonistes de la vetllada; la gent d'Ocata i Masnou i de més enllà que observaven amb perplexitat que allò que els hi oferien els hi agradava, que s'ho estaven passant bé, que s'ho estaven passant realment bé. Aquesta és la satisfacció, la recompensa impagable que representa publicar poesia en aquesta terra verge de lectors de poesia: l'alegre transmissió de la bonanova, eixamplar el nombre de fidels feliços amb la seva conversió. Lloat sia déu.

Quinina, Al-Místic, MMVIII d.C.

[Més imatges, aquí]

A palabras persas, oídos godos

Quim Porta, ajuntalletres que fa de negre d'un tal Josep Pedrals, ens fa arribar aquesta duríssima i encesa crítica del primer concert dels Nens Eutròfics [d'en Pedrals], que ja va expressar en directe, quan va assaltar per sorpresa l'escenari reservat als músics i va entregar la nota (que avui presentem en primícia) al polifacètic guitarrista Roger Puig, que es va veure obligat a llegir aquesta porqueria davant dels seus atònits seguidors. Evidentment, Porta i jo vam assistir a dos concerts diferents, si no, no es poden explicar unes percepcions tan distants entre una crítica i altra. És de rebut posar per escrit que ni en Subal Quinina ni l'Autor comparteixen les opinions que Quim Porta expressa amb tanta vehemència i manca de vergonya. Quim Porta, ja sigui per costum, ja sigui perquè pateix un lleu trastorn bipolar, va firmar aquest escrit amb el nom de Josep Pedrals. Qui l'entengui, que el compri. Porta, til·la, Porta, tira, Porta, gràcies.

A PALABRAS PERSAS, OÍDOS GODOS
—Una meta-auto-crítica al concert del Nens Eutròfics [de'n Pedrals]—

Els nens eutròfics [d’en Pedrals] és una autèntica presa de pèl. Ni és poètic, ni és musical, ni té gràcia.

A nivell de text, les lletres són d’un barroquisme buit que no transmet res més que decadència; i això en les peces en què s’arriba a entendre alguna cosa…

La música barreja tantes provatures estilístiques que no en defineix cap en concret, de la qual cosa en resulta un batibull incordiant. Si tenim en compte, a més a més, la impossibilitat d’afinar dels cinc membres de la banda, l’olla de grills esdevé summament desagradable.

L’objectiu sembla ser una burla de no se sap ben bé què, com si es parodiessin a si mateixos, però sense cap bagatge previ sobre el qual el públic pogués basar la comprensió del punt d’humor, que es presenta amb una actuació vulgar i histriònica del senyor Pedrals, l’ego del qual s’expressa fins i tot en el nom del grup.

El bateria està mancat de recursos i no condueix la pulsació en cap moment, creant uns desnivells de tempo dignes de l’amateurisme musical d’una colla d’amics de l’institut. El piano fluctua amb més o menys encert, però sense establir-se com a base harmònica i amb solucions de circumstàncies que no ajuden gens a la definició del caràcter de cada peça. El baix no camina, s’entrebanca. La guitarra té un so descarrilat, que sembla que la toqui algú que n’agafa una per pimer cop en sa vida. El clarinet no fa ni una nota digna de ser mencionada si no són els xiulets eixordadors que apareixen en el moment més impensat. I tot això en un àmbit que no té res a veure amb el sorollisme ni amb cap tipus de pseudo-experimentalisme de vanguardia, sinó en un concert que es titlla a si mateix de “popular”.

Si aquesta gent considera que no tenir vergonya és un atribut, enhorabona. Però que tinguin en compte que hi ha gent que passa vergonya aliena!

Suposem que és a arrel d’aquesta impotència que introdueixen una auto-crítica totalment destructiva com a peça al mig del concert, amb un punt d’esnobisme sobrat darrera d’aquesta falsa mostra d’humilitat. Patètic! La inseguretat del projecte els fa escudar-se en aquesta crítica per poder entomar la pluja de cops amb un somriure forçat que diu: “Ja ho sabia”. Són un cagats que es porten els bolquers de casa. Curar-se en salut...

És insofrible aquesta pretesa subversió tenyida d’excusa. “A palabras persas, oídos godos”. Res no els eximeix de la culpa de presentar en públic una porqueria semblant. Ja s’ho trobaran.

Els Nens Eutròfics [d'en Pedrals]

eutròfic -a
de eutròfia]

adj 1 ECOL Dit del medi ric en elements nodridors.
2 HIG Dit de la substància que millora la nutrició.
eu_trò_fic.

En Josep Pedrals té una nova joguina per fer petits sorollets i entretenir-los a tots vostès. Ha alimentat a uns nens petits que tenia clausurats en un lúgubre local d'assaig mal ventilat i els ha sotmès a tota una successió d'estructures musicals barroques i decadents [deca-dance], fins a convertir-los en extraordinaris companys de viatge i carretera; uns autèntics freaks. Pedrals, el teòric de les estructures més imprevisibles i recargolades, ha creat allò que tota la vida ha volgut crear, aquell concert que té gravat a la pensa des de temps remots; una banda músical que porti el seu nom, una banda a través de la qual poder desplegar el seu univers de Retaule del Miracle, el seu particular tríptic de pintura al·lucinada plena d'animalons i plantes medievals i ties en pilotes. Pedrals, que ha escampat la seva llavor en diverses bandes des de fa una dècada (Coyote Samba Morao, Explosión Bikini i En/Doll), sembla haver trobat l'espai adequat per explorar les possibilitats del seu Pop Irònic i Afterbarroc Deca-dance. La Trinca, Les Luthiers, Frank Zappa, o els Pixies, i també les cançonetes populars pervertides serveixen per ordir una fulminant resposta a fenòmens més aviat desagradables de la cultura popular de masses com per exemple Chikilicuatre. Que reobrin les votacions! Que Andorra porti els Nens a Eurovisión! El pop antimodern dels Nens Eutròfics, el seu free-jazz sardanístic, el reggeaton provincià, el Beck de l'Eixample, la poesia més banal, la més porca, el funky rústic i rural, o la meta-auto-crítica llegida en forma de manifest en directe són les respostes més fresques i agosarades que es podia permetre un país trist i deca-dance com és el nostre.

Qui això escriu no entén un carall de música, però sí sap que la complexitat de les composicions dralianes exigeix d'una banda predisposada al desfici i l'autoimmolació, al rigor i al detallisme i a la paciència infinita. Qui això escriu però fa deu anys, després d'assajar el seu grup, es quedava a veure els assajos de Coyote Samba Morao, i sap que en Pedrals és un líder que està com un llum i a qui li bullen excessives idees i idees excessives que pretén alliberar en un pentagrama. Albert Sagrega (desde Málaga con patera) al baix, Roger Puig a la guitarra, Esteve Plantada al Casio, i un conill anomenat Marc Torrent a la bateria, són els Nens Eutròfics que amb una subtil iconografia kitsch i sense despentinar-se sostenen amb èxit aquest perla que molts anomenem Pedrals.

[I pròximament, i en exclusiva per La Segona Perifèria, el text complert de la meta-auto-crítica que va ser llegida en el concert inaugural d'Els Nens Eutròpics, dissabte passat a l'Heliogàbal de Gràcia. No s'ho perdin. Sigan atentos a sus pantallas.]

Especial En/Doll [i 2]. El reggaeton culte.

Tinc un amic a Caracas que li farà molta gràcia escoltar aquest tema.

Pèl i ploma (marican urbana), Guillamino i Pedrals
En/Doll, 2007

powered by ODEO

Una de les frases esfereïdores de l'assaig El preu de ser catalans és la següent; "el català no genera llenguatge, perquè els motors del llenguatge dels joves parlen castellà." La cultura de masses. I la cultura de masses ens porta inevitablement cap al calaix de-sastre de la globalització. O sia, i segons Gabancho, una cultura que vulgui sobreviure en aquest entorn global necessita ser un motor generador de cultura de masses. Jo no hi estic del tot d'acord.

En una cultura global i de banda ampla, cal observar amb simpatia els nous fenòmens que ens vomita per sobre la cultura de masses, i pensar una venjança sublim, original i creativa. I comprensible. ¿Com una cultureta com la nostra pot esdevenir visible en El Soroll Global? Subvertin-ho tot. Per subvertir cal capbussar-se de ple en la cultura de masses i, com si fòssim raaaaaates, anar mastegant la carn podrida que els mass-media ens llencen, masteguem tranquil·lament, fins escurar l'últim ós. En acabat, retirar-se i pensar una estratègia. La catalan way de digerir el món. Assolir d'una vegada per totes la categoria de suburbi o província del gran imperi global, provincia rebel, si es vol, i deixar de ser un suburbi o província només ibèrica.
A tall d'exemple. Doblar al català? Enorme error. Pelis en versió original subtitulada al català, si es vol, o en castellà, més igual. Per què m'és igual? Perquè el que ens importa és la llengua d'origen, els seus girs. No necessitem intermediaris, ni els nostres propis intermediaris. En la meva opinió, el català s'ha de deixar prostituir com qualsevol altre llengua normaleta del món. Perquè la cosa no acaba aquí. Perquè ara toca subvertir la ingesta, perbocar-la i fer-ne una cosa única i definitòria. No dic que no existeixi ja aquesta via. De Pujols fins a l'Astre Intercomarcal. La cultura catalana és la cultura de riure's del mort i de qui el vetlla. Aquesta és la meva opinió. Per cert una amiga caraquenya, que mai no ha trepitjat Catalunya, em va dir un dia que escoltava amb reverència a Quimi Portet. No entenia un borrall del què dien les cançons, però deia que no calia, que sabia expressar perfectament el seu localisme, i alhora la seva universalitat. Va fer un eslogan.

Fixin-se en el cas del rap. El rap neix als suburbis marginals dels USA. La indústria el descobreix i apareix el blanquet aquell de la gorra i la peli i exploten el fenomen. La cultura de masses. La Putrefacta. PERÒ. Segueixin-me fins al paràgraf vinent.

Però de cop i volta apareix el hip-hop, una expressió cultural molt més interessant que no pas el rap. I, per mitjans que solen ser aliens a la gran indústria, a Sevilla neix una manera de fer hip-hop única i original: La Mala Rodríguez. El rap i la cultura de masses, han llançat la seva merda i paradoxalment n'ha crescut una cosa nova i de qualitat.

A uns quants trilions de quilòmetres apareixen, per exemple, Calle 13, de Puerto Rico. Aquest tios de Calle 13, un grup afterrrrreggaeton, aconsegueix vertebrar un discurs irònic que se'n fot subtilment del reggaeton, i paradoxalment el dignifica. El reggaeton, per a qui no ho sàpiga, és la pitjor immundícia que s'ha tirat hom mai a la cara.

La era de la copiaera, Calle 13
Residente o visitante, 2007

powered by ODEO

I aquí, què passa? Doncs que en Pedrals tira de mots catalans en desús, de la tradició del cinema negre, de poesies traduïdes i adaptades de grans poetes, de poesies pròpies i com qui no vol la cosa aconsegueix fer el miracle de la cultura catalana; sobreviure sense tenir un motor generador de cultura de masses propi. Què, Vent del Pla és cultura de masses? prefereixo la cultura de masses gringa. No em fotin riure, home. El poeta Pedrals, del hip hop, del seu bagatge musical i dels seus paranormals sabers literaris, escull el seu propi camí cap a la modernitat. I és únic i original. Inesperat. Subversiu. I fugisser. Efímer. En Drals es reinventa constantment. Recordin el post fundacional d'aquest putu blog. No vinc a dir res de nou, d'ell.

I això, i no res més, es el que tinc ara al pap. Mastego teories lentament. I m'equivoco gairebé sempre.

Com? Encara queda algú al teatre buit? Doncs avui es mereixen un premi en forma de musiqueta.

powered by ODEO
Cinc maneres de matar un home. Guillamino i Pedrals
En/Doll, 2007
(Trad. Josep Pedrals)

There are many cumbersome ways to kill a man.

You can make him carry a plank of wood

to the top of a hill and nail him to it.
To do this properly you require a crowd of people

wearing sandals, a cock that crows, a cloak

to dissect, a sponge, some vinegar and one

man to hammer the nails home.

Or you can take a length of steel,

shaped and chased in a traditional way,

and attempt to pierce the metal cage he wears.

But for this you need white horses,

English trees, men with bows and arrows,

at least two flags, a prince, and a

castle to hold your banquet in

Dispensing with nobility, you may, if the wind

allows, blow gas at him. But then you need

a mile of mud sliced through with ditches,

not to mention black boots, bomb craters,

more mud, a plague of rats, a dozen songs

and some round hats made of steel.

In an age of aeroplanes, you may fly

miles above your victim and dispose of him by

pressing one small switch. All you then

require is an ocean to separate you, two

systems of government, a nation's scientists,

several factories, a psychopath and

land that no-one needs for several years.

These are, as I began, cumber

some ways to kill a man.

Simpler, direct, and much more neat is to see

that he is living somewhere in the middle

of the twentieth century, and leave him there.

Edwin Brock, Five Ways to Kill a Man

Especial En/Doll [1]

Ei, tu, tu i tu. I el de més enllà. Amics de l'hiperespai. Amics de banda ampla. Amics sense rostre. Enemics assenyalats. Simples saludats. A ti te gusta la gasolina? A mi me gusta la gasolina? No, a mi em va el rap en català. Rap-a-la-catalana-Rap-a-la-catalana-Rapa-rapa-rapa-rap a la catalana, uh, rerererere... Rebatua l'olla.

—Vale, Subal, gràcies. Tira.

Bankrobber versus Labreu edicions.

Guillamino versus Pedrals.

En/Doll

Tooorradetes de Santa Teresa, 2007

powered by ODEO

...i demà, Especial En/Doll [2] i últim. El disc és a les millors llibreries i a les tendes de música, si pot ser de les que encara venen vinil, millor. Només costa quinze dòlars europeus, o sigui, dos miserables cubates.

Usos de la llengua

Dos vins fan quaranta
—anònim—

Primer ús de la llengua.

A quarts de tres de la tarda, amb la sang no al cervell sinó a l'estómac fent tasques digestives, intento falcar la persiana que no acaba de baixar del tot bé amb dos volums enciclopèdics i estudiar el seu mecanisme obturat. A saber, els dos volums eren; Diccionario Panhispánico de dudas, editat per la RAE, i el Diccionari avançat Català-Castellà Castellano-Catalán, editat per VOX. No aconsegueixo arreglar la persiana i decideixo refrigerar-me bo i anant a la cuina a prendre un got d'aigua.

Des de la cuina sento un soroll sord que prové del carrer. Una llumeta s'encén. Corro esperitat al despatx, m'aboco per la finestra i contemplo amb horror que els dos volums han seguit els capriciosos designis de la llei de la gravetat i s'han estavellat contra la vorera, a pocs centímetres d'una terrassa plena de gent que alça el cap i em mira a mi. Penso en saludar de manera presidencial per la finestra, però el sentit comú em fa assajar un posat pàl·lid, d'enorme preocupació, car podria haver matat algú amb el meu primer ús de la llengua. Al judici, hagués dit quelcom semblant a;

—No he estat jo qui ha mort a la senyora que passava per sota de casa meva; ha estat en Pompeu Fabra o Víctor García de la Concha.

No he matat a ningú, i això em fa pensar que avui és un dia de sort. Molta sort. Música maestro.

Carefree Country Day, Buffalo Springfield
Last Time Around, 1968

powered by ODEO

Segon ús de la llengua.

Més tard, li explico l'incident a la meva Única i Estimada Aliada, tot caminant cap a discos Castelló. Ens interessaven dos discos; el primer, el d'En/Doll, el segon, el de Calle 13. Tant En/Doll com Calle 13 prostitueixen llengües i estils. La meva Aliada s'ha enamorat de Calle 13, que és un fill bastard del hip-hop i del (atenció) reggaeton més immund. Però sonen bé. Molt bé.

Fixin-se bé en aquesta estrofa, del tema Tango del pecado (un tema prou mediocre, val a dir)

Llegó la araña que el idioma daña
La Real Academia se la dejo a España

No hem trobat cap dels dos discs que ens interessaven, però crec que a la meva Aliada li agradarà que pengi aquest tema, molt divertit, i amb unes imatges que paguen la pena de veure. Estúpido.



Tercer ús de la llengua.

Arribem suats a la Gran Bodega Salto, al Poble Sec. Recital de Martí Sales (nebot-nét de Joan Sales, entre d'altres coses), Eduard Escoffet, Max Besora i Xavier Tero. Grandiosos els quatre. Quin ús cacofònic de la llengua, quin ús afterpop de la llengua, quin ús nietszcheà de la llengua, quin ús més enginyós de la llengua! Fa uns dies vaig demanar a Jordi/Jorge Carrión y a Eloy Fernández Porta quins autors en català coneixien que poguessin emmarcar en el confús i excitant concepte Afterpop que es van inventar aquestes noves generacions. Només em van poder dir uns poquíssims noms. De fet, només el del Pedrals i el d'algú altre que no recordo, que va desapàreixer de l'escena després d'editar un volum amb en Vallcorba. Bé, jo avui he vist quatre individus que poden portar els usos de la llengua catalana molt enllà. Entre el públic també hi havia un bon grapat de noms pre-il·lustres, a saber; Pedrals, Joan Todó (ningunejat per la premsa però boníssim poeta), Francesc Gelonch, Jordi Boldú, Jordi Nopca, ...i el grandiós senyor Garriga, que no ha estat convidat al festí frankfurtès i se li'n fot.

És impossible quedar-se amb un o dos poemes dels que ens han regalat els poetes aquesta nit. Impossible. Tots quatre han recitat poemes memorables, us ho juro, memorables. Ara mateix emperò, em ve al cap un poema del desaparegut Felipe Boso, que recita des de fa temps Eduard Escoffet, i és una autèntica meravella. No en sé el títol, però sospito que es diu "Casa de campo". M'agradaria molt poder-lo reproduir aquí. Si algú se'l sap, li agrairé moltíssim que me'l faci arribar d'alguna o altra manera. Es guanyarà el meu etern agraïment.

Bona nit i bona sort.

Amenaces literàries i agenda pel cap de setmana

M'acollona. No dormo per les nits. Em fan mal els costats i noto punxades arreu. El fetge no em funciona. Pixo sang. Vegin el meu historial.

De: Subal Quinina
A: Francesc Bononad.

Benvolgut amic B.
T'imagino intranquil, nerviós i amb atacs d'ira per culpa de la meva manca de notícies. Ho lamento molt. Darrerament tinc una feina ingent; Laertes, Icaria, trasllat, problemes amb el gas, problemes amb internet. Amb tot, els problemes els tinc jo, i no pas la maquetadora, de la qual rebo ara les primeres proves. Deixa'm explicar-te algunes decisions que hem pres.

El divendres em vaig reunir amb la maquetadora i la meva cap. Elles tenen molta més experiència que no pas jo. Vam veure que no quedava prou excels el fet de posar les fotografies darrera del text, i tampoc ens feia el pes posar-les en alguna pàgina apart. Féssim com ho féssim, sempre donava una sensació de dislocació, de divorci entre el text i la imatge; unes vegades el text d'un relat es confonia amb la foto de l'altre relat. La solució a què hem optat, que als tres ens ha semblat la més convincent i la més estètica, és la següent;

A la primera pàgina de cada relat;

TÍTOL DEL RELAT

OFTALMOCONTE (FOTO)

INICI DEL TEXT

Així aconseguim una sensació d'unitat, i em sembla que queda molt i molt maco.

De primeres, vam decidir fer el llibre amb la nostra mida petita (que més o menys és la mida normal que tenen les novel·les). Em sembla que són les mateixes mides que el llibre que et vaig donar de la Teresa folladora. Però vet ací que ara ho trobem massa petit; la fotografia fa que hi hagi poc text a la primera pàgina de cada relat. Així que ara estem esperant les proves amb el mateix esquema però en format gran (format com el llibre La muerte del cine). Creiem que així el llibre assolirà un grau més que acceptable de bellesa material, de llibre-objecte. La bellesa textual queda fora de tot dubte, car són les teves paraules.

Bé, espero que m'hagi sortit un mail comprensible. Per a qualsevol dubte, truca'm.

Sàpigues també que t'enviarem les proves per al teu vist-i-plau, així que no pateixis que tindràs el fill a les mans abans de parir.

Buenu, nen, vaig a currar en altres coses.

-----------------

De: Francesc Bononad
A: Subal Quinina

Amic Subiralta:

Intranquil, nerviós i irat, no; però ara ja puc llevar el teu ninot de dins del congelador i tornar-li les agulles de cosir a ma mare... O potser encara no: tal vegada he de mantindre els atifells de vodú casolà en espera de veure el fill nonat. La solució triada és la que us sembla més adient, no? Doncs esperarem a veure-la, i si al cap no ens convenç, sempre podré sentir-me com una sort de Peckinpah de la literatura catalana (per a mi seria tot un honor).

Altra cosa, sobre La cosa 2.0. Magnífica idea la del bloc fosc (bosc fosc) de Laertes (també, és clar, el d'Icaria). Finalment, un obrer --és curiós-- ha vençut els seus caps ludites.

I altra, tot i que precipitada, ho sé. Demà dissabte a Tavernes (al meu poble) lacasacalba ha programat el següent cartell:

Dissabte 9 a les 23.03 hores, festa-presentació del 3r Pop al carrer [20 de juliol-platja de Tavernes] amb les actuacions de Transportes Hernández y Sanjurjo, projecte paral·lel de Julián Hernández, líder de Siniestro Total, i Rómulo Sanjurjo, acordionista dels desapareguts Os Diplomáticos de Montealto; el trio de l'Alcúdia, Les Mãedéus (cançó reverent-reverberent-verbenera); i la propina final de La petita orquestra peiotaire. Abans de tot aquest soroll es projectarà el documental realizat per Barret Films al voltant de la segona edició del festival. Tot açò en el carrer de LaCasaCalba, carrer Cervantes 6 de Tavernes de la Valldigna.

Si t'abelleix, si us abelleix (acceptem companyia, sobretot femenina), estàs-esteu convidat-s. Allotjament i manutenció a càrrec de l'erari valencià.
Salut.

Evidentment, no hi penso anar, jo. Davant de tals amenaces prefereixo quedar-me al Principat i fruir de;

DIVENDRES:

Agustín Fernández Mallo y Eloy Fernández Porta (autor de Afterpop) comparten mesa y charlan, con Jordi Carrión como moderador, sobre sus libros y sobre los nuevos rumbos de la narrativa actual. Lugar: Llibreria Robafaves (Carrer Nou, 9, Mataró. Hora: 19,30)

i

DISSABTE:

A les 22.00 hores, EN/DOLL presenta el seu primer disc a l'Auditori, sala 3. Més info aquí i aquí. Olé, Pedrals, amb posat rumberu i llengua mordaç plena de rimes!

Es diu l'artista, per cop enèssim...

Quina alegria poder anunciar als quatre vents que un il·lustre obre un blog. Avui mateix, mentre l'Aeroplà —que no la Tina— es queda immòbil en l'hangar de la nostra memòria col·lectiva, rebo comunicació del naixement del blog més esperat. Senyors, senyores, preparin-se per llegir El blog d'en Pedrals.

Alegria, alegria! Llarga vida, llarga vida!

De música i lletres

Urgell, Borrell, Buenos Aires... Berlín!

Espasa, Marina

Intens cap de setmana carregat d'actes culturals ha viscut L2P. De primeres, presentació extraoficial del llibre de poemes de Sílvie Rothkovic en un restaurant on no es podia fumar. També s'hi presentava la poesia ultramoderna de Cinc mil dòlars, que aviat publicarà el seu pertinent llibre de poesia. Si no puc dir que ambós s'inscriuen en un poc explotat corrent post-modern de poesia feta en català, no puc dir res. Un home va estar a punt de protagonitzar un incident al no veure's capaç de desprendre's del seu telèfon mòbil, enginy postmodern, fins al punt que més d'un estudiava emprar l'ús de la violència del segle XX contra ell. El dia següent, aplec de post-adolescents mileuristes a l'Apolo per presenciar el concert de gratis de la discogràfica Bankrobber. El meu interès era escoltar el hip-hop d'En/Doll i el rock melangiós i pur de Mazoni.

Encara no havia tingut oportunitat d'escoltar les rimes dralianes amb bases de Guillamino i, revatua l'olla, em van agradar molt. La meva Estimadíssima Aliada també va sortir entusiasmada, així com en Iuspeck, a qui em ve de gust saludar des d'aquí. En veritat, no havia escoltat unes rimes més estimulants des del mític és tope-és tope-jugar a ser tonto del bote, que t'ho dic-que t'ho dic que és tope-tope, o el polèmic jo sóc català, no sóc castellà, i si no t'agrada que et donin pel sac, rimes aquestes precursores del hip-hop en català més vergonyós i aberrant. Des d'aquells dies vaig tenir la completa certesa que el hip hop en català naixia mort, o albat. Però veure en Drals batent els braços i quequejant noms de carrers de l'Eixample en estructura de 4/4 , o sacsejant una pipa de plàstic com si fos un delinqüent comú de Boston o del Bronx, en definitiva, rient-se de la impostura estètica dels raperus a l'ús, va fer brollar novament la fe envers el cadàver putrefacte que ens entestem en anomenar rock en català. A veure si ho entenem d'una vegada: el rock català és una fal·làcia; hi ha bona música i mala música. I punt. Denominacions d'origen, pels vins i caves.

Rates, un poema força antic de la collita d'en Drals, empren viaranys desconcertants que podrien catapultar-lo a ser la nova cançó de l'estiu de TV3. Perquè en definitiva en Drals és un mestre en fer passar gat per llebre al personal, i va endossar a l'auditori tot un recital de poesia oral. La poesia fa por a la gent, però a la que li imprimeixes ritmes prefabricats per ordenador, la cosa canvia. Pedrals és un renovador de la poesia tal i com Calixto Bieito ho és de l'òpera. Bravo Drals. Només et faltava la gorra del revés i un cigarret de crack penjant dels llavis. L2P ha pogut saber que el tàndem Drals-Guillamino s'està preparant per entrar a l'estudi ben aviat.

Rrrrrrrraaaaaates.

Sortim de l'Apolo per a prendre unes cerveses (mitja canya de l'Apolo= 4 euros). Fem temps per a escoltar a Mazoni. Mazoni, fills meus, em retrotrau a la més tendra infantesa. Les mazonis eren unes ties fantasmagòriques molt inquietants que perseguien al capità Harlock pels confins de l'univers. Diuen els íntegres que Mazoni és una banda de pop però jo dic que un carall. A l'Orinal vaig poder escoltar en Jaume Pla (do not confuse with Albert nor Josep) amb la companyia d'una sola guitarra i em va semblar un bon cantautor, a.k.a. bandautor, i el dissabte a l'Apolo vaig poder escoltar una potentíssima banda de rock com poques han aparegut en aquest abocador espiritual que anomenem Catalunya. Les bandes autèntiques funcionen molt millor en directe que en estudi, i aquests tios a l'escenari es comportaven com una miraculosa font d'energia renovable, en especial el paio de la guitarra solista, que feia el molinet com Pete Townshend dels Who.

Rrrrrrraaaaaaates.

En fi, serà cert que la música feta en aquest país està vivint moments de glòria. Roger Mas, Antònia Font, Mazoni, Albert Pla, En/Doll, i un etcètera semblant a un iceberg. Que s'apartin d'una vegada ja els grups prefabricats als despatxos de la Generalitat. Mori l'esperit del Palau Sant Jordi de 1991!

Rrrrrraaaaates.

En un altre ordre de coses, a la sortida de l'acte, em van informar que les restes de l'incendi d'Explosión Bikini i Electric Chiuaua (Electric Chiuahuaha, o Electric Chiwah-wah), que tenen un projecte molt interessant anomenat Politicalamity, tocaran el dia 3 de febrer al vaixell fantasma de la Fura dels Baus, Naumón, al Port Vell de Barcelona. Les neurones em funcionen a tot drap, i penso que el vaixell de la Fura s'assembla al vaixell galàctic del capità Harlock, que deu estar infestat de rrrrraaaaates.

Subal Quinina, a la deriva, buscant feina a Mondosonoro o a Sputnik.

Politicalamity, Opto
Chernovil, 2006

powered by ODEO

Die vierte Erwägung von Frankfurt [4]

Nens i nenes que us vulgueu dedicar a malviure editant i venen llibres: Apreneu idiomes. Apreneu alemany. Si no ho feu així, busqueu la presencia supersònica i multilingüe de The Blot. Perquè ara toca explicar-vos, supervivents de les consideracions de Frankfurt, que hom es va sentir absolutament vulnerable, mut, com a milions de milles del lloc on era, intentant presentar el treball d'en Pedrals a editorials alemanyes amb l'objectiu de vendre'n els drets de traducció. Mark Sandman que estàs en el cel, il·lumina'ns.

Morphine, You Speak My Language
Good, 1993

powered by ODEO

Passegem bocabadats pel pavelló alemany, d'una vitalitat exagerada. Un Corte Inglés hores abans del dia de Reis. Sense cap mena de dubte, els reis de les portades arriscades, suggestives i originals són els germànics. (Observen una traducció d'Empar Moliner a l'alemany, i a mi se'm cau l'ànima als peus).

The Blot té una boca de pam i mig. Se'l veu realment impressionat. Té la tendència a resseguir amb les dits totes les portades, sentint els diferents tactes del paper. Ells és un il·lustrat i en veritat aprecia coses de les quals jo no n'he sentit a parlar mai. En fi. Arribem a un stand de poesia alemanya. I en The Blot comença;

-Bla, ble, bli, blo, blu?
-Ja -diu el personatge de l'stand alemany.

I de nou;
-Bla, bla, Pedrals, ble, bli, bli.
-Ah?
-Ja. Furgatori, bli, bli, blo.

I jo; Eing?, i en The Blot vinga a parlar coses estranyes i jo vinga a fer-me petit, i a maleir la meva incompetència lingüística. I li demano a en The Blot; ja li has dit que va esgotar la primera edició d'Escola Italiana, publicada ni més ni menys que per Edicions 62? I ja li has dit que en pre-Nobel de Literatura, el mestre Gimferrer, avala l'obra d'en Drals? I ja li has dit que...? marededéu, quina vergonya...

I així passem l'estona, The Blot parlant alemany i jo estirant-li la màniga intentant aportar valor afegit a les seves paraules. Estarà publicat en alemany l'amic Pedrals, l'any vinent? Tant de bo. El tantu, que se l'apunti en The Blot.

També cal destacar el descobriment d'un Pedrals germànic, que recitava tancat en una peixera radiofònica, i els oients agafaven els cascs i se l'escoltaven i reien i s'emocionaven i em va semblar meravellós, tot plegat. De nou, l'agitador cultural The Blot potser aconsegueix que vingui a Barcelona, a l'Orinal, per a escoltar-lo recitar en les nostres terres. És tan curiosa, la poesia, que jo sense entendre un borrall vaig reafirmar que la poesia és un llenguatge secret però universal, que s'entén, vatua l'olla, malgrat ésser recitada en alemany. És fantàstic, no creieu? A la foto, el senyor The Blot escoltant al Drals alemany de nom desconegut. The Blot, n'estic segur, ens sabrà dir qui és.

Més tard, quan tota la indústria editorial alemanya ja sap qui és Josep pedrals, The Blot i Subal s'estrenyen la mà i es desitgen bona sort. Ell torna cap a Barcelona, i a en Subal encara li espera consumir el diumenge. Subal és un neci, car pensa que el diumenge és un dia trist. Que la gent marxa, que tot s'acaba, que els stands es buiden, i és ben cert, carall. Però encara li queda alguna agradable sorpresa per a relatar...

*

-Subal.
-Què.
-Molt fluixa, no, aquesta crònica?
-"Es diu l'artista/ per cop enèsim/ que es pot ser pèssim,/ mai: pessimista", Josep Pedrals, dixit.
-No tens vergonya, tio.
-Cap ni una, nen.

Tres amics m'informen [II]

Mitjançant un missatge encriptat, que ni tan sols el gran espia català Garbo hagués estat capaç de descifrar, un altre amic m'informa d'una gran notícia que em plau compartir amb vostès. En Pedrals se'ns està fent gran! L'editor de Diego Medrano, Pere Gimferrer, tira floretes al nostre poeta;

“He llegit amb gran entusiasme ‘El furgatori’, del poeta Josep Pedrals”


—Senyor Pere Gimferrer, quins nous poetes, o quin nou poeta, heu descobert recentment?

—He llegit fa poc i amb gran entusiasme El furgatori (Labreu Edicions) de Josep Pedrals (Barcelona, 1979), mogut sobretot per la curiositat d’una comparació desfavorable, per a mi, que va fer Jordi Llavina a l’Avui i que contrasta amb el fet que Pedrals m’esmenta a la darrera plana del seu llibre en el capítol d’agraïments. El furgatori, que és l’únic llibre que conec d’ell, em sembla excel·lent, més enllà de la seva modèstia purament material que arriba al punt de compensar una pàgina absent –absent a causa de la repetició d’una altra pàgina– amb un full no pas encartat sinó enganxat. El talent de Pedrals, que és immens, és ara per ara un talent per a la ironia i el pastitx. En aquest cas, principalment de Foix i de Francesc Pelagi Briz, que encara que no ho sembli és una de les fonts principals de Foix. L’únic dubte és si aquest enginy i aquesta qualitat s’aplicaran sempre només al pastix irònic o més endavant a un altre plantejament. No puc endevinar de quina mena ni amb quins resultats, però de moment els resultats són brillantíssims i molt originals.

Entrevista a Pere Gimferrer, Lluís Bonada, El Temps

Bravo Pedrals!! Gràcies senyor The Blot per la informació (i les floretes)!

El furgatori de Josep Pedrals

A causa d'un avaria en la línia, el metro que em condueix al meu Bronx es queda barat en una estació. Curull de felicitat agraeixo la nostrada incompetència que em permet avançar febrilment per les planes de El furgatori. Què gran és El furgatori! Tinc tantes opinions a emetre que no sé si ho sabré fer. Anem a pams.

Gràcies Pardals, per no escometre una altra Escola italiana. Me'l vaig llegir de cap a peus, embriagat pel seu lèxic atraient i festívol, mes no vaig entendre massa res. Ara, emperò, entenc un vuitanta per cent dels mots emprats per bastir El furgatori. I és que Pedrals ens ajuda, ens dóna la benvinguda a la seva poesia i no escatima a l'hora de posar-nos-ho tot claret-claret. Com a mostra un botó.

El dia que trobí (vaig trobar) "la font de les avivades", en proví (vaig provar-ne) l'aigua, que diuen que atia i esperona la virilitat.[...]

No és un llibre, per tant, escrit per als elits cortesans, sinó per al poble bromista.

A més, l'amic Drals opta per la prosa poètica totalment llegible per a presentar els seus poemes. És a dir, Quim Porta, el protagonista que va a parar a la vila de Bolló en recerca de l'erotisme amb denominació d'origen, tal Coromines cercava mots, ens explica de forma novel·lada diferents costums eròtiques i sexuals dels natius introduint-nos al costumari pornogràfic del llogarret, composat per diverses cançons populars (poemes) que encara sobreviuen a la vila.

Digne d'esment és el sentit de l'humor que transpira El furgatori, tan característic d'en Pedrals. Com a mostra, un altre botó, i ja en van dos;

El gentilici de Bolló és bollenc o bollenca, però als pobles del rodal els anomenen bollers i bolleres, fet que fa sospitar que l'enveja els carrega; enlloc tenen una vida sexual tan satisfactòria com aquí.

Deixeu-me explicar-vos una anècdota real com la vida mateixa. Un bon dia hom vagava per un poble anomenat Creta, a la franja de Ponent. El veïnat els anomena cretins i cretines, però el gentilici, com no, és cretenc o cretenca. Continuem, doncs, el nostre camí.

Una de les característiques que més aprecio en la poesia oral o recitada és el feedback que hom pot establir amb el poeta que malda per fer-se entendre dalt de l'escenari. Aquest ens pot explicar la història que hi ha al darrera de cada vers. La història en qüestió pot ser real o inventada, tal com ja va demostrar Pedrals quan recitava l'Escola italiana una feliç vetllada d'anys ha a l'Orinal, quan, amb l'amic Cingollani, ens van fer creure a tots que Escola Italiana era una traducció prostituïda pel pas dels anys i aleshores es van dedicar a refer-la, a reciclar-la o restaurar-la. Malgrat l'engany, només aleshores vaig entendre el sentit últim d'aquell poemari. Bé doncs, en El furgatori, una de les coses que més em captiva, és que la explicació -suposem fictícia- als poemes que el llibre conté (no oblidem que és un llibre de poesia) formen part del llibre, d'aquí que la lectura i els lectors potencials es dupliquin; un amant de la novel·la trobarà també grat refugi en aquest poemari.

Per acabar, dues cosetes.

La primera, i per això ho deixo per al final, Pedrals gasta un llenguatge elegant i cordial, gens ampulós, que em fa recordar immediatament certes entrades de El canvi de Bauçà. Sé que aquesta percepció meva és cosa de la forquilla poètica que duc clavada a l'ull esquerra, doncs els entesos segur que em portarien la contraria. Però i què. Això és el meu estimat teatre buit i em pixo en les parets que m'abelleix.

I de regal, i amb el permís tàcit de l'autor (sí? no?) em permeto transcriure un poema de El furgatori per obrir boca i empènyer al lector d'aquest humil blog a sortir de casa i intentar cercar el llibre a la llibreria més propera.

Hom que no saps i desitges

só jo, que, en alba enutjosa

fugí prest, ombra confosa,

deixant-te l'amor a mitges.

No despotriquis de mi

entre els braços del gelós,

que tornaré, sigil·lós,

i et tornaré a seduir.

Mes no em preguis nom, Midons,

que l'orella sempre hi és

dels molestos lausengiers.

Ama'm sense condicions!

Festa major de Nagoya (Japó), poble agermanat des de 1989 amb la vila de Bolló.